Navega per la categoria

FRANÇA

Vielha – Lourdes

Tourmalet (2110m) – Llauset (2250m)

Mai m’haguera pensat que fos tant difícil trobar lloc on dormir a un mes vista. Fins i tot per vacances, per l’1 d’agost vàrem trobar allotjament a Corcega.

L’idea d’anar a Cuenca va ser totalment fallida desprès d’intentar durant un tou de dies de trobar una habitació per a passar el pont.
Així que vàrem veure que pels canals habituals que fem servir ( http://www.eurobookings.com i http://www.booking.com/ ) ja no sortia cap hotel, vàrem començar a buscar-los directament i a trucar per telèfon, cases rurals, hotels rurals, a Cuenca, Albarracín… fins i tot Teruel. Res de res.

Així que la qüestió va ser trobar altre destí. Nosaltres no havíem fet mai el coll del Tourmalet, i ens feia gràcia, per lo que vàrem decidir que Vielha seria un bon punt per a anar, d’on podíem fer una bona volta, arribar-nos a Lourdes i tornar en el dia sense problemes.

Trobar hotel, tampoc va ser bufar i ser ampolles (la pressió dels valencians que tenien un pont de 4 dies, és forta) però finalment ens decidim per un econòmic però a priori confortable hotel de dues estrelles. L’Hotel Bonaigua (http://www.hotellabonaigua.com ), recomanable 100%

RUTA DEL DISSABTE

– Prats de Lluçanès, Berga, Sant Llorenç de Morunys, Coll de Jou (1480 mts), Adrall, Coll del Cantó (1725 mts), Sort, Port de la Bonaigua (2072 mts), Vielha

La ruta la podreu veure tot clicant aquest mapa.

Quedem a una hora prudencial, la ruta que volem fer no te molta complicació, tot i que no la tenim molt clara. Sabem que volem fer el coll de Jou, però desprès tenim vàries opcions. Em faria molta il.lusió fer una magnifica pista de uns 40 km que passa per Montgarri tot just entrant a la Vall d’Aran. Veurem com va tot.

Són les 8,30, i puntuals com és normal, en Jordi i la Glòria apareixen a les portes de casa.

El primer tram és força de tràmit, ja que prenem la C17 fins a Vic.

A Vic, deixem l’autovia per agafar ja una carretera més divertida i entretinguda, la C154 que va fins a Olost

Per desgracia, ha plogut la nit anterior, i tot i que el dia es prou bo, el terra és força humit i es te que anar en compte.

A Prats de Lluçanès, parem a esmorzar al bar JB, com ens agrada a nosaltres.
De lo que se come se cria!!!!!!

Continuem per la C-154 fins a trobar l’autovia C16, que seguirem fins a Berga, que deixarem per agafar la BV4241 cap a Sant Llorenç de Morunys.
Per arribar a Berga ja trobem caravana dels ditxosos boletaires, que no deixarem de veure en tot el dia (vull dir en tots els tres dies).
Ens els trobarem per tot arreu. Caldria que algú poses fre a aquest desgavell que ens deixarà el bosc degradat en dos dies. És típic veure a la vorera de la carretera munts de bolets “desestimats” pels anomenats boletaires, que ho arrenquen tot sense saber el que agafen…

La carretera però és molt divertida i és deixa fer molt be i ràpida. Sobretot en trams recentment asfaltats.

A Sant Llorenç de Morunys, fem una parada i reposem benzina. Ara ens toca fer la carretera del Coll de Jou.

Jo sempre dic que és una de les millors i més espectaculars de Catalunya. Doneu per fet que aquesta carretera si fos a una mica més d’alçada i posada als Alps, seria una carretera mítica…. Per mi, és tot un luxe poder fer-la…..

La part final, sembla que t’hagis transportat al Vercors…

En arribar a la C14 anem a Coll de Nargo a fer un veure. L’idea és fer el coll de Boixols, però si el fem, pot ser ens entretindrà molt i no tindrem temps de fer la pista de Montgarri. Canviem plans i ens decidim a fer el més ràpid i curt Port del Canto.

Ens arribem a Adrall i prenem la N260 cap a Sort, el port del Cantó és ràpid i molt ben arreglat, asfalt bo i dos carrils ben definits per una ratlla mitgera….

A Sort intentem dinar… hi ha unes cues terribles a la Bruixa d’Or i els restaurants estant a petar.

Ens enfilem uns quilometres i anem fins a Rialp. Aquí sembla desert comparat amb Sort, i no tenim cap problema per a dinar.

En plegar fa sol, però mirant al Port de la Bonaigua no sembla pas que tingui que mantenir el mateix temps. Anem fins a Esterri d’Aneu.

