(Visita al Monestir Budista Sakya Tashi Ling Castellet)
RUTA REALITZADA EL DIA 18-01-2009
Quasi un més feia que no sortíem. Les festes de Nadal i el mal temps, havia fet impossible sortir, i el mono era important.
Com sempre a l’hivern, va be els recorreguts que passant per zones d’alta insolació. I que millor que la zona del Garraf. On, si el vent ho permet, és una excel.lent zona per a rodar.
La ruta elaborada, segueix la recomanada en altra ocasió per l’Angel, i que creua el massís del Garraf, tot fent una parada al ja típic Monestir Budista de Sakya Tashi Ling
Nosaltres la completem tot passant per la zona de l’Ordal i fent una visita a Castellet i el Pantà de Foix. Una matinal complerta i força entretinguda.
Així dons, sense llevar-nos gaire d’hora, agafem la moto i anem per l’AP7 cap a Molins de Rei, on deixem l’autopista per agafar la N340 tot traspassant el Riu Llobregat, tot i que agafem un petit tram de la variant B24 que puja directament a Vallirana.
Pugem cap a l’Ordal, tot i que just trobem el cartell de Les Casetes d’en Juliá, deixem la N340 per agafar la una carrer/carretera a la nostra esquerra, amb una petita rotonda….
Aquesta carretera, traspassa les urbanitzacions de Can Prunera i Can Olivella fins a Olesa de Bonesvalls. Te trams macos, i curiosos, però trencats la urbanització… Les carreteres són força humides.. però es deixen fer…
A Olesa de Bonesvalls, trobem la BV2411, que va de Gava a Avinyonet del Penedes. Aquesta ja és una carretera típica pel moteros de Barcelona… a l’estiu plena de Rssss Nosaltres anem cap a Gavà.
Ens aturem a Begues…. bonic poble que celebra avui alguna festa… hi ha ambient de gegants i caps grossos pel carrer… parem a fer un cafè, que fa força fred.
Seguim baixant cap a Gavà.. fins a trobar l’aupista C32, que prenem cap a Sitges…
Sortim a l’última sortida de l’autopista abans de posar-nos als tunels del Garraf i tenir que pagar. És la sortida de les Costes de Garraf, tot i que nosaltres anem cap el Rat Penat i ens endinsem al Parc Natural del Garraf
Ens enfilem de seguit per la carretera que puja de valent..
Sempre amb el mar a tocar als nostres peus… notem aquí, per que és un bon lloc per anar a l’hivern… la insolació és màxima i fa fins i tot calor. Parem a fer unes fotos just al mirador, on és punt de partida per anar a escalar diferents zones amagades.. com el Pic Martell.
Continuem pujant fins a dalt de tot del massís del Garraf. La carretera es dibuixa per l’aspre paratge de margallons, sabines i alguns escadussers Pins…
La carretera baixa ara cap el poble d’Olivella. I tot seguint la carretera, en entrar a la urbanització de la Plana Olivella, ja veiem el Palau Novella, l’edificació que sobresurt .i alberga el Monestir Budista Sakya Tashi Ling
Per ser exactes, us deixo el punt GPS exacta de la ubicació del monestir… N 41.29218º, E 1.85297º
Parem a donar-hi una volta. És curiós… una magnifica torre adaptada a monestir Budista…
El Monestir és el Palau Novella, una mansió senyorial de l’any 1890 feta edificar per l’ “americano” sitgetà Pere Domènech i Grau als terrenys de l’antiga masia Plana Novella, que havia adquirit el 1875 a la família Raventós. Domènech volia convertir el lloc en centre d’una colònia agrícola, però l’arribada de la fil•loxera a la comarca, el 1893, va frustrar el projecte. Va ser propietat dels Agustins durant els anys seixanta, els quals hi van promoure una urbanització. Des del 1996 s’hi va instal•lar la comunitat budista que va restaurat l’edifici i deixà tal i com ara el podem veure..
Evidentment amb la seva botiga de souvenirs… on i trobem la gran idea del Pere Navarro per evitar accidents de Moto.. el casc Tantric..
Fem rodar els rotllos disposats en cercle… una manera fàcil de resar…..
Seguim el nostre camí, ara la carretera és molt més estreta i malmesa, però sense problemes per seguir-la
To i la insolació… les zones d’ombra encara estan ben xopes..
Seguim per una sèrie de carreteres i carreteretes sempre en direcció a Vilafranca del Penedes…
Fins a trobar la N340. que la seguirem fins a trobar la sortida que ens porta capa Les Massuqueres per la BV 2117
I desprès cap a Castellet, altre dels llocs típics i mítics, punt de trobada dels erreros locals i Barcelonautes…
Castellet és a la riba del Panta de Foix, un lloc certament maco, i com tot lloc de concentració motera un bar per on prendre la cervesa…
D’aquí, anem cap a casa, vorejant el pantà direcció Vilanova i la Geltrú, i despres cap a Sitges…
D’allà, una de Costes de Garraf… que realment tot i ser maques, el trànsit fan que sigui més un suplici que un plaer fer-les.
Arribem a casa, i com sempre desprès de fer una sortida hivernal, cal fer una remullada a la moto per treure-li tota la sal de les carreteres……
Ha estat una matinal complerta. 100% recomanable per fer a l’hivern.
La ruta que varem fer el dia 3 de juliol de 2010 fins a la Serra de Guara, és una d’aquelles rutes que es tenen que fer a l’estiu si volem anar tranquils. Els 600km de recorregut fa que fer-la en el dia requereixin unes 8 – 9h de moto, que posats el temps d’esmorzar, dinar, visita turística i un parell de cerveses… no et treuen les 12h d’activitat. Amb els dies llargs de llum de l’estiu, això és xupat… tenir tantes o més hores de llum desprès de dinar que abans fa que puguis fer aquests tipus de rutes… al hivern, ja es poden fer, ja, però a les 5 de la tarda és ja quasi fosc, i anar de nit i amb fred, tampoc és del tot agradable.
La ruta finalment per causes climatològiques la varem modificar un xic per evitar una segura tempesta, així, de tornada, no varem fer el Coll de la Creu de Perves, si no que de Pont de Suert varem baixar una mica de latitud fins a Puente de Montañana, i varem fer el coll de Montllobar fins a Tremp.
La ruta la podeu veure en aquest croquis, si la voleu examinar i veure amb més detall cliqueu a sobre y s’obrirà el google maps..
Per nosaltres, aquesta sortida és un xic especial, ja que estrenem la Super Ténéré, la XT1200Z De com va anar amb la moto i de les sensacions que li varem trobar ja en varem fer una crònica…
La sortida, va esser aquesta vegada a la rotonda de Sant Andreu de la Barca, sobre l’A2. Coneixem al Josep (Xampi) y retrobem al Miguel i l’Agustí. Marxem sobre les 8,15, A2 cap a Lleida…
A l’alçada de Tarrega trenquem cap a Balaguer, i en un tres i no res som a l’hora promesa a Bellcaire d’Urgell, on ja ens esperen la resta de la companyia. En Tramunt, en Xispes (Albert) i la Montse i el Gabriel i la Lavinia.
Com que el Bar Sport el trobem tancat per vacances, ens posem al del costat, la qüestió, esmorzar.
Tot fet el comés, seguim la nostra ruta, passem Balaguer, Alfarras i Binefar fins arribar a Monzon… realment un tram ràpid, però avorrit…
A Monzón agafem al nova autovia que va a Huesca i en sortim al trobar els indicadors de Peraltilla, i a la vista del magnífic i altiu Monasterio de Pueyo.
A Peraltilla la carretera ja perd la ratlla mitgera i comença a perdre la recta… ens trobem petits pobles amb impressionants campanars… és la A-1231
Trobem la A1229, i girem cap a Abiego i despres a Adabuesca prenem la carretera que ens portarà fins Alquezar.
Arribem per la part alta del poble, i les vistes sobre la vila i la Colegiata de santa Maria la Mayor.
Deixem les motos i ens entretenim a fer una petita visita al poble, amb els seus carreter medievals plens d’encant..
La foto de grup, no te que faltar en cap de les nostres sortides…
I desprès, anem a la captura d’una fresca cervesa
Satisfets per lo vist i begut, tornem a la ruta. Fa calor, però és força suportable… molta menys de la que calia esperar per aquesta zona.
La carretera és molt ben asfaltada i arreglada. L’ultima vegada que varem passar per aquí, aquests 60 bons quilometres de carretera, eren força batxejats. Ara és deixen fer molt i molt be…
Només alguns quilometres, bàsicament del final, encara mantenen aquell ferm trencat…
Arribem a Ainsa i aprofitem a fer benzina. Ja comença a ser hora de dinar i decidim que buscarem un lloc al congost del Ventamillo, a la fresca de les seves parets…
A mida que ens acostem al congost, el dia es tapa i fa cada vegada mes fresca… el terra és moll i es veu que no fa res ha descarregat aigua. Ens dona d’impressió que si seguim avançant acabarem atrapant la tempesta. Per lo que decidim parar, segur que no pas en el millor lloc.
El terra és moll i no convida a seure… no estem del tot tranquils, i mengem d’una revolada… això si, les motos en lloc preferent, no fos cas….. el que està clar que amb 30 minuts de relotge (calculat), ja hem dinat.
Continuem direcció Castejon de Sos, ara si traspassem de ple el bonic i estret congost… el terra com es pot veure, ben moll, tot i que fa ullades de sol… sembla que l’estem evitant de moment…
Passat Castjon, pujem cap el coll de Fades… realment el panorama que es veu alla dalt des d’aquí, no sembla molt bo….
Però ens i enfilem… la carretera tot i molla, agradable de fer i molt maca.
Passem el Coll de Fadas de 1470 metres i de seguit tobem la carretera, no molla, xin op xopa… aquí hi ha plogut encara no fa 5 minuts…
Parem a Laspaules a fer una cervesa. No volem aconseguir la turmenta que pel que sembla portem just al davant. Li donarem avantatge.
A l’estona sembla que torna a fer ullades de sol, per lo que decidim seguir… i passem el coll de Espina de 1407 mts.
De cop, comencem a mullar-nos. Anem amb la roba d’estiu, per lo que enseguida ens calarem. No ens ho pensem gaire i ens parem a posar la roba d’aigua.
Arribats a Pont de Suert, veiem que el coll de Perves està sota un gran núvol negra on sembla que hi esta caient de valent. Decidim baixar cap a Puente de Montañana, uns 20 km més al sud i on es veu totalment despejat. No se si haurem sortit be de l’experiència i sols la Carme ens ha fet fotos, però la carretera de Sopeira, a demés de ser maca… és rapidíssima i se li pot apretar de valent…
Parem 10 minuts a la “fresca” de Puente de Montañana i marxem ara pujant el coll de Montllobar que ens portarà fins a Tremp.
Realment aquesta carretera és molt ben parida, perfecte el seu asfalt i amb bones curves… recordo la vegada que varem fer fa ara un any amb el Miguel. Eren la 1 de la nit… en el transcurs d’una nocturna… genial!!!
