Ruta de 325Km (de les 9 del matí fins 2/4 de 6 de la tarda)
Esmorzem i enfilem cap a Mota del Cuervo. La ruta d’avui pretenem veure molins de vent… no d’hem vist mai i ens fa molta gràcia. La ruta a seguir és aquesta…
Enseguida veiem que serà un dia molt dur de calor i carreteres no pas gens agraïdes per les seves corbes i revolts, ans al contrari, caldrà vigilar molt no agafar velocitats…. delictives (lo de il•legals, ja ho deixo enrere).
Mota del Cuervo és un municipi de la província de Conca a la comunitat autònoma de Castella la Manxa. Està situat a la zona oriental de la província, a uns 120 km de Conca i en el centre de la Manxa. És conegut turísticament com “El Balcón de la Mancha”.
Es caracteritza pels seus molins de vent, i en estar a uns 5 quilòmetres de la localitat del Toboso, es creu que aquests puguin ser els famosos “gegants” contra els que va lluitar Don Quixot de la Manxa, en el llibre escrit per Miguel de Cervantes. Són set actualment, sent un, “el zurdo”, l’únic que ha estat en funcionament recentment.
El primer diumenge de cada mes, un d’aquests molins mol, nosaltres no el veiem en funcionament però si que i podem entrar.
Tenim que dir, que feia uns dies que havíem rebut la convocatòria a casa d’un concurs de fotografia de la Supertenere. I ens varem entretenir una mica a fer fotos amb aquesta intenció…
Desprès de la visita a aquests molins, anem fins el Toboso, que és allà mateix a tocar. Un petit poblet manxec, polaritzat per l’obra Cervantina.
Fem una volta sense quasi baixar de la moto. Estem a punt de visitar la casa de Dulcinea, pero la calor ens està desfent el cervell i decidim fer via.
Anem ara a Campo de Criptana…
Campo de Criptana és un municipi de la província de Ciudad Real. Està situat a la comarca natural de La Manxa, i dins de la subcomarca anomenada Manxa Alta.
Curiosament, si mirem la descripció del poble a la Wikipedia, també s’atribueix els seus molins com els que va lluitar Don Quijote… “…..A la localitat es troben els famosos molins contra els quals va lluitar Don Quixot i que Cervantes va immortalitzar en el capítol VIII de la seva universal novel•la. Els molins de Campo de Criptana es poden considerar, per tant, com el principal senyal d’identitat de la Manxa, així com una de les imatges que millor identifiquen Espanya en el món.
Dels trenta o quaranta molins que va identificar Cervantes a El Quixot, actualment és possible trobar deu, dels quals tres són originals del segle XVI: Molí Burlet, Molí Infantil i Molí Sardinero”
Realment n’hi ha una bona escampada, i queden molt més apilats que els de Mota del Cuervo. Ens costa un tou arribar-hi, ja que tenim que creuar tot el poble.
Desprès de les fotos, seguim. Anem ara cap a Alcazar de San Juan, que és situat a 150 km al sud de Madrid y limita amb la província de Toledo.
Aquí trobem 4 grans i espectaculars molins situats al Cerro de Sant Anton, i en aquests si que podem arribar a tocar-los fina a deixar la moto als seus peus.
Aquí fem la fotografia que finalment decidim enviar al concurs… i és que la zona es presta tot i la calor….. sort que la moto no sua.
Creuem Alcazar de san Juan i prenem la carretera cap a Miguel Esteban, curiós nom per un poble, del que es desconeix d’on li ve el toponímic. Com no, també molt relacionat (o aixó diuen ells) amb l’obra del Don Quijote, ja que diuen que és el “lugar de La Mancha de cuyo nombre no quiero acordarme”.
“Este pueblo, del que desconocemos el origen de su nombre, pudiera haber sido literariamente famoso si Cervantes hubiera querido nombrar ese “lugar de La Mancha de cuyo nombre no quiero acordarme”. Así lo afirman bastantes estudiosos que dan como cuna de D. Quijote a este pueblo. Miguel Esteban, que sí era aldea en vida de Cervantes, 80 vecinos en 1575, 98 en 1591, tuvo que ser grande en épocas anteriores, como ponen de manifiesto los 23 hidalgos migueletes que, según el Archivo de Simancas, había en 1591. Pero nada se sabe de su origen.”
La veritat és que d’entrada només anem a fer un parell de catxes que es troben molt a prop del poble, en un Santuari proper amb molins turístics moderns i petitons. Els catxes son Ermita de San Isidro , i el Molinos de Miguel Esteban ,
Anem ara a dinar al mateix poble de Miguel Esteban. Just a la sortida ens trobem un gran i pintoresc restaurant, l’Hostal Torreón del Miguelete. Tot i la calor, ens mengem unes migas con uvas i un plat de gachas, i per rematar uns quebrantos….
Ara si que l’hem fet bona. Amb un tou de calories a l’estomac i el termòmetre marcant 40ºC és fa moolt difícil rodar.
Desprès de mitja hora circulant trobem un parc i tenim que parar a descansar una estona… tot i que el truc de posar el cap sota una font és el millor remei.
Arribem a Cuenca, i desprès d’una dutxa merescuda, anem a agafar el bus numero 2 que ens porta directament a la Plaza Mayor, on havíem deixat la ruta turística ahir. Baixem fins el Pont de San Pablo.
El Pont San Pablo és un pont de bigues que creua al riu Huécar a la ciutat de Cuenca. Va ser construït entre 1533 i 1589 per iniciativa del canonge Juan del Pozo originalment en pedra, per salvar la Hoz del Huécar, comunicant el Convent de Sant Pau i el casc urbà. Aquest primer pont es va esfondrar, construint-se en 1902 el pont de ferro i fusta actual, d’acord amb la línia arquitectònica del moment. És un pont rectilini, de 60 metres de fletxa, recolzat en els pilars d’arrencada de cadirat del pont anterior i, al centre, en un puntal de ferro. Part del patrimoni de la ciutat de Conca, és un dels millors llocs des dels quals observar les Cases Penjades.
Just al mig del pont es poden fer magnífiques fotos de les cases penjades, mentre agafes dissimuladament el catxe Puente San Pablo ,
A l’altre costat del pont, hi ha el convent de san Pablo, del segle XVI, i que actualment alberga el Parador de Cuenca.
Desprès, com estem molt cansats, decidim anar baixant cap l’Hotel i deixar el sopar per altre dia… com a molt farem una tapa… Passem per la Torre de Mangana, actualment en obres….
Ja de baixada, la sorpresa d’aquest viatge… ens trobem a uns Motarres passejant pels carrers de Cuenca, l’Edu i la Montse.
Fem amb ells una birrota i unes tapes i quedem per sopar demà. No quedem per anar en moto, per que bàsicament ells han fet avui el que nosaltres tenim com objectiu demà.
Aquesta si que va ser una sortida imprevista. Les Vacances a Astúries (PICOS DE EUROPA – LLANES) les havíem fet condicionades als dies que la gossera ens podia tenir el Brut, l’última setmana de Juliol.
La trucada de la gossera, dient que les havia quedat una gàbia buida per la setmana del 15 d’agost, va fer que es poses en marxa tota la maquinaria. Érem dimecres i ja havíem quedat amb en Miguel i la Gloria aquell mateix dia per anar dissabte i diumenge a Carcassonne. Ens decidim!!!! Anirem a Cuenca, lloc que teníem pendent des que varem anar a Albarracin.
Realment ja havíem fet quasi totes les carreteres de la Sierra de Albarracin i las de la Sierra de Cuenca, però aquella vegada no varem entrar a la Ciutat, i només varem fer moto i més moto.
Així que, tots contens i amb la moto carregada, marxem el dimarts 16. Tard per que hem tingut que anar a deixar el gos a Polinyà a les 9 del matí.
Dia 16 d’Agost de 2011
CAP A “LA MANCHA”, EN PLE AGOST CANICULAR, UNA BOGERIA COM QUALSEVOL ALTRE
La ruta seguida per fer l’aproximació, va ser aquesta….
Fem vies ràpides i ens estem de floritures, al menys fins arribar a Teruel. La A2 fins a Lleida i desprès la autopista fins a Saragossà, on agafem l’Autovia Mudejar que ens porta fins a Teruel. Notem de seguit que no serà una ruta com la d’Asturias, ja que només passar Lleida, no baixem dels 36ºC.
Arribem quasi a Teruel, deixem l’autovia per anar a Calla i d’allà a Gea de Albarracin, on ens posem al costat del rio Turia.
Sembla mentida que pugui canviar tant la natura en tant pocs quilometres. En menys de 15 km hem passat del desert més àrid a una explosió de natura. La Sierra d’Albarracin és increïble.
Passem per Albarracín. Si no hi heu estat, un lloc molt recomanable per fer-hi una estada i punt de partida per bones rutes en moto.
Trespasem los Montes Universales pel Puerto del Cubillo, on entrem a la comunitat de Castilla La Mancha
I baixem cap el Embalse de la Toba, on trenquem per una petita carretera asfaltada de nou que fins fa molt poc era una pista rural de sorra.
Anem a parar a Buenache de la Sierra, i d’aquí, ja baixem en picat cap a Cuenca.
Entrem a Cuenca per la Hoz del Huecar.
Anem a l’Hotel i ens fem una merescuda dutxa. Iniciarem avui mateix la descoberta de la ciutat.
El primer que fem és anar al centre d’Informació Turística. Mai està de més, i just allà mateix hi ha un catxe, el Centro de Recepción de Turistas de Cuenca , que fem sense problemes.
Ens donen un mapa de la ciutat i ens expliquen on tenim que anar. La millor manera és agafar els busos urbans que surten de la Plaza de la Costitución i que et porten a la part més alta del casc antic. Cal agafar el num.1 o el num.2 que et porten fins el Barrio del Castillo.
Quedem sorpresos…. 70 centims el bitllet per estalviar-se un parell de quilometres en franca pujada. Recomanable utilitzar-los.
La ciutat vella queda enfilada sobre un turó penjat a cada costat sobre la Hoz del Jucar i la Hoz del Huecar. És espectacular la vista que tenim de d’aquí sobre la hoz del Huecar.
Una Hoz és un accident geogràfic consistent en un canó producte de la llarga actuació dels processos d’erosió fluvial i amb trajectòria curvilínia en el cas dels meandres encaixats. De la forma en corba li ve el nom per semblança amb la forma de la falç, l’eina agrícola. Cal dir que la Hoz del Huecar va quedar seca fa uns anys, i com la ciutat perdia molt del seu atractiu turístic, es va fer un transvasament d’aigües des del Jucar per tornar a reactivar el riu Huecar.
Baixem uns metres i ens trobem l’entrada a la ciutat a traves del Arco de Bezuco. Son les muralles del castell, al peu de les quals trobem altre dels catxes que fem avui, el Casco Historico de Cuenca , Seguim baixant fent el turista total i admirant les construccions i vistes del poble. Realment és maco Cuenca.
Una ciutat monumental plena de racons i construccions per admirar…
Si passes de l’esquerra a la dreta, quedes penjat sobre la Hoz del Jucar
En arribar a la Plaza Mayor, trobem la Catedral, que és tancada. L’admirem de fora mentre fem el catxe La Catedral de Cuenca,
El 21 de setembre de 1177, Alfons VIII de Castella conquesta la ciutat de Conca i es constitueix com a seu episcopal en l’any 1183.
Inspira la construcció de la Catedral, l’esposa d’Alfons VIII, Leonor d’Anglaterra o Plantagenet, filla del Rei Enric II Plantagenet d’Anglaterra i de Leonor d’Aquitània, Duquessa d’Aquitània. Germana de Ricardo Cor de Lleó. Per la seva dot Leonor d’Anglaterra o Plantagenet Comtessa de Gascunya, ve acompanyada per cavallers normands que seran els que exerciran la seva influència sobre la fàbrica de la catedral. En aquesta època, l’estil constructiu era el romànic, però la influència normanda de la cort del rei Alfons VIII decideix la construcció d’aquesta catedral, sent la primera catedral gòtica de Castella, juntament amb la d’Àvila. D’estil gòtic anglo-normand, les obres es van iniciar l’any 1196 i es va concloure l’any 1257. No obstant això, com la majoria dels edificis religiosos, ha patit transformacions al llarg dels segles: al segle XV es va reconstruir la capçalera, l’exterior de la catedral es va renovar gairebé per complet en el segle XVI, al segle XVII es construir la capella del Sagrario i es van reformar la façana i les torres, en un estil barroc. Al segle XVIII es va construir el nou altar major i ja a principis del segle XX a causa d’un ensorrament produït en 1902, es va reconstruir la façana seguint l’estil original.