A Esterri es fa evident el que ja s’intuïa Rialp. El temps amenaça pluja.
Per sobre la Bonaigua tot és negra i sembla que plou. Decidim pujar fins a Alos d’Isil, on comença la pista i decidir allà el que farem.

A la que comencem a prendre alçada, comença a caure gotes. No arribem ni a Isil, donem mitja volta. No seria intel.ligent posar-se en una pista amb rodes mixtes, a duo i carregats amb maletes… per trobar-te al mig d’un gran xàfec…..

Pugen el port de la Bonaigua. Es nou de trinca. Una carretera excel.lent i acabadeta d’asfaltar… ni un bony.

Així que som al santuari de la Mare de Deu d’Ares, tenim que parar a posar-nos la roba d’aigua… em fet be de no agafar la pista… ara tindríem un greu problema!!!!

Ja amb la roba d’aigua, ens fem una foto plegats…. que macos quedem!!!!

D’aquí el Santuari d’Ares, es te una bona vista del port…

Com a curiositat, ara fa tres anys, el 15 d’agost de 2006, pujaba per aquí… mireu la diferencia de la carretera… just feta del mateix lloc…

El cim de la Bonaigua, no veiem res… una espessa boira s’ajunta a la pluja… ni fotos fem… en prou feines tenim a aguantar-nos sobre la moto seguint les llums d’algun cotxe que baixa davant nostre.

Arribem a Vielha. Fa força fred i tot és mullat i humit.

Anem a l’hotel i desprès a sopar. Demà serà altre dia. Tot Catalunya amb sol i nosaltres hem triat l’únic lloc que plou!!!!

Sort que hi ha molt bon humor i ganes de passar-s’ho be… i això és el que compte….

RUTA DEL DIUMENGE

Coll del Portillon (1320 mts), Bagneres de Luchon, Col de Peyresourdes (1569 mts), Arreau, Col d’Aspin (1489 mts), Col du Tourmalet (2115 mts), Barèges, Lourdes, Bagneres de Bigorre, St Beat, Bossost, Vielha –

El dia es lleva núvol i cauen petites gotes… desencisador…
Però que carai… hem vingut per anar en moto i no hi ha lloc per plànyers… esmorzem com els senyors… ens fotem les botes… l’hotel costa 52€ amb esmorzar inclòs.. i sorprenentment, l’esmorzar és per treure’s el barret.

Marxem i ens enfilem de seguit al col del Portillon (1320mts). Ara no plou, però el terra és mullat.

Parem al mirador que hi ha tot pujant per fer una foto de la vall

I desprès arribem al coll, que no te cartell, només una pedra grossa que posa France, a modus de frontera.

Anem per la D618 i passem per Bagneres de Luchon, que deixem enrera per enfilar-nos al segon port del dia, el de Peyresourdes (1569 mts)

El coll te unes magnifiques vistes, i ens i entretenim una mica fent unes fotos.

Reemprenem la marxa, encara anem per la D618 que deixarem en arribar a Areau, on comença el coll d’Aspin. La carretera ara és la D918.

Pugem sense embuts… no portem maletes carregades i es nota…

En el coll ens fem unes fotos, i ens fa fora la pluja..

comença a ploure amb una certa intensitat, però desistim de posar-nos la roba d’aigua, pensem que a la que baixem deixarà de ploure… i per sort l’encertem..

Anem fins a Sante Marie de Campan i comencem a enfilar-nos al esperat port del Tourmalet. Això si que puja. Una pendent mantinguda que no baixa del 8% que s’enfila fins els 2115 metres.

La pujada, mullada, és acompanyada pel ja tipic avui xirimiri, que així que passem dels 1300/1500 metres apareix sense avisar.

Al cim del coll, ens barregem amb els ciclistes… els expliquem que existeixen unes coses que tot i portar dos rodes, porten un moto que facilita pujar al tourmalet… res, són catalans i diuen que no els convens, que els segueixen amb els pedals… 

De baixada parem a dinar. Tot tancat menys una petita pitzzeria. Cal parar ja que són 2/4 d’1 i si ens passem una mica, aquí no ens donen de dinar.

Desprès de dinar, anem fins a LOURDES. Això ja son figues d’altre paner.

En acostar-nos al santuari quedem “acollonidos”. Tots els carreres que i porten son plens a vessar de botigues de records, ciris, escapularis, figures, medalles, ampolles per aigua, cadenes, samarretes…. de tot el que us pugueu imaginar….

Per sort al ser diumenge per la tarda i els francesos no tenen festa el dilluns, no trobem molta gent.

