Navega pel mes

Octubre de 2019

SORIA – LOGROÑO (ii)

ve de:

SORIA – LOGROÑO (i)

dia 31 d’Octubre de 2011
281Km (de les 8.30 fins les 18.00)

Ruta –> Soria – Sierra Cebollera – Collado de Sancho Leza (1391m) – Ruta del Leza/Jubera – Mirador del Cañon de Rio Leza – LOGROÑO – Arnedo (coves artificials) – Castillo de Yanguas – Ermita de Ntra. Sra. del Miron (a Soria) – Rio Duero (a Soria) – Monument i Mirador a Los 12 Linajes de Soria (a Soria) – SORIA

La ruta la podeu veure en aquest mapa. Si el cliques s’obrirà el google maps i la podràs gaudir amb més detall.

Com sempre marxem despres d’esmorzar, d’hora. A 2/4 de 9 ja som en funcionament.

D’entrada pujem fins a Molinos de Razón, per gaudir de l’entorn de la Sierra Cebollera.

El dia és clar, tot i que alguns núvols trenquen el cel.

La llacuna glacial de Sierra Cebollera és la prolongació oriental dels Becs d’Urbión. És un desconegut i aïllat territori muntanyós en el qual encara es distingeix un intens modelatge glacial.
És serra de fagedes, serveres, pins, avellaners i cérvols.

Anem fins la N111 amb la que entrem a la Rioja

La deixem per agafar una abonyegada i petita carretera que pasa pel Collado de Sancho Leza i en mig de bonics boscos. Es la Sierra de Cameros i la carretera segueix el Riu Leza des del seu naixement.

Tota aquesta carretera la comparteix la “Ruta del Leza/Jubera “, una ruta que segueix diferents jaciments de dinosaures marcats amb cartells.

Tot seguint el riu i la carretera, ens trobem el Mirador del Cañon de Rio Leza.. Altre lloc d’aquells que val la pena de veure. Un canyo marcat i feréstec, ple de voltors i rapinyaires volant a quasi tocar…. tot un espectacle.

”Poco a poco el paisaje se vuelve angosto y rocoso hasta adentrarnos en el paraje conocido como Cañón o Garganta del Leza. A los que visitan primera vez este lugar el paisaje protagonizado por las firmes e imponentes paredes les deja boquiabiertos. A los que repiten, seguro que les sigue fascinando la fuerza que aquí ha ejercido la naturaleza. El río Leza, en su corto trayecto, ha tallado en la roca caliza un profundo cañón fluvial.”

Aprofitem per fer un catxe que ens queda a tocar. És el nostre catxe 700

CAÑON DEL RIO LEZA

Al marxar, un voltor es posa a escassos metres del nostre cap i ens segueix un tram…

Baixem cap a Logroño, on parem un parell d’hores a fer un volt i una cervesa. Visites obligades son la Calle Laurel, Santa Maria de la Redonda, el Puente de Piedra o el Puente de Hierro.

La tornada la fem per Arnedo, on parem a dinar.

A Arnedo ens sorpren veure un tou de forats a la paret. Multitud de coves que anem veient tot baixant seguint el riu Cidacos.

A lo largo y ancho de la geografía de La Rioja existen multitud de cuevas artificiales, siendo esta arquitectura rupestre especialmente prolífica en la orilla izquierda del valle medio del Cidacos. Esta zona, que comprende los municipios de Autol, Quel, Arnedo, Herce y Santa Eulalia en muy pocos kilómetros de longitud, presenta una orografía con una serie de escarpes casi cortados verticalmente, muy adecuados por sus blandos materiales para ser excavados y abrir en ellos esas largas galerías. Las cuevas artificiales de Arnedo se ubican en los tres cerros que rodean la zona norte de la ciudad (el cerro de San Miguel o del Calvario, el cerro del Castillo y el cerro de San Fruchos) y en otros parajes como el Raposal, los Planos, Cienta o Vico.
Todas estas oquedades han sido utilizadas por el hombre para diferentes fines según las épocas, lo cual nos ha llevado a divirdirlas en diferentes tipologías:
De tipo religioso: cuevas-monasterio, cuevas-eremitorio, cuevas-ermita o cuevas-iglesia de tradición altomedieval, pues antes de la invasión árabe, en época visigótica, fueron habitadas por eremitas, anacoretas o monjes.
De tipo doméstico: cuevas-vivienda, cuevas-trastero y leñeras, ya que en épocas más recientes se utilizaron para vivir y para guardar los enseres domésticos, los aperos de labranza y la leña. Muchas de éstas casas-cueva modernas estuvieron habitadas hasta hace escasas décadas.
De tipo económico: cuevas-palomar, cuevas-colmenar o abejeras, cuevas-corral, cuadra o pajar, y cuevas-bodega, que se utilizaron para diversas explotaciones económicas como la cría de pichones, la colocación de colmenas, la custodia de diversos animales domésticos, y para uso vinícola en el caso de las bodegas. Como esta última función va desapareciendo, muchas de estas bodegas han acabado convirtiéndose en lugares de ocio y esparcimiento.

Desprès de fer un tram de carretera força bona i nova, tornem a posar-nos a l’alçada del riu tornant-se estreta i dolente, pero guanyant molts punts en espectacularitat.

Passem Just al costat de la Ermita de la Concepción

Deixem enrere l’esglesia de Santa Maria de Yanguas, que te la trobes de nassos.

En principi voliem fer molta més ruta, peró la festa d’ahir la nit passa comptes. Així que baixem directament cap a Soria. Ells marxen a l’hotel, nosaltres aprofitem per fer una mica de turisme a cop de catxe.

Primer anem a l’Ermita de Ntra. Sra. del Miron, ermita barroca edificada el 1725 sobre les restes d’una altra gòtica de la qual només queda la volta de la sagristia.
Davant l’ermita trobarem una columna de tres suports, amb la figura del sant patró de la ciutat, Sant Saturio, instal.lada només trenta anys després.

Ermita de Ntra. Sra. del Miron

Desprès, baixem fins el pont sobre el riu Duero. Allà hi ha l’Església de San Juan de Duero. El sol ja és molt baix i els nuvols que cada vegada són més, matan els espectaculars colors de la tardor.

San Juan de Duero

I per acabar el dia, pugem fins el monument i mirador de Los 12 Linajes de Soria al perquè del Castillo.

Los 12 Linajes de Soria

Ara si, anem cap a l’hotel, ens dutxem i sortim a la festa. El carrer és una festa major. A la porta de l’hotel sembla les rambles.
És la nit de Tot Sants. Les disfresses de la parasitaria i detestable festa de Halowin, es barreja amb les castanyeres.

Avui ens posem en una terrassa tranquila fora del merder a fer unes “racciones” i un bon vi.

dia 1 de Novembre de 2011
490Km (de les 9.30 fins les 19.00)

Ruta –> Soria – Parque Natural de la Dehesa del Moncayo – Real Monasterio de Santa María de Veruela – Montes de Castejon – Leciñena – Puerto de Alcubierre – Sariñena – Los Monegros – Fraga – Molins de Rei

La ruta la podeu veure en aquest mapa. Si el cliques s’obrirà el google maps i la podràs gaudir amb més detall.

Mantenim la nostre mania de llevar-nos d’hora per quedar a les 8 del matí per esmorzar. En aixecar-nos està caient una forta patacada. Plou amb intensitat. No pinta molt be la tornada.
Avui, el rastre de la festa de la nit és evident per tot arreu i els bars tots tancats. Carrers mullats i deserts.

Desprès de donar unes voltes aconseguim esmorzar a 2/4 de 9 i desprès de fer la sortida del hotel (i pagar religiosament), aconseguim marxar.
Tot i que els carreres son ben xops, sembla que el sol ens vol fer companyia. Apareix per un petit forat. Ens animem a marxar sense la roba de pluja….

Amb una nuvolada de por, deixem Soria.

Marxem per la N122, ràpida. Tot i que l’asfalt mullat ens fa anar amb cura.

Ens desviem a Agreda cap a Vozmediano.

Ens acostem als peus del Moncayo, tot i que no el veiem ja que és sota una espessa boira.

A la que entrem a l’Aragó, el bosc es torna sensacional i de colors molt intensos. Entrem de ple al Parque Natural de la Dehesa del Moncayo

Trobem el desviament que ens portaria fins el mirador molt proper al cim. Desistim de pujar, ja que la boira és molt espessa només uns metres sobre els nostres caps i no veuríem res. Ens queda clar, que és un lloc on tornarem un dia d’aquests per fer-hi una visita amb molta més tranquil.litat.

Bocabadats amb el bosc i la petita carretera anem baixant i perdent alçada.

I arribem al Real Monasterio de Santa María de Veruela, una abadia cistercenca del segle XII, situada prop de Vera de Moncayo, a la província de Saragossa, Espanya.

El conjunt comprèn una església abacial amb una sòbria façana en un estil de transició romànic-gòtic. A l’ampli interior, d’estil ja clarament gòtic, destaquen una capella plateresca amb una porta esculpida i, just davant, la porta rococó de la sagristia. El claustre per la seva part, és d’estil gòtic flamíger amb un cos superior d’estil plateresc. La sala capitular acull els sepulcres dels 15 primers abats del monestir.

Realment ens cobres 3€ per entrar, i nosaltres creiem més oportú invertir-los en una cervesa i un parell de tapes als bars anexes…..

Seguim ara. Les carreteres es tornen força més monòtones,

Sobre tot una vegada traspassat l’Ebre. Planes immenses de camps segats de cereals….

Pujem als Montes de Castejon, que li donen una mica de gràcia a la carretera, el mateix que el Puerto de Alcubierre.

Tot i així, en deixar Lecinyena, els Monegros es deixen veure, extensos, blanquinosos, desèrtics i àrids.

Arribats a Fraga, parem a dinar. Ho fem al pitjor lloc possible, a l’Hotel Restaurant Casanova… poso fotos per que mai… repeteixo MAI paréssiu a dinar ni a res allà. Patètic, car i quasi delictiu el tracte rebut.

En passar pel Bruc, parem per acomiadar-nos. El terra és totalment xop. Ens diuen que porta hores plovent. Sembla que ha parat per que passéssim nosaltres, que no ens hem mullat al final en tot el dia.

Arribem a casa a les 7 de la tarda. Contents d’haver fet 1600km, passat uns bons dies per paratges magnífics, bons vins i una més que bona companyia.

Caldrà estalviar per la propera sortida.

  • MOLTES GRÀCIES PER LLEGIR-NOS

SORIA – LOGROÑO (i)

Un pont de quatre dies no el podíem deixar córrer sense preparar una bona sortida. Amb en Miguel, que ara te bona disponibilitat, ja feia dies que rumiàvem fer quelcom que fos divertit.

El primer pensament va ser la zona de La Rioja, però com volíem poder sortir de nit a gaudir una mica del “tapeo” centràvem la ubicació del camp base a Logroño.
Desprès de fer una prospecció de camp, varem veure que era impossible. No trobàvem res buit i cèntric que no baixes dels 80 / 100€.

Mirant els mapes, es formà l’opció d’anar a Soria. Nosaltres ja havíem rodat una mica per les seves terres un pont de l’1 de maig de l’any 2008 (  LA RUTA DE L’EBRE (I) i (II) ) , però no ha estat de més refer molts d’aquells camins.

Soria no va ser cosa fàcil de trobar habitació. Si va dedicar la Carme a fons fent un tou de trucades (els hotels que surten per Internet, ja impossible) fins que va trobar un bonic hostal just al centre de la vila, a la zona peatonal, en el carrer del tapeo… i per només 56€ la nit. Podíem deixar les motos en un parquing vigilat per 5€ la nit i oblidar-nos d’ella fins l’endemà.

Així que si teniu paciència, aquí us deixo la crònica amb unes 200 fotografies de les més de 800 que va fer la Carme. Per que us passin millor, doneu al play en aquest video de YouTube… no si veu res, simplement una coneguda i bonica cançó per amenitzar la visualització de les fotos i la lectura de les cròniques.

dia 29 d’Octubre de 2011
480Km (de les 8.00 fins les 18.00)

Ruta –> Molins de Rei – Mequinenza – Belchite – Cariñena – Calatayud – Castell de Almenar de Soria – SORIA

La ruta la podeu veure en aquest mapa. Si el cliques s’obrirà el google maps i la podras gaudir amb més detall.

Ens trobem a Sant Andreu de la Barca a les 8 del matí amb en Miguel i la Gloria. Encara és fosc, però en bona part, els núvols ajuden a que sembli força més d’hora.