En aquesta plaça hi ha un tou de bodegues i restaurants. No podem estar-nos de fer un sopar dels que fan historia. Quasi no hem dinat i tenim molta gana. Entrem al restaurante Plaza Mayor. Fem un menú d’aquells que en diuen TIPICS. La veritat és que ens posem les botes. Quasi no ens ho podem acabar.
De primer uns plats degustació…. una amanida amb salmo i caviar, desprès els plats tipics de la zona, els zarajillos, i el morteruelo, taula embotits . Ho matem amb una sopa campera amb dos hous i ho rematem amb una espatlla de cordero i les postres.
Amb la panxa plena i el vi al cap, baixem xino xano fins l’hotel. Demà ens espera una ruta de novel.la, volem arribar-nos a trobar molins i gegants… talment com Don Quijote amb la nostre moto Rocinante.
29 de Juliol –> Tresviso – Sant Vicente de la Barquera
La veritat és que ens varem plantejar aquest dia de tranquis. Ens havien recomanat que anéssim a veure Sant Vicente de la Barquera, també volíem ser a sopar a Llanes en una sidreria, per lo que tampoc volíem fer mots quilometres avui.
La ruta finalment va ser aquesta.
Per anar a Sant Vicente de la Barquera, varem triar fer una carretera que es quedava penjada entre les rutes d’ahir i la de demà. Tot i així, a l’hotel agafem un mapa del Concejo de Llanes on diu, que des del poble de Tresviso, la carretera segueix baixant cap a la N-621 que ve de Potes. El tomtom i el mapa Michelin diuen que no, que Tresviso és un cul de sac, però com el del hotel diu que li havien dit que si que es pot….. provem d’anar-hi. Tant mateix recordo que al poble hi ha un catxe, i tot hom deia en els registres que és un poble molt maco, per tant… tampoc estarà de més.
Així que marxem desprès d’esmorzar, com sempre. El dia avui és força més esplèndid que el d’ahir i el sol pica i es fa notar.
Agafem la carretera que passa per Vibaño. És una carretera ràpida i molt maca.
En arribar a l’alçada de Poo de Cabrales, ens trobem amb el “Pozo de la Oración”, un magnific mirador del Pico Urriellu (Naranjo de Bulnes) i que és des del únic lloc que el veurem avui.
En arribar a Cabrales i Las Arenas, ens desviem a la dreta, tot remuntant un interessant engorjat sobre el riu Cares
Arribant a Poncebos, ens trobem el funicular que puja al poble de Bulnes, que el deixem i anem guanyant alçada cap a Sotres seguint el rio Duje. Aquí la carretera ja és molt més petita i segueix engorjada.
En arribar a Sotres, la carretera es torna molt dolenta i costeruda. Preguntem a un bar i ens diuen que de Tresviso no podem anar a enlloc i que la carretera mor allà. Nosaltres ja anàvem be. Com només queden uns 12Km decidim seguir la carretera fins el final.
La sorpresa és que desprès de fer 2 quilometres, la carretera és perfecta i acabada d’asfaltar… al menys dona gust….
Per arribar al poble, aquesta carretera fa un coll just on canviem de la Cominitat d’Asturias a la Cantabra. És el Jitu Escarandi a 1300 metres d’alçada i habitual punt de sortida de multitud d’itineraris.
El poble de Tresviso és un municipi situat en l’extrem occidental de la Comunitat Autònoma de Cantàbria, situat íntegrament al Parc nacional dels Picos de Europa. La seva principal activitat és la ramaderia i el turisme. Curiosament és un poble d’aquells que tot sent de Cantabria, només si pot arribar des d’Asturias. És a uns 900 metres d’alçada i te uns 78 veïns censats.
Aprofitem que som aquí per fer un catxe, el Picos de Europa – Tresviso. Caminem uns 300 metres fins un mirador on comença una de les sortides que te el poble, la ruta a Urdon que te un desnivell de uns 800 metres (des d’aquí, avall)
Així que agafem el camí de tornada, ens trobem amb una cinquantena de baques pel mig de la carretera que no semblen tenir cap mena de por a la moto. Fins i tot una sembla que la vulgui envestir….
La tornada, tot i que baixem pel mateix camí, és maca i amb unes vistes espectaculars.
De seguit arribem a Sant Vicente de la Barquera. És hora de dinar, peró primer fem un catxe que ens ve a ma, el Santuario San Vicente de la Barquera des d’on veiem el poble, els ponts i el port.
Com tot poble mariner, tot és ple de marisqueries i xiringuitus servint peix. Els preus privatius per nosaltres.. no baixen els menús de 50€ per persona. Ens endinsem una mica al poble i acabem fent una petita peixetada, nosaltres ja en tenim prou amb això.
Desprès de dinar, fem una volta pel poble que és prou maco.
i desprès de dutxar-nos i fer el ronso una mica, anem a Llanes, on fem un magnífic sopar del que no hi ha constància gràfica per que ens varem deixar la càmera. Unes tapes a peu dret al mig d’un gran bullici, amb una ampolla de sidra que ens anaven posant al got els cambrers que voltaven. ,es a terra que al got, però la tradició és la tradició.
30 de Juliol
POTES – Fuente De – Emb. De la Cochinilla – Pechon – Valles Oscurus
Aquest és altra dia d’aquells que si no haguessim pujat al telesferic de Fuente De, haguessim fet molts més quilometres amb la moto, ja que la planificació d’entrada era molt més ambiciosa. Una ruta que segur no et te que deixar indiferent i que la pots trobar aquí per si algu la vol provar…
Finalment, però, ens varem animar a pujar al telefèric, que ens va endarrerir unes 3 hores. Evidentment no podíem fer tota la ruta, així que la varem escurçar i li varem afegir alguns al.licients, com visitar Pechotes o fer uns catxes del Valle Oscuru. La ruta va quedar així:
Sortim de l’hotel , com sempre amb el dia clar però sense veure les puntes de les muntanyes de la sierra de Cuera. Just a Puerta, trenquem a la dreta per agafar una petita carretera cap a Noriega i Panes. El primer tram és molt ombrívol, estem al Valle Oscuru.
De seguida arribem a Panes, on trespassem el riu Deva per agafar la N621 per anar a Potes. Ens trobem pel camí el Desfiladero de la Hermida
Arribem a Potes pero el pasem de llarg, ja el visitarem de vaixada.
L’ermita de San Miguel és un magnífic mirador de Picos, però la boira avui ens tocarà els nassos.
Pugem fins a Fuente De. A l’estació del telefèric, i ens diuen que hi ha força boira a l’estació superior. Mentre estem decidint si son verdes o si son madures, passen un amics de Molins de Rei i ens decidim pujar tot i sabent que no ens donarà temps des`pres de fer tota la ruta.
El telefèric puja força, uns 753 metres en uns 3’40” minuts. Això vol dir que les cabines van a 10 metres per segon. Cal dir que és impresionant, peró res comparat al de l’Aguille du Midi que varem fer l’any 2007 al nostre primer viatge als Alps, aquell puja del 990 metres fins els 3770 de l’estació superior amb un intercanvi en una estació mitgera a 2310 metres. És el més alt d’Europa.
Una vegada a dalt, fem una petita excursió per veure si la boira escampa i de passada fem un Earthcatch, el Picos de Europa.
Ens acomiadem d’ells que es queden passejant una mica més, i nosaltres baixem.
En passar per Potes, aprofitem per dinar…. uns estofadets de Faves!!!!
Algun cartell ens crida l’atenció… no sabem pas com s’interpretaria això a Barcelona…
Continuem ruta, l’escurcem i prenem la carretera que va al Puerto de Piedraslenguas (1355m),
Just entrem a la província de Palencia, un quilometre abans d’arribar al Port, trenquem a l’esquerra… i tornem a entrar a Cantabria.
La carretera és estreta però acabada d’asfaltar i molt agradable de rodar..
Ens trobem al capdamunt d’una presa, la del Embalse de la Cohilla que forma el riu Nansa, però lo impressionant és el recorregut de la carretera de baixada….
En un tres i no res som a Puentenansa, i tot seguint el riu, es transforma en la Ria de Tina Mayor, al entrar el Cantabric.
Sabeu com es pesca una KRME????? Així..
La seguim, ja som a tocar de la costa. Picos és increïble. El mar i muntanya és real. Anem a veure el poble de Pechón, que ens han dit te unes boniques platges.
Per tornar fem una petita pista emporlanada i ja tornem a ser al poble, i ara anem a buscar uns catxe que prometen, ja que son al Valle Oscuru.
Anem fins a la Franca i entrem per petites carreteres, i ja ens sembla veure per que l’anomenen el Valle Oscuru
Fem unes corbes i quedem bocabadats amb la vista que tenim de les vistes. Som sobre un mirador on veiem perfectament tota la costa retallada al mar… les fotos no reflecteixen la vista.
Anem cap a Llanes. Abans d’arribar encara anem a fer un últim catxe, El Peregrino 1 – Camino del Norte: “La Boriza” . Un mirador sobre una de les platjes que ens queda per veure del municipi. La playa de las Arenilles.
Acabem el dia amb un merescut bany al yacuzzi… i si no… pa que està???
31 de Juliol
Llanes – Santillana del Mar – Molins de Rei
Marxem com sempre de mati, desprès d’esmorzar. Unes fotos i amb les alforges carregades diem adeu a la nostra base durant aquests dies.
A la ruta de baixada, només li fem una concessió. Volem parar a veure el poble de Santillana del Mar. Ja sabeu, aquell de les tres mentides, ja que no és llana, ni santa ni tiene mar.
Realment el poble és maco i molt cuidat. Manté un casc històric molt ben conservat i declarada com a Conjunt Historic i Artistic des del 1889
Sabem que un dels principals atractius turístics son les coves d’Altamira, però suposem que estan encara tancades i tampoc tenim tant de temps avui. Així que anem fina la Colegiata del segle XII, i aprofitem per fer l’últim catxe de Cantabrià, el Románico en Cantabria.Colegiata de Sta. Juliana
Desprès poc a dir d’aquesta etapa. La tornada, llarga i tediosa per autovia i autopista. Just per on varem pujar.
Parem cada 250km per repostar i menjar. A l’Area de servei de Monegros, aprofitem per fer un curiós catxe i de passada estirar les cames… en el catxe Monegros i reconeixem la signatura de’n Caganer feta al Febrer…
Arribem a casa a les 8 del vespre. Al compta quilometres parcial de la moto diu que hem fet 2413km. Ja fa estona que enyorem la fresqueta amb la que hem viscut aquests dies. Ja suem amb d’humitat d’aquí. Han estat uns breus però intensos i divertits dies. És diumenge. Demà vaig a treballar tota la setmana per fer leuros per gastar les dues setmanes més que ens queden….
Si heu llegit fins aquí…. felicitats i moltes gràcies. Si nomès heu mirat les fotos, moltes gràcies, i si no heu fet una cosa ni l’altre…. ànims.. i paciencia, que és la mare de la ciencia.
Realment aquestes vacances han estat del tot inesperades. Tot just el 10 de juliol pensàvem que ens quedàvem sense poder gaudir d’uns dies de viatge motarra, ja que la Carme només li donaven la setmana del 15 d’agost, i a la gossera ens deien que ho tenien ple.
El destí fa que de la nit al dia, la Carme tingui disponibilitat complerta, i desprès d’una trucada, ja li teníem habitació encarregada al Brut per la setmana del 26 al 31 de juliol.
Així que dit i fet, amb cinc dies de marge, preparem la ruta. El destí, un clàssic. Com no tenim ganes de marxar Pirineus amunt, anem als Picos d’Europa.
A l’hora preparar l’itinerari, la Carme sol.licita fer base en un lloc concret. Realment fer ruta és força més exigent, i com l’any passat ja varem fer la RUTA DELS ALPS, aquest decidim fer-ho així.
Prenem un hotel a Llanes, poble costaner d’Astúries. Prenem un poble costaner per poder diversificar l’estada. Picos queda a menys de 100km i sempre és maco el contrast del mar muntanya… i donem fe que no ens varem equivocar en fer-ho així.
Així, amb tot, aconseguim marxar el dia 26 de juliol amb tot més o menys clar.
26 de Juliol
Molins de Rei – Llanes
La ruta que varem fer no te més gràcia que la d’una aproximació ràpida i sense complicacions.
Si cliques el mapa podràs veure l’itinerari amb més detall
La ruta no deixen de ser més de 780 km d’autovies i autopistes.