L’any 1858, la localitat de Lourdes era un molt petit llogaret amb cases molt humils, com així també els seus habitants que en un vuitanta per cent eren analfabets. Aquesta comarca, que era tot just coneguda a França, es troba establerta en l’inici del sistema muntanyós dels Pirineus i té cap a l’oest un promontori rocós conegut amb el nom de Massabielle (Roques Velles). Al peu d’aquest corre el riu Gave que es forma amb les aigües que baixen de les muntanyes. A un costat dels murs de roques ennegrides, la natura va obrir una pronunciada gruta de 3 mts i mig d’ample per 3 mts i mig d’alt i enmig del sòl hi ha una excavació que té 1,8 mts. Aquesta cova era un lloc solitari amb un sòl àrid i sec en el qual creixien rosers silvestres, que eren les flors de la zona.

L’11 de febrer al 16 de juliol de 1858, Bernadette Soubirous filla d’un moliner, una pobra nena analfabeta de catorze anys, va assegurar haver vist en 18 ocasions a la Verge Maria en aquesta ruta.

Davant la repetida petició de la joveneta que aquesta revelés el seu nom, la Senyora va dir “Que sóc era Immaculada Councepciou”, (jo sóc la Immaculada Concepció), dogma catòlic que havia estat solemnement proclamat el 8 de desembre de 1854, només tres anys abans.
En successives aparicions, el missatge va anar prenent cos:

* Invitació a la penitència ia l’oració pels pecadors (21 de febrer).
* Invitació a viure una pobresa més evangèlica.
* Sol.licitud de que li fos erigida allà una església (2 de març).

El 25 de febrer, Bernadette va excavar a la roca i va descobrir la font d’aigua que fins al dia d’avui és meta de pelegrinatges per part de tants catòlics i que ha estat testimoni de diversos miracles. A poc a poc va anar guanyant adeptes i creixent la devoció popular.

L’Església Catòlica ho va acceptar i la va canonitzar el 8 de desembre del 1933. El seu cos es troba incorrupte i es pot veure en el Convent de Nevers, dins una urna de vidre. La seva festivitat se celebra el 16 d’abril, aniversari de la seva mort. És patrona dels malalts, de les persones ridiculitzades per la seva pietat, dels pobres i de les pastores i pastors.

Avui amb aquesta Gruta de les Revelacions de Maria s’alça un santuari i un lloc de peregrinació. La Gruta i la Basílica de la Immaculada Concepció (construïda per Monsenyor Laurence, bisbe que va acollir les Revelacions a Santa Bernadette Soubirous), constitueixen el santuari original. Posteriorment, tot el conjunt de temples i edificis que tenen com a centre la Gruta esmentada van rebre el nom de Santuari de la Mare de Déu de Lourdes.

Nosaltres ens mimetitzem amb els fidels (penso que si respira un excessiu ambient de fanatisme religiós).

Prenem uns ciris (encarregats per família i companys més devots que nosaltres) i aprofitant que no i ha gaires gent, anem a veure la gruta.

Tidriau que veure com la gent es refrega per la pedra de la gruta, que està polida com una mala cosa. No hi ha res com creure en una cosa cegament!!!

Fan una missa i el capellà va fent l’homilia mentre nosaltres passem per darrera seu, i en sortir, trobem un espai on deixar els ciris (tot un luxe, ja que en els dies “normals”, i han tanta gent que només pots deixar-los en contenidors i et diuen que ja els encendràn)

Pugem al santuari i entrem a la catedral

Ja en tenim prou. Marxem que se’ns està fent tard i volem arribar a Vielha amb llum. Encara ens queden dues hores de moto.

La tornada te alguns trams divertits però pocs rellevant.

Arribem a Vielha a les 7 de la tarda. Quasi ja no queda llum.
Rematem el dia amb un bon sopar i unes reconfortants rialles. Al menys ara no plou.

RUTA DEL DILLUNS

– Vielha, Aneto, Estany de Llauset (2250 mts), Pont de Suert, Coll de Perves (1350 mts), Tremp, Llimiana, Collada d’Hostal Roig, Congost del Pas Nou, Vilanova de Meia, Artesa de Segre, Balaguer, Parets del Vallès –

Aquí teniu el croquis de la ruta. Si cliqueu veureu el recorregut amb més detall, tot i que ni el google maps, ni el Tomtom, tenen les carreteres que vàrem fer. En el cas de la Pujada a Llauset, no apareix complerta, i la carretera a Vilanova de Meia, surt a un Km de Llimiana, i no per on marca la ruta.

La nostra idea era fer avui la pista de Montgarri, però només llevar-nos ja veiem que el temps no ens donarà pas treva.
Plou!!!!