En arribar a Tremp, els companys d’Avinyó, diuen que ells aniran fent via tot xino xano per Pons. Els va més be per tornar a casa. Tant mateix en Gabriel i la Lavinia tenen un petit problema a la roda de darrera que recomana prudència i tranquil•litat en la conducció. Amb una mica de recança, ens acomiadem d’ells. Ha estat tot un plaer rodar plegats i compartir la jornada amb ells. Esperem repetir-ho més sovint.
Continuem, reduïda la companyia cap a Artesa de Segre, tot fent el entretingut port de Comiols… traient xispes la baixada… genial!!!
D’aquí fins a casa, poca cosa. Parem a Agramunt per acomiadar-nos.
Varem arribar a Molins de Rei a 2/4 de 9. 12h i pico d’activitat genial. Ha estat un dia complert de molts quilometres i compartit amb una bona colla d’amics, alguns de nous i d’altres que feia dies que no veiem. Un plaer que esperem repetir a la propera.
Espectacular matinal la que varem fer. Espectacular en molts sentits. El recorregut, segur dels millor que es poden fer al voltant de casa nostre sense marxar molt lluny, el fet que el meu fill volgués compartir amb mi una ruta, la companyia, un bon esmorzar… i 300 quilometres, un darrera d’altre, que per ser a dinar a casa…. fan una de les millors combinacions possibles.
La ruta, recomanable al 100%. Pujar al coll Formic, endinsar-se als boscos de Santa Fe, o la carretera d’Osor…. aquí la teniu. No us faci mandra repetir-la si no l’heu fet….
El Miki, el meu fill, sense dir-li res va prendre la càmera i va fer la no menyspreable xifre de 250 fotos. Segur no te la practica de la Carme, però podreu comprovar, com no es queda curt.
Ens trobem, amb en Miguel i el Gerard a la benzinera dels batzacs. Com sempre, a 2/4 de 9. Un matí net i assoleiat, però fresc a aquesta hora del matí.
Arribem a sant Miquel de Balenya, i veiem una moto aparcada davant dels Angelets de Sobrevia. Ens sembla que és la del Albert, i així és. Entrem a esmorzar amb ell i la colla amb la que va. Esmorzem com cal. Ens varem descuidar de fer fotos en aquest moment.
Iniciem l’ascensió al coll Formic. En Miki agafa la camara i ja no para. Primer noto com la moto va de corcoll…. jo entro a corba i la moto se m’aixeca, i és que el Miki es girava a fer fotos… i no és lo mateix l’envergadura i el pes de la Carme que la del meu fill
N’hi queden de molt xules. En arribar a coll Formic, aprofitem per amagar un nou [motarrescatxe].
Lli dic al meu fill que vigili amb els moviments al seient de darrera.. i a partir d’aquell moment… ja no el torno a notar. Baixem cap el poble del Montseny. Ens acomiadem del Miguel, te que ser a les 12 a casa… no li queda temps per més.
No se com m’ho faig, però m’equivoco al triar el trencall, i fem uns quilometres cap a Sant marçal. Una carretera que no coneixíem i que és una meravella.
En adonar-nos del error, donem mitja volta, però un dia d’aquests anirem a veure on acaba. Seguim baixant per la carretera bona…
Trobem el trencall que toca cap a la Costa del Montseny i Fontmartina. Un tram molt maco. Sempre m’ha agradat molt…
Just al seu punt més alt, on trobem la pista que puja al Turó de l’Home, ens trobem amb boira.
El bosc de Santa Fe és espectacular. Un mon a part. Tot i que la zona és en el seu millor m,oment a la tardor, ara, no te res a desmerèixer… Un magnífic i ombrívol túnel d’arbres.
Us diré una cosa… quant vaig anar a la Selva Negra, a Alemanya, pensava que trobaria coses com aquestes… vaig tornar decepcionat…. No vaig trobar allà, res millor que això….
Una vegada a Santa Fe, baixem cap a Viladrau, i pel camí passem pel costat d’un catxe que parem a fer.
Una vegada al creuament, anem cap a Arbúcies per la carretera vella… passem de la C25.
D’Arbúcies pugem cap a Sant Hilari Sacalm, on comença la carretera d’Osor.
La carretera és totalment arreglada, i en tot el seu traçat, te ara dos carrils dibuixats a l’asfalt. Ha perdut una mica d’encant, però segueix sent magnífica. Llàstima que les pluges de la passada nit, l’han deixat molt delicada i bruta. Amb la carretera molla i amb fang, cal extremar precaucions.
Arribem a Angles on repostem. Cal fer via cap a casa. Si no, no i serem a l’hora de dinar.
Baixem per Santa Coloma de Farnes fins a Sils, on anem a Hostalric i Granollers, on ens acomiadem del Gerard.
Encara no són 2/4 de 3 que arribem a casa. El comptaquilòmetres diu que hem fet 300km.
Estem contents de la magnífica matinal que hem fet plegats.
Bufa!!! Aquesta era una sortida que li tenia ganes… no pel recorregut, que ja era prou conegut en el 95% del seu traçat, si no per que feia masses dies que no sortia en moto com a mi m’agrada… tot el dia amb la perspectiva de fer molts quilometres per carreteres de tot tipus i condicions.
És curiós, la cosa va com va. Hi ha hagut anys que hem fet sortides cada cap de setmana… la pobre VStrom va acumular en tres anys 100000km en un no parar de viatges i rutes. Ara… amb la Superten, des del juny, hem fet només 10000km. La p**a crisis en te força la culpa, pocs duros a final de mes a canvi d’un augment d’hores i dies de pringar… la família, el gos, que ha estat una creu (tant com la familia)… be!!! Que em feia falta una sortida a la “vieja usanza”… tot i que segurament serà difícil fer les sortides de cap de setmana que fèiem tot sovint.. a veure si aquesta és la primera de un bon seguit de sortides a ritme de divorciat amb fills… com sempre, una cada 15 dies com a mínim (tot i que seguim sense un duro).
La ruta d’aquest cap de setmana, és com en diem, una ruta complerta una ruta Comansi… d’aquelles de una mica de tot, com podreu veure…. fins i tot hem fet una carretera que no hi havíem passat mai (cosa que cada cop costa més de trobar)
El croquis de la ruta el trobareu aquí, clica a sobre per que s’obri el googlemaps i la puguis veure amb detall.
A la trobada a 2/4 de 9 a Sant Andreu de la Barca, ja es veia que el dia seria esplèndid…. no només pels pocs núvols del cel (cap), si no per la quantitat de motos que allí hi havia congregades. Prenem l’A2 cap a Igualada i així que trobem la sortida cap a Prats de Rei, la prenem, i pugem a les Maioles amb els seus tradicionals ventiladors….
Puntuals, arribem a Calaf, i a l’estació, tot just arriba en Agustinet enllaunat…. s’han de cuidar aquests iaios
Intentem trobar alguna braseria per poder fer els peus de porc, però al final, ens posem al bar de sempre… i fem un entrepà…. bé!!! Van ser dos….. gulassssss!!!!!! Cal mantenir figura.
Acabats d’esmorzar ens acomiadem de l’Agustinet que el deixem plorant abandonat a la cuneta 😉
i prenem una bonica i ràpida carretera interior, d’aquelles solitaries i que en molts trams no tenen ratlla mitgera. En quasi tot el recorregut fins acostarnos a Solsona no trobem quasi cap de cara…
La carretera és descoberta i força soleia, tot i que cal anar amb cura dels revolts ombrívols… tot i anar a 10º es manté la glaçada de la nit.
La carretera passa per Aleny, Sant Pere de l’Arç, Pinos i Ardevol.
En arribar a Su, la carretera del Miracle és ja arreglada… d’aquelles amples i raaaapides…. llocs on dona gust cargolar una mica l’orella de la Superten…. així arribem a Solsona.
En arribar a Solsona agafem la carretera de Sant Climent per seguir cap a Madrona. D’aquesta carretera surt una magnifica pista asfaltada que baixa cap a Sanauja per Huget, que si no l’heu fet… ja trigueu. (la podeu veure en aquesta crònica Pantà de Sant Ponç – Solsona
Parem en aquest tram a fer un catxe que el TOMTOM marca just a 40 metres de la carretera… Com també fa estona que rodem i cal canviar l’aigua de les olives… parem. El catxe és en un arbre monumental, el Pi de Viladric.
La carretera que continua cap a Madrona és una incògnita. No l’hem feta mai i no sabem ben be si està asfaltada. Els TOMTOM diuen que no, el Garmin de l’Albert ni la te i el Googlemaps va deixar de passar-hi el camió del stree view.. per tant… cal fer-la.
La carretera és maca i es deixa fe be… totalment asfaltada, mes o menys… be… per fer una circulació turística.
La carretereta ens porta a la C14…. si, si, la que puja a Andorra…. i la prenem cap a Pons…. tota la motocontemplativa que hem fet fins ara, es transforma en un moment… i ja ens veus traient xispes pel tub d’escapament…
Passat Pons, anem cap el Coll de Comiols…. cal presentació????? Bufffff…..
Que ja havien fet els motarres en altre ocasió. En Miguel i nosaltres no. Aprofitem i deixem una GC motarra.
Les vistes des d’aquí… impagables…
Ara tornem a entrar en zona tranquil•la… estem força alts i la part obaga encara guarda neu a les voreres….
I si no… glaç… magnífics xupons de gel.
Baixem cap a Sant Salvador de Tolo on ja la carretera és seca del tot, i continuem cap a Tremp.
Així que trobem el trencant, anem cap a Gavet de la Conca per anar a trobar la carretera de Llimiana.
Pugem cap a Llimiana, que puja força… la carretera és ja fa estona molt bona i anem a bon ritme…
De cop, comencem a trobar plaques de glaç en els revolts humits…. però si estem a 15º!!!!!! Anem tirant mentre tenim encara que sigui un pam d’asfalt net…
Fins i tot passem un a bona planxa de glaç, però arriba un moment que no ens i atrevim… home, pot ser amb una XT o una Triquer amb rodes de tacs… peró la Superten es nega… i a la Pan€ se li posen els cilindres de punta només pensar-hi.
Una llàstima, som tant aprop de Vilanova de Meia, el nostre objectiu… no deuen quedar més de 5Km
Passem una bona estona valorant com marxar d’allà i pujar per la planxa de gel que hem passat al baixar… una mica de sorra, la perícia de l’Albert que s’enfila a la Pan€, jo que per si les mosques trec las maletes de darrera… no fos cas que per una tonteria les dobleguem…
I ja tornem a ser rodant cap a Terradets. Evidentment, la millor i més divertida opció és fer el Doll….
altre d’aquestes carreteres que poc cal explicar… i que com sempre en aquestes carreteres, poques fotos… ja que la Carme a la que comencem a tocar estreps… deixa de fer fotos.. jejejeeje
Parem a Camarasa, que ja és 2/4 llarg de 4. Dinem força be… això si… a la carta, tampoc tenim molt on triar.