Marxem tot just acaben de publicar la nit abans, més de 1000 catxes que creuen Catalunya tot seguint el camí de Sant Jaume català. Bona part d’aquest camí, va paral.lel a la A2, per lo que no ens podem resistir a provar de fer-ne uns quants, i a sobre, mols d’ells, FTF
Fem uns 10 catxes, n’hi ha a centenars, però no podem entretenir-nos. Esmorzem a la Panadella i a Lleida deixem l’autovia per posar-nos a l’Autopista.
Que no deixarem fins passat Bilbao, que agafarem l’autovia altre vegada. Per cert, `pel camí fem un catxe sense baixar de la moto
El dia ha estat força calorós i solei, però en arribar a l’alçada de Bilbao, la cosa ja canvia radicalment i el temps es torna tal i com ens l’havien predit. I comença a ploure.
Així dons arribem a Llanes plovent i amb els targes d’aigua. El complexa que hem agafat, és un hotel atípic. Un hotel que les habitacions són petites casetes independents. Grans suits amb yacuzzi…. i per que son els diners, si no per gastar-los.
És l’Hotel Rural La Lluriga ***
27 de Juliol
Visita a Llanes
El pronòstic del temps és que avui farà mal temps i que els demés dies entre un període d’estabilitat. Els de la terra estan farts de tanta pluja. Diuen que feia anys que no passaven una tongada com aquesta. Realment tota la nit fa xirimiri… però pel matí, la cosa s’aguanta. Molt núvol, però s’aguanta com per poder anar a fer una visita turística a Llanes, això si… a cop de catxe.
Llanes és un concejo de la Comunitat Autònoma del Principat d’Astúries. Es un poble mariner que s’estén prop de 30 km al llarg de la costa a l’extrem oriental de la regió.
Cal dir, que Llanes te una sèrie de catxes molt ven parida i que gràcies a ells, varem veure tot el poble i tots els seus racons com podreu comprovar.
Així que després d’esmorzar, anem cap al poble, i el primer a veure (sort que hi havia un catxe per parar-hi atenció) és aquesta casa.
El catxe és EL ORFANATO, suposo que els més cinèfils reconeixereu la mansió on es va rodar tota aquesta pel.lícula. (si no l’heu vist us la recomano)
Seguim la ruta i veiem una magnifica platja. Aquí totes són així. Com la costa és tant escarpada, tot son petites cales. És la Playa de Toró, i el catxe el trobem en un mirador molt a prop, EL MIRADOR DE TORÓ,
Des d’aquí anem al punt on hi ha el far de Llanes, i des d’allà es pot veure el peculiar i característic espigó, que l’anomenen com el catxe que trobem per aquí LOS CUBOS DE LA MEMORIA DE LLANES (ASTURIAS) ,
Ara baixem fins el port. Anem a tocar els “Cubos de la Memoria” per veure’ls a prop. Són curiosos. “Agustín Ibarrola realitza aquesta intervenció artística al port, sobre els blocs de formigó que componen l’escullera del port. Constitueix una de les millors manifestacions d’art públic on es fonen elements essencials de l’obra de l’artista amb el passat històric-cultural de la vila de Llanes.
A través de “Els cubs de la memòria”, es pot conèixer: la memòria de l’artista, la memòria de l’art i la memòria del territori. És una obra de gran bellesa destinada a la contemplació harmònica de les seves formes i colors que canvien a cada moment amb la llum, l’aigua … cobrint i descobrint elements i símbols com els ulls i els peixos.” (http://www.llanes.com/turismo_cultural/cubos_memoria/index.php)
Evidentment és un poble turístic i no deixa de tenir les seves parades i zona de barraquetes…
Ep!!! Jo en tinc una d’aquestes al sotanos de casa el meu pare…. em venen ganes de posar-la en marxa.
Dinem uns plats no gens d’estiu, i desprès continuem amb la nostre descoberta.
Una de les coses més espectaculars que te Llanes és el Passeig de San Pedro. ESPECTACULAR!!!! És un passeig tot cobert de gespa que recorre quilometres al costat de la costa i el poble. Te una petita cala a Sota anomenada la Playa del Sablon
El Passeig de Sant Pere va ser construït al segle XIX, i ho va ser gràcies a la generositat dels contribuents que van col.laborar amb una col.lecta impulsada per l’ajuntament i alguns personatges il.lustres del poble, i recolzat pels veïns. La circular en què es demanaven fons per emprendre aquesta obra urbanística està datat en 1846.
A la placa commemorativa de la inauguració del passeig es pot llegir: “Transmeti el marbre a la generació venidora la gratitud que mereixen els benemèrits fills de Llanes que convidats pel seu il.lustre ajuntament i alcalde president Francisco Posada Porrera han contribuït generosament a la construcció d’aquest passeig. ANY DE 1847”
Es va aixecar sobre les restes d’una antiga capella, de la qual encara es conserven restes, a la punta més propera al Sablón.
El Passeig de Sant Pere, ofereix unes espectaculars vistes tant del costat que mira al mar com del costat que mira a Llanes. S’alça sobre la platja del Sablón, recorrent diversos quilòmetres dels penya-segats que dibuixen la costa de Llanes, i des d’ell, es pot observar amb gran detall el litoral cantàbric i la immensitat del mar.
Girant l’angle de visió, del mar a les muntanyes, des del passeig de Sant Pere veiem tota la vila de Llanes, el casc històric, la platja del Sablón, el far, el camp de golf, Santa Maria del concejo i molts més detalls que amplien l’enumeració segons el recorrem.
Al final del passeig, ja completament a l’altre punta, trobem l’últim catxe d’avui i veiem amb tota espectacularitat el poble sobre els penya-segats. Fem EL MIRADOR DE LAS BALLENAS (LLANES) (ASTURIAS) .
Ajuda que el dia s’ha obert i apareix el sol que ens han promès per demà. El Mirador de las Ballenas és en una prominència del terreny en què queden les restes d’una petita construcció,-i que a dir dels més vells del lloc-, fa temps servia per albirar l’arribada de les balenes, i avisar als vaixells de la vila per anar en la seva captura. La vista, impagable.
Per rematar el dia, volem anar a fer un Earthcatxe. Vaja, un catxe que preten ensenyar-te una zona peculiar de la terra per algun motiu. Creieu que aquest és ben curiós. Son els Los Bufones de Arenillas (LLANES) (ASTURIAS) .
Es tracta d’un fenomen que fa que al hivern, quant hi ha mala mar, les onades piquen amb força els espadats, i es cola aigua a pressió per forats que fan que surtin per aquí com si fossin Guèisers. Son declarats com a Monument Natural
Per desgracia nosaltres ens varem tenir que conformar en sentir els xiulets i esbofecs de l’aire comprimit que prem el mar…
Podeu veure-ho en aquest video
Per arribar aquí, varem tenir que fer una pista de uns 4 quilometres.
28 de Juliol
Llacs de Covadonga – Cain
Avui si. Sembla que el dia es lleva una mica més clar… tampoc és per llençar coets, però servirà per anar en moto. Fa fresca. Fins i tot va be portar una màniga sota la jaqueta. Avui pretenem anar fins a Covadonga i pujar fins els seus llac. Despres arribar-nos al cor del Picos d’Europa , al poble de Cain. La tornada te que ser llarga i revolada, al final, com podreu comprovar, degut a que es complica una mica la cosa, decidim escursar-la una mica.
La ruta que varem seguir és aquesta (clica per veure-la amb més detall)
Tot i que la idea primera, era fer aquesta ruta (que us poso per si algú en te ganes)
Així que agafem, just a la rotonda d’entrada a llanes la carretera que va cap a la Pereda i Cabries. Es una carretera estreta i feréstega. En ocasions molt estreta i sense ratlla mitgera.
La humitat de l’entorn es fa sentir.. i la vegetació ho reflecteix generosa i esplèndida…
Massa ràpid trobem la general, que ens porta ja encarats cap a Covadonga. I el muntatge turistic que ho caracteritza.
En arribar a la rotonda de pujada als llacs de Covadonga ens diuen que no podem passar. Que tenim que agafar un bus. Mi emprenyo, però ni hi ha res a fer. ATENCIÓ!!! DEIXEN PUJAR FINS A 2/4 de 9, desprès bus. Deliberem. Això significarà sacrificar una part de la ruta. Decidim que ja que i som, cal pujar-hi. Desprès, si. Hem fet molts quilometres, però no hem vist res. Aquesta vegada decidim que ens ho prendrem d’una manera més turística.
La veritat és que l’experiència de pujar allà dalt amb bus, és assemblant a pujar al dragonKan…. realment va haver-hi moment que vaig témer per la meva vida… La carretera és molt estreta i no veig gens clar com es creuen els busos amb estimballs als costats….
Una vegada a dalt, decidim donar una volta que ens recomanen. 3km amb una visita a una petita exposició.
Fem el recorregut amb marques discontinues…
Ho tenen tot molt ben arreglat, però tampoc veig que sigui res de l’altre mont.
La llàstima és que aquí hi ha molta boira i no aconseguim veure més que els llacs. Justet per fer un Earthcatxe, el Lagos de Covadonga i que serà l’únic d’avui.
Baixem amb el bus on hem deixat la moto i pugem fins la basílica i veiem la cova on es va trobar la verge… tampoc ens i estem massa ja que per molt que escursem la ruta, si que no voldríem deixar d’anar a Cain.
Anem ara fins a Cangas de Onis i d’allà prenem la carretera cap a Oseja de Sajambre i Riaño. La carretera passa pel Desfiladero de los Beyos, una bonica i llarga zona engorjada i molt revolada.
Sortim d’Asturias i ens posem a la província de Leon
Parem a dinar a Oseja de Sajambre, i despues seguim pujant fins el Puerto de El Ponton de 1280m
Encara no hem fet un quilometre de baixada, que trobem el desviament a l’esquerra, i ens enfilem encara més al Puerto de Panderueda (1450m) on parem a admirar les muntanyes. Aquí el dia és clar.
Coneixem un madrileny i compartim ruta amb ell fins a Cain.
Realment no ens decepciona l’itinerari. Ens endinsem a les entranyes de Picos amb la moto.
L’ultima part, engorjats sobre el riu Cares, és genial.
El poblet és un cul de sac. Ens fem unes fotos i cal tornar per on hem vingut
Però ara ens desviarem cap el Puerto de Pandetrave (1562m)
Ara baixem decidits fins a trobar l’Embalse de Riaño
Una vegada passada la població de Rianyo, troben el desviament cap el Puerto del Porton, per on tornem.
Tanquem així el cercla. Desfem el Desfiladero de los Beyos fins a Cangas d’Onis i de la manera més ràpida, cap a Llanes.
A lo tonto, a lo tonto, arribem a l’hotel a 2/4 de 9 del vespre. Sort que no hem fet la ruta llarga. Pujar als Llacs de Covadonga ens ha pres tres hores i pico. Tot i això, hem rodat 310km. Divertits, revolats i amb vistes impressionants.
avui farem El Paso del Sant Gottardo (2108m) – Furkapass (2471) – Grimselpass (2764m) – Sustenpass (2259m) – Oberalppass (2044m) 307km – 5h11’ (el horaris són el que dona el googlemaps de circulació efectiva)
Clica per veure la ruta amb detall.
Així com l’etapa d’ahir és la més fluixeta, aquesta, per compensar, segur que és la més bonica i intensa de totes. És més, aquesta magnifica llaçada amb els cinc colls seguits, podria dir que és de les millors jornades moteres que mai hem fet. Espectacularitat en l’entorn, carreteres de tots tipus, desnivellades brutals, neu als vorals i asfalt sec i net… rodar entre 8 i 12ºC… sol… ambient motero 100%…. Crec que val la pena venir només per fer aquesta etapa i la de demà.
Sortim de LOCARNO sap a les 8, tot i que el TOMTOM no vol agafar satèl.lit i els primers moment ens despistem una mica, però a l’antiga, un mapa i preguntant… cap problema.
Anem cap a Bellizona, on ens posem a una ombrivola i fresca vall que ens puja cap a Airolo. Això si, com sempre, evitant l’autopista que va al nostre costat en moltes ocasions.
Fets els 50 llargs quilometres, arribem a Airolo. ATENCIÓ AQUÍ!!! Cal agafar la carretera antiga (mireu la ruta marcada). Trobareu tres opcions, el Túnel (que no puja al coll, passa per sobre), la carretera nova que puja al coll, amb pronunciades pujades i magnifiques vistes, ens van dir que si li volíem torçar l’orella a la moto anéssim per allà, i la bona, la carretera antiga, la de tota la vida. Una carretera espectacular. Una carretera que si plou, cal anar amb molta cura… Una carretera EMPEDRADA!!!! Llambordes!!! “Adoquinada”!!!!