Sense parar, fem de una tirada tota la A2 fins a Fraga, on la deixem i agafem la carretera que va a Caspe i Alcañiz. En passar per Mequinenza, com altres vegades parem a esmorzar. El tram aquest no ha estat fácil, encara no érem a Igualada ha aparegut la boira, que no l’hem deixat fins pràcticament al deixar l’A2 a Fraga.

Deixem Mequinenza enrere, tot passant entre el seu castell i el pantà.

La boira encara ens vol tapar, però te els minuts contats a mida que ens acostem a les zones àrides pre-Monegros de Caspe.

Tot i això, els núvols alts ho cobreixen tot, fa fresca i el sol no apareix per enlloc.
Les carreteres en aquests trams són rectes i més rectes. Àrides i desèrtiques, fa fins i tot por transitar per aquestes carreteres bonyegudes i perdudes.

Arreu i trobem “centrals” d’energia electrica alternatives, molins de vent i plaques solars…

Passem per Belchite, poble conegut per haver estat escenari d’una de les batalles simbòliques de la Guerra civil espanyola, la Batalla de Belchite. Com a conseqüència dels enfrontaments, el poble va ser completament destruït. En lloc de la seva reconstrucció, el règim de Franco va decidir crear un poble nou al costat (avui conegut com Belchite nou), deixant intactes les ruïnes de l’anterior com a record de la guerra civil i del que es van considerar excessos del bàndol vençut. El conjunt, avui en dia abandonat i en part tancat al pas de persones, es coneix com a Poble Vell de Belchite.
Realment fa freda la visió de les runes tot i que passem de llarg.

Anem cap a Cariñena on parem a fer una cervesa. Les carreteres ja tenen una mica més de vegetació i no son tant rectes però segueixen igual de desèrtiques, estretes i abonyegades.

Ens trobem una guineu despistada al mig de la carretera… això vol dir el transit que deu passar per aquí.

Arribem a Calatayud, que es passa per les afores, i ens desviem uns 2 quilometres per trobar el restaurant Marivella, que ens ha recomanat un venedor de cupons que ens hem trobat a la sortida d’altre (que ens demanàvem 25€ per dinar).

Amb un excel.len dinar per 10€ i la sort del sorteig del 11-11-11 a la butxaca… marxem… Soria ja queda força aprop.

Ara però, la carretera és una nacional, la 240, i es nota en el seu asfalt. És ràpida de fer…

A uns 25 quilometres de Soria ens trobem el petit poble d’Almenar de Soria, que te un castell important. Parem fer una visita per fora. També se suposa que hi ha un catxe amagat pels voltants, però fa un any que no es troba i tampoc i donem moltes voltes.

Es una construcció del Segle XV, sobre un antic castell del qual encara es conserven restes.
Fou declarat Monument el 22 abril 1949
Originàriament el castell va pertànyer a les famílies Bravo de Laguna i Saravia i Rios, els escuts encara romanen a l’edifici.
Presenta doble recinte emmurallat, en el recinte interior hi havia la torre de l’homenatge i el pati d’armes, a l’exterior, el sistema defensiu basat en un fossat artificial amb pont llevadís.
Bécquer ambienta en la fortalesa dos dels seus relats romàntics, d’altra banda, en ella es va produir el naixement de Leonor Izquierdo, esposa d’Antonio Machado, un altre dels poetes més estretament vinculats a la província.

Quant marxem d’Almenar, sembla que els nuvols s’esvaeixin i Soria ens rep amb un gran somriure assolellat.

Els colors de la tardor son increibles en creuar el riu Duero, just a l’entrada del poble.

En un tres i no res som a les portes de l’Hostal, el Hosteria Solar de Tejada.
http://www.hosteriasolardetejada.es/

L’habitació que ens toca és petita i sense moltes pretensions, però suficient pel fet i pel que necessitem. Cap Queixa. Son unes golfes molt “coquetones”

Una vegada aposentats, donem una volta per la Soria de nit. Prenem mides a la ciutat i visitem algun dels seus antres. Avui sopem un menú… error!!!! Demà ho farem diferent.

Aprofitem per fer un catxe que tenim allà mateix, el

SAN JUAN DE RABANEDA

Anem a dormir. Estem rebentats i el sopar i les birres i el vi ens ha acabat de matar. Al menys dormirem una hora més avui.

dia 30 d’Octubre de 2011
300Km (de les 8.30 fins les 18.30)

Ruta –> Soria – Embalse de la Cuerda del Pozo – Punto de Nieve (Puerto de Santa Ines 1753m) – Puerto de Montenegro (1582m) – Sierra del Urbion – Embalse de Mansilla – Laguna Negra de Neira (1900m) – Cañon de Rio Lobos – Calatañazor – Sabinar de Catalañazor – La Fuentona – SORIA

La ruta la podeu veure en aquest mapa. Si el cliques s’obrirà el google maps i la podras gaudir amb més detall.

Ens llevem d’hora… Volem sortir a les 8 del mati per aprofitar el dia. Per la nit ens han canviat l’hora, hi hem pogut dormir una hora més.
No podem treure les motos del parquing, el vigilant es deu haver adormit en algun racó i per mes que truquem el timbre… no apareix.
Anem a esmorzar, i encara no son ¾ de 9 ja som rodant sobre les motos. El dia és perfecta. El cel clar i ras, tot i que fa fred i rodem a uns 6ºC. Sort que anem de rigorós hivern.

El primer objectiu és el Embalse de la Cuerda del Pozo.
“Situado entre montañas, riachuelos, pueblos con sabor, pinares, robledales, leyendas y un largo etc… nos ofrece un hermoso paisaje.
En este “mar de agua dulce” podemos encontrarnos lugares de gran belleza, como: Playa Pita, Las Cabañas, el club Náutico, Peña Gamella, restos del pueblo sumergido de la Muedra, y un sin fin de pequeñas playas de arena.
Dispone además en algunas zonas señaladas de: aparcamientos, fuentes, asadores, mesas y bancos de madera, etc.
Sus aguas son aptas tanto para la práctica de deportes náuticos como para la pesca”

Per desgràcia, està totalment cobert de boira i veiem ben poc de les vistes promeses… per sort, la part més al nord es s’acalarà una mica.

En aquesta sortida, accepto la cagada com a road lider, em vaig confondre. Volíem anar a la Laguna Negra, però jo en preparar la ruta i mirar el mapa no em vaig adonar que n’hi havia dues, la Laguna Negra de Urbion de la comarca de Soria i la Laguna Negra de Neira, a la comarca de Burgos. Nosaltres varem anar a aquesta última i ens varem adonar de l’error al arribar allá i veure que no era pas per la que ara veiem els desviaments a tant sols 18km.

Seguim pujant i prenent alçada entre mig de frondosos boscos, tot i que la carretera és perfecte, ja que pugem a les pistes d’esquí “Punto de Nieve”

I el punt més alt, el Puerto de santa Ines de 1753m

La carretera de baixada ja son figues d’altre paner… trencada i en obres fins Montenegro de Cameros,

on iniciem la pujada per una bonica carretera al Puerto de Montenegro de 1582m i porta d’entrada de La Rioja

Baixem el port per una carretera que es va fent estreta

Tornem a trobar arbres que donen colors espectaculars a la ruta. Entrem a la Sierra de Demanda.

Ens trobem l’Embalse de Mansilla, que ens quedem parats de la poca aigua que hi ha… mes ben dit… gents. Fins i tot es veu totalment l’antic poble que va quedar submergit el 1959 amb la construcció de la presa.

Prenem una petitissima carretera que ens portarà fins a Huerta de Arriba i seguirem fins arribar al trencall de la Laguna Negra de Neira

Seguim l’indicador que marca pista forestal, que és totalment asfaltada. Agafem ràpidament alçada entre boscos magnífics.

Trobem la porta d’entrada que és oberta… Cullunut!!! Seguim amunt finsa a trobar un mirador, el mirador de San Francisco, d’on tenim espectaculars vistes sobre La Sierra de la Demanda.
La Serra de la Demanda o de Arandi és un espai natural protegit i comarca pertanyent a la Serralada Ibèrica, en els límits de les províncies de Burgos, la Rioja i Sòria.
El pic més alt, situat a la Rioja, és el Sant Lorenzo (2.270 metres), en la vessant es troba l’estació d’esquí de Valdezcaray. El següent cim, el més alt de la Província de Burgos, és el San Millán (també de més de dos mil metres). En la seva vessant sud es troba l’estació d’esquí de Valle del Sol, propera a Pineda de la Sierra (Burgos).

Ens adonem aquí de l’error de Laguna Negra. Tant fa.

Seguim pujant per la pista fins que la trobem tancada i cal caminar una estona. Decidim que ja hem vist prou i no ens ve de gust caminar vestits de romà.
Som a 1900 metres. Hi hem sortit guanyant, la Laguna Negra de Urbion és sols a 1700m.

Baixem ràpidament. Seguim encara rodant per la Reserva Natural de la Sierra de Demanda, fins a traspassar la N234, en que entrem de ple al Parque Natural del Cañon de Rio Lobos.

Parem a fer una ullada al Cañon. Realment espectacular. Bones vistes i un bon espectacle natural.
Declarat Parc Natural l’any 1985 per protegir la gea, fauna i flora i també de facilitar el contacte dels homes amb la natura.
Es tracta d’un profund canó calcari format per una antiga i intensa erosió del riu Lobos, recorrent més de 25 km. De la Província de Sòria i Burgos.

De baixada veiem el castell d’Ucero, declarat com a monument nacional, peró no tenim pas temps de parar.

Parem a dinar en passar pel Burgo de Osma i sense perdre molt de temps, anem cap a Calatañazor.

Calatañazor és un bonic poble en el que sembla que els segles no hagin passat: carrers empedrats amb còdols, cases amb desplomades, parets de fang i palla o de pedres apilades i mal lligades, portes tortes de frontises forjades……i taulades sobre les quals s’alcen les caracteristiques xemeneies còniques.

Un bonic conjunt medieval envoltat d’una muralla que cobreix tot el seu perímetre, amb excepció del flanc oriental.
Compte a més amb abundants restes d’un senyorial castell, amb dues esglésies, una d’elles romànica. Tants mèrits li van valer a la vila de Calatañazor la declaració de Conjunt Historicoartístic Nacional el 1962.

Desprès de la visita obligada, deixem el poble. La tarda avança ràpidament avui que tenim l’hora canviada.

Passem per davant d’altre dels atractius turístics de la zona, el Sabinar, però només ens i fem una foto sense baixar de la moto. Volem fer parada a la Fuentona.

Just entrar al poble de Muriel de la Fuente trobem el desviament al Monumento Natural de la Fuentona.

“Sin duda, uno de los mas bellos y paradisiacos parajes de la provincia de Soria.
A menos de media legua al norte de Muriel de la Fuente, la limpísima y surgente laguna es el nacimiento, o nacedero, del río Abión que, después de regar y convertir en fértil huerta las vegas de la Tierra de El Burgo, cede sus aguas al río Ucero en la villa episcopal.
Torca o embudo de origen cárstico, que tiene comunicación con las corrientes subterráneas de las plataformas calcáreas de Calatañazor; sus aguas son tan cristalinas que parecen no tener sino un palmo o dos de hondo, aunque la realidad es que el manantial con una profundidad aproximada de unos cincuenta metros se prolonga en longitud varios cientos más hasta alcanzar el nivel del agua del río subterráneo con el que está conectada.”

Desprès de fer un parell de quilometres de pista trobem una zona d’aparcament on deixem les motos, i fem una caminadeta de 800 metres.

El lloc és realment maco, tot i que segur no és la millor època per la visita ja que encara no ha plogut prou per que estigui en tot el seu esplendor.

Ara si que ja quasi no ens queda llum. El sol ja és molt baix, el que fa uns contralloms espectaculars, però ens afanyem per no arribar molt fosc.

A 2/4 de 7 som a lloc. Fosc, negra nit. Avui anem de tapeo, vinitos i botellines. Crec que varem entrar a uns 8 locals diferents… Sort que l’hotel és just al mig del meollo i només cal anar seguint les llums dels fanals per arribar-hi.

Mireu amb atenció les cares. Sobre tot la del Miguel a veure si li veieu quelcom….

Demà serà altre dia.