Sortim del restaurant passades les 5 de la tarda. Encara tenim força llum, el dia ja allarga. Tornem per Balaguer ja amb el sol mol baix…
i som a casa a ¾ de 7. Cansats però molt contens. Ha estat una sortida genial, el dia a acompanyat i ser tres motos ben avingudes en ritme, estils i filosofies, ho fa encara millor.
Ara toca la calçotada… i desprès… ja en pensarem una… que nosaltres i la Superten, tenen mono de quilometres.
Teníem ganes de sortir. El pont de quatre dies se n’havia anat sense poder sortir i el dimarts tot semblava que podia ser un bon dia per fer una ruta xula, de les que comencen be, amb un bon esmorzar i a la recerca de algunes carreteres que encara no havíem fet. La primera idea era pujar a la Tossa de Montbui i desprès provar unes carreteres entre Calaf i Súria. Com és evident, no podíem deixar de fer un copiós esmorzar a Can Quetu.
Aquí teniu la ruta. Cliqueu a sobre per veure-la amb més detall.
Varem quedar a Sant Andreu de la Barca, com és costum sempre que anem cap el sud. Salutacions i ens posem en cami.
Fem la carretera rural (asfaltada) que va de Sant Andreu de la Barca fins a Corbera del Llobregat, i d’aquí cap a Gelida tot passant pel coll de la Creu de l’Aragall.
L’esmorzar a Can Quetu… com sempre. Espectacular!!!! Tot i això el millor sempre és el bon rotllo que es respira en aquestes sortides.
Per cert, a Can Quetu ens trobem en Grimaldi, que com esta a l’espera de la seva nova SuperT, ha vingut amb la Scutre d’anar a treballar.
Ja tots plegats, continuem cap a Sant Pere de Riudebitlles,
Sant Quinti de Mediona, Capellades i la Torre de Craramunt,
On intentem fer drecera fins la carretera que ens porta a Carme. Ens trobem que desapareix l’asfalt, però la pista és molt bona i la seguim sense problemes.
Passat Carme, anem cap a Santa Maria de Miralles tot i que trenquem a la dreta cap a Igualada.
Uns quilometres abans d’arribar a Santa Maria de Montbui, trobem el desviament del nostre segon objectiu d’avui, la Tossa de Montbui.
Des de dalt, on trobem l’església preromànica de Santa Maria de Montbui, hi ha unes vistes privilegiades. Feia temps que no i pujàvem. Recordo l’ultima vegada l’any 2007 amb el primer dinar de Nadal que varem fer a Can Motarres.
La veritat és que avui fa un dia molt bo i les vistes, sobretot de Montserrat són molt maques…
Desprès de fer unes fotos de grup, ens dediquem a recercar un catxe que hi ha pels voltants,
I que per cert, ningú dels que el vareu fer la registrat (tret de nosaltres)… ja podeu, ja!!!
Marxem, i en Grimaldi i el Gerard marxen a Igualada. Nosaltres seguim amb l’Avi Agustinet i la Lourdes.
Pugem cap a Calaf, tot seguint unes petites i revirades carreteres que surten de Copons cap a Veciana.
Ja veiem el Parc Eòlic del Turo del Magre, sobre Veciana… i finalment ens trobem enfilats sobre el gran i espectacular planter de molins del Parc Eòlic de l’Alta Anoia.
Ens i passegem pel mig fins arribar a Pujalt, on els anem deixant enrere.
I en un tres i no res ja som a Conill, on parem per veure el bonic poble i el seu mirador, des d’on es pot veure fins i tot el Pirineus.
Continuem camí, inevitable pensar amb en Kamil, que va caure en una d’aquestes corbes fa un temps, i arribem a Calaf, on agafarem la carretera que va a Pinos.
Tot i aixÍ, aquesta vegada no pujarem a Solsona per Pinos com ho fem normalment, si no que prenem un desviament a la dreta i seguim una bonica carretera (que no havíem fet mai) i que ens porta a l’alçada de Suria.
A Súria, agafem la C55 fins a Manresa, on la deixem per enfilar-nos cap a Montserrat i fer una parada a Ca la Iaia, lloc on aprofitem per cer una cervesa…
Pugem cap el coll de Can Massana i desprès baixem per Santa Cecilia fins a Monistrol…. fa un dia esplèndid i les vistes de les Parets i agulles de Montserrat.. excel.lents.
Una vegada passada l’estació inferior de l’aeri, ens desviem a la dreta per agafar una petitíssima carretera que porta a la colònia Cedo. Una carretera maca amb l’al.licient de tenir una bonica ermita amb un catxe, de terreny 4 (molt dificil) ja que està penjat en uns espadats.
Ara si que pleguem. Anem cap a casa per la carretera de les carpes. Ens ho hem passat molt be. Poques son les sortides que fem, i gaudim dels bons moments sobre la moto entre amics.
Mai m’haguera pensat que fos tant difícil trobar lloc on dormir a un mes vista. Fins i tot per vacances, per l’1 d’agost vàrem trobar allotjament a Corcega.
L’idea d’anar a Cuenca va ser totalment fallida desprès d’intentar durant un tou de dies de trobar una habitació per a passar el pont. Així que vàrem veure que pels canals habituals que fem servir ( http://www.eurobookings.com i http://www.booking.com/ ) ja no sortia cap hotel, vàrem començar a buscar-los directament i a trucar per telèfon, cases rurals, hotels rurals, a Cuenca, Albarracín… fins i tot Teruel. Res de res.
Així que la qüestió va ser trobar altre destí. Nosaltres no havíem fet mai el coll del Tourmalet, i ens feia gràcia, per lo que vàrem decidir que Vielha seria un bon punt per a anar, d’on podíem fer una bona volta, arribar-nos a Lourdes i tornar en el dia sense problemes.
Trobar hotel, tampoc va ser bufar i ser ampolles (la pressió dels valencians que tenien un pont de 4 dies, és forta) però finalment ens decidim per un econòmic però a priori confortable hotel de dues estrelles. L’Hotel Bonaigua (http://www.hotellabonaigua.com ), recomanable 100%
RUTA DEL DISSABTE
– Prats de Lluçanès, Berga, Sant Llorenç de Morunys, Coll de Jou (1480 mts), Adrall, Coll del Cantó (1725 mts), Sort, Port de la Bonaigua (2072 mts), Vielha
La ruta la podreu veure tot clicant aquest mapa.
Quedem a una hora prudencial, la ruta que volem fer no te molta complicació, tot i que no la tenim molt clara. Sabem que volem fer el coll de Jou, però desprès tenim vàries opcions. Em faria molta il.lusió fer una magnifica pista de uns 40 km que passa per Montgarri tot just entrant a la Vall d’Aran. Veurem com va tot.
Són les 8,30, i puntuals com és normal, en Jordi i la Glòria apareixen a les portes de casa.
El primer tram és força de tràmit, ja que prenem la C17 fins a Vic.
A Vic, deixem l’autovia per agafar ja una carretera més divertida i entretinguda, la C154 que va fins a Olost
Per desgracia, ha plogut la nit anterior, i tot i que el dia es prou bo, el terra és força humit i es te que anar en compte.
A Prats de Lluçanès, parem a esmorzar al bar JB, com ens agrada a nosaltres. De lo que se come se cria!!!!!!
Continuem per la C-154 fins a trobar l’autovia C16, que seguirem fins a Berga, que deixarem per agafar la BV4241 cap a Sant Llorenç de Morunys. Per arribar a Berga ja trobem caravana dels ditxosos boletaires, que no deixarem de veure en tot el dia (vull dir en tots els tres dies). Ens els trobarem per tot arreu. Caldria que algú poses fre a aquest desgavell que ens deixarà el bosc degradat en dos dies. És típic veure a la vorera de la carretera munts de bolets “desestimats” pels anomenats boletaires, que ho arrenquen tot sense saber el que agafen…
La carretera però és molt divertida i és deixa fer molt be i ràpida. Sobretot en trams recentment asfaltats.
A Sant Llorenç de Morunys, fem una parada i reposem benzina. Ara ens toca fer la carretera del Coll de Jou.
Jo sempre dic que és una de les millors i més espectaculars de Catalunya. Doneu per fet que aquesta carretera si fos a una mica més d’alçada i posada als Alps, seria una carretera mítica…. Per mi, és tot un luxe poder fer-la…..
La part final, sembla que t’hagis transportat al Vercors…
En arribar a la C14 anem a Coll de Nargo a fer un veure. L’idea és fer el coll de Boixols, però si el fem, pot ser ens entretindrà molt i no tindrem temps de fer la pista de Montgarri. Canviem plans i ens decidim a fer el més ràpid i curt Port del Canto.
Ens arribem a Adrall i prenem la N260 cap a Sort, el port del Cantó és ràpid i molt ben arreglat, asfalt bo i dos carrils ben definits per una ratlla mitgera….
A Sort intentem dinar… hi ha unes cues terribles a la Bruixa d’Or i els restaurants estant a petar.
Ens enfilem uns quilometres i anem fins a Rialp. Aquí sembla desert comparat amb Sort, i no tenim cap problema per a dinar.
En plegar fa sol, però mirant al Port de la Bonaigua no sembla pas que tingui que mantenir el mateix temps. Anem fins a Esterri d’Aneu.
A Esterri es fa evident el que ja s’intuïa Rialp. El temps amenaça pluja. Per sobre la Bonaigua tot és negra i sembla que plou. Decidim pujar fins a Alos d’Isil, on comença la pista i decidir allà el que farem.
A la que comencem a prendre alçada, comença a caure gotes. No arribem ni a Isil, donem mitja volta. No seria intel.ligent posar-se en una pista amb rodes mixtes, a duo i carregats amb maletes… per trobar-te al mig d’un gran xàfec…..
Pugen el port de la Bonaigua. Es nou de trinca. Una carretera excel.lent i acabadeta d’asfaltar… ni un bony.
Així que som al santuari de la Mare de Deu d’Ares, tenim que parar a posar-nos la roba d’aigua… em fet be de no agafar la pista… ara tindríem un greu problema!!!!
Ja amb la roba d’aigua, ens fem una foto plegats…. que macos quedem!!!!
D’aquí el Santuari d’Ares, es te una bona vista del port…
Com a curiositat, ara fa tres anys, el 15 d’agost de 2006, pujaba per aquí… mireu la diferencia de la carretera… just feta del mateix lloc…
El cim de la Bonaigua, no veiem res… una espessa boira s’ajunta a la pluja… ni fotos fem… en prou feines tenim a aguantar-nos sobre la moto seguint les llums d’algun cotxe que baixa davant nostre.
Arribem a Vielha. Fa força fred i tot és mullat i humit.
Anem a l’hotel i desprès a sopar. Demà serà altre dia. Tot Catalunya amb sol i nosaltres hem triat l’únic lloc que plou!!!!
Sort que hi ha molt bon humor i ganes de passar-s’ho be… i això és el que compte….