Va fent ziga – zagues… al inici, algunes corbes estan arreglades i les han asfaltat…
A mida que puges…. tot és empedrat…
Descobrim per que hem vist tant poques motos aquests dies… TOTS SON AQUÍ!!!! (i al Stelvio) Gaudim de la pujada…
Arribats a dalt la superTen és admiració de tot hom. La veritat és que sempre que vaig de viatge faig fotos a motos que veig… aquesta vegada ens les han fet a nosaltres…
Fem un catxe de rigor, i les fotos.
Baixem, seguint la petita carretera fins que mor a la nova. I baixem fins a Hospental (1435m).
Aquí podem fer el llaç com vulguem.. la qüestió és fer un cercle per passar pels ports que tenim a mà… Una magnifica Llaçada per un bonic regal de dia. Girem a l’esquerra per pujar al Furkapass. La carretera passa per bonics prats, on també i discorre un tren (cremallera).
I ens anem enfilant, primer sense adonar-nos…
Per al final agafar alçada ràpidament fins els 2436m del Furkapass, ja amb neu als borals i a tot arreu.
Foto i catxe de torn. I comprar adhesius del coll, que això no pot faltar i a tots en podem trobar.
La baixada fins a Gletsch (1762m), vertiginosa, i ja davant nostre veient la pujada que ens espera pel Grimselpass (2165m)
Pugem al Grimsel… ja estem alts i la neu no es fa esperar. Estem gaudint de la ruta i el dia d’allò més.
Fem les fotos de rigor i iniciem la baixada.
Mentre baixem, em venen al cap les imatges d’un vídeo que vaig veure fa temps baixant aquesta carretera amb patins…. espectacular!!!
Ara som nosaltres els que i baixem… segur que no tant de pressa…
Arribem a Innertkirchen només a 625m d’alçada, i tornem a remuntar, ara cap al Sustenpass a 2224m.
La carretera és molt maca i envoltada per altes muntanyes.
És el port amb més neu que hem passat… tot és cobert de blanc. Espectacular…. fem la foto y anem a fer el catxe de torn.
Desprès aprofitem a fer el PIKNIC més alt i més bucòlic del recorregut.
Baixarem ara per tancar aquesta gran llaçada de carreteres i colls que hem començat fa estona. Tornem cap a Hopental,
tot i que just a 2 quilometres, en trobar Andermatt (1435m) marxem a la dreta seguint els indicadors de l’Oberalpass de 2046m.
Just a dalt de l’Oberal i trobem una estació de tren. Fem la foto de rigor i prenem un cafe.
Ara ens queda una bonica baixada fins el poble de CHURT, on farem nit.
[Aquí, l’Ibis on volíem dormir ens diuen que està ple, i acabem dormint en un cuchimbril insalubre i no gens recomanable… feia por i semblava que es tingues que desmuntar en qualsevol moment.
És igual, estem contents per una magnifica jornada, i la de demà promet igual.
DIA 3 de SETEMBRE
ETAPA 4 – CHURT (Suissa) – MILAN/ Casei Gerola (Italia)
avui farem Flüelapass (2383m) – Offenpas (2149m) – Paso dello Stelvio (2757m) 460km – 6h58’ (el horaris són el que dona el googlemaps de circulació efectiva)
L’etapa d’avui, és també força intensa i espectacular. D’entrada voliem fer-la encara més alpina, acabant de fer, despres de l’Stelvio, el Passo di Foscagno (2291m), la Forcola di Livigno (2315m) i tot passant per Saint Moriz , anar a dormir a la part alta del llac COMO. El problema era que tenim que anar a treballar el dilluns, i ens quedarien més de 1000km entre dissabte i diumenge, per lo que decidim, una vegada fet l’Stelvio, començar a baixar per fer nit el més avall possible.
Així dons, la ruta d’avui queda així….
Clica per veure la ruta amb detall.
Marxem d’hora de la casa dels horrors… ningú amb un ganivet de grans dimensions ha entrat aquesta nit a la nostra cambra y fem un mos al bar de l’hotel. La moto encara és a la porta. Be!! Carreguem la moto i marxem. Avui és el dia que ens ha fet més mal temps, el cel és ennuvolat però no sembla que tingui pas de ploure….
Aném cap a DAVOS, que com hem dit abans, és la ciutat més alta d’Europa amb els seus 1560m.
De Davos iniciem la pujada cap al Flüelapass de 2387m.
De lluny ja veiem les muntanyes del Flüela-Wisshorn de 3045m totes nevades i cap a on anem.
Arribem al Flüelapass i fem les fotos de rigor, i com no, un catxe. Tot i els núvols, el sol vol deixar-se veure, cosa que ens dona la tranquil.litat de que el dia serà bo.
Cal dir que hi ha una divertida opció si no voleu fer aquest coll. De Klosters, el poble abans de Davos, surt un petit tren de transport de vehicles que traspassa el Flüela-Wisshorn per un tunel de 20km, és el Vereina Tunnel. El graciós, és que fas el trajecte pujat a la moto i aguantant-la tu mateix.
(imatge d’internet)
Nosaltres, una vegada fet el coll, baixem cap a Zernez (1474m)
per afrontar el penúltim coll de la nostra aventura, el Offenpas (2149m), no tant alt ni espectacular.
El dia, a mida que passa l’estona i el mati avança, sembla que es va arreclant. Millor, per que ara li toca al REI, el coll per excel.lència. La icona més afamada i concorreguda dels Alps, l’Stelvio.
En baixar del Offenpas (2149m), i deixar ja definitivament Suissa per entrar a Italia de nou,
ens trobem una parella d’alemanys parats al vora. Sembla que ens esperin, i en passar-los, la salutació és espectacular… ens aixequen el braços i ens saluden com si ens confiessin de tota la vida… Al afluixar i mirar-los entenc perquè…
És la primera SuperTen que hem vist. El que passa que al ser grisa passa molt més desapercebuda…
Continuem darrera d’ells un tram, fins que prenen un diferent camí. Nosaltres continuem fins a Sluderno (in tedesco Schluderns) i desprès Prato Stelvio (915m).
Iniciem aquí la millor i més heavy pujada mai feta per nosaltres. Pujarem 1800 en 25km des de Prato Stelvio (o 1300 metres de desnivell si ho mirem des de Trafoi).
Aquí si que trobem totes les motos del mon… fins i tot retencions en alguna corba massa tancada per algú poc expert que quasi te que parar per fer girar la moto…
Això que sortim de les llaçades del bosc, la visió de la part alta i final deixa sense respiració només de veure…
Una vegada al cim de l’STELVIO (2757m), el moviment de bicicletes i motos és intens. Sembla Andorra en hora punta.
Trobem aquí per primera vegada en dies, gent que parla el castellà. I trobem uns Canaris que fan el viatge amb una VStrom 1000. Compartirem el resta de jornada amb ell.
Fem fotos de sobres, comprem alguns records del moment i fem el cache de rigor.
Improvisem un PIKENIKE menjant un braksburg comprat als xiringus d’allà, i marxem…
Hem decidit posar ja rumb a casa. Estem satisfets de com ha anat tot plegat. Demà volem ser a casa.
La baixada, tant o més espectacular que la pujada. La carretera es recargola tot lo que pot i més….. suposo que les imatges valen més que tot el que pugui explicar.
Una vegada a Bormio, seguim directes cap a Milan. Anem a trobar el llac Como, però no el veiem, ja que la carretera que prenem és una autovia que passa per uns llargs túnels. Sembla que la xarxa de carreteres d’Italia, és subterrània. El més agònic, és aguantar mitja hora parats per un accident just al mig d’un d’aquests túnels.
Passem Milan (que ens equivoquem i la trasspassem pel mitg…. no ho fessiu pass…. I parem a dormir a uns quilometres de Milan, a Casei Gerola. Parem a un Motel de carretera… espectacular…. Ideal per una nit boja…..
DIA 4 de SETEMBRE
ETAPA EPILEG – MILAN/ Casei Gerola (Italia) – MOLINS DE REI
Tornada avorrida i per autopista. 930km – 8h31’ (el horaris són el que dona el googlemaps de circulació efectiva)
El dia es lleva radiant. Totalment desvetllat i sense ni un núvol al cel. Promet calor, per lo que ja portem tota la roba d’estiu, jerseis i malles a les maletes.
Marxem com sempre, d’hora. Els companys canaris encara tenen més dies de vacances per lo que so volen prendre amb més calma. Per lo que marxem sols.
Tot un dia d’autopista. Les 8,30h de moto es transformaran en 13 hores efectives d’activitat, però volem dormir a casa.
Tornem a experimentar la conducció italiana. No hi ha respecte per res…. i aixó es transforma en nombrosos accidents que anem trobant. Fins i tot nosaltres estem a punt de tenir-ne un. Per sort, el que amb la VStrom haguera estat fatal i una trompada segura… al SuperTen, va fer una frenada espectacular passant de 130 km/h a 0 en mols pocs metres, i sense perdre control poder dirigir la moto tot frenant a un lateral del cotxe que havia frenat en sec al mig de l’autopista (us puc assegurar que he amortitzat la tecnologia que porta la moto de sobres…)
Pel camí parem a fer algun catxe i tot arribant a la frontera, a 3km per entrar a Catalunya trobem un greu accident… que ens te parats una bona estona a l’autopista ja que la tallen per fer baixar l’helicòpter…. que desprès no te pressa en marxar… mala senyal….
Arribem a casa a les 9 del vespres… cansats però contents de l’aventura viscuda en només 6 dies.
Han estat uns 3000km (3200 de comptaquilòmetres), 1200 dels quals per carreteres espectaculars i Increibles. Hem passejat por tres països diferents que ja no saps al final en que parlar, el Francès, l’Italià o de signes pels alemanys… que secs son!!
Comptant els desnivells, hem acumulat un desnivell pujant tots els ports, ni més ni menys de 18.200 metres…. sorprenent, sensacional….
Ha estat una bona experiència que ens ha agradat fer. La propera, comencem per l’Stelvio i amunt… fet????
El 30 de maig de 2007, va ser la primera vegada que, en tenir moto seria per viatjar (la V Strom), ens plantegem anar als Alps. Tot aprofitant que teníem 15 dies de permís de la feina, tant la Carme com jo, l’objectiu va ser molt clar.
Podeu llegir la crònica d’aquell “fallit” viatge a Alps – Vercors
Amb il.lusió varem anar-hi, i a Xamonix, la crua realitat va fer que tots els plans anessin a norris, tots els ports eren tancats encara per la neu. Creieu-me si us dic que em vaig posar a plorar de frustració a l’oficina d’Informació i Turisme de Chamonix. A sobre, ens va ploure quasi cada dia. Tot i això ho varem mig arreglar anant al Vercors.
Des d’aquell dia, ens va quedar aquella espina clavada. Altres viatges sempre ens han desviat de l’objectiu, Corcega, la Selva Negra, el Vercors, Monaco….. però sempre pensant el dia que podríem fer aquest viatge.
Aquest any, ho teníem decidit. Si tot lligava i quadrava, faríem el viatge. I penseu que la quadratura no era fàcil. Sabia que només comptaríem amb sort d’una setmana (ja que la Carme te 15 dies a l’estiu i els compartim amb el meu fill), no m’atrevia anar-hi amb la VStrom, que com sabeu esta ja fotudeta, per lo que volia moto nova. Per tenir la moto nova, calia vendre el pis de Parets i demanar hipoteca per un de nou, i de passada així tenir uns pempis per la moto, però estava a l’atur, així que el desembre, tot era mooolt negra. Com son les coses… per sort el Gener ja tenia feina, al febrer ja venia el pis , la moto esperada sortia al mercat a finals de maig i a finals de juny ja en tinc una al pàrquing, les vacances de la nova feina lligades per que coincideixin amb les de la Carme…. Avui, uns mesos desprès, tot ha lligat, i el viatge ja ha estat una realitat de la qual us en faig ara cinc cèntims.
Creieu que no he llegit cap crònica de ningú. La ruta la vaig crear a l’últim moment amb el google maps i un mapa de la Michelin (cert és que des del 2007 la tenia gravat al cap una sèrie d’objectius a fer). Segur que es pot fer millor, segur que d’altres la faran diferent, però per nosaltres, amb cinc dies de ruta reals que teníem i dos més d’anar i tornar, això que us exposo és el millor que ens va semblar… i vosaltres jutgeu. La ruta no és turística, és una ruta 100% motera. A pocs llocs hem parat que no sigui un coll o els punts finals d’etapa. Això si, hem combinat aqueta ruta amb l’altre activitat que ens agrada fer, el Geocaching. N’hem trobat uns 20 repartits en tota la ruta, en cada coll n’hi ha un, i en tots ells i hem deixat la nostra empremta.