Continua a:

SORIA – LOGROÑO (ii)

CUENCA – LA MANCHA (III)

CUENCA – LA MANCHA (II)

Dia 18 d’Agost de 2011

LA SERRANIA DE CUENCA

(Ciudad Encantada, Los Callejones, Ventano del Diablo), Mirador Sagrado Corazon

Ruta de 255Km (de les 9,30 del matí fins les 7 de la tarda)

Avui, la finalitat principal és anar a veure la Ciudad Encantada i los Callejones a les Majadas. Tot el demés ja ho hem vis en altre ocasió, destacar “el nacimiento del Rio Cuervo” per on ara varem passar però no varem parar. Desprès, clar, ho complementarem amb una rutilla per la Serrania. Carreteres conegudes amb altres per descobrir.

Al final, la ruta va quedar així….

Com sempre, esmorzem i marxem. A 2/4 de 10 som ja sobre la moto sortint de Cuenca per la Hoz del Jucat. Tota la Hoz està arreglada per poder passejar. El Riu, camps, el carril bici, i la carretera encaixonats entre parets. Fins i tot i tenen una platja artificial.

Anem cap a Valdecabras, que ens porta fins les mateixes portes de la Ciudad Encantada. No fa sol i la temperatura és uns 10ºC inferior a la d’ahir.

Tot i aixó, abans d’arribar, parem a fer el primer catxe d’avui, el ciudad encantada ,

Arribem a les portes de la Ciudad Encantada. Deixem la roba a les maletes i els cascs lligats i entrem.
De moment sembla que vol ploure. Millor, així no patirem la calor d’ahir. Agafem un paraigües i els xubasqueros.

La Ciutat Encantada és un paratge natural de formacions rocoses calcàries formades al llarg de milers d’anys. Es a una altitud de 1.500 metres. Està situada en una finca privada a la qual es pot accedir previ pagament de 3 €.

Va ser declarada Lloc Natural d’Interès Nacional l’11 de juny de 1929. L’acció de l’aigua, el vent i el gel ha fet possible aquest fenomen càrstic. L’heterogeneïtat de les roques quant a la seva morfologia, composició química i grau de duresa és el que ha permès el desgast desigual de les mateixes pels elements atmosfèrics, donant com a resultat una mostra sorprenent d’art pintoresc provinent de la mateixa naturalesa. A les capritxoses i espectaculars formacions existents cal sumar lapiaces, torcas i embornals.

El més famós dels monuments, és aquest, anomenat “El Tormo Alto”

N’hi he per tots els gustos…..

Marxem… ja hem vist l’anomenada Ciutat Encantada. No és res de l’altre mon, peró ja que i som, ha valgut la pena donar-hi una volta. Cal dir que fet i fumut, dura una hora de caminar més o menys.

Tornem a la moto, i tot anant cap a Las Majadas, passem per davant del Ventano del Diablo. Aquest és un mirador espectacular que ja coneixíem de l’ultima vegada que varem ser per aquí.

Ventano del Diablo es troba a 36 quilòmetres al nord-oest de Conca. Es tracta d’una perforació a la roca sobre la profunda gola del riu. El seu desnivell és de més de 200 metres, i forma una sèrie de meravellosos pous on es poden observar els colors intensos que desprèn el riu en el seu reflex sobre les roques.

El seu nom prové del lloc on el Diable llançava al riu a tots aquells que s’acostaven a mirar a través dels finestrals que formen els sortints de les roques. És un lloc que val la pena visitar si passeu a prop.

Ara anem a “Los Callejones”, altre espai natural molt assemblant però de propietat pública i que no es te que pagar. És també un dels principals atractius de la zona, tot i que no tant massificat com l’anterior.

“Los Callejones” han estat utilitzats tradicionalment per part dels pastors per construir pletes on guardar el bestiar, en utilitzar les parets de roca com a part d’aquests. Avui dia encara es poden observar alguns d’ells. En aquesta zona aprofitem de passada a fer part d’una petita sèrie de catxes, que pretenen ensenyar aquest espai tot cercant-los.

El primer el fem uns metres abans d’arribar, fem uns metres de pista. Es el catxe, Cuenca ,

Deixem la moto i comencem a caminar, el recorregut que farem no te més de un quilometre i escaig. Enseguida ens posem altre cop dins d’un mon petri de formes que conviden a buscar similituds.

Ara anem a fer el catxe Las Majadas 2010 – Cache Conmemorativo ,

Seguim pel laberint i anem al Las Dos Torres ,

Arribats en aquest punt, decidim que ja hem vist prous pedres i fet prous catxes per avui.. fem el catxe Ortiga , i donem mitja volta per trobar la moto.

Iniciem ara un camí que el Michelin diu que no és asfaltat, i el meu tomtom ho confirma, però que el Googlemaps chiva que és asfaltat. Realment la carretera és molt petita i estreta, i acabada d’asfaltar, tot i que per desgràcia el bosc ha sofert en aquest sector un incendi que desprès observem ha estat de grans dimensions.

Aquí és l’únic punt on ens plou una mica, el just de parar sota un arbre per valorar si ens posem la roba d’aigua, decidim que no, i fem be. De seguit escampa.
Trobem la carretera general, la CM2106 que agafem direcció Tragacete, on dinarem.

Desprès, seguim cap a Beteta, tot passant per l’Alto de la Vega a uns metres del qual i trobem l’aparcament per anar a trobar el Nacimiento del Rio Cuervo, un lloc també emblemàtic de la Sierra i que val la pena descobrir. Nosaltres ja tenim la feina feta. Ja i varem estar a l’ultima estada per aquestes terres, per lo que la deixem enrere.

Continuem per l’agradable i ràpida carretera fins a Beteta, i ens posem al costat del curs del riu Guadiela

Que forma l’anomenada Hoz del Beteta. Un petit i suau engorjat. Cal dir que a 4 quilometres d’aquí si embotella la coneguda aigua Solan de Cabras.

Som a la part més al nord de la ruta. Cal començar a baixar i ho fem per una bonica i tranquil•la carretera que va a Fuertescusa.

A la que toquem el riu Escabas, ens trobem uns espectaculars túnels picats a la pedra. S’anomenen La Puerta del Infierno.

El Tomtom “canta” un catxe al costat de la carretera, a tocar. És el Puerta del infierno ,

Seguim, és una carretera perfecte, molt ben asfaltada i amb corbes suaus per paratges feréstecs i tranquils.

Així que deixem Poyatos a la nostre esquerra, la carretera es torna molt més petita, però guanya amb espectacularitat…..

Tornem a ser a Las Majadas, i tanquem així el cercle. Anem ara cap a Cuenca.

Una vegada a Cuenca, no volem plegar sense pujar a un monument / mirador que presideix la ciutat en tot moment des de lo més alt.

Tot enfilat a la Sierra del Socorro, hi ha el munument al Sagrado Corazón de Jesus. Si pot arribar amb la moto des de la Hoz del Huecar, i decidits i pugem. Només pel tram de carretera ja val la pena.

Tot i que en arribar a dalt, realment la visió de Cuenca és espectacular i si aneu alguna vegada, penso que us agradarà molt.

També i fem un catxe, ara si, l’últim d’aquestes terres i de les vacances. El Sagrado Corazón de Jesús ,

Bufa!!! Ja son quasi les 7 de la tarda. Rebem la trucada de l’Edu i la Montse. Havíem quedat per sopar i estem fent salat. Baixem pitant cap l’hotel, ens dutxem i canviem, i en trobem amb ells a la Plaça major, sempre pujant amb el bus, l’1 o el 2.

Sopem de tapes, un Ajoarriero, Zarajillos, Morteruelo, Callos…. unes birres i ho rematem amb uns xupitos del licor tradicional de la zona, el Resoli.

Fem una passejada tranquil•la a la fresca de la nit, i ens acomiadem.

Nosaltres demà tenim que tornar cap a casa i ells encara tenen un dia que el gastaran per la zona d’Aranjuez.
Ha estat un plaer poder compartir amb ells aquestes estones.

Dia 19 d’Agost de 2011

“LA DURA TORNADA”

Ruta de 575Km (de les 9,30 del matí fins les 6 de la tarda)

Poca cosa a dir d’aquesta etapa tret que va ser la més ràpida possible.

Varem estar plantejant tornar fent ruta interior cap Teruel, Alcañiz, lleida. Segur que molt més maca, però ja l’hem feta tres o quatre vegades, i realment aquesta vegada teníem pressa. Teníem que ser abans de 2/4 de 8 a buscar el gos a la gossera. Generalment sempre l’anem a buscar a l’endemà d’arribar, però aquesta vegada no era possible. Per tant tampoc teníem moltes altres eleccions. No volíem anar amb el pito al cul.

Així que marxem com sempre, a 2/4 de 10 i anem cap a Valencia per la Nacional 320 fins a trobar autovia, i passat Valencia, a Sagunt, l’autovia.

Arribem a casa a les 6 de la tarda, passades. Just per dutxar-se i anar a recollir la bestia. Han estat quatre dies intensos i divertits. 1790km en que em passar molta calor, però ens ho hem passat molt be, que al final és el que compte i queda.

  • MOLTES GRÀCIES PER LLEGIR-NOS

CUENCA – LA MANCHA (II)

CUENCA – LA MANCHA (I)

Dia 17 d’Agost de 2011

“QUE NO SON GIGANTES, SI NO MOLINOS”

Ruta de 325Km (de les 9 del matí fins 2/4 de 6 de la tarda)

Esmorzem i enfilem cap a Mota del Cuervo. La ruta d’avui pretenem veure molins de vent… no d’hem vist mai i ens fa molta gràcia. La ruta a seguir és aquesta…

Enseguida veiem que serà un dia molt dur de calor i carreteres no pas gens agraïdes per les seves corbes i revolts, ans al contrari, caldrà vigilar molt no agafar velocitats…. delictives (lo de il•legals, ja ho deixo enrere).

Mota del Cuervo és un municipi de la província de Conca a la comunitat autònoma de Castella la Manxa. Està situat a la zona oriental de la província, a uns 120 km de Conca i en el centre de la Manxa. És conegut turísticament com “El Balcón de la Mancha”.

Es caracteritza pels seus molins de vent, i en estar a uns 5 quilòmetres de la localitat del Toboso, es creu que aquests puguin ser els famosos “gegants” contra els que va lluitar Don Quixot de la Manxa, en el llibre escrit per Miguel de Cervantes.
Són set actualment, sent un, “el zurdo”, l’únic que ha estat en funcionament recentment.

El primer diumenge de cada mes, un d’aquests molins mol, nosaltres no el veiem en funcionament però si que i podem entrar.

Tenim que dir, que feia uns dies que havíem rebut la convocatòria a casa d’un concurs de fotografia de la Supertenere. I ens varem entretenir una mica a fer fotos amb aquesta intenció…

Desprès de la visita a aquests molins, anem fins el Toboso, que és allà mateix a tocar. Un petit poblet manxec, polaritzat per l’obra Cervantina.

Fem una volta sense quasi baixar de la moto. Estem a punt de visitar la casa de Dulcinea, pero la calor ens està desfent el cervell i decidim fer via.

Anem ara a Campo de Criptana…

Campo de Criptana és un municipi de la província de Ciudad Real. Està situat a la comarca natural de La Manxa, i dins de la subcomarca anomenada Manxa Alta.

Curiosament, si mirem la descripció del poble a la Wikipedia, també s’atribueix els seus molins com els que va lluitar Don Quijote…
“…..A la localitat es troben els famosos molins contra els quals va lluitar Don Quixot i que Cervantes va immortalitzar en el capítol VIII de la seva universal novel•la. Els molins de Campo de Criptana es poden considerar, per tant, com el principal senyal d’identitat de la Manxa, així com una de les imatges que millor identifiquen Espanya en el món.

Dels trenta o quaranta molins que va identificar Cervantes a El Quixot, actualment és possible trobar deu, dels quals tres són originals del segle XVI: Molí Burlet, Molí Infantil i Molí Sardinero”

Realment n’hi ha una bona escampada, i queden molt més apilats que els de Mota del Cuervo. Ens costa un tou arribar-hi, ja que tenim que creuar tot el poble.

Desprès de les fotos, seguim. Anem ara cap a Alcazar de San Juan, que és situat a 150 km al sud de Madrid y limita amb la província de Toledo.

Aquí trobem 4 grans i espectaculars molins situats al Cerro de Sant Anton, i en aquests si que podem arribar a tocar-los fina a deixar la moto als seus peus.

També hi ha dos catxes distanciats uns 200 metres. El Molinos de Alcázar de San Juan, i el GeoAlcázar: ¡Que no son molinos, sino gigantes! , que per suposat, fem, desprès de les fotos de rigor.

Aquí fem la fotografia que finalment decidim enviar al concurs… i és que la zona es presta tot i la calor….. sort que la moto no sua.