RUTA DEL DIUMENGE
Coll del Portillon (1320 mts), Bagneres de Luchon, Col de Peyresourdes (1569 mts), Arreau, Col d’Aspin (1489 mts), Col du Tourmalet (2115 mts), Barèges, Lourdes, Bagneres de Bigorre, St Beat, Bossost, Vielha –
El dia es lleva núvol i cauen petites gotes… desencisador… Però que carai… hem vingut per anar en moto i no hi ha lloc per plànyers… esmorzem com els senyors… ens fotem les botes… l’hotel costa 52€ amb esmorzar inclòs.. i sorprenentment, l’esmorzar és per treure’s el barret.
Marxem i ens enfilem de seguit al col del Portillon (1320mts). Ara no plou, però el terra és mullat.
Parem al mirador que hi ha tot pujant per fer una foto de la vall
I desprès arribem al coll, que no te cartell, només una pedra grossa que posa France, a modus de frontera.
Anem per la D618 i passem per Bagneres de Luchon, que deixem enrera per enfilar-nos al segon port del dia, el de Peyresourdes (1569 mts)
El coll te unes magnifiques vistes, i ens i entretenim una mica fent unes fotos.
Reemprenem la marxa, encara anem per la D618 que deixarem en arribar a Areau, on comença el coll d’Aspin. La carretera ara és la D918.
Pugem sense embuts… no portem maletes carregades i es nota…
En el coll ens fem unes fotos, i ens fa fora la pluja..
comença a ploure amb una certa intensitat, però desistim de posar-nos la roba d’aigua, pensem que a la que baixem deixarà de ploure… i per sort l’encertem..
Anem fins a Sante Marie de Campan i comencem a enfilar-nos al esperat port del Tourmalet. Això si que puja. Una pendent mantinguda que no baixa del 8% que s’enfila fins els 2115 metres.
La pujada, mullada, és acompanyada pel ja tipic avui xirimiri, que així que passem dels 1300/1500 metres apareix sense avisar.
Al cim del coll, ens barregem amb els ciclistes… els expliquem que existeixen unes coses que tot i portar dos rodes, porten un moto que facilita pujar al tourmalet… res, són catalans i diuen que no els convens, que els segueixen amb els pedals…
De baixada parem a dinar. Tot tancat menys una petita pitzzeria. Cal parar ja que són 2/4 d’1 i si ens passem una mica, aquí no ens donen de dinar.
Desprès de dinar, anem fins a LOURDES. Això ja son figues d’altre paner.
En acostar-nos al santuari quedem “acollonidos”. Tots els carreres que i porten son plens a vessar de botigues de records, ciris, escapularis, figures, medalles, ampolles per aigua, cadenes, samarretes…. de tot el que us pugueu imaginar….
Per sort al ser diumenge per la tarda i els francesos no tenen festa el dilluns, no trobem molta gent.
L’any 1858, la localitat de Lourdes era un molt petit llogaret amb cases molt humils, com així també els seus habitants que en un vuitanta per cent eren analfabets. Aquesta comarca, que era tot just coneguda a França, es troba establerta en l’inici del sistema muntanyós dels Pirineus i té cap a l’oest un promontori rocós conegut amb el nom de Massabielle (Roques Velles). Al peu d’aquest corre el riu Gave que es forma amb les aigües que baixen de les muntanyes. A un costat dels murs de roques ennegrides, la natura va obrir una pronunciada gruta de 3 mts i mig d’ample per 3 mts i mig d’alt i enmig del sòl hi ha una excavació que té 1,8 mts. Aquesta cova era un lloc solitari amb un sòl àrid i sec en el qual creixien rosers silvestres, que eren les flors de la zona.
L’11 de febrer al 16 de juliol de 1858, Bernadette Soubirous filla d’un moliner, una pobra nena analfabeta de catorze anys, va assegurar haver vist en 18 ocasions a la Verge Maria en aquesta ruta.
Davant la repetida petició de la joveneta que aquesta revelés el seu nom, la Senyora va dir “Que sóc era Immaculada Councepciou”, (jo sóc la Immaculada Concepció), dogma catòlic que havia estat solemnement proclamat el 8 de desembre de 1854, només tres anys abans. En successives aparicions, el missatge va anar prenent cos:
* Invitació a la penitència ia l’oració pels pecadors (21 de febrer). * Invitació a viure una pobresa més evangèlica. * Sol.licitud de que li fos erigida allà una església (2 de març).
El 25 de febrer, Bernadette va excavar a la roca i va descobrir la font d’aigua que fins al dia d’avui és meta de pelegrinatges per part de tants catòlics i que ha estat testimoni de diversos miracles. A poc a poc va anar guanyant adeptes i creixent la devoció popular.
L’Església Catòlica ho va acceptar i la va canonitzar el 8 de desembre del 1933. El seu cos es troba incorrupte i es pot veure en el Convent de Nevers, dins una urna de vidre. La seva festivitat se celebra el 16 d’abril, aniversari de la seva mort. És patrona dels malalts, de les persones ridiculitzades per la seva pietat, dels pobres i de les pastores i pastors.
Avui amb aquesta Gruta de les Revelacions de Maria s’alça un santuari i un lloc de peregrinació. La Gruta i la Basílica de la Immaculada Concepció (construïda per Monsenyor Laurence, bisbe que va acollir les Revelacions a Santa Bernadette Soubirous), constitueixen el santuari original. Posteriorment, tot el conjunt de temples i edificis que tenen com a centre la Gruta esmentada van rebre el nom de Santuari de la Mare de Déu de Lourdes.
Nosaltres ens mimetitzem amb els fidels (penso que si respira un excessiu ambient de fanatisme religiós).
Prenem uns ciris (encarregats per família i companys més devots que nosaltres) i aprofitant que no i ha gaires gent, anem a veure la gruta.
Tidriau que veure com la gent es refrega per la pedra de la gruta, que està polida com una mala cosa. No hi ha res com creure en una cosa cegament!!!
Fan una missa i el capellà va fent l’homilia mentre nosaltres passem per darrera seu, i en sortir, trobem un espai on deixar els ciris (tot un luxe, ja que en els dies “normals”, i han tanta gent que només pots deixar-los en contenidors i et diuen que ja els encendràn)
Pugem al santuari i entrem a la catedral
Ja en tenim prou. Marxem que se’ns està fent tard i volem arribar a Vielha amb llum. Encara ens queden dues hores de moto.
La tornada te alguns trams divertits però pocs rellevant.
Arribem a Vielha a les 7 de la tarda. Quasi ja no queda llum. Rematem el dia amb un bon sopar i unes reconfortants rialles. Al menys ara no plou.
RUTA DEL DILLUNS
– Vielha, Aneto, Estany de Llauset (2250 mts), Pont de Suert, Coll de Perves (1350 mts), Tremp, Llimiana, Collada d’Hostal Roig, Congost del Pas Nou, Vilanova de Meia, Artesa de Segre, Balaguer, Parets del Vallès –
Aquí teniu el croquis de la ruta. Si cliqueu veureu el recorregut amb més detall, tot i que ni el google maps, ni el Tomtom, tenen les carreteres que vàrem fer. En el cas de la Pujada a Llauset, no apareix complerta, i la carretera a Vilanova de Meia, surt a un Km de Llimiana, i no per on marca la ruta.
La nostra idea era fer avui la pista de Montgarri, però només llevar-nos ja veiem que el temps no ens donarà pas treva. Plou!!!!
Marxem sota l’aigua amb l’esperança que a la sortida del túnel de Vielha faci sol.
A la boca sud del túnel, encara cauen gotes, però ja veiem com el dia s’arregla. Tenim un pla B, una de les coses que des de fa molts anys vull fer és pujar a Llauset. Una carretera altament degradada que s’enfila per sobre dels 2000 metres. Una pista que bàsicament coneixem els excursionistes ja que t’acosta molt be al Ballibierna, cim de 3058 metres. La pista no apareix en quasi cap mapa, fins i tot l’Alpina va trigar un munt a reflectir-la.
Ens i enfilem sota un fi plugim. La carretera s’enfila fortament amb grans pendents… de seguit desapareixen els boscos per trobar-nos al mig dels prats alpins.
La carretera és desconcertant… trobem uns túnels “artificials” que suposo volen evitar esllavissades…
I s’acaba en un forat. Un túnel!!!!! I a 2000 metres!!!!!
Puc explicar algunes anècdotes d’aquest túnel. He vingut aquí, amb aquesta, quatre vegades. Sempre, tret d’aquesta, amb cotxe i per fer muntanya. L’última amb la Carme, no vàrem poder passar per culpa de la neu de un parell de quilometres d’aquí… i en pujar fins el túnel, no el vàrem poder trobar… la porta era totalment tapada per la neu. En aquesta ocasió, el túnel és il•luminat… sempre havia estat fosc com la gola del llop. La primera vegada, tenia 19 – 20 anys… no sabíem de l’existència de la pista, i molt menys que s’acabava en un túnel amb porta. Penseu quina cara teníem que fer en trobar aquest forat, i lo que ens ho vàrem pensar abans d’entrar-hi.
Ara no ens ho pensem tant, i tampoc fa tanta impressió… però no deixa de ser espectacular….
El túnel s’acaba just a sobre de la presa.
Aquí fa molt de vent i molt mal temps… som a 2200 metres i es nota. Fred, vent i aigua fa que no ens i estem molt de temps…
Ja fa mes de 20 anys que vaig venir aquí per primera vegada… mireu la foto de cim del Ballibierna… si algú s’havia preguntat des de quant porto barba…
Baixem ràpidament fins a trobar altre cop la N230,
i per l’excel.lent carretera baixem fins arribar a Pont de Suert, on agafem la N260 que puja al Coll de la Creu de Perves (1350 mts)
És un lloc agradable per a parar… el sol ara ja és el que domina l’ambient.. i en tot el cap de setmana no l’havíem vist….
A Senterada la carretera ja torna a ser arreglada i ràpida. Anem en un plis fins a Tremp.
Agafem unes carreteres que mai havíem fet, anem fins a Vilamitjana on girem a la dreta per la LV-9123 cap a Gavet de la Conca i els masos de Llimiana.
El primer objectiu és anar a parar a l’altra costat del pantà de Tremp, on sempre he vist, en passar per la C13, la carretera de Terradets i del Doll, uns túnels interessants picats a la pedra.
Realment la carretera és interessant i el túnel impressionants.
Just a tocar la presa del pantà parem una estona. Trobem l’inici d’una via ferrata, i ens i entretenim una estona fent el mico.
Tornem un parell de quilometres sobre els nostres passos, per pujar fins a Llimiana. El tomtom ens ha enganyat (el google maps també) i marca el camí a tocar del pantà, però no és així. Sort que portem el mapa de Michelin, l’únic que marca be el camí.
Un quilòmetre abans de trobar Llimiana, trobem una carretera que va a St Cristofol de la Vall i a St Marti de Barcedana. Seguim per ell. El trobem asfaltat de nou, i el camí es fa força agradable.
Passem per Sant Martí de Barcedana i seguim en tendència ascendent, fins arribar a la Collada d’Hostal Roig. Aquí la carretera comença a baixar i s’engorja dins del Congost del Pas Nou.