Les etapes totes han estat planificades per que surtin sobre unes 5/6 hores de moto efectives, que per aquestes carreteres donen per fer uns 300km diaris.
Els colls importants que hem fet, per ordre, son aquests…
Col du Galibier (2645m) – Col d’Iseran (2764m) – El Petit St. Bernard (2188m) – El Grand Sant Bernard (2469m) – Simplonpass (2005m) – Paso del Sant Gottardo (2108m) – Furkapass (2471) – Grimselpass (2764m) – Sustenpass (2259m) – Oberalppass (2044m) – Flüelapass (2383m) – Offenpas (2149m) – Paso dello Stelvio (2757m)
Comencem el viatge… agafeu-vos que venen corbes…
La ruta, en general i a vista de “pajaru” seria aquesta…
Evidentment us poso un seguit de fotos amb comentaris pero no faig comentaris sobre quines carreteres són o passem. Si voleu seguir exactament les carreteres, cliqueu sobre el mapa corresponent i s’obrirà el googlemaps per poder veure la ruta amb detall.
DIA 30 d’AGOST
ETAPA PRÒLEG – MOLINS DE REI / BRIANÇON (França)
727km – 7h09’ (el horaris són el que dona el googlemaps de circulació efectiva)
Així com la primera vegada varem anar fins a Chamonix per començar allà la ruta, aquesta vegada volíem fer-ho des de Briançon. L’idea me la va donar el Marc, que hi varen fer nit al anar a l’Stella Alpina. Afegia així dos colls més a la llista que tenia al cap, el Col du Galibier (2645m) i el Col d’Iseran (2764m).
De la ruta d’aproximació, poca cosa, autopista i més autopista. 730 km que és fan en unes 7h efectives a cavall. Tot un dia.
Sortim cap a les 8 del matí. El dia és clar i fa força fresca. He fet be de portar la roba d’hivern. No sobra pas. El principal problema és l’aire…. fortes ratxes de vent ens fan la vida impossible, però no sols al lloc de sempre, desprès de Perpinyà, durant TOT el trajecte. Realment agònic.
Pel camí, per tal de desentumir les extremitats, parem per posar benzina i fer algunes aturades per fer benzina i alguns catxes que hi ha repartits per les àrees de servei i de descans…
Sempre he pensat que França és un bon lloc per a circular, i molt millor per anar en moto. Per si no hi heu anat mai, penseu que a les autopistes, cal sempre pagar en les cabines manuals, ja que les motos paguem, la meitat que els cotxes. Si us trobeu una retenció, flipareu en veure com els cotxes s’aparten i et donen pas per que vagis entre mig de la cua, si vas per carreteres convencionals, els cotxes es posen a la vorera per que els puguis avançar, fins i tot s’arriben a parar si la carretera no permet un avançament clar… espectacular.
Les àrees de descans (que no de servei) de l’autopista són espectaculars… mireu si no aquesta en la que varem parar per fer un catxe.
A mida que ens acosten, el terreny es torna molt més abrupte i ja ens trobem en ambient prealpí.
Briançon és un bonic poble tot emmurallat. Una ciutadella realment imponent i impressionant. Les fortificacions de Vauban, que així s’anomenen, es troben a la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO. És la segona ciutat més alta de Europa, situada a 1350 metres sobre el nivell del mar, només és superada por Davos (per on i passarem d’aqui uns dies), a Suiza, a 1560 metros.
Ens instal.lem a l’Hotel i desprès ens dediquem a passejar entre les seves muralles i carrers. I fem un catxe, es clar!, on i deixem un TB.
DIA 31 d’AGOST
ETAPA 1 – BRIANÇON (França) – AOSTA (Italia)
avui farem Col du Galibier (2645m) – Col d’Iseran (2764m) – El Petit St. Bernard (2188m) 277km – 4h52’ (el horaris són el que dona el googlemaps de circulació efectiva)
Clica per veure la ruta amb detall.
Aquesta és segurament l’etapa més curta, però no per això menys intensa.
Marxem de bon matí. Encara no son 2/4 de 9 i ja veiem que passarem fred. Ens hem posat tota la roba d’hivern, els winStopper, guants gruixuts, les malles i punys calefactables en marxa… i és que estem a 8º / 10º, temperatura que durant tot el viatge trobarem en ruta així que ens acostem als 2000 metres.
Prenem la carretera i comencem a pujar. El primer coll, el Galibier, només és a 35km de Briançon, això si, passem dels 1350 metres als 2645 metres.
Primer passem pel col Lautaret (2058m), on surt la carretera cap al Galibier. Veiem ja les primeres neus perpetues…
La carretera s’enfila entre prats, sense cap mena de tanca ni protecció. Em recorda el Turmalet o el Pailheres.
Realment el dia és espectacular, ni un sol núvol i el cel blau.
Arribem al Galibier. Ens estranyem per que no i trobem pràcticament a ningú. Poques motos. Contents ens fem les fotos del nostre primer objectiu.
La baixada segueix la mateixa tònica, i tot passat el col du Telegraphe (1566m), baixem a trobar la carretera altre cop a 1200m
Continuem a Mont-Cenis (1430m), on surt la carretera cap al col d’Iseran a 2770 metres.
Pel camí ens aturem a l’Oratoire du Villaron per fer bonic catxe en un entorn espectacular.
Prenem alçada ràpidament i la carretera es torna més feréstega i esquerpa.
Arribem al Col de l’Iseran. Les fotos de rigor. Fra fred, però d’insolació és alta i estem molt be.
De baixada, es veu al fons de la vall el poble de Val D’Isern i el lac de Chevril, passat el cual, parem a fer el nostre primer PIKNIK.
Cal dir que la rutina diària ha estat la de llevar-nos a les 7 del matí per marxar lo més d’hora possible. Dinar pel camí de PICNIK i poder arribar a destí cap a les 6 de la tarda. Just per trobar allotjament i lloc per sopar be, de forquilla, com cal.
Seguim baixant fins arribar al Boug de Sant Maurice (744m), on en enfilem per la revirada carretera del Col du Pit St-Bernard (2188m).
Arribem al Col du Pit St-Bernard (2188m). Fa frontera amb Itàlia. I fem un cache ja a la part Italiana.
Avui ja només ens queda baixar a Aosta per anar a passar la nit. Descobrim que els Italians no respecten cap mena de norma de circulació… la llei és Avances o t’avanço… és igual si hi ha ratlla continua o si el de davant va ràpid o lent… passa’l o el que va darrera et passarà. Mentre siguem a Itàlia, les ratlles continues no existiran.
L’anècdota és que en arribar a l’hotel, que per cert no era on deia la reserva (booking.com) si no 12km més enllà, tot perdut en una carretera de muntanya de pujada a unes pistes d’esquí i al mig del no res (això si, amb magnifiques vistes sobre la val d’Aosta), ens el trobem tancat. Cartellets de CHIUSO per tot arreu.
Desprès de maleir els ossos una estona i recordar-me de la família del hoteler… veiem uns números de telèfon i que posa que i truquem per dormir. Truco i em surt una noia que m’explica que no pensa venir fins demà, que agafi una clau que hi ha sobre d’una bústia a la porta d’entrada (que ja havíem vist, amagada no estava) i que la clau era la de l’Hotel, i una targeta penjada de l’habitació. Que nosaltres mateixos, que ells vindran dema a les 8.30 per cobrar (i tot en Italia, per que la senyora no parlava res mes que aixó i una mica d’Angles).
Ja ens veus com a amos d’un hotel perdut a la muntanya. Quina gràcia. La nit a la vall d’Aosta, com tot aquí, espectacular….
DIA 1 de SETEMBRE – ETAPA 2 –
AOSTA (Italia) – LOCARNO (Suïssa)
avui farem El Grand Sant Bernard (2469m) – Simplonpass (2005m) 279km – 5h14’ (el horaris són el que dona el googlemaps de circulació efectiva)
Clica per veure la ruta amb detall.
Ens llevem a l’hora de sempre i esmorzem el que portem a la top (fuet, pernil i pa) i amb la ferma convicció de marxar sense pagar si a 2/4 de 9 no ha vingut ningú a l’hotel. Deixar una nota amb l’email i el telefon i un escrit que digui “si vol cobrar, truqui”.
Tot just carregada la moto i mentre ens preparem per marxar, ja a peu de moto, apareix un paio jove… despreocupat, que resulta ser l’amo de l’hotel. Rialla, amabilitat i ens convida a uns cafès i ens cobra. Cap problema… Italia deu ser així.
Iniciem aquesta nova etapa d’avui. Realment, i a pilota passada, la més fluixeta i aburridota de totes.
Baixem del nostre niu d’aligues cap a la vall d’Aosta per creuar el poble. Veiem al fons veiem els imponents cims dels Alps.
Cal dir que el poble d’Aosta és a 583m i que en tant sols 35km ens plantem al col du Grand Sant Bernard de 2469m.
La carretera tot i això és força bona i ampla. Ràpida per fer, pintada i ratlla mitgera.
El coll com a tal fa de frontera, tot i que queda en territori Suïs. Així que entrem en un nou país.
Fem les fotos de rigor
i aprofitem per fer un nou catxe.
Baixem ara per la bonica Vall d’ENTREMONT fins a Martigny (471m).
Aquí comença una mica el calvari d’aquesta sortida. A Suïssa es veu que tooooootes les carreteres són limitades a 80km/h, i els Suïssos ho respecten. Si vols posar-te a l’Autopista has de saber que no te peatges. Tens que parar en un estanc, area de servei, frontera… etc i comprar la Vignette, que és una pegatina que costa uns 30 francs suïssos i la tens que enganxar a la moto.
Si vols evitar l’autopista com nosaltres, tens que seguir sempre els indicadors Blaus o blancs. Els verd et porten a l’autopista sempre.
La carretera general, realment és avorrida. Passes per immenses extensions plenes de raïm. No sabia que fos tant important aquest cultiu a suïssa.
Altre curiositat a suïssa és que no tenen l’Euro per no ser de la Comunitat Europea. Fan servir el Franc Suïs, però no hi ha problema ja que accepten Euros pràcticament a tot arreu. Això si, aneu al tantu que alguns llocs es reboten i t’arrufen el nas. Fan la conversió al seu rotllo i el canvi tel tornen en francs (en benzineres i Supers grans no hi ha problema, toquen un boto i canvien automàticament de francs a euros i fins i tot et poden tornar canvi en euros).
Seguint amb les coses de Suïssa. Resulta que diuen que si et veu la policia amb el TOMTOM, pots tenir un problema, ja que està totalment prohibit portar els radars. Realment jo portava el navegador sense el radars de Suissa, però el que no vaig veure va ser policia per enlloc.
Seguim dons per la carretera, Martigny, Sion, Sierra (on parem a comprar el piknik de dinar), Visp i Brig, on iniciem la pujada al Simplonpass (2005m).
Pugem seguint les indicacions de Simplon en blanc, que ens porten a un petit i bonic tram de carretera que puja emboscat, tot i que finalment desemboca a la nova i ampla carretera nacional.
Parem a fer el Piknik a la primera taula que veiem, ja que això no és França i no s’estila. De taula, només una, però de marbre… poderio!
Nosaltres en tenim prou amb 4 metres quadrats de gespa per dinar i ser feliços.
Seguim pujant, fins arribar al cim del Simplonpass.
On per descomptat fem també un parell de caches.
D’aquí ja baixem altre cop a DOMODOSSOLA (272m) a la Vall d’Antigorio, a Italia.
Creuem la vall per anar cap a Santa Maria Maggiore (1202m). De camí ens trobem amb aquesta espectacular Basilica, perduda en un petit poblet amb petit nom, RE. És el Santuario della Madonna del Sangue.
Arribar a Suïssa des d’aquí és qüestió de minuts. Passar la frontera (que aquestes si que son vigilades, recordem que Suïssa no és CE) sense incidents i baixar de pet a LOCARNO (200m) just a tocar el llac Maggiore, on farem nit.
Locarno és una ciutat molt turística, i el gran llac fa que sembli un poble coster. El passeig marítim és ple de bars i restaurants per prendre la fresca i sopar. Al llac Maggiore és la tercera vegada que i soc, 91 des del costat Italiá. Des del primer dia que el vaig veure vaig pensar que tenia que tornar-hi amb la moto… ja i soc!!! El llac Maggiore és el segon més gran d’Italia i te una extensió de 212m quadrats. El 80% de la seva extensió és Italià i la resta, el 20% de Suïssa.
Una vegada aposentats en el Hotel (un Ibis), sortim a donar un vol… fem un parell de catxes per la zona….