Creuem Alcazar de san Juan i prenem la carretera cap a Miguel Esteban, curiós nom per un poble, del que es desconeix d’on li ve el toponímic.
Com no, també molt relacionat (o aixó diuen ells) amb l’obra del Don Quijote, ja que diuen que és el “lugar de La Mancha de cuyo nombre no quiero acordarme”.

“Este pueblo, del que desconocemos el origen de su nombre, pudiera haber sido literariamente famoso si Cervantes hubiera querido nombrar ese “lugar de La Mancha de cuyo nombre no quiero acordarme”. Así lo afirman bastantes estudiosos que dan como cuna de D. Quijote a este pueblo. Miguel Esteban, que sí era aldea en vida de Cervantes, 80 vecinos en 1575, 98 en 1591, tuvo que ser grande en épocas anteriores, como ponen de manifiesto los 23 hidalgos migueletes que, según el Archivo de Simancas, había en 1591. Pero nada se sabe de su origen.”

La veritat és que d’entrada només anem a fer un parell de catxes que es troben molt a prop del poble, en un Santuari proper amb molins turístics moderns i petitons. Els catxes son Ermita de San Isidro , i el Molinos de Miguel Esteban ,

Anem ara a dinar al mateix poble de Miguel Esteban. Just a la sortida ens trobem un gran i pintoresc restaurant, l’Hostal Torreón del Miguelete. Tot i la calor, ens mengem unes migas con uvas i un plat de gachas, i per rematar uns quebrantos….

Ara si que l’hem fet bona. Amb un tou de calories a l’estomac i el termòmetre marcant 40ºC és fa moolt difícil rodar.

Desprès de mitja hora circulant trobem un parc i tenim que parar a descansar una estona… tot i que el truc de posar el cap sota una font és el millor remei.

Arribem a Cuenca, i desprès d’una dutxa merescuda, anem a agafar el bus numero 2 que ens porta directament a la Plaza Mayor, on havíem deixat la ruta turística ahir.
Baixem fins el Pont de San Pablo.

El Pont San Pablo és un pont de bigues que creua al riu Huécar a la ciutat de Cuenca.
Va ser construït entre 1533 i 1589 per iniciativa del canonge Juan del Pozo originalment en pedra, per salvar la Hoz del Huécar, comunicant el Convent de Sant Pau i el casc urbà.
Aquest primer pont es va esfondrar, construint-se en 1902 el pont de ferro i fusta actual, d’acord amb la línia arquitectònica del moment. És un pont rectilini, de 60 metres de fletxa, recolzat en els pilars d’arrencada de cadirat del pont anterior i, al centre, en un puntal de ferro.
Part del patrimoni de la ciutat de Conca, és un dels millors llocs des dels quals observar les Cases Penjades.

Just al mig del pont es poden fer magnífiques fotos de les cases penjades, mentre agafes dissimuladament el catxe Puente San Pablo ,

A l’altre costat del pont, hi ha el convent de san Pablo, del segle XVI, i que actualment alberga el Parador de Cuenca.

Desprès, com estem molt cansats, decidim anar baixant cap l’Hotel i deixar el sopar per altre dia… com a molt farem una tapa…
Passem per la Torre de Mangana, actualment en obres….

Ja de baixada, la sorpresa d’aquest viatge… ens trobem a uns Motarres passejant pels carrers de Cuenca, l’Edu i la Montse.

Fem amb ells una birrota i unes tapes i quedem per sopar demà. No quedem per anar en moto, per que bàsicament ells han fet avui el que nosaltres tenim com objectiu demà.

CUENCA – LA MANCHA (III)

CUENCA – LA MANCHA (I)

Aquesta si que va ser una sortida imprevista. Les Vacances a Astúries (PICOS DE EUROPA – LLANES) les havíem fet condicionades als dies que la gossera ens podia tenir el Brut, l’última setmana de Juliol.

La trucada de la gossera, dient que les havia quedat una gàbia buida per la setmana del 15 d’agost, va fer que es poses en marxa tota la maquinaria. Érem dimecres i ja havíem quedat amb en Miguel i la Gloria aquell mateix dia per anar dissabte i diumenge a Carcassonne. Ens decidim!!!! Anirem a Cuenca, lloc que teníem pendent des que varem anar a Albarracin.

Realment ja havíem fet quasi totes les carreteres de la Sierra de Albarracin i las de la Sierra de Cuenca, però aquella vegada no varem entrar a la Ciutat, i només varem fer moto i més moto.

Així que, tots contens i amb la moto carregada, marxem el dimarts 16. Tard per que hem tingut que anar a deixar el gos a Polinyà a les 9 del matí.

Dia 16 d’Agost de 2011

CAP A “LA MANCHA”, EN PLE AGOST CANICULAR, UNA BOGERIA COM QUALSEVOL ALTRE

La ruta seguida per fer l’aproximació, va ser aquesta….

Fem vies ràpides i ens estem de floritures, al menys fins arribar a Teruel. La A2 fins a Lleida i desprès la autopista fins a Saragossà, on agafem l’Autovia Mudejar que ens porta fins a Teruel.
Notem de seguit que no serà una ruta com la d’Asturias, ja que només passar Lleida, no baixem dels 36ºC.

Arribem quasi a Teruel, deixem l’autovia per anar a Calla i d’allà a Gea de Albarracin, on ens posem al costat del rio Turia.

Sembla mentida que pugui canviar tant la natura en tant pocs quilometres. En menys de 15 km hem passat del desert més àrid a una explosió de natura. La Sierra d’Albarracin és increïble.

Passem per Albarracín. Si no hi heu estat, un lloc molt recomanable per fer-hi una estada i punt de partida per bones rutes en moto.

Trespasem los Montes Universales pel Puerto del Cubillo, on entrem a la comunitat de Castilla La Mancha

I baixem cap el Embalse de la Toba, on trenquem per una petita carretera asfaltada de nou que fins fa molt poc era una pista rural de sorra.

Anem a parar a Buenache de la Sierra, i d’aquí, ja baixem en picat cap a Cuenca.

Entrem a Cuenca per la Hoz del Huecar.

Anem a l’Hotel i ens fem una merescuda dutxa. Iniciarem avui mateix la descoberta de la ciutat.

El primer que fem és anar al centre d’Informació Turística. Mai està de més, i just allà mateix hi ha un catxe, el Centro de Recepción de Turistas de Cuenca , que fem sense problemes.

Ens donen un mapa de la ciutat i ens expliquen on tenim que anar. La millor manera és agafar els busos urbans que surten de la Plaza de la Costitución i que et porten a la part més alta del casc antic. Cal agafar el num.1 o el num.2 que et porten fins el Barrio del Castillo.

Quedem sorpresos…. 70 centims el bitllet per estalviar-se un parell de quilometres en franca pujada. Recomanable utilitzar-los.

La ciutat vella queda enfilada sobre un turó penjat a cada costat sobre la Hoz del Jucar i la Hoz del Huecar. És espectacular la vista que tenim de d’aquí sobre la hoz del Huecar.

Una Hoz és un accident geogràfic consistent en un canó producte de la llarga actuació dels processos d’erosió fluvial i amb trajectòria curvilínia en el cas dels meandres encaixats. De la forma en corba li ve el nom per semblança amb la forma de la falç, l’eina agrícola.
Cal dir que la Hoz del Huecar va quedar seca fa uns anys, i com la ciutat perdia molt del seu atractiu turístic, es va fer un transvasament d’aigües des del Jucar per tornar a reactivar el riu Huecar.

Baixem uns metres i ens trobem l’entrada a la ciutat a traves del Arco de Bezuco. Son les muralles del castell, al peu de les quals trobem altre dels catxes que fem avui, el Casco Historico de Cuenca ,
Seguim baixant fent el turista total i admirant les construccions i vistes del poble. Realment és maco Cuenca.

Una ciutat monumental plena de racons i construccions per admirar…

Si passes de l’esquerra a la dreta, quedes penjat sobre la Hoz del Jucar

En arribar a la Plaza Mayor, trobem la Catedral, que és tancada. L’admirem de fora mentre fem el catxe La Catedral de Cuenca,

El 21 de setembre de 1177, Alfons VIII de Castella conquesta la ciutat de Conca i es constitueix com a seu episcopal en l’any 1183.

Inspira la construcció de la Catedral, l’esposa d’Alfons VIII, Leonor d’Anglaterra o Plantagenet, filla del Rei Enric II Plantagenet d’Anglaterra i de Leonor d’Aquitània, Duquessa d’Aquitània. Germana de Ricardo Cor de Lleó. Per la seva dot Leonor d’Anglaterra o Plantagenet Comtessa de Gascunya, ve acompanyada per cavallers normands que seran els que exerciran la seva influència sobre la fàbrica de la catedral. En aquesta època, l’estil constructiu era el romànic, però la influència normanda de la cort del rei Alfons VIII decideix la construcció d’aquesta catedral, sent la primera catedral gòtica de Castella, juntament amb la d’Àvila. D’estil gòtic anglo-normand, les obres es van iniciar l’any 1196 i es va concloure l’any 1257. No obstant això, com la majoria dels edificis religiosos, ha patit transformacions al llarg dels segles: al segle XV es va reconstruir la capçalera, l’exterior de la catedral es va renovar gairebé per complet en el segle XVI, al segle XVII es construir la capella del Sagrario i es van reformar la façana i les torres, en un estil barroc. Al segle XVIII es va construir el nou altar major i ja a principis del segle XX a causa d’un ensorrament produït en 1902, es va reconstruir la façana seguint l’estil original.

En aquesta plaça hi ha un tou de bodegues i restaurants. No podem estar-nos de fer un sopar dels que fan historia. Quasi no hem dinat i tenim molta gana. Entrem al restaurante Plaza Mayor.
Fem un menú d’aquells que en diuen TIPICS. La veritat és que ens posem les botes. Quasi no ens ho podem acabar.

De primer uns plats degustació…. una amanida amb salmo i caviar, desprès els plats tipics de la zona, els zarajillos, i el morteruelo, taula embotits . Ho matem amb una sopa campera amb dos hous i ho rematem amb una espatlla de cordero i les postres.

Amb la panxa plena i el vi al cap, baixem xino xano fins l’hotel. Demà ens espera una ruta de novel.la, volem arribar-nos a trobar molins i gegants… talment com Don Quijote amb la nostre moto Rocinante.

Continua a…

CUENCA – LA MANCHA (II)
CUENCA – LA MANCHA (III)

LLANES – PICOS DE EUROPA (II)

29 de Juliol –> Tresviso – Sant Vicente de la Barquera

La veritat és que ens varem plantejar aquest dia de tranquis. Ens havien recomanat que anéssim a veure Sant Vicente de la Barquera, també volíem ser a sopar a Llanes en una sidreria, per lo que tampoc volíem fer mots quilometres avui.

La ruta finalment va ser aquesta.

Per anar a Sant Vicente de la Barquera, varem triar fer una carretera que es quedava penjada entre les rutes d’ahir i la de demà. Tot i així, a l’hotel agafem un mapa del Concejo de Llanes on diu, que des del poble de Tresviso, la carretera segueix baixant cap a la N-621 que ve de Potes.
El tomtom i el mapa Michelin diuen que no, que Tresviso és un cul de sac, però com el del hotel diu que li havien dit que si que es pot….. provem d’anar-hi. Tant mateix recordo que al poble hi ha un catxe, i tot hom deia en els registres que és un poble molt maco, per tant… tampoc estarà de més.

Així que marxem desprès d’esmorzar, com sempre. El dia avui és força més esplèndid que el d’ahir i el sol pica i es fa notar.

Agafem la carretera que passa per Vibaño. És una carretera ràpida i molt maca.

En arribar a l’alçada de Poo de Cabrales, ens trobem amb el “Pozo de la Oración”, un magnific mirador del Pico Urriellu (Naranjo de Bulnes) i que és des del únic lloc que el veurem avui.

En arribar a Cabrales i Las Arenas, ens desviem a la dreta, tot remuntant un interessant engorjat sobre el riu Cares

Arribant a Poncebos, ens trobem el funicular que puja al poble de Bulnes, que el deixem i anem guanyant alçada cap a Sotres seguint el rio Duje. Aquí la carretera ja és molt més petita i segueix engorjada.

En arribar a Sotres, la carretera es torna molt dolenta i costeruda. Preguntem a un bar i ens diuen que de Tresviso no podem anar a enlloc i que la carretera mor allà.
Nosaltres ja anàvem be. Com només queden uns 12Km decidim seguir la carretera fins el final.