En sortir del Pas Nou, apareix la magnifica Roca dels Arcs… una magnifica i de les més importants zones d’escalada de Catalunya… quantes hores mi he passat penjat!!!!
Dinem al Bar Cirera, de Vilanova de Meià. D’aquí, i de tirada fins a casa. Baixem a Artesa de Segre, Agramunt i agafem l’A2 a Cervera.
Bufa!!! A estat un cap de setmana intens, pel temps, per la qualitat del recorregut, per lo be que ens ho hem passat… Una altra bona experiència que hem compartit amb en Jordi i la Glòria… com sempre genials.
Ens retrobem a la propera!!!
Ep!!! Cal felicitar a la Carme per les fotos que ha fet… amb la seva nova càmera!!!!
CAP A SARAGOSSA PER LA CONCA DE BARBERA I EL MONTSANT 16 i 17 de maig de 2009
Ja ho diu la mama, que no hi ha mal que cent anys duri, i per molt que la foscor i els núvols tapin l’horitzó, sempre la llum i la claror guanya.
Qui ho anava a dir, que desprès d’un trist i obscur hivern, amb només uns escassos mesos, podríem gaudir de nou d’un cap de setmana com aquest.
Mesos de pluja i penúries, donen més sentit aquests moments. Si sempre tot sortís bé, no valoraríem en la seva justa mesura les coses bones.
Aquest cop, el culpable de tot va ser en Grimaldi. Sense immutar-se pels temps de fred i penúries, en mig d’una sortida passada per aigua, va fer-me la proposta…
– anem a visitar el museu de la Ossa a Saragossa? O i és clar que sí!!!!!
Només calia trobar una data adient per proposar el cap de setmana i començar a lligar les quatre coses que calen per realitzar la sortida de cap de setmana.
Les dates triades del 16 i 17 de maig semblen adients, segurament ja hauran quedat enrera els rigors de l’hivern, les cabòries i mals averanys. Els dies son llargs i agradables per rodar.
La ruta, per petició, recargolada i pel Montsant.
Un Hotel i lloc per a dinar completen el paquet. Ja tenim el cap de setmana farcit i llest per a ser gaudit!!
Així que us convidem a fruir de lo que va donar de si aquesta iniciàtica, en molts aspectes, ruta.
El lloc de trobada “oficial” era a La Panadella a les 9 del matí.
Els de per aquí, decidim quedar a l’àrea de servei KM17 de Terrassa, per marxar plegats i arribar l’hora convinguda. També en GS650 ha decidit venir a aquests primerenc punt de sortida.
Tots llestos, marxem a les 8 del matí cap allà.
Prenem la carretera de Terrassa a Martorell, i allà l’A2 fins a la Panadella. Certament hi som amb un tres i no res… tot just a ¾ de 9 ja estem aparcant les motos.
Ens entaulem per fer un mos, i de seguit arriba la resta de l’expedició. La Montse i l’Edu, que venen acompanyats pel Pere i el seu nebot.
Mentre esmorzem, quedem amb l’Agus, a l’Espluga de Francolí.
Emprenem la ruta. Certament llarga i recargolada, que es mou per carreteres estretes i força desertes… podríem dir que pràcticament en 250 km (fins a Caspe) no vàrem trobar quasi cap cotxe en cap dels dos sentits.
La ruta, la podreu veure en el croquis d’aquí sota. Si vols veure-la amb més definició i detalls, clica-hi a sobre i s’obrirà el GoogleMaps.
Marxem aquesta bona colla i deixem la Panadella enrera tot anant per la L221 cap a Santa Coloma de Queralt, on ens deixa en Pere Gros. Breu ha estat la seva ruta, però menys és una patada als qllons
Una vegada hem passat Sta Coloma de Queralt, trobem Les Piles, on trenquem a la dreta per la TV2301 cap a Conesa.
Traspassem Conesa i agafem la petita i desfeta carretera rural cap a Fores.
De Fores, prenem cap a l’esquerra la T-222, aquesta torna a ser bona i més ample. Anem fins a trobar la T-233, on ens deixa en Robert que marxa cap a Serral.
Nosaltres trenquem a la dreta fins a trobar la C14, i per aquesta, fins a Solivella, on trenquem a la dreta per la TV 2336 cap a Blancafort i l’Espluga de Francolí. Certament fins aquí ha estat divertit i amb bona carretera, tret el tram de Conesa a Forés, però segur que val la pena fer-la pel magnífic entorn pel que passa.
Ens trobem a l’Agus, tal i com havíem quedat. Aprofitem per fer una aturada i estirar les cames.
Ens queda per davant el tram del Montsant. Una zona plena de petites carreteres, generalment en molt bon estat, i recargolades fins a cansar-se i quedar baldat.
Prenem un petit tram la N240, fins a passar Vimbodí, on trenquem en una rotonda a l’esquerra per agafar la TV 7004. La carretera en general molt bona, fa que anem a un bon ritme… no gens ràpid, però si alegre i per no adormir-se. Enllacem corba rera corba sense tocar quasi els frens… tal i com li agrada anar a una trail per aquestes carreteres.
Passem per Vilanova de Prades, i anirem a trobar la N-242 que ve d’Ulldemolins.
Girem a l’esquerra en trobar la T-713 cap a Margalef. La tònica segueix sent la mateixa…. carretera bona, estreta, i recargolada fins a marejar-se.
La calor és força notòria, i una mica abans d’arribar a la Palma d’Ebre, parem en racó de la carretera. Cal prendre un respir, sobre tot pels copis, que sofreixen al darrera nostre, el intens camí.
La baixada de La Palma d’Ebre fins a trobar la N-233 i Flix, podem dir que és espectacular, ampla, asfalt 10, corbes obertes i rapidíssimes… ens prenem la revenja de tanta estona de fer virolles…
Arribats a Flix, anem fins a Riba-roja d’Ebre. L’Ebre el tenim a tocar.
A Riba-roja parem a fer un beure. Parem just al Bar – Restaurant que l’última vegada que vàrem passar per aquí, ens vàrem aturar a dinar. El Societat La Llum del Dia és al Carrer Major 62, i si el voleu trobar exactament, poseu al tomtom 41.25012, 0.48829.
Ens queda encara una última i divertida carretera abans d’arribar a Caspe. 19 bons quilòmetres de pujada tot resseguint la TV7411.
A vista d’ocell… impressionant
L’asfalt genial i les corbes, tret de un parell de paelles, es deixen fer a bon ritme.
Arribem a la part més alta de la carretera i prenem la TV7231 cap a Fayon. Passem de baixada per sobre del Matarranya, afuent de l’Ebre que neix en els no tant llunyans Ports de Besseit
Anem fins a trobar la N211, que va de Caspe a Mequinenza. Aquesta si que ja és una carretera general, ample i ràpida…. bé! Jo diria que rapidíssima…
Arribem a Caspe, tal i com havíem previst, al punt de les 3 de la tarda. L’hora que ens esperen per dinar.
Ho fem em calma.
La ruta, a partir d’aquí deixa de tenir atractiu motero. Rectes que van passant entre pobles fins arribar a Saragossa.
Hem dit a l’hotel que arribariem tard… cap a les 8, quarts de 9, ja que no volem deixar passar l’oportunitat de passejar una mica per el Pilar. Per tant ens endinsem a l’urbs de Saragossa.
L’ambient és de festa. Moltes bodes i comunions fan que la gent vagi extremadament mudada, nosaltres, al nostre rotllo, vestits de negre sota sol d’infart, visitem la catedral
I desprès fem una cervesa a la fresca. Tenim tranquil.lament una temperatura de 28 / 30º, i si no, ens ho sembla.
Que no faltin les fotos….
Arribem, a l’hotel i fem possessió de les habitacions. Força correcte i còmode.
El sopar el fem allà mateix. Bon rotllo, bon humor i ganes de xerrar predomina la vetllada.
foto de familia
És passada la mitja nit quant decidim anar a dormir.
Anem a esmorzar d’hora (uns més que altres), tot i que a l’hora convinguda, 2/4 de 10, tot ja estem preparats i apunt de marxar. L’Agus té compromisos i no ens pot acompanyar a la tornada, per lo que ens acomiadem d’ell aquí, i aprofitem per fer una foto de grup.
Marxem cap al museu. És a 15 minuts. Al centre d’Utebo.
A la porta ja ens esperen. Quedem gratament sorpresos. El museu és immens. Tres plantes, tot un edifici ple d’història i de motos, de màquines de projectar cine, i altres coses vinculades al mon de Ossa.
L’empresa OSSA original va començar a l’any 1924 fabricant projectors per la indústria del cine a Espanya. Inicialment el seu nom fou Orpheon Sincronic Sociedad Anónima (O.S.S.A.). Passada la Segona Guerra Mundial, Ossa va aprofitar la tecnologia adquirida pels Aliats a l’empresa alemanya DKW. A l’igual que vàren fer BSA, Harley-Davidson i Yamaha va començar a fabricar motocicletes amb motors de dos temps. OSSA va tenir un èxit creixent i va exportar gran part de la seva producció a Europa, als EUA i a Canadà. Amb un disseny d’Eduard, fill de Manel Giró, OSSA va obtenir molt bons resultats als campionats de motociclisme de velocitat entre 1960 i 1970. El campió principal d’OSSA fou Santiago Herrero que va morir en un accident al TT de l’illa de Man. Després d’aquesta pèrdua OSSA es va retirar oficialment del motociclisme de velocitat, i es va concentrar en les especialitats de motocross, enduro i trial. A partir de l’any 1975, amb la mort del General Franco, varen desaparèixer les barreres proteccionistes de l’economia espanyola que havien beneficiat tant a aquesta empresa. Dins del nou marc de lliure mercat, apart de certs problemes d’ordre laboral, OSSA no va poder competir amb les marques japoneses que varen inundar el mercat ibèric i l’empresa es va enfonsar a l’any 1977. Al 1979 es fa fusionar amb Bultaco però aquesta mesura no va ser suficient per resoldre els problemes econòmics de l’empresa. Finalment a l’any 1982 la fàbrica OSSA va tancar les portes definitivament. Tot i que la marca hagi desaparegut, continua essent popular entre els col.leccionistes de motos. (extret de la vikipedia)
Per desgràcia no ens deixen fer fotos, només un parell de controlades.
Marxem amb el temps justet. Queden forces quilòmetres fins arribar a Juneda, on tenim encarregada la taula per dinar.
Anem per l’avorrida i tediosa A2, que traspassa les àrides extensions del Monegros, fins a Bujaraloz, on decidim donar un canvi a la ruta.
Baixem fins a Caspe i fem l’espectacular carretera de Mesquinesa. Bufff!!!! Ens ho passem de conya corrent per aquella carretera.
Arribem a Can Salat i fem la parada oportuna per a dinar.
A partir d’aquí, ja només queda autovia i trànsit fins a casa.
Ens acomiadem de l’Edu i la Montse, que son els que es queden més aviat. Amb el Jordi i la Glòria, i els Grimaldi, ho fem a una àrea de servei a Collbató. Arribem a casa a les 7,15h
Arribem cansats i baldats dels quilòmetres, però contents i amb molt bon gust de boca. Ens ho hem passat d’allò més bé.