I anem a sopar, que ens ho mereixem. El llac, del qual només en veiem una petita porció, es perd amb les últimes llums. Per la nit, si poden veure uns bonics baixells-bar.
Ens haguera fet molta il.lusió poder anar el cap de setmana per terres del Montsant, tal i com havia proposat l’Albert, però entre pitos i flautes no va ser possible. Tot i que ens varem tenir que conformar amb sortir només el dissabte a acompanyar-los, ens ho varem passar molt be… i segur que ens hi haguérem quedat, amb ells, però tot i així, la sortida va ser molt divertida, tant per la companyia com per les carreteres que varem fer. Us deixo la ruta. Coneguda però sempre agradable de repetir. La zona del Montsant, la carretera de la Riba a Farena i la carretera que va a la Morera del Montsant i desprès a les Vilelles la he trobat sempre molt i molt maques (sense desmerèixer tot el demés, clar!!).
Clica el mapa per veure’l en detall
Sortim de Sant Vicenç del Horts…. que no per tot hom és al mateix lloc
i anem cap a Begues per la pista forestal. Com hem sortit tard, no ens endarrerim molt per esmorzar, i a Olesa de Bonesvalls ja parem. Evidentment, com sempre que esmorzem aquí ho fem al Celler.
Una vegada ben esmorzats marxem. El terra és molt moll i no es pot anar molt ràpid, però es circula be tot i que cal vigilar les relliscades.
Agafem la N340 fins a Vilafranca del Penedès, on la deixem per anar paral.lels a ella però evitant tot el transit que aquesta porta.
De seguit arribem a Valls. I ens atansem fins La Riba. Aquí comença per mi la part més bonica del recorregut. Entrem al les Muntanyes de Prades…
La Carretera és excel.lent, ja fa estona que és eixuta i es va molt be. Anem lleugers i per feina. Pugem per la vall que fa el Riu Brugent, tot veient a la dreta les antigues zones d’escalada que encara estan en funcionament.
Arribem a Farena i parem una estona. Aprofitem per fer una foto de grup, entre espelmes i ciris Pasquals …
Seguim pel cami rural que surt d’aqui fins a trobar la carretera que ens portara a Prades
i d’allà cap a Cornudella del Montsant on deixem a l’esquerra Ciurana i el seu pantà. Altre de les zones de més tradició escaladora de la zona.
Allà comença la carretera que ens porta fins a la Morera del Montsant. Sempre m’ha agradat l’ambient d’aquesta carretera presidida per les magnifiques pedres del Montsant. Un mur petri que sembla infranquejable. Altre cosa que sempre m’havia cridat l’atenció era que la carretera s’acabava literalment al mateix poble amb un carrer petit i estret. Ara han fet una variant que et fa passar per fora el poble… una pena.
En passar per davant d’Scala Dei parem per veure la cartoixa, pero no ens hem adonat que son 2/4 de 3 del mig dia i és tancat. Tant fa. Patem una estona la xerrada i ens acomiadem d’ells. Ha estat una companyia molt agradable i ens hem fet un fart de riure, tot i que noslatres tenim que tornar cap a casa. No volem agafar l’autopista, per lo que trigarem encara una bona estona.
Els acompanyem fins passat les Vilelles (l’Alta i la Baixa) i passat Gratallops, un tot de bocina els indica que els deixem.
Anem cap a Falset, i despres cap a Reus, on pugem fins a Montblanc i d’allà cap a Serral i a 2/4 de 5 som a Santa Coloma de Queralt. Parem una estona que tenim el cul quadrat i fem un mos (una tapa). A les 2/4 de 7 ja som a Molins de Rei. Traiem la sal de la moto (que no és poca) i contents arribem a casa desprès d’haver passat un bon dia. A veure si podem repetir això encara que sigui una vegada al més. Ja i firmaríem!!!
Aquesta ruta va ser realitzada amb la magnifica colla que érem al Motarres.cat, forum de flipats per la moto ja desaparegut per desgràcia fa temps però amb els que varem realitzar moltes sortides, compartir molts quilòmetres i experiències genials..
A vegades semblem passerells i que sigui la primera vegada que sortim. Aquesta n’és una. I és que varem fer algunes errades de planificació de “bulto” que ja ens val, a les alçades que estem. Veureu per que.
Anar a Millau per recórrer Tarn, el Parc Nacional de els Cervennes i el Parc Natural dels Grans Caussets, venia ja de quant varem anar a La Selva Negra (Alemanya). Per evitar autopistes varem pujar traspassant França i varem fer nit a Millau. El magnífic viaducte, l’ambient de Millau i les Gorges de Tarn que varem fer de passada, van marcar un objectiu futur. Un bon lloc, i prou a prop de casa, per anar altre dia en uns pocs dies de vacances.
Quant varem pensar on anar per aquests dies de Setmana Santa, i desprès d’una bona sequera de sortides en moto per molts i diferents motius, varem donar per bo aquest destí.. sense ni pensar-ho. – Dons no!!!! Va quedar clar que varem anar fora de temporada. Tot era buit, tot era desert i tancat. L’ambient de Millau era pobre i al final ja coneixíem de vista tots el que i donaven voltes mirant les cartes dels restaurant… En aquella zona, el “forets”, son boscos molt semblant al Montseny, grans fagedes i arbres de fulla caducifòlia que en aquest moment era tota al terra donant els boscos un aspecte gens agraït. Segur que la millor època per anar-hi és la tardor o com a molt la primavera, però molt més avançada. Nosaltres només varem veure arbres i branques descarnades i desproveïdes de fulles. Un paisatge molt pobre i deslluït.
Per lo de la pluja… que i farem. Crec que hem rodat més en mullat que en sec en la nostre historia motarra. Si fes una llista (que algun moment faré ) hem menjat pluja per parar un tren. Però, suposo que aquest motiu és el que menys ens preocupa, ja que d’anar en aquestes condicions, ja hi estem molt avesats, tot i que no deixa de putejar. No et deixa gaudir gens del paisatge ja que tens que anar molt concentrat conduint (i no pots baixar molt el ritme si no 250km es poden fer moooolt eterns) i anant sols per aquelles carreteres perdudes i solitàries… un plus d’incertesa a tenir en compte.
Tot això va fer que no arribes aquesta sortida a complir les expectatives esperades. I això te una lectura positiva…. i Tornarem!!!!!
Per descomptat, com que com a bons motarres tenim un punt elevat de massoques, ens ho varem passar be, i varem gaudir al màxim de les nostres possibilitats. L’experiència sempre enriquidora de fer una ruta en moto en parella i fent descobertes com de l’Abime de Bramabiuau que ens van deixar encantats, o del plat típic de l’Aligot.
Us expliquem tot seguit com va anar el viatge:
Us poso un primer croquis on podeu veure el relleu de la zona… no us sembla que demana a crits un passeig per la zona???. La imatge val mes que mil paraules.
DIA 5 d’Abril de 2012
Molins de Rei – Millau
Una de les coses en que la crisis ens ha canviar de costums (fora de que és la tercera sortida que fem amb lo que va d’any), és en el dia de deixar el gos a la gossera. El Brut, quan marxem més d’un dia fora, el deixem al seu hotel particular. Fa uns anys, el deixàvem el dia abans i el recollíem el dia després de tornar. Però això encareix molt la factura final de la sortida, per lo que des de ja fa temps, marxem una mica més tard i anem primer a deixar el Brut a Polinyà. I venim més d’hora per anar-lo a buscar.
Així que marxàvem que eren ben be les 11 del matí. Al tomtom i portaven tres rutes, La ideal per un dia genial i perfecte, la intermèdia, per un dia grisos, i la ràpida per autopista per si plovia a gots i barrals.
La ruta més llarga i amb menys autopista és la que ja havíem fet quant anaven a la Selva Negra i que la podeu veure AQUÍ
tot i que al final varem fer una cosa més ràpida, ja que no ens acabaven de fiar gens del temps i dels núvols que teníem sobre nostre.
Així que al final farem aquesta (si cliques la podràs veure amb més detall la ruta).
Sortíem amb un dia molt gris i plujós… però la meteo deia que cap la Costa Brava i feia ullades de sol…. Per sort en això no es van equivocar.
Tot i això… Meteo France no ens augura tant bon temps per la zona que volem fer… per això, a l’últim moment i sobre la marxa ens decidim per la ruta B.. i varem fer be. Parem a l’Autopista per fer un mos…. dinem d’hora per poder sopar no gaire tard.
A la que sortim de l’Autopista a Beziers i enfilem cap el Nord i ens allunyem del Mediterrani, el dia es transforma i es torna gris…
El primer tram és força urbà, però a mida que ens acostem a Laurens, el transit va desapareixent i a Bedarieux comencem a agafar alçada per entrar en carreteres de muntanya.
Tot seguint la riba del Orb, ens trobem amb un maco pantà és la Barrage des Monts d’Orb, que parem per estirar les cames. El cel amenaça i ens estan caient gotes… però no deixa de ser un inofensiu plugim.
Tot aquest tram ja és molt maco i agradable de rodar si no fos pel temps… Som al Foret dels Monts d’orb.
Foret sense ni una fulla… clar!!!
Arribem al coll de Notre Dame, de 664m. Hi ha una figura just al coll de una verge, però l’important, és que a partir d’aquest punt entrem al Parc Natural dels Grans Caussets.
El parc natural regional de les Grands Causses és un parc natural regional creat l’any 1995, que s’estén sobre 97 comunas franceses del nord-est de la regió de Migdia-Pirineus i al nord-est i sud del departament francès d’Avairon, a la zona anomenada Grands Causses. Amb una superfície de 327.070 hectàrees, és un dels parcs més grans de França. Reagrupa 27.000 habitants. Des de juny de 2011, la zona de «Causses i Cevenas: paisatge cultural agropastoral de la Mediterrània» va entrar a figurar a la llista del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco com a patrimoni cultural de la humanitat, el parc constitueix una fracció d’aquest patrimoni inscrit.
La zona dels Grans Causses és enorme, i quasi tota la nostra ruta d’avui i demá, recorre els seus boscos. Millau i les gorges de Tarn queden englobades dins d’aquest parc.
Tot i que els prats son verds a rabiar i molts arbres florits… el bosc segueix donant un aspecte hivernal i letàrgic… baixem cap a Fayet i trenquem cap a St. Felix de Sorgues per una carretera petita i força més emboscada.
A mida que ens acostem a St Affrique, ens trobem els terres mullats i la pluja ens amenacen, però anem trampejant sense mullar-nos.
Trespassem St. Felix de Sorgues i despres St. Affrique, i prenem una carretera cap a Saint Rome de Tarn. El normal seria agafar la D999 que va directa a Millau, peró aixó ja ho vaem fer l’altre vegada que varem estar a quí. Avui volem passar per una petita carretera que discorre a l’esquerra mateix del Tarn.
Avui volem passar per una petita carretera que discorre a l’esquerra mateix del Tarn.
Just passat el petit i encaixonat poble de Peyre, ja veiem el viaducte més alt del mon.
El Viaducte és un pont pel que hi passa l’autopista A-75 (Clermont-Ferrand – Montpeller) i que salva la vall del riu Tarn. El viaducte cobreix una distància total de 2460 m mitjançant 6 trams de 342 m i dus més de 204 m (les extremes). Fou inaugurat pel president de la República Francesa, Jacques Chirac, el 14 de desembre de 2004 i obert al trànsit dos dies després. El segona pilar (comptant des de Clermont-Ferrant) és la pila més alta del món: 334 m. Per que us feu una idea, la Torre Eiffel te 324 metres comptant l’antena. Realment la seva visió és imponent i imposant.
Passem a tocar del pilar de 334 metres. Per desgràcia la llum i el cel no afavoreixen per res les fotos.
Arribem a Millau al voltant de les 6 de la tarda. Bona hora a França. L’hotel que hem triat, és un hotel de dues estrelles a la “plaça de l’estació”. Just a cinc minuts del centre. Perfecte!!!. Les habitacions son correctes (no hi ha aire acondicionat per l’estiu, cosa que a nosaltres no ens afecta, ja que les nits la temperatura no puja dels 3ºC) i si està molt be, més comptant que val 48€ la nit. És l’Hotel Jalade
Hem esmorzat d’hora… i hem dinat un bocata a l’hora de dinar europea, 13,00. Per tant, cal fer el dinner a una hora coherent. Així que a les 8 ja som entaulats i sopant.
Dia 6 d’Abril de 2012
Millau – Cantobre – Abime de Bramabiau – Millau
Teníem prevista una bonica ruta, que feia un tou de carreteretes petites i perdudes i de dubtosa circulació. Pujar al Mont Aigoual , anar a Le Vigan, pujar un tou de coll… Aquesta és la ruta inicial i la que en principi varem començar…
tot i que per culpa de la pluja varem fer aquesta….