La sorpresa és que desprès de fer 2 quilometres, la carretera és perfecta i acabada d’asfaltar… al menys dona gust….

Per arribar al poble, aquesta carretera fa un coll just on canviem de la Cominitat d’Asturias a la Cantabra. És el Jitu Escarandi a 1300 metres d’alçada i habitual punt de sortida de multitud d’itineraris.

El poble de Tresviso és un municipi situat en l’extrem occidental de la Comunitat Autònoma de Cantàbria, situat íntegrament al Parc nacional dels Picos de Europa. La seva principal activitat és la ramaderia i el turisme. Curiosament és un poble d’aquells que tot sent de Cantabria, només si pot arribar des d’Asturias. És a uns 900 metres d’alçada i te uns 78 veïns censats.

Aprofitem que som aquí per fer un catxe, el Picos de Europa – Tresviso.
Caminem uns 300 metres fins un mirador on comença una de les sortides que te el poble, la ruta a Urdon que te un desnivell de uns 800 metres (des d’aquí, avall)

Així que agafem el camí de tornada, ens trobem amb una cinquantena de baques pel mig de la carretera que no semblen tenir cap mena de por a la moto. Fins i tot una sembla que la vulgui envestir….

La tornada, tot i que baixem pel mateix camí, és maca i amb unes vistes espectaculars.

De seguit arribem a Sant Vicente de la Barquera. És hora de dinar, peró primer fem un catxe que ens ve a ma, el Santuario San Vicente de la Barquera des d’on veiem el poble, els ponts i el port.

Com tot poble mariner, tot és ple de marisqueries i xiringuitus servint peix. Els preus privatius per nosaltres.. no baixen els menús de 50€ per persona. Ens endinsem una mica al poble i acabem fent una petita peixetada, nosaltres ja en tenim prou amb això.

Desprès de dinar, fem una volta pel poble que és prou maco.

Arribem a l’hotel que seran les 6 de la tarda. Perfecte. Jo aprofito per fer un catxe només a 300 metres de l’hotel El Peregrino 2-Camino del Norte: Cristo del Camino

i desprès de dutxar-nos i fer el ronso una mica, anem a Llanes, on fem un magnífic sopar del que no hi ha constància gràfica per que ens varem deixar la càmera. Unes tapes a peu dret al mig d’un gran bullici, amb una ampolla de sidra que ens anaven posant al got els cambrers que voltaven. ,es a terra que al got, però la tradició és la tradició.

30 de Juliol

POTES – Fuente De – Emb. De la Cochinilla – Pechon – Valles Oscurus

Aquest és altra dia d’aquells que si no haguessim pujat al telesferic de Fuente De, haguessim fet molts més quilometres amb la moto, ja que la planificació d’entrada era molt més ambiciosa. Una ruta que segur no et te que deixar indiferent i que la pots trobar aquí per si algu la vol provar…

Finalment, però, ens varem animar a pujar al telefèric, que ens va endarrerir unes 3 hores. Evidentment no podíem fer tota la ruta, així que la varem escurçar i li varem afegir alguns al.licients, com visitar Pechotes o fer uns catxes del Valle Oscuru.
La ruta va quedar així:

Sortim de l’hotel , com sempre amb el dia clar però sense veure les puntes de les muntanyes de la sierra de Cuera.
Just a Puerta, trenquem a la dreta per agafar una petita carretera cap a Noriega i Panes. El primer tram és molt ombrívol, estem al Valle Oscuru.

De seguida arribem a Panes, on trespassem el riu Deva per agafar la N621 per anar a Potes.
Ens trobem pel camí el Desfiladero de la Hermida

Arribem a Potes pero el pasem de llarg, ja el visitarem de vaixada.

Anem cap a Fuente De, peró abans ens desviem un parell de quilometres per veure el monestir de Santo Toribio de Lievana i la ermita de San Miguel.Aprofitem per fer els catxes de la zona. El Románico en Cantabria. Sto. Toribio de Liebana i el Ermita de San Miguel, Santo Toribio de Liébana .

L’ermita de San Miguel és un magnífic mirador de Picos, però la boira avui ens tocarà els nassos.

Pugem fins a Fuente De. A l’estació del telefèric, i ens diuen que hi ha força boira a l’estació superior. Mentre estem decidint si son verdes o si son madures, passen un amics de Molins de Rei i ens decidim pujar tot i sabent que no ens donarà temps des`pres de fer tota la ruta.

El telefèric puja força, uns 753 metres en uns 3’40” minuts. Això vol dir que les cabines van a 10 metres per segon. Cal dir que és impresionant, peró res comparat al de l’Aguille du Midi que varem fer l’any 2007 al nostre primer viatge als Alps, aquell puja del 990 metres fins els 3770 de l’estació superior amb un intercanvi en una estació mitgera a 2310 metres. És el més alt d’Europa.

Una vegada a dalt, fem una petita excursió per veure si la boira escampa i de passada fem un Earthcatch, el Picos de Europa.

Ens acomiadem d’ells que es queden passejant una mica més, i nosaltres baixem.

En passar per Potes, aprofitem per dinar…. uns estofadets de Faves!!!!

Algun cartell ens crida l’atenció… no sabem pas com s’interpretaria això a Barcelona…

Continuem ruta, l’escurcem i prenem la carretera que va al Puerto de Piedraslenguas (1355m),

Just entrem a la província de Palencia, un quilometre abans d’arribar al Port, trenquem a l’esquerra… i tornem a entrar a Cantabria.

La carretera és estreta però acabada d’asfaltar i molt agradable de rodar..

Ens trobem al capdamunt d’una presa, la del Embalse de la Cohilla que forma el riu Nansa, però lo impressionant és el recorregut de la carretera de baixada….

En un tres i no res som a Puentenansa, i tot seguint el riu, es transforma en la Ria de Tina Mayor, al entrar el Cantabric.

Sabeu com es pesca una KRME????? Així..

La seguim, ja som a tocar de la costa. Picos és increïble. El mar i muntanya és real. Anem a veure el poble de Pechón, que ens han dit te unes boniques platges.

Per tornar fem una petita pista emporlanada i ja tornem a ser al poble, i ara anem a buscar uns catxe que prometen, ja que son al Valle Oscuru.

Anem fins a la Franca i entrem per petites carreteres, i ja ens sembla veure per que l’anomenen el Valle Oscuru

A Tresgrandas, trobem el primer catxe Ruta de los Colores. Valle Oscuru. # 1 Inicio . I amb ell, l’explicació de per que del Valle Oscuru

Seguim per carreteretes i a Santa Eulalia de Carranzo trobem, entre mitg de baques, el segon Ruta de los Colores. Valle Oscuru. # 2.

El tercer, Ruta de los Colores. Valle Oscuru. # 3 és al mig d’un espectacular bosc d’eucaliptus…

Fem unes corbes i quedem bocabadats amb la vista que tenim de les vistes. Som sobre un mirador on veiem perfectament tota la costa retallada al mar… les fotos no reflecteixen la vista.

Anem cap a Llanes. Abans d’arribar encara anem a fer un últim catxe, El Peregrino 1 – Camino del Norte: “La Boriza” . Un mirador sobre una de les platjes que ens queda per veure del municipi. La playa de las Arenilles.

Acabem el dia amb un merescut bany al yacuzzi… i si no… pa que està???

31 de Juliol

Llanes – Santillana del Mar – Molins de Rei

Marxem com sempre de mati, desprès d’esmorzar. Unes fotos i amb les alforges carregades diem adeu a la nostra base durant aquests dies.

A la ruta de baixada, només li fem una concessió. Volem parar a veure el poble de Santillana del Mar. Ja sabeu, aquell de les tres mentides, ja que no és llana, ni santa ni tiene mar. 

Realment el poble és maco i molt cuidat. Manté un casc històric molt ben conservat i declarada com a Conjunt Historic i Artistic des del 1889

Sabem que un dels principals atractius turístics son les coves d’Altamira, però suposem que estan encara tancades i tampoc tenim tant de temps avui. Així que anem fina la Colegiata del segle XII, i aprofitem per fer l’últim catxe de Cantabrià, el Románico en Cantabria.Colegiata de Sta. Juliana

Desprès poc a dir d’aquesta etapa. La tornada, llarga i tediosa per autovia i autopista. Just per on varem pujar.

Parem cada 250km per repostar i menjar. A l’Area de servei de Monegros, aprofitem per fer un curiós catxe i de passada estirar les cames… en el catxe Monegros i reconeixem la signatura de’n Caganer feta al Febrer…

Arribem a casa a les 8 del vespre. Al compta quilometres parcial de la moto diu que hem fet 2413km.
Ja fa estona que enyorem la fresqueta amb la que hem viscut aquests dies. Ja suem amb d’humitat d’aquí.
Han estat uns breus però intensos i divertits dies. És diumenge. Demà vaig a treballar tota la setmana per fer leuros per gastar les dues setmanes més que ens queden….

Si heu llegit fins aquí…. felicitats i moltes gràcies. Si nomès heu mirat les fotos, moltes gràcies, i si no heu fet una cosa ni l’altre…. ànims.. i paciencia, que és la mare de la ciencia.

  • MOLTES GRÀCIES PER LLEGIR-NOS

LLANES – PICOS DE EUROPA (I)

Realment aquestes vacances han estat del tot inesperades.
Tot just el 10 de juliol pensàvem que ens quedàvem sense poder gaudir d’uns dies de viatge motarra, ja que la Carme només li donaven la setmana del 15 d’agost, i a la gossera ens deien que ho tenien ple.

El destí fa que de la nit al dia, la Carme tingui disponibilitat complerta, i desprès d’una trucada, ja li teníem habitació encarregada al Brut per la setmana del 26 al 31 de juliol.

Així que dit i fet, amb cinc dies de marge, preparem la ruta. El destí, un clàssic. Com no tenim ganes de marxar Pirineus amunt, anem als Picos d’Europa.

A l’hora preparar l’itinerari, la Carme sol.licita fer base en un lloc concret. Realment fer ruta és força més exigent, i com l’any passat ja varem fer la RUTA DELS ALPS, aquest decidim fer-ho així.

Prenem un hotel a Llanes, poble costaner d’Astúries. Prenem un poble costaner per poder diversificar l’estada. Picos queda a menys de 100km i sempre és maco el contrast del mar muntanya… i donem fe que no ens varem equivocar en fer-ho així.

Així, amb tot, aconseguim marxar el dia 26 de juliol amb tot més o menys clar.

26 de Juliol

Molins de Rei – Llanes

La ruta que varem fer no te més gràcia que la d’una aproximació ràpida i sense complicacions.

Si cliques el mapa podràs veure l’itinerari amb més detall

La ruta no deixen de ser més de 780 km d’autovies i autopistes.

Marxem tot just acaben de publicar la nit abans, més de 1000 catxes que creuen Catalunya tot seguint el camí de Sant Jaume català. Bona part d’aquest camí, va paral.lel a la A2, per lo que no ens podem resistir a provar de fer-ne uns quants, i a sobre, mols d’ells, FTF

Fem uns 10 catxes, n’hi ha a centenars, però no podem entretenir-nos. Esmorzem a la Panadella i a Lleida deixem l’autovia per posar-nos a l’Autopista.

Que no deixarem fins passat Bilbao, que agafarem l’autovia altre vegada.
Per cert, `pel camí fem un catxe sense baixar de la moto 

Where East Meets West que és el nostre primer Virtual Cache

El dia ha estat força calorós i solei, però en arribar a l’alçada de Bilbao, la cosa ja canvia radicalment i el temps es torna tal i com ens l’havien predit. I comença a ploure.

Així dons arribem a Llanes plovent i amb els targes d’aigua.
El complexa que hem agafat, és un hotel atípic. Un hotel que les habitacions són petites casetes independents. Grans suits amb yacuzzi…. i per que son els diners, si no per gastar-los.

És l’Hotel Rural La Lluriga ***

27 de Juliol

Visita a Llanes

El pronòstic del temps és que avui farà mal temps i que els demés dies entre un període d’estabilitat.
Els de la terra estan farts de tanta pluja. Diuen que feia anys que no passaven una tongada com aquesta. Realment tota la nit fa xirimiri… però pel matí, la cosa s’aguanta. Molt núvol, però s’aguanta com per poder anar a fer una visita turística a Llanes, això si… a cop de catxe.

Llanes és un concejo de la Comunitat Autònoma del Principat d’Astúries. Es un poble mariner que s’estén prop de 30 km al llarg de la costa a l’extrem oriental de la regió.