Qui es pensava que la pluja, la neu i el mal temps acabaria amb nosaltres, es va equivocar… en aquesta sortida ha tornat a lluir el sol.
dia 31 d’Octubre de 2011 281Km (de les 8.30 fins les 18.00)
Ruta –> Soria – Sierra Cebollera – Collado de Sancho Leza (1391m) – Ruta del Leza/Jubera – Mirador del Cañon de Rio Leza – LOGROÑO – Arnedo (coves artificials) – Castillo de Yanguas – Ermita de Ntra. Sra. del Miron (a Soria) – Rio Duero (a Soria) – Monument i Mirador a Los 12 Linajes de Soria (a Soria) – SORIA
La ruta la podeu veure en aquest mapa. Si el cliques s’obrirà el google maps i la podràs gaudir amb més detall.
Com sempre marxem despres d’esmorzar, d’hora. A 2/4 de 9 ja som en funcionament.
D’entrada pujem fins a Molinos de Razón, per gaudir de l’entorn de la Sierra Cebollera.
El dia és clar, tot i que alguns núvols trenquen el cel.
La llacuna glacial de Sierra Cebollera és la prolongació oriental dels Becs d’Urbión. És un desconegut i aïllat territori muntanyós en el qual encara es distingeix un intens modelatge glacial. És serra de fagedes, serveres, pins, avellaners i cérvols.
Anem fins la N111 amb la que entrem a la Rioja
La deixem per agafar una abonyegada i petita carretera que pasa pel Collado de Sancho Leza i en mig de bonics boscos. Es la Sierra de Cameros i la carretera segueix el Riu Leza des del seu naixement.
Tota aquesta carretera la comparteix la “Ruta del Leza/Jubera “, una ruta que segueix diferents jaciments de dinosaures marcats amb cartells.
Tot seguint el riu i la carretera, ens trobem el Mirador del Cañon de Rio Leza.. Altre lloc d’aquells que val la pena de veure. Un canyo marcat i feréstec, ple de voltors i rapinyaires volant a quasi tocar…. tot un espectacle.
”Poco a poco el paisaje se vuelve angosto y rocoso hasta adentrarnos en el paraje conocido como Cañón o Garganta del Leza. A los que visitan primera vez este lugar el paisaje protagonizado por las firmes e imponentes paredes les deja boquiabiertos. A los que repiten, seguro que les sigue fascinando la fuerza que aquí ha ejercido la naturaleza. El río Leza, en su corto trayecto, ha tallado en la roca caliza un profundo cañón fluvial.”
Aprofitem per fer un catxe que ens queda a tocar. És el nostre catxe 700
Al marxar, un voltor es posa a escassos metres del nostre cap i ens segueix un tram…
Baixem cap a Logroño, on parem un parell d’hores a fer un volt i una cervesa. Visites obligades son la Calle Laurel, Santa Maria de la Redonda, el Puente de Piedra o el Puente de Hierro.
La tornada la fem per Arnedo, on parem a dinar.
A Arnedo ens sorpren veure un tou de forats a la paret. Multitud de coves que anem veient tot baixant seguint el riu Cidacos.
A lo largo y ancho de la geografía de La Rioja existen multitud de cuevas artificiales, siendo esta arquitectura rupestre especialmente prolífica en la orilla izquierda del valle medio del Cidacos. Esta zona, que comprende los municipios de Autol, Quel, Arnedo, Herce y Santa Eulalia en muy pocos kilómetros de longitud, presenta una orografía con una serie de escarpes casi cortados verticalmente, muy adecuados por sus blandos materiales para ser excavados y abrir en ellos esas largas galerías. Las cuevas artificiales de Arnedo se ubican en los tres cerros que rodean la zona norte de la ciudad (el cerro de San Miguel o del Calvario, el cerro del Castillo y el cerro de San Fruchos) y en otros parajes como el Raposal, los Planos, Cienta o Vico. Todas estas oquedades han sido utilizadas por el hombre para diferentes fines según las épocas, lo cual nos ha llevado a divirdirlas en diferentes tipologías: De tipo religioso: cuevas-monasterio, cuevas-eremitorio, cuevas-ermita o cuevas-iglesia de tradición altomedieval, pues antes de la invasión árabe, en época visigótica, fueron habitadas por eremitas, anacoretas o monjes. De tipo doméstico: cuevas-vivienda, cuevas-trastero y leñeras, ya que en épocas más recientes se utilizaron para vivir y para guardar los enseres domésticos, los aperos de labranza y la leña. Muchas de éstas casas-cueva modernas estuvieron habitadas hasta hace escasas décadas. De tipo económico: cuevas-palomar, cuevas-colmenar o abejeras, cuevas-corral, cuadra o pajar, y cuevas-bodega, que se utilizaron para diversas explotaciones económicas como la cría de pichones, la colocación de colmenas, la custodia de diversos animales domésticos, y para uso vinícola en el caso de las bodegas. Como esta última función va desapareciendo, muchas de estas bodegas han acabado convirtiéndose en lugares de ocio y esparcimiento.
Desprès de fer un tram de carretera força bona i nova, tornem a posar-nos a l’alçada del riu tornant-se estreta i dolente, pero guanyant molts punts en espectacularitat.
Passem Just al costat de la Ermita de la Concepción
Deixem enrere l’esglesia de Santa Maria de Yanguas, que te la trobes de nassos.
En principi voliem fer molta més ruta, peró la festa d’ahir la nit passa comptes. Així que baixem directament cap a Soria. Ells marxen a l’hotel, nosaltres aprofitem per fer una mica de turisme a cop de catxe.
Primer anem a l’Ermita de Ntra. Sra. del Miron, ermita barroca edificada el 1725 sobre les restes d’una altra gòtica de la qual només queda la volta de la sagristia. Davant l’ermita trobarem una columna de tres suports, amb la figura del sant patró de la ciutat, Sant Saturio, instal.lada només trenta anys després.
Desprès, baixem fins el pont sobre el riu Duero. Allà hi ha l’Església de San Juan de Duero. El sol ja és molt baix i els nuvols que cada vegada són més, matan els espectaculars colors de la tardor.
Ara si, anem cap a l’hotel, ens dutxem i sortim a la festa. El carrer és una festa major. A la porta de l’hotel sembla les rambles. És la nit de Tot Sants. Les disfresses de la parasitaria i detestable festa de Halowin, es barreja amb les castanyeres.
Avui ens posem en una terrassa tranquila fora del merder a fer unes “racciones” i un bon vi.
dia 1 de Novembre de 2011 490Km (de les 9.30 fins les 19.00)
Ruta –> Soria – Parque Natural de la Dehesa del Moncayo – Real Monasterio de Santa María de Veruela – Montes de Castejon – Leciñena – Puerto de Alcubierre – Sariñena – Los Monegros – Fraga – Molins de Rei
La ruta la podeu veure en aquest mapa. Si el cliques s’obrirà el google maps i la podràs gaudir amb més detall.
Mantenim la nostre mania de llevar-nos d’hora per quedar a les 8 del matí per esmorzar. En aixecar-nos està caient una forta patacada. Plou amb intensitat. No pinta molt be la tornada. Avui, el rastre de la festa de la nit és evident per tot arreu i els bars tots tancats. Carrers mullats i deserts.
Desprès de donar unes voltes aconseguim esmorzar a 2/4 de 9 i desprès de fer la sortida del hotel (i pagar religiosament), aconseguim marxar. Tot i que els carreres son ben xops, sembla que el sol ens vol fer companyia. Apareix per un petit forat. Ens animem a marxar sense la roba de pluja….
Amb una nuvolada de por, deixem Soria.
Marxem per la N122, ràpida. Tot i que l’asfalt mullat ens fa anar amb cura.
Ens desviem a Agreda cap a Vozmediano.
Ens acostem als peus del Moncayo, tot i que no el veiem ja que és sota una espessa boira.
A la que entrem a l’Aragó, el bosc es torna sensacional i de colors molt intensos. Entrem de ple al Parque Natural de la Dehesa del Moncayo
Trobem el desviament que ens portaria fins el mirador molt proper al cim. Desistim de pujar, ja que la boira és molt espessa només uns metres sobre els nostres caps i no veuríem res. Ens queda clar, que és un lloc on tornarem un dia d’aquests per fer-hi una visita amb molta més tranquil.litat.
Bocabadats amb el bosc i la petita carretera anem baixant i perdent alçada.
I arribem al Real Monasterio de Santa María de Veruela, una abadia cistercenca del segle XII, situada prop de Vera de Moncayo, a la província de Saragossa, Espanya.
El conjunt comprèn una església abacial amb una sòbria façana en un estil de transició romànic-gòtic. A l’ampli interior, d’estil ja clarament gòtic, destaquen una capella plateresca amb una porta esculpida i, just davant, la porta rococó de la sagristia. El claustre per la seva part, és d’estil gòtic flamíger amb un cos superior d’estil plateresc. La sala capitular acull els sepulcres dels 15 primers abats del monestir.
Realment ens cobres 3€ per entrar, i nosaltres creiem més oportú invertir-los en una cervesa i un parell de tapes als bars anexes…..
Seguim ara. Les carreteres es tornen força més monòtones,
Sobre tot una vegada traspassat l’Ebre. Planes immenses de camps segats de cereals….
Pujem als Montes de Castejon, que li donen una mica de gràcia a la carretera, el mateix que el Puerto de Alcubierre.
Tot i així, en deixar Lecinyena, els Monegros es deixen veure, extensos, blanquinosos, desèrtics i àrids.
Arribats a Fraga, parem a dinar. Ho fem al pitjor lloc possible, a l’Hotel Restaurant Casanova… poso fotos per que mai… repeteixo MAI paréssiu a dinar ni a res allà. Patètic, car i quasi delictiu el tracte rebut.
En passar pel Bruc, parem per acomiadar-nos. El terra és totalment xop. Ens diuen que porta hores plovent. Sembla que ha parat per que passéssim nosaltres, que no ens hem mullat al final en tot el dia.
Arribem a casa a les 7 de la tarda. Contents d’haver fet 1600km, passat uns bons dies per paratges magnífics, bons vins i una més que bona companyia.
Un pont de quatre dies no el podíem deixar córrer sense preparar una bona sortida. Amb en Miguel, que ara te bona disponibilitat, ja feia dies que rumiàvem fer quelcom que fos divertit.
El primer pensament va ser la zona de La Rioja, però com volíem poder sortir de nit a gaudir una mica del “tapeo” centràvem la ubicació del camp base a Logroño. Desprès de fer una prospecció de camp, varem veure que era impossible. No trobàvem res buit i cèntric que no baixes dels 80 / 100€.
Mirant els mapes, es formà l’opció d’anar a Soria. Nosaltres ja havíem rodat una mica per les seves terres un pont de l’1 de maig de l’any 2008 (LA RUTA DE L’EBRE (I)i (II) ) , però no ha estat de més refer molts d’aquells camins.