Ha plogut tota la nit. L’Hotel no te aparcament privat, però hi ha molt de lloc just a la porta, tot i així, ens permeten posar la moto dins de la zona de terrassa de l’hotel. Tot un detall.
Els terres son mullats, però sembla que fa una ullada de sol. Ens anima i sortim. Iniciem la ruta però la fem al revés de lo que en principi volíem… sigui com sigui vull arribar a l’Abime de Bramabiau com a mínim.
Agafem la D991 tot seguint el riu Dourbie, una zona maca que gaudim tot i l’asfalt moll.
S’encaxona una mica i passem per les Gorges de la Dourbie.
Trobem un trencant a l’esquerra i ens enfilem a per una carretera en que ens crida molt l’atenció un poblet que sembla penjat a la paret…
És el poble de Cantobre. El poble és a la confluència dels rius Dourbie i el Trevezel. El poble, orientat cap al sud, es troba a uns 580 metres sobre el nivell del mar.
Cantobre està construït sobre un castell del segle XII. El castell va ser destruït durant les guerres religioses del segle XVII i la vila ha evolucionat al llarg dels segles com una llar per als camperols que treballaven les vessants en terrasses i en les petites mines locals. El poble va patir a mitjan segle passat la despoblació provocada pel final de la mineria i el moviment general del camp a la ciutat.
Parem per gaudir-lo d’aprop, i veiem que i ha un catxe. Millor… el farem. El poble sembla mort. No si veu ningú, però certament és molt pintoresc, i te una bonica parròquia.
En marxar, ja ens comencen a caure les primeres gotes… poc a durat l’esperança de no mullar-nos. Però de moment no deixa de ser anecdòtic i amb la roba de gorotex en tenim prou per lo que fa.
La carretera és va tornant petita i feréstega. Mullada i solitària… quina llàstima. Segur que amb bon temps te que ser una meravella, per que l’asfalt és excel.lent. Arribem a Treves,i entrem a les gorges de Trevezel, i aquí si que ja agafem una carretera que jo en dic “d’ampla variable”. Va fent segons l’espai que deixa el terreny.
Hi ha trams, que millor no trobar-te ningú de cara….
En arribar a Saint Sauveur Camprieu, ja plou insistentment i no queda més remei que tapar-nos amb els plastics.
El poble és desert i plou amb ganes… ens esperem sota un valco i passa un cotxe que aturo per preguntar-li amb el meu francès macaronic com es va a l’Abime de Bramabiau. Queda a prop.
Ens i arribem sota una intensa pluja. Deixem la moto i ens traiem la roba de pluja. Ja que no es pot anar en moto, al menys farem una visita complerta a les coves.
Mentre esperem que vingui el guia, fem un catxe que hi ha al parquing de l’edifici de la recepció.
Al parc nacional de les “Cévennes” i al costat de la muntanya Aigoual neix un riu anomenat “Le Bonheur” (la Felicitat). Desprès d’haver recorregut 6 km a l’aire lliure sobre granet, xoca sobre la pedra calcarea i s’introdueix durant 800m sota l’altiplà de Bramabiau. En sortir d’aquest massís, el riu canvia de nom, ja que forma una cascada i en apoca de crescudes fa un fort soroll, i la gent gran van anomenar-lo rio Bramabiau,a que Bramabiau significa en occità, el bramo del Toro.
El pas subterrani del riu, crea un complexa sistema de galeries i avencs realment impressionant. Tenen una longitud de 10.210 metres, es troba a una alçada de 1029 metres i dins hi ah una temperatura mitja de 10ºC.
Va ser descoberta i recorreguda amb la simple il.luminació d’espelmes al 1884 per Édouard-Alfred Martel. Les actes redactades per l’alcaldia de Camprieu de la troballa i l’exploració, son considerades com el naixement de l’espeleologia.
Realment no ens sap pas greu passar dues hores entre pitos i flautes, visitant les coves. Fora plou. La guia parla a poc a poc i l’entenem molt be en frances… i si s’ens escapa alguna cosa, una de les noies del grup ens ho tradueix, que sap parlar el castella. Ventatges de ser un grup de 7 persones. En família.
Les galeries del riu soterrat fan quasi 50 metres d’alt. L’avenc és impressionant. Mai hen vist res de semblant. La cascada que desguassa el rriu subterrani, tot i que plou, no treu l’aigua d’altres cops… ens expliquen que podens arribar a omplir-se completament les galeries d’aigua… imagineu com deu sortir per aquí…
Desprès de donar voltes i voltes per les entranyes de la terra, tornem a la recepció (que hi ha uns 500 metres de camí) i marxem… no plou tant, però va fent. No hi ha més remei… refem la ruta.
Agafem la D996 per un breu tram per deixar-la i agafar a la dreta una carretera d’”ample variable” que s’enfila al Col de Faubel de 1285 metres. Aqui entrem al prc Nacional de les Cervennes, tot i que en sortim de seguit. Tot aquests trams que hem fet, pertanyen encara a les Grands Causses
El parc nacional de les Cévennes és un parc nacional francès que cobreix la regió natural de les Cévennes, situada principalment en els departaments de Lozère (48) i de Gard (30), així com en menor part en Ardèche (07) i en Aveyron (12). S’estén llavors sobre tres regions: Llenguadoc-Rosselló, Migdia-Pirineus i Roine-Alps. La seva seu social es troba al castell de Florac. El parc nacional de les Cévennes presenta diverses particularitats que el distingeixen dels altres parcs nacionals de França. És l’únic parc en zona terrestre situat a mitja muntanya i la zona central de protecció posseeix una població de residents permanents. Una altra diferència important és que contràriament als altres parcs la caça està regulada però no prohibida en el territori del parc, fins i tot a la zona central
Plou i plou… quin pal… el bosc, xop, ens ensenya com deu ser a la tardor… encara queden moltes fulles als vorals.
Ara plou més i ara menys… de moment tornem anar només amb la roba de moto… aguanta força be.
Passem per Doubies, ja que des que hem baixat del col Faubel anem seguint el riu Doubie, però anem alts i les gorges queden lluny de la nostre vista.
Penso lo que deuen ser aquestes carreteres amb sol i al setembre….. brutals….
En arribar a Saint Jeant du Bruel ja plou amb ganes i comencem a sentir-nos humits… parem i ens posem ràpidament els plàstics d’aigua.
La nostre idea és arribar a Le Vigan, per lo que agafem la D999, però la pluja es converteix en tormenta espectacular. Cau un mar d’aigua. Cap equipament pot aguantar tanta aigua…. cal trobar un lloc per aixoplugar-nos.
Veiem un poble a la nostra dreta, Sauclieres, i entrem amb l’esperança de trobar quelcom. In extremis veiem una especie de carrero tapat i ens i posem, moto inclosa. Ja començavem a notar aigua al coll i als peus. Ha anat just.
Esperem una bona estona que afluixi de ploure.
Son 2/4 de 4 quant sortim del cau. Ens trobem amb la nacional D7. Mirem cap a Le Vigant i es veu negra com la nit, en canvi cap a Millau sembla que clareja. Estem farts d’aigua. No hem dinat i estem cansats. Marxem cap a l’hotel.
Parem a fer una foto a Millau sota la pluja, tot i que sembla que al fons s’obre el cel.
Una vegada dutxats i canviats, sortim a passejar per Millau i a buscar un lloc on dinar-sopar, son les 7 passades i des de les 8 del matí, no hem menjat res.
Sembla que el temps s’enfoti de nosaltres, ha sortit el sol. L’únic que veurem en els 4 dies, però ara, desprès de la remullada… emprenya una mica.
Això si… primer anem a fer uns catxes que ens cauen a tocar… i fem de les poques fotos que tenim amb sol de la ciutat.
Desprès el Dinar-sopar, que no ens estem de res… i descobrim l’Aligot… una menja tradicional de la zona que no coneixíem i que és d’allò més bo.
L’Aligot, és un puré de patates mesclat amb un formatge fresc (tipus mató) del formatge del Cantal o de la Guiòla que es barreja i es pasta durant força temps amb un bastó de fusta per aconseguir una textura espessa. Pot estar una mica condimentat amb all i amb algun trosset de formatge curat.
Millau – Gorges de Tarn – Corniche des Cervennes – Col du Rey – Gorges du Tapoul – Gorges de la Jonte – Millau
Aquesta ruta si que és complerta….uns 250km, però per res la que volíem fer originalment, ni tant sols la que portàvem al sortir de l’hotel. Preteníem pujar al Mont Aigoual pel darrera, ja que ahir no varem poder, però el malt temps i la pluja fa que anem modificant l’itinerari per intentar evitar en lo possible el malt temps… i com això no és possible… evitar posar-nos en cap merder que ens ho faci passar més malament del desitjable.
Al final, la ruta que varem fer, és aquesta… maca i entretinguda…. si hagués estat amb bon temps… jejej
El sol de la tarda no va ser més que una treva efímera, i es passa la nit plovent de nou. Pel matí, anem a buscar un lloc per esmorzar, (preferim un bocata que l’esmorzar “continental” d’hotel). Avui encara plou…. juer quina putada!!!
Com pensem que la pluja és poca, marxem sense la roba d’aigua posada, però encara no hem fer 10km, que la cosa es comença a posar seria i parem a equipar-nos.
Seguim el riu Tarn, i entrem de ple a les gorges que porten el seu nom.
Les Gorges del Tarn és un congost creat pel riu Tarn entre el Causse Sauveterre i el Causse Méjean. Les gorges es troben principalment en el departament francès de Lozère, però també en l’Aveyron.
El riu Tarn que transcorre pel vessant del Mont Lozère, ha anat formant al llarg de les èpoques un profund i espectacular congost de uns 53km i amb profunditats de fins a 600mts.
En un recorregut d’extraordinària bellesa, a través d’una de les zones menys poblades de França on podem descobrir alguns dels pobles més bonics de la regió de Lozère.
Per desgràcia… el temps segueix fent la guitza. Tenim que fer anar parant per fer algunes fotos per no mullar en excés la cámara. La carretera és molt entretinguda i maca. Transit, avui, 0.
Passem per les Vignes i continuem…
Tot aquest tram, passem per multitud de túnels picats a la pedra i grans baumats, però s’aporta la palma un tram en que la carretera es desdobla per cada sentit de la marxa, és el Circ de les Baumes.
Com que passem per sota, fem un canvi de sentir per fer el tram que toca els baumats…
Passem pel bonic Chateau de la Caze, que crec que ara és un luxós hotel,
I arribem a Sainte-Enimie, on si que parem una estoneta a estirar les cames, espolsar-se l’aigua de sobre i comprar un parell de recordatoris de les Gorges. Sainte Enimie és una ciutat medieval amb carrers empedrats, situada al centre del congost que posseeix una bonica església del segle XII. Als seus voltants es troben el Castell de Prades, la vila de Castelbouc i Igloos de Causse de Sauveterre, construïts en pedra. Nosaltres per això, simplement ens fem una foto…. plou!!!
Encara no a un parell de quilometres ens trobem amb un mirador sobre el tarn, allà baix i veiem un pintoresc i encaixonat poblet, Castelbouc…
Girem cap a Florac, que deixem a la dreta sense entrar-hi, i anem a buscar Sant Laurent de Treves.
D’allà, comencem a enfilar-nos per la D9, i entrem “oficialment” a les Cervennes. Pugem fins arribar al Col du rey de 992 metres. Parem i aprofitem a fer un catxe.
Fa força fresca. Estem a uns 3ºC i cal dir que en tot el dia no passem pas dels 10. Aquí comença una magnifica carretera que passa per la Corniche des Cervennes.
Tot i que l’asfalt és moll, és magnifica i amb un asfalt perfecta. Un lloc ideal per al les motos, i ens trobem un tou de cartells que recorden que tinguis prudencia.
Aquí baixa la carretera cap al poble de Pompidur i la carretera segueix perfecte. Sembla que cap el fons claregi, i el terra cada vegada és més sec.
La part negativa és que a la nostre dreta, el Mont Aigoual és sota un espès núvol y no fa gens de gràcia.
Decidim replantejar la ruta i aprofitar una mica la treva d’aigua i de camins secs. Tornarem enrere cap a col du Rey pel petites carreteres del fons de la vall.
Baixem per una estreta carretera fins Notre Dame de Vallfrancesque, una pedania molt pintoresca, amb una esglesia que amaga un catxe…
Passem per sant Etienne Vallee Française i seguim per carreteres petites peró bones.