Cal dir, que Llanes te una sèrie de catxes molt ven parida i que gràcies a ells, varem veure tot el poble i tots els seus racons com podreu comprovar.

Així que després d’esmorzar, anem cap al poble, i el primer a veure (sort que hi havia un catxe per parar-hi atenció) és aquesta casa.

El catxe és EL ORFANATO, suposo que els més cinèfils reconeixereu la mansió on es va rodar tota aquesta pel.lícula. (si no l’heu vist us la recomano)

Seguim la ruta i veiem una magnifica platja. Aquí totes són així. Com la costa és tant escarpada, tot son petites cales. És la Playa de Toró, i el catxe el trobem en un mirador molt a prop, EL MIRADOR DE TORÓ,

Des d’aquí anem al punt on hi ha el far de Llanes, i des d’allà es pot veure el peculiar i característic espigó, que l’anomenen com el catxe que trobem per aquí LOS CUBOS DE LA MEMORIA DE LLANES (ASTURIAS) ,

Desprès, anem fins l’ermita que presideix el poble, al capdamunt i amb unes vistes maques sobre el port i la serra de Cuera, i fem el catxe d’allà ERMITA DE LA VIRGEN DE LA GUÍA (LLANES) (ASTURIAS) ,

Ara baixem fins el port. Anem a tocar els “Cubos de la Memoria” per veure’ls a prop. Són curiosos.
“Agustín Ibarrola realitza aquesta intervenció artística al port, sobre els blocs de formigó que componen l’escullera del port. Constitueix una de les millors manifestacions d’art públic on es fonen elements essencials de l’obra de l’artista amb el passat històric-cultural de la vila de Llanes.

A través de “Els cubs de la memòria”, es pot conèixer: la memòria de l’artista, la memòria de l’art i la memòria del territori.
És una obra de gran bellesa destinada a la contemplació harmònica de les seves formes i colors que canvien a cada moment amb la llum, l’aigua … cobrint i descobrint elements i símbols com els ulls i els peixos.” (http://www.llanes.com/turismo_cultural/cubos_memoria/index.php)

És el punt d’inici de un entretingut multi que ens portarà a donar un volt pel casc antic. El tesoro de Asturias: Llanes (LLANES) (ASTURIAS) ,

Evidentment és un poble turístic i no deixa de tenir les seves parades i zona de barraquetes…

Ep!!! Jo en tinc una d’aquestes al sotanos de casa el meu pare…. em venen ganes de posar-la en marxa.

Dinem uns plats no gens d’estiu, i desprès continuem amb la nostre descoberta.

Una de les coses més espectaculars que te Llanes és el Passeig de San Pedro. ESPECTACULAR!!!! És un passeig tot cobert de gespa que recorre quilometres al costat de la costa i el poble. Te una petita cala a Sota anomenada la Playa del Sablon

El Passeig de Sant Pere va ser construït al segle XIX, i ho va ser gràcies a la generositat dels contribuents que van col.laborar amb una col.lecta impulsada per l’ajuntament i alguns personatges il.lustres del poble, i recolzat pels veïns. La circular en què es demanaven fons per emprendre aquesta obra urbanística està datat en 1846.

A la placa commemorativa de la inauguració del passeig es pot llegir:
“Transmeti el marbre a la generació venidora la gratitud que mereixen els benemèrits fills de Llanes que convidats pel seu il.lustre ajuntament i alcalde president Francisco Posada Porrera han contribuït generosament a la construcció d’aquest passeig. ANY DE 1847”

Es va aixecar sobre les restes d’una antiga capella, de la qual encara es conserven restes, a la punta més propera al Sablón.

El Passeig de Sant Pere, ofereix unes espectaculars vistes tant del costat que mira al mar com del costat que mira a Llanes. S’alça sobre la platja del Sablón, recorrent diversos quilòmetres dels penya-segats que dibuixen la costa de Llanes, i des d’ell, es pot observar amb gran detall el litoral cantàbric i la immensitat del mar.

Girant l’angle de visió, del mar a les muntanyes, des del passeig de Sant Pere veiem tota la vila de Llanes, el casc històric, la platja del Sablón, el far, el camp de golf, Santa Maria del concejo i molts més detalls que amplien l’enumeració segons el recorrem.

El catxe de la punta, el del mirador de la playa del Sablon, no el trobem, però si el que hi ha al mig PASEO DE SAN PEDRO 2 (LLANES) (ASTURIAS) ,

Al final del passeig, ja completament a l’altre punta, trobem l’últim catxe d’avui i veiem amb tota espectacularitat el poble sobre els penya-segats. Fem EL MIRADOR DE LAS BALLENAS (LLANES) (ASTURIAS) .

Ajuda que el dia s’ha obert i apareix el sol que ens han promès per demà. El Mirador de las Ballenas és en una prominència del terreny en què queden les restes d’una petita construcció,-i que a dir dels més vells del lloc-, fa temps servia per albirar l’arribada de les balenes, i avisar als vaixells de la vila per anar en la seva captura.
La vista, impagable.

Per rematar el dia, volem anar a fer un Earthcatxe. Vaja, un catxe que preten ensenyar-te una zona peculiar de la terra per algun motiu. Creieu que aquest és ben curiós. Son els Los Bufones de Arenillas (LLANES) (ASTURIAS) .

Es tracta d’un fenomen que fa que al hivern, quant hi ha mala mar, les onades piquen amb força els espadats, i es cola aigua a pressió per forats que fan que surtin per aquí com si fossin Guèisers. Son declarats com a Monument Natural

Per desgracia nosaltres ens varem tenir que conformar en sentir els xiulets i esbofecs de l’aire comprimit que prem el mar…

Podeu veure-ho en aquest video

Per arribar aquí, varem tenir que fer una pista de uns 4 quilometres.

28 de Juliol

Llacs de Covadonga – Cain

Avui si. Sembla que el dia es lleva una mica més clar… tampoc és per llençar coets, però servirà per anar en moto. Fa fresca. Fins i tot va be portar una màniga sota la jaqueta.
Avui pretenem anar fins a Covadonga i pujar fins els seus llac. Despres arribar-nos al cor del Picos d’Europa , al poble de Cain. La tornada te que ser llarga i revolada, al final, com podreu comprovar, degut a que es complica una mica la cosa, decidim escursar-la una mica.

La ruta que varem seguir és aquesta (clica per veure-la amb més detall)

Tot i que la idea primera, era fer aquesta ruta (que us poso per si algú en te ganes) 

Així que agafem, just a la rotonda d’entrada a llanes la carretera que va cap a la Pereda i Cabries.
Es una carretera estreta i feréstega. En ocasions molt estreta i sense ratlla mitgera.

La humitat de l’entorn es fa sentir.. i la vegetació ho reflecteix generosa i esplèndida…

Massa ràpid trobem la general, que ens porta ja encarats cap a Covadonga. I el muntatge turistic que ho caracteritza.

En arribar a la rotonda de pujada als llacs de Covadonga ens diuen que no podem passar. Que tenim que agafar un bus. Mi emprenyo, però ni hi ha res a fer.
ATENCIÓ!!! DEIXEN PUJAR FINS A 2/4 de 9, desprès bus.
Deliberem. Això significarà sacrificar una part de la ruta. Decidim que ja que i som, cal pujar-hi. Desprès, si. Hem fet molts quilometres, però no hem vist res. Aquesta vegada decidim que ens ho prendrem d’una manera més turística.

La veritat és que l’experiència de pujar allà dalt amb bus, és assemblant a pujar al dragonKan…. realment va haver-hi moment que vaig témer per la meva vida… La carretera és molt estreta i no veig gens clar com es creuen els busos amb estimballs als costats….

Una vegada a dalt, decidim donar una volta que ens recomanen. 3km amb una visita a una petita exposició.

Fem el recorregut amb marques discontinues…

Ho tenen tot molt ben arreglat, però tampoc veig que sigui res de l’altre mont.

La llàstima és que aquí hi ha molta boira i no aconseguim veure més que els llacs. Justet per fer un Earthcatxe, el Lagos de Covadonga i que serà l’únic d’avui.

Baixem amb el bus on hem deixat la moto i pugem fins la basílica i veiem la cova on es va trobar la verge… tampoc ens i estem massa ja que per molt que escursem la ruta, si que no voldríem deixar d’anar a Cain.

Anem ara fins a Cangas de Onis i d’allà prenem la carretera cap a Oseja de Sajambre i Riaño.
La carretera passa pel Desfiladero de los Beyos, una bonica i llarga zona engorjada i molt revolada.

Sortim d’Asturias i ens posem a la província de Leon

Parem a dinar a Oseja de Sajambre, i despues seguim pujant fins el Puerto de El Ponton de 1280m

Encara no hem fet un quilometre de baixada, que trobem el desviament a l’esquerra, i ens enfilem encara més al Puerto de Panderueda (1450m) on parem a admirar les muntanyes. Aquí el dia és clar.

Coneixem un madrileny i compartim ruta amb ell fins a Cain.

Realment no ens decepciona l’itinerari. Ens endinsem a les entranyes de Picos amb la moto.

L’ultima part, engorjats sobre el riu Cares, és genial.

El poblet és un cul de sac. Ens fem unes fotos i cal tornar per on hem vingut

Però ara ens desviarem cap el Puerto de Pandetrave (1562m)

Ara baixem decidits fins a trobar l’Embalse de Riaño

Una vegada passada la població de Rianyo, troben el desviament cap el Puerto del Porton, per on tornem.

Tanquem així el cercla. Desfem el Desfiladero de los Beyos fins a Cangas d’Onis i de la manera més ràpida, cap a Llanes.

A lo tonto, a lo tonto, arribem a l’hotel a 2/4 de 9 del vespre. Sort que no hem fet la ruta llarga. Pujar als Llacs de Covadonga ens ha pres tres hores i pico. Tot i això, hem rodat 310km. Divertits, revolats i amb vistes impressionants.

ELS ALPS (II)

UN VIATGE PENDENT, UN REPTE ASSOLIT.

ve de:

ELS ALPS (I)

DIA 2 de SETEMBRE

ETAPA 3 –
LOCARNO (Suïssa) – CHURT (Suissa)

avui farem El Paso del Sant Gottardo (2108m) – Furkapass (2471) – Grimselpass (2764m) – Sustenpass (2259m) – Oberalppass (2044m)
307km – 5h11’ (el horaris són el que dona el googlemaps de circulació efectiva)

Clica per veure la ruta amb detall.

Així com l’etapa d’ahir és la més fluixeta, aquesta, per compensar, segur que és la més bonica i intensa de totes. És més, aquesta magnifica llaçada amb els cinc colls seguits, podria dir que és de les millors jornades moteres que mai hem fet.
Espectacularitat en l’entorn, carreteres de tots tipus, desnivellades brutals, neu als vorals i asfalt sec i net… rodar entre 8 i 12ºC… sol… ambient motero 100%….
Crec que val la pena venir només per fer aquesta etapa i la de demà.

Sortim de LOCARNO sap a les 8, tot i que el TOMTOM no vol agafar satèl.lit i els primers moment ens despistem una mica, però a l’antiga, un mapa i preguntant… cap problema.

Anem cap a Bellizona, on ens posem a una ombrivola i fresca vall que ens puja cap a Airolo. Això si, com sempre, evitant l’autopista que va al nostre costat en moltes ocasions.

Fets els 50 llargs quilometres, arribem a Airolo.
ATENCIÓ AQUÍ!!! Cal agafar la carretera antiga (mireu la ruta marcada). Trobareu tres opcions, el Túnel (que no puja al coll, passa per sobre), la carretera nova que puja al coll, amb pronunciades pujades i magnifiques vistes, ens van dir que si li volíem torçar l’orella a la moto anéssim per allà, i la bona, la carretera antiga, la de tota la vida. Una carretera espectacular. Una carretera que si plou, cal anar amb molta cura…
Una carretera EMPEDRADA!!!! Llambordes!!! “Adoquinada”!!!!

Va fent ziga – zagues… al inici, algunes corbes estan arreglades i les han asfaltat…

A mida que puges…. tot és empedrat…

Descobrim per que hem vist tant poques motos aquests dies… TOTS SON AQUÍ!!!! (i al Stelvio)
Gaudim de la pujada…

Arribats a dalt la superTen és admiració de tot hom. La veritat és que sempre que vaig de viatge faig fotos a motos que veig… aquesta vegada ens les han fet a nosaltres…

Fem un catxe de rigor, i les fotos.

Baixem, seguint la petita carretera fins que mor a la nova. I baixem fins a Hospental (1435m).