Soria no va ser cosa fàcil de trobar habitació. Si va dedicar la Carme a fons fent un tou de trucades (els hotels que surten per Internet, ja impossible) fins que va trobar un bonic hostal just al centre de la vila, a la zona peatonal, en el carrer del tapeo… i per només 56€ la nit. Podíem deixar les motos en un parquing vigilat per 5€ la nit i oblidar-nos d’ella fins l’endemà.
Així que si teniu paciència, aquí us deixo la crònica amb unes 200 fotografies de les més de 800 que va fer la Carme. Per que us passin millor, doneu al play en aquest video de YouTube… no si veu res, simplement una coneguda i bonica cançó per amenitzar la visualització de les fotos i la lectura de les cròniques.
dia 29 d’Octubre de 2011 480Km (de les 8.00 fins les 18.00)
Ruta –> Molins de Rei – Mequinenza – Belchite – Cariñena – Calatayud – Castell de Almenar de Soria – SORIA
La ruta la podeu veure en aquest mapa. Si el cliques s’obrirà el google maps i la podras gaudir amb més detall.
Ens trobem a Sant Andreu de la Barca a les 8 del matí amb en Miguel i la Gloria. Encara és fosc, però en bona part, els núvols ajuden a que sembli força més d’hora.
Sense parar, fem de una tirada tota la A2 fins a Fraga, on la deixem i agafem la carretera que va a Caspe i Alcañiz. En passar per Mequinenza, com altres vegades parem a esmorzar. El tram aquest no ha estat fácil, encara no érem a Igualada ha aparegut la boira, que no l’hem deixat fins pràcticament al deixar l’A2 a Fraga.
Deixem Mequinenza enrere, tot passant entre el seu castell i el pantà.
La boira encara ens vol tapar, però te els minuts contats a mida que ens acostem a les zones àrides pre-Monegros de Caspe.
Tot i això, els núvols alts ho cobreixen tot, fa fresca i el sol no apareix per enlloc. Les carreteres en aquests trams són rectes i més rectes. Àrides i desèrtiques, fa fins i tot por transitar per aquestes carreteres bonyegudes i perdudes.
Arreu i trobem “centrals” d’energia electrica alternatives, molins de vent i plaques solars…
Passem per Belchite, poble conegut per haver estat escenari d’una de les batalles simbòliques de la Guerra civil espanyola, la Batalla de Belchite. Com a conseqüència dels enfrontaments, el poble va ser completament destruït. En lloc de la seva reconstrucció, el règim de Franco va decidir crear un poble nou al costat (avui conegut com Belchite nou), deixant intactes les ruïnes de l’anterior com a record de la guerra civil i del que es van considerar excessos del bàndol vençut. El conjunt, avui en dia abandonat i en part tancat al pas de persones, es coneix com a Poble Vell de Belchite. Realment fa freda la visió de les runes tot i que passem de llarg.
Anem cap a Cariñena on parem a fer una cervesa. Les carreteres ja tenen una mica més de vegetació i no son tant rectes però segueixen igual de desèrtiques, estretes i abonyegades.
Ens trobem una guineu despistada al mig de la carretera… això vol dir el transit que deu passar per aquí.
Arribem a Calatayud, que es passa per les afores, i ens desviem uns 2 quilometres per trobar el restaurant Marivella, que ens ha recomanat un venedor de cupons que ens hem trobat a la sortida d’altre (que ens demanàvem 25€ per dinar).
Amb un excel.len dinar per 10€ i la sort del sorteig del 11-11-11 a la butxaca… marxem… Soria ja queda força aprop.
Ara però, la carretera és una nacional, la 240, i es nota en el seu asfalt. És ràpida de fer…
A uns 25 quilometres de Soria ens trobem el petit poble d’Almenar de Soria, que te un castell important. Parem fer una visita per fora. També se suposa que hi ha un catxe amagat pels voltants, però fa un any que no es troba i tampoc i donem moltes voltes.
Es una construcció del Segle XV, sobre un antic castell del qual encara es conserven restes. Fou declarat Monument el 22 abril 1949 Originàriament el castell va pertànyer a les famílies Bravo de Laguna i Saravia i Rios, els escuts encara romanen a l’edifici. Presenta doble recinte emmurallat, en el recinte interior hi havia la torre de l’homenatge i el pati d’armes, a l’exterior, el sistema defensiu basat en un fossat artificial amb pont llevadís. Bécquer ambienta en la fortalesa dos dels seus relats romàntics, d’altra banda, en ella es va produir el naixement de Leonor Izquierdo, esposa d’Antonio Machado, un altre dels poetes més estretament vinculats a la província.
Quant marxem d’Almenar, sembla que els nuvols s’esvaeixin i Soria ens rep amb un gran somriure assolellat.
Els colors de la tardor son increibles en creuar el riu Duero, just a l’entrada del poble.
L’habitació que ens toca és petita i sense moltes pretensions, però suficient pel fet i pel que necessitem. Cap Queixa. Son unes golfes molt “coquetones”
Una vegada aposentats, donem una volta per la Soria de nit. Prenem mides a la ciutat i visitem algun dels seus antres. Avui sopem un menú… error!!!! Demà ho farem diferent.
Aprofitem per fer un catxe que tenim allà mateix, el
Anem a dormir. Estem rebentats i el sopar i les birres i el vi ens ha acabat de matar. Al menys dormirem una hora més avui.
dia 30 d’Octubre de 2011 300Km (de les 8.30 fins les 18.30)
Ruta –> Soria – Embalse de la Cuerda del Pozo – Punto de Nieve (Puerto de Santa Ines 1753m) – Puerto de Montenegro (1582m) – Sierra del Urbion – Embalse de Mansilla – Laguna Negra de Neira (1900m) – Cañon de Rio Lobos – Calatañazor – Sabinar de Catalañazor – La Fuentona – SORIA
La ruta la podeu veure en aquest mapa. Si el cliques s’obrirà el google maps i la podras gaudir amb més detall.
Ens llevem d’hora… Volem sortir a les 8 del mati per aprofitar el dia. Per la nit ens han canviat l’hora, hi hem pogut dormir una hora més. No podem treure les motos del parquing, el vigilant es deu haver adormit en algun racó i per mes que truquem el timbre… no apareix. Anem a esmorzar, i encara no son ¾ de 9 ja som rodant sobre les motos. El dia és perfecta. El cel clar i ras, tot i que fa fred i rodem a uns 6ºC. Sort que anem de rigorós hivern.
El primer objectiu és el Embalse de la Cuerda del Pozo. “Situado entre montañas, riachuelos, pueblos con sabor, pinares, robledales, leyendas y un largo etc… nos ofrece un hermoso paisaje. En este “mar de agua dulce” podemos encontrarnos lugares de gran belleza, como: Playa Pita, Las Cabañas, el club Náutico, Peña Gamella, restos del pueblo sumergido de la Muedra, y un sin fin de pequeñas playas de arena. Dispone además en algunas zonas señaladas de: aparcamientos, fuentes, asadores, mesas y bancos de madera, etc. Sus aguas son aptas tanto para la práctica de deportes náuticos como para la pesca”
Per desgràcia, està totalment cobert de boira i veiem ben poc de les vistes promeses… per sort, la part més al nord es s’acalarà una mica.
En aquesta sortida, accepto la cagada com a road lider, em vaig confondre. Volíem anar a la Laguna Negra, però jo en preparar la ruta i mirar el mapa no em vaig adonar que n’hi havia dues, la Laguna Negra de Urbion de la comarca de Soria i la Laguna Negra de Neira, a la comarca de Burgos. Nosaltres varem anar a aquesta última i ens varem adonar de l’error al arribar allá i veure que no era pas per la que ara veiem els desviaments a tant sols 18km.
Seguim pujant i prenent alçada entre mig de frondosos boscos, tot i que la carretera és perfecte, ja que pugem a les pistes d’esquí “Punto de Nieve”
I el punt més alt, el Puerto de santa Ines de 1753m
La carretera de baixada ja son figues d’altre paner… trencada i en obres fins Montenegro de Cameros,
on iniciem la pujada per una bonica carretera al Puerto de Montenegro de 1582m i porta d’entrada de La Rioja
Baixem el port per una carretera que es va fent estreta
Tornem a trobar arbres que donen colors espectaculars a la ruta. Entrem a la Sierra de Demanda.
Ens trobem l’Embalse de Mansilla, que ens quedem parats de la poca aigua que hi ha… mes ben dit… gents. Fins i tot es veu totalment l’antic poble que va quedar submergit el 1959 amb la construcció de la presa.
Prenem una petitissima carretera que ens portarà fins a Huerta de Arriba i seguirem fins arribar al trencall de la Laguna Negra de Neira
Seguim l’indicador que marca pista forestal, que és totalment asfaltada. Agafem ràpidament alçada entre boscos magnífics.
Trobem la porta d’entrada que és oberta… Cullunut!!! Seguim amunt finsa a trobar un mirador, el mirador de San Francisco, d’on tenim espectaculars vistes sobre La Sierra de la Demanda. La Serra de la Demanda o de Arandi és un espai natural protegit i comarca pertanyent a la Serralada Ibèrica, en els límits de les províncies de Burgos, la Rioja i Sòria. El pic més alt, situat a la Rioja, és el Sant Lorenzo (2.270 metres), en la vessant es troba l’estació d’esquí de Valdezcaray. El següent cim, el més alt de la Província de Burgos, és el San Millán (també de més de dos mil metres). En la seva vessant sud es troba l’estació d’esquí de Valle del Sol, propera a Pineda de la Sierra (Burgos).
Ens adonem aquí de l’error de Laguna Negra. Tant fa.
Seguim pujant per la pista fins que la trobem tancada i cal caminar una estona. Decidim que ja hem vist prou i no ens ve de gust caminar vestits de romà. Som a 1900 metres. Hi hem sortit guanyant, la Laguna Negra de Urbion és sols a 1700m.
Baixem ràpidament. Seguim encara rodant per la Reserva Natural de la Sierra de Demanda, fins a traspassar la N234, en que entrem de ple al Parque Natural del Cañon de Rio Lobos.
Parem a fer una ullada al Cañon. Realment espectacular. Bones vistes i un bon espectacle natural. Declarat Parc Natural l’any 1985 per protegir la gea, fauna i flora i també de facilitar el contacte dels homes amb la natura. Es tracta d’un profund canó calcari format per una antiga i intensa erosió del riu Lobos, recorrent més de 25 km. De la Província de Sòria i Burgos.
De baixada veiem el castell d’Ucero, declarat com a monument nacional, peró no tenim pas temps de parar.
Parem a dinar en passar pel Burgo de Osma i sense perdre molt de temps, anem cap a Calatañazor.
Calatañazor és un bonic poble en el que sembla que els segles no hagin passat: carrers empedrats amb còdols, cases amb desplomades, parets de fang i palla o de pedres apilades i mal lligades, portes tortes de frontises forjades……i taulades sobre les quals s’alcen les caracteristiques xemeneies còniques.