Just abans d’entrar a Saint Germain de Calberte, trenquem a l’esquerra cap al Col de Malhaussette i seguim pujant
Fins a Col du Rey, on tornem a agafar la carretera que hem passat fa una estona, tot i que ara la deixem als 2 quilometres per baixar a Vebron per una petita i feréstega carretera…
El cartell que trobem al la cruïlla, és prou eloqüent. (
Per descomptat, aquí ja tornen a caure gotes.
Ara anem cap a les Gorges du Tapoul tot fent una petita carretera… maca i estreta, però les gorges queden ensorrades i no i passa pas la carretera…
Prenem alçada… i ens acostem al Mont Aigoual, que l’hem estat rondant ahir i avui… no hi ha manera, plou i segueix sota una espessa boira… ni ens ho plantegem…
Arribem a una 1200 metres d’alçada, decidim anar tirant cap a Millau i deixar la boira enrere
Passem Meyruers i entrem a les Gorges de la Jente. Un engorjat més ample que les de Tarn, però tampoc tenim molt de temps per gaudir-ne… com més ens acostem a Millau, més plou.
Per una estona ens posem al darrera de l’única moto que hem vist de ruta. Soferts com nosaltres.
Volíem visitar el Chaos de Montpellier le Vieux, però plou massa. Portem tot el dia sense treure’ns el traje d’aigua. Hem fet 250km quasi tots sota la pluja i no hem parat ni a dinar. Ens queden 15km fins l’hotel i posem rumb fix.
Com cada dia, un bon dinar sopar i al llit d’hora… estem força cansats. No ha estat un dia fàcil.
Dia 8 d’Abril de 2012
Millau – Autopista – Ceret – Coll d’Ares – La Gleva – Manlleu – Molins de Rei
El dia es lleva força núvol. Hem mirat meteofrance i pronostica pluges i turmentes per on teníem pensat baixar, per l’interior cap a Carcassona i clarianes a tota la façana mediterrània. Muntem la moto i anem a esmorzar. Sembla que el cel s’obre i deixa clarianes… tot i això cap a Saint Affique, per on volem marxar, és veu fosc.
Decidim refer la ruta altre cop. Ja se sap, gat escaldat amb aigua tèbia en te prou. Decidim que baixarem per l’autopista, que a França és molt més econòmica (per les motos que paguen la meitat, tarifa 5. Com a dada curiosa, de Molins de Reia a la Jonquera hi ha 162Km i varem pagar uns 12,5€, de la Jonquera a Beziers 130km i pagues 5,5€ i fins a Millau, altres 120km, de franc ) i sortirem abans de la Jonquera i baixarem pel Coll d’Ares i Camprodon.
La ruta és aquesta.
Carreguem les maletes i ja som en marxa.
Donem una volta per la ciutat mentre esperem que el Tomtom agafi senyal i aprofitem per fer algunes fotos..
Com el viaducte es veu força be i no és tapat pels nuvols, no ens resistim a passar-hi. Ho hem fet per sota un parell de vegades… només queda passar-hi per dalt i admirar l’obre d’enginyeria.
Cal dir que l’autopista que va de Beziers a Clemont-Ferrand és gratuïta, nomé ses te que pagar el pont, 4,8€. Si no, cal sortir de l’autopista, traspassar Millau i tornar-hi com s’ha fet sempre.
Realment el viaducte és espectacular també vist des de dalt… llàstima que els lateral siguin tapat i no et deixin veure be la vall del Tarn.
Sembla que el dia s’aguanta, i baixem ràpid per l’autopista.
Per un moment patim. En acostar-nos a Narbonne comença a ploure i ens ve al cap una vegada que ens va caure precisament per aquesta mateixa autopista una tromba d’aigua que varem tenir que parar sota un pont, per sort son nomes quatre gotes que les passem ràpidament.
A mida que baixem al sud, el sol es va imposant, fins que tenim una magnífica vista del massis del Canigo nevat. Espectacular.
Sortim de l’autopista i anem a Ceret. Com gaudim a partir d’Amelie-les-Bains. Com necessitàvem aquest tram per rodar com cal.
Pot ser hem fer una desena (llarga) de vegades aquest tram de carretera fins a Camprodon. Us puc assegurar que mai l’havia gaudit tant. Asfalt sec, bo, amb sol……
Just abans d’arribar a Prats de Motllo, parem a fer un últim catxe.
Pugem a Coll d’Ares, i parem a fer una visita al Motarrescatxe que hi ha allà per veure que tot és correcte i en el seu lloc.
La idea és dinar a Can Barala de sant Pau de Sesguries, peró son les dues del migdia i ho trobem ple a rebentar. Decidin seguir i anem fins la Gleba a dinar al restaurant del santuari. Un restaurant conegut per les carns que poses de tot el mont i d’animals exotics. Avui el plat estrella és la Boa i el Cocodril, que acaben de prohibir la importació i serà l’última carn que es podrà menjar en molt de temps (legalment). Demano un palt de carn de cocodril i de cangur. Espectacular!!!!
A mig dinar comencem a wassapejar amb en Manel i en Grimaldi. Entre conyes, en Manel comenta que és a Manlleu, només a 3km d’on som. I és el seu aniversari i ens convida a postres!!!!!
Acceptem i coneixem a tota la seva família. Molt bona gent que ens obren les portes de casa seva i treuen un munt de pastissos i licors… GrRRSRSrarsadfasdd!!!!!!
Ens i trobem tant be que quasi descuidem que tenim que anar a buscar el brut abans de les 8 de la tarda i és ja molt trad. Molt agraïts, marxem traient xispes.
Arribem a casa que passen uns minuts de les 7 de la tarda. Justos per canviar-se de roba i agafar el cotxe.
Han estat uns dies molt intensos. No han sortit tot lo be que volíem, és clar!, però com tot, ha estat una experiència bona. Sempre penso que la part positiva d’aquestes circumstancies fan que acabis valorant molt més el fet d’anar en moto quant fa bon temps i tot va be. Tantmateix, anar sols en moto per aquestes zones, a vegades solitàries i difícils, fa que agafis lligams i confiança, tant amb la “muntura” com amb el copilot. Segurament si estes en les nostres mans triar el temps per anar en moto, no seria aquest, però el preferim a tenir-nos que estar a casa veient com plou per darrera de les finestres.
Nou dia i nou desti. Avui anirem fins a Logroño on ens espera la Calle Laurel on ens esperen les seves famoses i reputades tapes. Per arribar-hi farem una ruta de 200km tot passejant per la Sierra de la Demanda i el parque natural de Sierra Cebollera tot resseguint rius i embalses. Passarem per Santo Domingo de la Calzada i acabarem a Logroño. La ruta, aquesta:
Marxem de Burgos, com sempre desprès d’haver esmorzat i a una bona hora…. sense presses.
Agafem la N120, direcció Logroño i que de seguir-la en menys de 100km ja i seriem, tot i que com sempre, de seguit ens desviem a la dreta, direcció Pradoluengo.
La carretera de moment esn porta fins a el primer “envalse”. El de Urquiza
Just el deixem tornem a girar a la dreta i la carretera encara es fa més petita i feréstega. Anem seguint el riu Arlanzon fins el embalse de Arlanzon.
Desprès seguim pujant fins el Puerto del Manquillo a 1400m.
Passat Riocabo de la Sierra, girem a l’esquerra cap a Barbadillo de Herreros i Monterrubio de la Demanda, som de ple a la Sierra de la Demanda.
La Serra de la Demanda o d’Arandio és un espai natural protegit i comarca pertanyent a la Serralada Ibèrica, en els límits de les províncies de Burgos, la Rioja i Sòria.
Pren el seu cognom “De la Demanda” pels antics litigis, per utilització de terrenys i pastures, entre Monterrubio “de la Demanda” i “Barbadillo de Herreros”, iniciats allà pel segle XVI i que s’allarguen fins al passat segle XIX.
El pic més alt, situat a La Rioja, és el San Lorenzo (2.270 metres), en la vessant es troba l’estació d’esquí de Valdezcaray. El següent pic, el més alt de la Província de Burgos, és el San Millán (2.132 metres). En el seu vessant sud es troba l’estació d’esquí de Vall del Sol, propera a Pineda de la Sierra (Burgos).(més informació a http://www.sierradelademanda.com/es/portada/)
Passem per l’Embalse de Mansilla, i anem resseguint el Rio Najerilla.
I a la Venta de Viniegra fem un paradeta. Temps de fumar uns, i un catxe altres
A partir d’aquí la carretera és nova i amb un carril per sentit. Desprès d’anar molta estona per petites i de ferm dubtós carreteres, aixó sembla una autopista… i li fotem canya!!!
I no ens en donem compte que som a Santo Domingo de la Calzada.
Santo Domingo de la Calzada, municipi de la comunitat autònoma de La Rioja (Espanya), situat a la vora del riu Oja (que dona nom a la regió). El seu nom i fundació provenen de Domingo García, després canonitzat com a Santo Domingo de la Calzada, qui creà un pont, un hospital i un alber de peregrins, per a facilitar el seu pas cap a sant Jaume de Compostela, al voltant de l’any 1045.
Es famosa la dita de “Santo Domingo de la Calzada, donde cantó la gallina después de asada”, degut a un miracle atribuït al sant. En record d’aquesta llegenda es guarda permanentment a la catedral un gall i una gallina, en un galliner construït amb forja.
Tot i que tenim Logroño a 20 minuts, son 2/4 de 2 i decidim quedar-nos a dinar aquí. L’única pega va ser un accident “domèstic” que va tenir la Teresa amb una porta de la cuina que va obrir de cop un cambré. Es pot dir que la va deixar KO una bona estona i que gairebé ja per tota la resta de la sortida.
D’aquí a Logroño, només autovia. En arribar a l’hotel, no decepciona… el Carlton de Logroño, un 4 estrelles xulo, xulo. Per 55€ nit l’habitació doble no es pot demanar rés més.
Despres de dutxar-nos i ben canviats, anem a donar una volta pel centre de Logroño. La catedral i els seus carrers plens de gent.
Per acabar al Carrer Laurel, un lloc espectacular ple de tascas a tope de gent. Tapas amunt i avall, i el Pere, que si mou com peix a l’aigua, ens fa de guia culinari per la zona… un luxe.
Mengem i bebem fins que decidim parar. Ha estat una jornada, com les altres dues, complerta i genial. Per recordar!.
***** DIA 23 d’Agost de 2013******
LOGROÑO – OLITE – MOLINS DE REI
Arriba el dia de tornar a casa. Ha estat una sortida curta però intensa. El retorn el farem passar per Olite, per veure el magnífic castell, i desprès pujarem fins el pantano de Yesa i tornarem per Puente la Reina i Huesca.
Com sempre, quedem per esmorzar entre les 8 i 2/4 de 9, i a ¼ de 10 ja som sobre les motos i a punt de marxar.
En aquests trams, les carreteres tampoc és que siguin res de l’altre mont…. quilometres de transició per arribar a Olite
Erriberri (cooficialment en castellà Olite) és un municipi de Navarra, a la Comarca de Tafalla
El rei godo Suintila va fundar la ciutat de Oligicus o Ologite al 621 i la va fortificar per fer front als vascons . Per un privilegi donat a Estella l’any 1147 , García IV Ramírez « el Restaurador » , rei de Navarra , va atorgar a Olite seu primer fur , el Fur dels francs de Estella , donant per la mateixa ocasió terres de cultiu . La promulgació del Fur va produir una ràpida expansió d’Olite .
Després de segles foscos, la vila d’Olite va començar una etapa d’esplendor durant la Baixa Edat Mitjana, en ser triada com una de les seus favorites dels reis de Navarra . A partir del segle XV el rei Carles III « el Noble » i la seva esposa Leonor de Trastàmara van començar la construcció de l’esplèndid Palau Reial de Navarra a Olite , reflex de la brillantor de tota una època .
És capital o cap de la “merindad” (Les merindades són territoris que estaven sota la jurisdicció del merino, un oficial de públic encarregat de l’administració econòmica, financera i judicial d’un territori) del seu nom , creada per Carles III El Noble en 1407
Parem a fer un mos a Puente de la Reina i continuem cap a casa…. a destacar el pas per Riglos. Els mallos sempre em deixen bocabadats i em venen forts records de quant mi enfilava per les verticals i desplomades parets…
Cap a 2/4 de 7 de la tarda ja som a casa. Han estat 4 dies intensos, on hem combinat (penso) molt be la moto, amb rutes matinals curtes i entretingudes, amb estades a tres capitals Españoles maques per la seva monumentalitat i gastronomia. Un pac que com sempre recomanem que proveu.
JA esperem amb ànsia el proper viatget. Fins la propera!!
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