Aquí podem fer el llaç com vulguem.. la qüestió és fer un cercle per passar pels ports que tenim a mà… Una magnifica Llaçada per un bonic regal de dia.
Girem a l’esquerra per pujar al Furkapass.
La carretera passa per bonics prats, on també i discorre un tren (cremallera).

I ens anem enfilant, primer sense adonar-nos…

Per al final agafar alçada ràpidament fins els 2436m del Furkapass, ja amb neu als borals i a tot arreu.

Foto i catxe de torn. I comprar adhesius del coll, que això no pot faltar i a tots en podem trobar.

La baixada fins a Gletsch (1762m), vertiginosa, i ja davant nostre veient la pujada que ens espera pel Grimselpass (2165m)

Pugem al Grimsel… ja estem alts i la neu no es fa esperar. Estem gaudint de la ruta i el dia d’allò més.

Fem les fotos de rigor i iniciem la baixada.

Mentre baixem, em venen al cap les imatges d’un vídeo que vaig veure fa temps baixant aquesta carretera amb patins…. espectacular!!!

Ara som nosaltres els que i baixem… segur que no tant de pressa…

Arribem a Innertkirchen només a 625m d’alçada, i tornem a remuntar, ara cap al Sustenpass a 2224m.

La carretera és molt maca i envoltada per altes muntanyes.

És el port amb més neu que hem passat… tot és cobert de blanc. Espectacular…. fem la foto y anem a fer el catxe de torn.

Desprès aprofitem a fer el PIKNIC més alt i més bucòlic del recorregut.

Baixarem ara per tancar aquesta gran llaçada de carreteres i colls que hem començat fa estona. Tornem cap a Hopental,

tot i que just a 2 quilometres, en trobar Andermatt (1435m) marxem a la dreta seguint els indicadors de l’Oberalpass de 2046m.

Just a dalt de l’Oberal i trobem una estació de tren. Fem la foto de rigor i prenem un cafe.

Ara ens queda una bonica baixada fins el poble de CHURT, on farem nit.

[Aquí, l’Ibis on volíem dormir ens diuen que està ple, i acabem dormint en un cuchimbril insalubre i no gens recomanable… feia por i semblava que es tingues que desmuntar en qualsevol moment.

És igual, estem contents per una magnifica jornada, i la de demà promet igual.

DIA 3 de SETEMBRE

ETAPA 4 –
CHURT (Suissa) – MILAN/ Casei Gerola (Italia)

avui farem Flüelapass (2383m) – Offenpas (2149m) – Paso dello Stelvio (2757m)
460km – 6h58’ (el horaris són el que dona el googlemaps de circulació efectiva)

L’etapa d’avui, és també força intensa i espectacular. D’entrada voliem fer-la encara més alpina, acabant de fer, despres de l’Stelvio, el Passo di Foscagno (2291m), la Forcola di Livigno (2315m) i tot passant per Saint Moriz , anar a dormir a la part alta del llac COMO. El problema era que tenim que anar a treballar el dilluns, i ens quedarien més de 1000km entre dissabte i diumenge, per lo que decidim, una vegada fet l’Stelvio, començar a baixar per fer nit el més avall possible.

Així dons, la ruta d’avui queda així….

Clica per veure la ruta amb detall.

Marxem d’hora de la casa dels horrors… ningú amb un ganivet de grans dimensions ha entrat aquesta nit a la nostra cambra y fem un mos al bar de l’hotel. La moto encara és a la porta. Be!!
Carreguem la moto i marxem. Avui és el dia que ens ha fet més mal temps, el cel és ennuvolat però no sembla que tingui pas de ploure….

Aném cap a DAVOS, que com hem dit abans, és la ciutat més alta d’Europa amb els seus 1560m.

De Davos iniciem la pujada cap al Flüelapass de 2387m.

De lluny ja veiem les muntanyes del Flüela-Wisshorn de 3045m totes nevades i cap a on anem.

Arribem al Flüelapass i fem les fotos de rigor, i com no, un catxe. Tot i els núvols, el sol vol deixar-se veure, cosa que ens dona la tranquil.litat de que el dia serà bo.

Cal dir que hi ha una divertida opció si no voleu fer aquest coll. De Klosters, el poble abans de Davos, surt un petit tren de transport de vehicles que traspassa el Flüela-Wisshorn per un tunel de 20km, és el Vereina Tunnel. El graciós, és que fas el trajecte pujat a la moto i aguantant-la tu mateix.

(imatge d’internet)

Nosaltres, una vegada fet el coll, baixem cap a Zernez (1474m)

per afrontar el penúltim coll de la nostra aventura, el Offenpas (2149m), no tant alt ni espectacular.

El dia, a mida que passa l’estona i el mati avança, sembla que es va arreclant. Millor, per que ara li toca al REI, el coll per excel.lència. La icona més afamada i concorreguda dels Alps, l’Stelvio.

En baixar del Offenpas (2149m), i deixar ja definitivament Suissa per entrar a Italia de nou,

ens trobem una parella d’alemanys parats al vora. Sembla que ens esperin, i en passar-los, la salutació és espectacular… ens aixequen el braços i ens saluden com si ens confiessin de tota la vida…
Al afluixar i mirar-los entenc perquè…

És la primera SuperTen que hem vist. El que passa que al ser grisa passa molt més desapercebuda…

Continuem darrera d’ells un tram, fins que prenen un diferent camí. Nosaltres continuem fins a Sluderno (in tedesco Schluderns) i desprès Prato Stelvio (915m).

Iniciem aquí la millor i més heavy pujada mai feta per nosaltres. Pujarem 1800 en 25km des de Prato Stelvio (o 1300 metres de desnivell si ho mirem des de Trafoi).

Aquí si que trobem totes les motos del mon… fins i tot retencions en alguna corba massa tancada per algú poc expert que quasi te que parar per fer girar la moto…

Això que sortim de les llaçades del bosc, la visió de la part alta i final deixa sense respiració només de veure…

Una vegada al cim de l’STELVIO (2757m), el moviment de bicicletes i motos és intens. Sembla Andorra en hora punta.

Trobem aquí per primera vegada en dies, gent que parla el castellà. I trobem uns Canaris que fan el viatge amb una VStrom 1000. Compartirem el resta de jornada amb ell.

Fem fotos de sobres, comprem alguns records del moment i fem el cache de rigor.

Improvisem un PIKENIKE menjant un braksburg comprat als xiringus d’allà, i marxem…

Hem decidit posar ja rumb a casa. Estem satisfets de com ha anat tot plegat. Demà volem ser a casa.

La baixada, tant o més espectacular que la pujada. La carretera es recargola tot lo que pot i més….. suposo que les imatges valen més que tot el que pugui explicar.

Una vegada a Bormio, seguim directes cap a Milan. Anem a trobar el llac Como, però no el veiem, ja que la carretera que prenem és una autovia que passa per uns llargs túnels. Sembla que la xarxa de carreteres d’Italia, és subterrània. El més agònic, és aguantar mitja hora parats per un accident just al mig d’un d’aquests túnels.

Passem Milan (que ens equivoquem i la trasspassem pel mitg…. no ho fessiu pass….
I parem a dormir a uns quilometres de Milan, a Casei Gerola. Parem a un Motel de carretera… espectacular….
Ideal per una nit boja…..  

DIA 4 de SETEMBRE

ETAPA EPILEG –
MILAN/ Casei Gerola (Italia) – MOLINS DE REI

Tornada avorrida i per autopista.
930km – 8h31’ (el horaris són el que dona el googlemaps de circulació efectiva)

El dia es lleva radiant. Totalment desvetllat i sense ni un núvol al cel. Promet calor, per lo que ja portem tota la roba d’estiu, jerseis i malles a les maletes.

Marxem com sempre, d’hora. Els companys canaris encara tenen més dies de vacances per lo que so volen prendre amb més calma. Per lo que marxem sols.

Tot un dia d’autopista. Les 8,30h de moto es transformaran en 13 hores efectives d’activitat, però volem dormir a casa.

Tornem a experimentar la conducció italiana. No hi ha respecte per res…. i aixó es transforma en nombrosos accidents que anem trobant.
Fins i tot nosaltres estem a punt de tenir-ne un. Per sort, el que amb la VStrom haguera estat fatal i una trompada segura… al SuperTen, va fer una frenada espectacular passant de 130 km/h a 0 en mols pocs metres, i sense perdre control poder dirigir la moto tot frenant a un lateral del cotxe que havia frenat en sec al mig de l’autopista (us puc assegurar que he amortitzat la tecnologia que porta la moto de sobres…)

Pel camí parem a fer algun catxe i tot arribant a la frontera, a 3km per entrar a Catalunya trobem un greu accident… que ens te parats una bona estona a l’autopista ja que la tallen per fer baixar l’helicòpter…. que desprès no te pressa en marxar… mala senyal….

Arribem a casa a les 9 del vespres… cansats però contents de l’aventura viscuda en només 6 dies.

Han estat uns 3000km (3200 de comptaquilòmetres), 1200 dels quals per carreteres espectaculars i Increibles. Hem passejat por tres països diferents que ja no saps al final en que parlar, el Francès, l’Italià o de signes pels alemanys… que secs son!!

Comptant els desnivells, hem acumulat un desnivell pujant tots els ports, ni més ni menys de 18.200 metres…. sorprenent, sensacional….

Ha estat una bona experiència que ens ha agradat fer. La propera, comencem per l’Stelvio i amunt… fet????

  • MOLTES GRÀCIES PER LLEGIR-NOS

ELS ALPS (I)

UN VIATGE PENDENT, UN REPTE ASSOLIT.

El 30 de maig de 2007, va ser la primera vegada que, en tenir moto seria per viatjar (la V Strom), ens plantegem anar als Alps.
Tot aprofitant que teníem 15 dies de permís de la feina, tant la Carme com jo, l’objectiu va ser molt clar.

Podeu llegir la crònica d’aquell “fallit” viatge a Alps – Vercors

Amb il.lusió varem anar-hi, i a Xamonix, la crua realitat va fer que tots els plans anessin a norris, tots els ports eren tancats encara per la neu. Creieu-me si us dic que em vaig posar a plorar de frustració a l’oficina d’Informació i Turisme de Chamonix. A sobre, ens va ploure quasi cada dia. Tot i això ho varem mig arreglar anant al Vercors.

Des d’aquell dia, ens va quedar aquella espina clavada. Altres viatges sempre ens han desviat de l’objectiu, Corcega, la Selva Negra, el Vercors, Monaco….. però sempre pensant el dia que podríem fer aquest viatge.

Aquest any, ho teníem decidit. Si tot lligava i quadrava, faríem el viatge. I penseu que la quadratura no era fàcil.
Sabia que només comptaríem amb sort d’una setmana (ja que la Carme te 15 dies a l’estiu i els compartim amb el meu fill), no m’atrevia anar-hi amb la VStrom, que com sabeu esta ja fotudeta, per lo que volia moto nova. Per tenir la moto nova, calia vendre el pis de Parets i demanar hipoteca per un de nou, i de passada així tenir uns pempis per la moto, però estava a l’atur, així que el desembre, tot era mooolt negra.
Com son les coses… per sort el Gener ja tenia feina, al febrer ja venia el pis , la moto esperada sortia al mercat a finals de maig i a finals de juny ja en tinc una al pàrquing, les vacances de la nova feina lligades per que coincideixin amb les de la Carme….
Avui, uns mesos desprès, tot ha lligat, i el viatge ja ha estat una realitat de la qual us en faig ara cinc cèntims.

Creieu que no he llegit cap crònica de ningú. La ruta la vaig crear a l’últim moment amb el google maps i un mapa de la Michelin (cert és que des del 2007 la tenia gravat al cap una sèrie d’objectius a fer).
Segur que es pot fer millor, segur que d’altres la faran diferent, però per nosaltres, amb cinc dies de ruta reals que teníem i dos més d’anar i tornar, això que us exposo és el millor que ens va semblar… i vosaltres jutgeu.
La ruta no és turística, és una ruta 100% motera. A pocs llocs hem parat que no sigui un coll o els punts finals d’etapa. Això si, hem combinat aqueta ruta amb l’altre activitat que ens agrada fer, el Geocaching. N’hem trobat uns 20 repartits en tota la ruta, en cada coll n’hi ha un, i en tots ells i hem deixat la nostra empremta.

Les etapes totes han estat planificades per que surtin sobre unes 5/6 hores de moto efectives, que per aquestes carreteres donen per fer uns 300km diaris.