Un bonic conjunt medieval envoltat d’una muralla que cobreix tot el seu perímetre, amb excepció del flanc oriental. Compte a més amb abundants restes d’un senyorial castell, amb dues esglésies, una d’elles romànica. Tants mèrits li van valer a la vila de Calatañazor la declaració de Conjunt Historicoartístic Nacional el 1962.
Desprès de la visita obligada, deixem el poble. La tarda avança ràpidament avui que tenim l’hora canviada.
Passem per davant d’altre dels atractius turístics de la zona, el Sabinar, però només ens i fem una foto sense baixar de la moto. Volem fer parada a la Fuentona.
Just entrar al poble de Muriel de la Fuente trobem el desviament al Monumento Natural de la Fuentona.
“Sin duda, uno de los mas bellos y paradisiacos parajes de la provincia de Soria. A menos de media legua al norte de Muriel de la Fuente, la limpísima y surgente laguna es el nacimiento, o nacedero, del río Abión que, después de regar y convertir en fértil huerta las vegas de la Tierra de El Burgo, cede sus aguas al río Ucero en la villa episcopal. Torca o embudo de origen cárstico, que tiene comunicación con las corrientes subterráneas de las plataformas calcáreas de Calatañazor; sus aguas son tan cristalinas que parecen no tener sino un palmo o dos de hondo, aunque la realidad es que el manantial con una profundidad aproximada de unos cincuenta metros se prolonga en longitud varios cientos más hasta alcanzar el nivel del agua del río subterráneo con el que está conectada.”
Desprès de fer un parell de quilometres de pista trobem una zona d’aparcament on deixem les motos, i fem una caminadeta de 800 metres.
El lloc és realment maco, tot i que segur no és la millor època per la visita ja que encara no ha plogut prou per que estigui en tot el seu esplendor.
Ara si que ja quasi no ens queda llum. El sol ja és molt baix, el que fa uns contralloms espectaculars, però ens afanyem per no arribar molt fosc.
A 2/4 de 7 som a lloc. Fosc, negra nit. Avui anem de tapeo, vinitos i botellines. Crec que varem entrar a uns 8 locals diferents… Sort que l’hotel és just al mig del meollo i només cal anar seguint les llums dels fanals per arribar-hi.
Mireu amb atenció les cares. Sobre tot la del Miguel a veure si li veieu quelcom….
(Ciudad Encantada, Los Callejones, Ventano del Diablo), Mirador Sagrado Corazon
Ruta de 255Km (de les 9,30 del matí fins les 7 de la tarda)
Avui, la finalitat principal és anar a veure la Ciudad Encantada i los Callejones a les Majadas. Tot el demés ja ho hem vis en altre ocasió, destacar “el nacimiento del Rio Cuervo” per on ara varem passar però no varem parar. Desprès, clar, ho complementarem amb una rutilla per la Serrania. Carreteres conegudes amb altres per descobrir.
Al final, la ruta va quedar així….
Com sempre, esmorzem i marxem. A 2/4 de 10 som ja sobre la moto sortint de Cuenca per la Hoz del Jucat. Tota la Hoz està arreglada per poder passejar. El Riu, camps, el carril bici, i la carretera encaixonats entre parets. Fins i tot i tenen una platja artificial.
Anem cap a Valdecabras, que ens porta fins les mateixes portes de la Ciudad Encantada. No fa sol i la temperatura és uns 10ºC inferior a la d’ahir.
Tot i aixó, abans d’arribar, parem a fer el primer catxe d’avui, el ciudad encantada ,
Arribem a les portes de la Ciudad Encantada. Deixem la roba a les maletes i els cascs lligats i entrem. De moment sembla que vol ploure. Millor, així no patirem la calor d’ahir. Agafem un paraigües i els xubasqueros.
La Ciutat Encantada és un paratge natural de formacions rocoses calcàries formades al llarg de milers d’anys. Es a una altitud de 1.500 metres. Està situada en una finca privada a la qual es pot accedir previ pagament de 3 €.
Va ser declarada Lloc Natural d’Interès Nacional l’11 de juny de 1929. L’acció de l’aigua, el vent i el gel ha fet possible aquest fenomen càrstic. L’heterogeneïtat de les roques quant a la seva morfologia, composició química i grau de duresa és el que ha permès el desgast desigual de les mateixes pels elements atmosfèrics, donant com a resultat una mostra sorprenent d’art pintoresc provinent de la mateixa naturalesa. A les capritxoses i espectaculars formacions existents cal sumar lapiaces, torcas i embornals.
El més famós dels monuments, és aquest, anomenat “El Tormo Alto”
N’hi he per tots els gustos…..
Marxem… ja hem vist l’anomenada Ciutat Encantada. No és res de l’altre mon, peró ja que i som, ha valgut la pena donar-hi una volta. Cal dir que fet i fumut, dura una hora de caminar més o menys.
Tornem a la moto, i tot anant cap a Las Majadas, passem per davant del Ventano del Diablo. Aquest és un mirador espectacular que ja coneixíem de l’ultima vegada que varem ser per aquí.
Ventano del Diablo es troba a 36 quilòmetres al nord-oest de Conca. Es tracta d’una perforació a la roca sobre la profunda gola del riu. El seu desnivell és de més de 200 metres, i forma una sèrie de meravellosos pous on es poden observar els colors intensos que desprèn el riu en el seu reflex sobre les roques.
El seu nom prové del lloc on el Diable llançava al riu a tots aquells que s’acostaven a mirar a través dels finestrals que formen els sortints de les roques. És un lloc que val la pena visitar si passeu a prop.
Ara anem a “Los Callejones”, altre espai natural molt assemblant però de propietat pública i que no es te que pagar. És també un dels principals atractius de la zona, tot i que no tant massificat com l’anterior.
“Los Callejones” han estat utilitzats tradicionalment per part dels pastors per construir pletes on guardar el bestiar, en utilitzar les parets de roca com a part d’aquests. Avui dia encara es poden observar alguns d’ells. En aquesta zona aprofitem de passada a fer part d’una petita sèrie de catxes, que pretenen ensenyar aquest espai tot cercant-los.
El primer el fem uns metres abans d’arribar, fem uns metres de pista. Es el catxe, Cuenca ,
Deixem la moto i comencem a caminar, el recorregut que farem no te més de un quilometre i escaig. Enseguida ens posem altre cop dins d’un mon petri de formes que conviden a buscar similituds.
Arribats en aquest punt, decidim que ja hem vist prous pedres i fet prous catxes per avui.. fem el catxe Ortiga , i donem mitja volta per trobar la moto.
Iniciem ara un camí que el Michelin diu que no és asfaltat, i el meu tomtom ho confirma, però que el Googlemaps chiva que és asfaltat. Realment la carretera és molt petita i estreta, i acabada d’asfaltar, tot i que per desgràcia el bosc ha sofert en aquest sector un incendi que desprès observem ha estat de grans dimensions.
Aquí és l’únic punt on ens plou una mica, el just de parar sota un arbre per valorar si ens posem la roba d’aigua, decidim que no, i fem be. De seguit escampa. Trobem la carretera general, la CM2106 que agafem direcció Tragacete, on dinarem.
Desprès, seguim cap a Beteta, tot passant per l’Alto de la Vega a uns metres del qual i trobem l’aparcament per anar a trobar el Nacimiento del Rio Cuervo, un lloc també emblemàtic de la Sierra i que val la pena descobrir. Nosaltres ja tenim la feina feta. Ja i varem estar a l’ultima estada per aquestes terres, per lo que la deixem enrere.
Continuem per l’agradable i ràpida carretera fins a Beteta, i ens posem al costat del curs del riu Guadiela
Que forma l’anomenada Hoz del Beteta. Un petit i suau engorjat. Cal dir que a 4 quilometres d’aquí si embotella la coneguda aigua Solan de Cabras.
Som a la part més al nord de la ruta. Cal començar a baixar i ho fem per una bonica i tranquil•la carretera que va a Fuertescusa.
A la que toquem el riu Escabas, ens trobem uns espectaculars túnels picats a la pedra. S’anomenen La Puerta del Infierno.
El Tomtom “canta” un catxe al costat de la carretera, a tocar. És el Puerta del infierno ,
Seguim, és una carretera perfecte, molt ben asfaltada i amb corbes suaus per paratges feréstecs i tranquils.
Així que deixem Poyatos a la nostre esquerra, la carretera es torna molt més petita, però guanya amb espectacularitat…..
Tornem a ser a Las Majadas, i tanquem així el cercle. Anem ara cap a Cuenca.
Una vegada a Cuenca, no volem plegar sense pujar a un monument / mirador que presideix la ciutat en tot moment des de lo més alt.
Tot enfilat a la Sierra del Socorro, hi ha el munument al Sagrado Corazón de Jesus. Si pot arribar amb la moto des de la Hoz del Huecar, i decidits i pugem. Només pel tram de carretera ja val la pena.
Tot i que en arribar a dalt, realment la visió de Cuenca és espectacular i si aneu alguna vegada, penso que us agradarà molt.
També i fem un catxe, ara si, l’últim d’aquestes terres i de les vacances. El Sagrado Corazón de Jesús ,
Bufa!!! Ja son quasi les 7 de la tarda. Rebem la trucada de l’Edu i la Montse. Havíem quedat per sopar i estem fent salat. Baixem pitant cap l’hotel, ens dutxem i canviem, i en trobem amb ells a la Plaça major, sempre pujant amb el bus, l’1 o el 2.
Sopem de tapes, un Ajoarriero, Zarajillos, Morteruelo, Callos…. unes birres i ho rematem amb uns xupitos del licor tradicional de la zona, el Resoli.
Fem una passejada tranquil•la a la fresca de la nit, i ens acomiadem.
Nosaltres demà tenim que tornar cap a casa i ells encara tenen un dia que el gastaran per la zona d’Aranjuez. Ha estat un plaer poder compartir amb ells aquestes estones.
Dia 19 d’Agost de 2011
“LA DURA TORNADA”
Ruta de 575Km (de les 9,30 del matí fins les 6 de la tarda)
Poca cosa a dir d’aquesta etapa tret que va ser la més ràpida possible.
Varem estar plantejant tornar fent ruta interior cap Teruel, Alcañiz, lleida. Segur que molt més maca, però ja l’hem feta tres o quatre vegades, i realment aquesta vegada teníem pressa. Teníem que ser abans de 2/4 de 8 a buscar el gos a la gossera. Generalment sempre l’anem a buscar a l’endemà d’arribar, però aquesta vegada no era possible. Per tant tampoc teníem moltes altres eleccions. No volíem anar amb el pito al cul.
Així que marxem com sempre, a 2/4 de 10 i anem cap a Valencia per la Nacional 320 fins a trobar autovia, i passat Valencia, a Sagunt, l’autovia.
Arribem a casa a les 6 de la tarda, passades. Just per dutxar-se i anar a recollir la bestia. Han estat quatre dies intensos i divertits. 1790km en que em passar molta calor, però ens ho hem passat molt be, que al final és el que compte i queda.
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.jpg)
.JPG)
.jpg)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