Els colls importants que hem fet, per ordre, son aquests…

Col du Galibier (2645m) – Col d’Iseran (2764m) – El Petit St. Bernard (2188m) – El Grand Sant Bernard (2469m) – Simplonpass (2005m) – Paso del Sant Gottardo (2108m) – Furkapass (2471) – Grimselpass (2764m) – Sustenpass (2259m) – Oberalppass (2044m) – Flüelapass (2383m) – Offenpas (2149m) – Paso dello Stelvio (2757m)

Comencem el viatge… agafeu-vos que venen corbes…

La ruta, en general i a vista de “pajaru” seria aquesta…

Evidentment us poso un seguit de fotos amb comentaris pero no faig comentaris sobre quines carreteres són o passem. Si voleu seguir exactament les carreteres, cliqueu sobre el mapa corresponent i s’obrirà el googlemaps per poder veure la ruta amb detall.

DIA 30 d’AGOST

ETAPA PRÒLEG –
MOLINS DE REI / BRIANÇON (França)

727km – 7h09’ (el horaris són el que dona el googlemaps de circulació efectiva)

Així com la primera vegada varem anar fins a Chamonix per començar allà la ruta, aquesta vegada volíem fer-ho des de Briançon. L’idea me la va donar el Marc, que hi varen fer nit al anar a l’Stella Alpina. Afegia així dos colls més a la llista que tenia al cap, el Col du Galibier (2645m) i el Col d’Iseran (2764m).

De la ruta d’aproximació, poca cosa, autopista i més autopista. 730 km que és fan en unes 7h efectives a cavall. Tot un dia.

Sortim cap a les 8 del matí. El dia és clar i fa força fresca. He fet be de portar la roba d’hivern. No sobra pas.
El principal problema és l’aire…. fortes ratxes de vent ens fan la vida impossible, però no sols al lloc de sempre, desprès de Perpinyà, durant TOT el trajecte. Realment agònic.

Pel camí, per tal de desentumir les extremitats, parem per posar benzina i fer algunes aturades per fer benzina i alguns catxes que hi ha repartits per les àrees de servei i de descans…

Sempre he pensat que França és un bon lloc per a circular, i molt millor per anar en moto.
Per si no hi heu anat mai, penseu que a les autopistes, cal sempre pagar en les cabines manuals, ja que les motos paguem, la meitat que els cotxes. Si us trobeu una retenció, flipareu en veure com els cotxes s’aparten i et donen pas per que vagis entre mig de la cua, si vas per carreteres convencionals, els cotxes es posen a la vorera per que els puguis avançar, fins i tot s’arriben a parar si la carretera no permet un avançament clar… espectacular.

Les àrees de descans (que no de servei) de l’autopista són espectaculars… mireu si no aquesta en la que varem parar per fer un catxe.

A mida que ens acosten, el terreny es torna molt més abrupte i ja ens trobem en ambient prealpí.

Briançon és un bonic poble tot emmurallat. Una ciutadella realment imponent i impressionant. Les fortificacions de Vauban, que així s’anomenen, es troben a la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO.
És la segona ciutat més alta de Europa, situada a 1350 metres sobre el nivell del mar, només és superada por Davos (per on i passarem d’aqui uns dies), a Suiza, a 1560 metros.

Ens instal.lem a l’Hotel i desprès ens dediquem a passejar entre les seves muralles i carrers. I fem un catxe, es clar!, on i deixem un TB.

DIA 31 d’AGOST

ETAPA 1 –
BRIANÇON (França) – AOSTA (Italia)

avui farem Col du Galibier (2645m) – Col d’Iseran (2764m) – El Petit St. Bernard (2188m)
277km – 4h52’ (el horaris són el que dona el googlemaps de circulació efectiva)

Clica per veure la ruta amb detall.

Aquesta és segurament l’etapa més curta, però no per això menys intensa.

Marxem de bon matí. Encara no son 2/4 de 9 i ja veiem que passarem fred. Ens hem posat tota la roba d’hivern, els winStopper, guants gruixuts, les malles i punys calefactables en marxa… i és que estem a 8º / 10º, temperatura que durant tot el viatge trobarem en ruta així que ens acostem als 2000 metres.

Prenem la carretera i comencem a pujar. El primer coll, el Galibier, només és a 35km de Briançon, això si, passem dels 1350 metres als 2645 metres.

Primer passem pel col Lautaret (2058m), on surt la carretera cap al Galibier. Veiem ja les primeres neus perpetues…

La carretera s’enfila entre prats, sense cap mena de tanca ni protecció. Em recorda el Turmalet o el Pailheres.

Realment el dia és espectacular, ni un sol núvol i el cel blau.

Arribem al Galibier. Ens estranyem per que no i trobem pràcticament a ningú. Poques motos. Contents ens fem les fotos del nostre primer objectiu.

La baixada segueix la mateixa tònica, i tot passat el col du Telegraphe (1566m), baixem a trobar la carretera altre cop a 1200m

Continuem a Mont-Cenis (1430m), on surt la carretera cap al col d’Iseran a 2770 metres.

Pel camí ens aturem a l’Oratoire du Villaron per fer bonic catxe en un entorn espectacular.

Prenem alçada ràpidament i la carretera es torna més feréstega i esquerpa.

Arribem al Col de l’Iseran. Les fotos de rigor. Fra fred, però d’insolació és alta i estem molt be.

De baixada, es veu al fons de la vall el poble de Val D’Isern i el lac de Chevril, passat el cual, parem a fer el nostre primer PIKNIK.

Cal dir que la rutina diària ha estat la de llevar-nos a les 7 del matí per marxar lo més d’hora possible. Dinar pel camí de PICNIK i poder arribar a destí cap a les 6 de la tarda. Just per trobar allotjament i lloc per sopar be, de forquilla, com cal.

Seguim baixant fins arribar al Boug de Sant Maurice (744m), on en enfilem per la revirada carretera del Col du Pit St-Bernard (2188m).

Arribem al Col du Pit St-Bernard (2188m). Fa frontera amb Itàlia. I fem un cache ja a la part Italiana.

Avui ja només ens queda baixar a Aosta per anar a passar la nit. Descobrim que els Italians no respecten cap mena de norma de circulació… la llei és Avances o t’avanço… és igual si hi ha ratlla continua o si el de davant va ràpid o lent… passa’l o el que va darrera et passarà.
Mentre siguem a Itàlia, les ratlles continues no existiran.

L’anècdota és que en arribar a l’hotel, que per cert no era on deia la reserva (booking.com) si no 12km més enllà, tot perdut en una carretera de muntanya de pujada a unes pistes d’esquí i al mig del no res (això si, amb magnifiques vistes sobre la val d’Aosta), ens el trobem tancat. Cartellets de CHIUSO per tot arreu.

Desprès de maleir els ossos una estona i recordar-me de la família del hoteler… veiem uns números de telèfon i que posa que i truquem per dormir.
Truco i em surt una noia que m’explica que no pensa venir fins demà, que agafi una clau que hi ha sobre d’una bústia a la porta d’entrada (que ja havíem vist, amagada no estava) i que la clau era la de l’Hotel, i una targeta penjada de l’habitació. Que nosaltres mateixos, que ells vindran dema a les 8.30 per cobrar (i tot en Italia, per que la senyora no parlava res mes que aixó i una mica d’Angles).

Ja ens veus com a amos d’un hotel perdut a la muntanya. Quina gràcia. La nit a la vall d’Aosta, com tot aquí, espectacular….

DIA 1 de SETEMBRE – ETAPA 2 –

AOSTA (Italia) – LOCARNO (Suïssa)

avui farem El Grand Sant Bernard (2469m) – Simplonpass (2005m)
279km – 5h14’ (el horaris són el que dona el googlemaps de circulació efectiva)

Clica per veure la ruta amb detall.

Ens llevem a l’hora de sempre i esmorzem el que portem a la top (fuet, pernil i pa) i amb la ferma convicció de marxar sense pagar si a 2/4 de 9 no ha vingut ningú a l’hotel.
Deixar una nota amb l’email i el telefon i un escrit que digui “si vol cobrar, truqui”.

Tot just carregada la moto i mentre ens preparem per marxar, ja a peu de moto, apareix un paio jove… despreocupat, que resulta ser l’amo de l’hotel. Rialla, amabilitat i ens convida a uns cafès i ens cobra. Cap problema… Italia deu ser així.

Iniciem aquesta nova etapa d’avui. Realment, i a pilota passada, la més fluixeta i aburridota de totes.

Baixem del nostre niu d’aligues cap a la vall d’Aosta per creuar el poble. Veiem al fons veiem els imponents cims dels Alps.

Cal dir que el poble d’Aosta és a 583m i que en tant sols 35km ens plantem al col du Grand Sant Bernard de 2469m.

La carretera tot i això és força bona i ampla. Ràpida per fer, pintada i ratlla mitgera.

El coll com a tal fa de frontera, tot i que queda en territori Suïs. Així que entrem en un nou país.

Fem les fotos de rigor

i aprofitem per fer un nou catxe.

Baixem ara per la bonica Vall d’ENTREMONT fins a Martigny (471m).

Aquí comença una mica el calvari d’aquesta sortida. A Suïssa es veu que tooooootes les carreteres són limitades a 80km/h, i els Suïssos ho respecten.
Si vols posar-te a l’Autopista has de saber que no te peatges. Tens que parar en un estanc, area de servei, frontera… etc i comprar la Vignette, que és una pegatina que costa uns 30 francs suïssos i la tens que enganxar a la moto.

Si vols evitar l’autopista com nosaltres, tens que seguir sempre els indicadors Blaus o blancs. Els verd et porten a l’autopista sempre.

La carretera general, realment és avorrida. Passes per immenses extensions plenes de raïm. No sabia que fos tant important aquest cultiu a suïssa.

Altre curiositat a suïssa és que no tenen l’Euro per no ser de la Comunitat Europea. Fan servir el Franc Suïs, però no hi ha problema ja que accepten Euros pràcticament a tot arreu. Això si, aneu al tantu que alguns llocs es reboten i t’arrufen el nas. Fan la conversió al seu rotllo i el canvi tel tornen en francs (en benzineres i Supers grans no hi ha problema, toquen un boto i canvien automàticament de francs a euros i fins i tot et poden tornar canvi en euros).

Seguint amb les coses de Suïssa. Resulta que diuen que si et veu la policia amb el TOMTOM, pots tenir un problema, ja que està totalment prohibit portar els radars. Realment jo portava el navegador sense el radars de Suissa, però el que no vaig veure va ser policia per enlloc.

Seguim dons per la carretera, Martigny, Sion, Sierra (on parem a comprar el piknik de dinar), Visp i Brig, on iniciem la pujada al Simplonpass (2005m).

Pugem seguint les indicacions de Simplon en blanc, que ens porten a un petit i bonic tram de carretera que puja emboscat, tot i que finalment desemboca a la nova i ampla carretera nacional.

Parem a fer el Piknik a la primera taula que veiem, ja que això no és França i no s’estila. De taula, només una, però de marbre… poderio!

Nosaltres en tenim prou amb 4 metres quadrats de gespa per dinar i ser feliços.

Seguim pujant, fins arribar al cim del Simplonpass.

On per descomptat fem també un parell de caches.

D’aquí ja baixem altre cop a DOMODOSSOLA (272m) a la Vall d’Antigorio, a Italia.

Creuem la vall per anar cap a Santa Maria Maggiore (1202m). De camí ens trobem amb aquesta espectacular Basilica, perduda en un petit poblet amb petit nom, RE. És el Santuario della Madonna del Sangue.

Arribar a Suïssa des d’aquí és qüestió de minuts. Passar la frontera (que aquestes si que son vigilades, recordem que Suïssa no és CE) sense incidents i baixar de pet a LOCARNO (200m) just a tocar el llac Maggiore, on farem nit.

Locarno és una ciutat molt turística, i el gran llac fa que sembli un poble coster. El passeig marítim és ple de bars i restaurants per prendre la fresca i sopar.
Al llac Maggiore és la tercera vegada que i soc, 91 des del costat Italiá. Des del primer dia que el vaig veure vaig pensar que tenia que tornar-hi amb la moto… ja i soc!!!
El llac Maggiore és el segon més gran d’Italia i te una extensió de 212m quadrats. El 80% de la seva extensió és Italià i la resta, el 20% de Suïssa.

Una vegada aposentats en el Hotel (un Ibis), sortim a donar un vol… fem un parell de catxes per la zona….

I anem a sopar, que ens ho mereixem. El llac, del qual només en veiem una petita porció, es perd amb les últimes llums.
Per la nit, si poden veure uns bonics baixells-bar.

Segui amb la segona part de la ruta:

ELS ALPS (II)