Marxem sota l’aigua amb l’esperança que a la sortida del túnel de Vielha faci sol.

A la boca sud del túnel, encara cauen gotes, però ja veiem com el dia s’arregla.
Tenim un pla B, una de les coses que des de fa molts anys vull fer és pujar a Llauset. Una carretera altament degradada que s’enfila per sobre dels 2000 metres.
Una pista que bàsicament coneixem els excursionistes ja que t’acosta molt be al Ballibierna, cim de 3058 metres. La pista no apareix en quasi cap mapa, fins i tot l’Alpina va trigar un munt a reflectir-la.

Ens i enfilem sota un fi plugim. La carretera s’enfila fortament amb grans pendents… de seguit desapareixen els boscos per trobar-nos al mig dels prats alpins.

La carretera és desconcertant… trobem uns túnels “artificials” que suposo volen evitar esllavissades…

I s’acaba en un forat. Un túnel!!!!! I a 2000 metres!!!!!

Puc explicar algunes anècdotes d’aquest túnel. He vingut aquí, amb aquesta, quatre vegades. Sempre, tret d’aquesta, amb cotxe i per fer muntanya.
L’última amb la Carme, no vàrem poder passar per culpa de la neu de un parell de quilometres d’aquí… i en pujar fins el túnel, no el vàrem poder trobar… la porta era totalment tapada per la neu.
En aquesta ocasió, el túnel és il•luminat… sempre havia estat fosc com la gola del llop. La primera vegada, tenia 19 – 20 anys… no sabíem de l’existència de la pista, i molt menys que s’acabava en un túnel amb porta. Penseu quina cara teníem que fer en trobar aquest forat, i lo que ens ho vàrem pensar abans d’entrar-hi.

Ara no ens ho pensem tant, i tampoc fa tanta impressió… però no deixa de ser espectacular….

El túnel s’acaba just a sobre de la presa.

Aquí fa molt de vent i molt mal temps… som a 2200 metres i es nota. Fred, vent i aigua fa que no ens i estem molt de temps…

Ja fa mes de 20 anys que vaig venir aquí per primera vegada… mireu la foto de cim del Ballibierna… si algú s’havia preguntat des de quant porto barba…

[img]http//img48.imageshack.us/img485223lacollamedium.jpg[/img]

Baixem ràpidament fins a trobar altre cop la N230,

i per l’excel.lent carretera baixem fins arribar a Pont de Suert, on agafem la N260 que puja al Coll de la Creu de Perves (1350 mts)

És un lloc agradable per a parar… el sol ara ja és el que domina l’ambient.. i en tot el cap de setmana no l’havíem vist….

A Senterada la carretera ja torna a ser arreglada i ràpida. Anem en un plis fins a Tremp.

Agafem unes carreteres que mai havíem fet, anem fins a Vilamitjana on girem a la dreta per la LV-9123 cap a Gavet de la Conca i els masos de Llimiana.

El primer objectiu és anar a parar a l’altra costat del pantà de Tremp, on sempre he vist, en passar per la C13, la carretera de Terradets i del Doll, uns túnels interessants picats a la pedra.

Realment la carretera és interessant i el túnel impressionants.

Just a tocar la presa del pantà parem una estona. Trobem l’inici d’una via ferrata, i ens i entretenim una estona fent el mico.

Tornem un parell de quilometres sobre els nostres passos, per pujar fins a Llimiana. El tomtom ens ha enganyat (el google maps també) i marca el camí a tocar del pantà, però no és així. Sort que portem el mapa de Michelin, l’únic que marca be el camí.

Un quilòmetre abans de trobar Llimiana, trobem una carretera que va a St Cristofol de la Vall i a St Marti de Barcedana.
Seguim per ell. El trobem asfaltat de nou, i el camí es fa força agradable.

Passem per Sant Martí de Barcedana i seguim en tendència ascendent, fins arribar a la Collada d’Hostal Roig. Aquí la carretera comença a baixar i s’engorja dins del Congost del Pas Nou.

En sortir del Pas Nou, apareix la magnifica Roca dels Arcs… una magnifica i de les més importants zones d’escalada de Catalunya… quantes hores mi he passat penjat!!!!

Dinem al Bar Cirera, de Vilanova de Meià. D’aquí, i de tirada fins a casa. Baixem a Artesa de Segre, Agramunt i agafem l’A2 a Cervera.

Bufa!!! A estat un cap de setmana intens, pel temps, per la qualitat del recorregut, per lo be que ens ho hem passat…
Una altra bona experiència que hem compartit amb en Jordi i la Glòria… com sempre genials.

Ens retrobem a la propera!!!

Ep!!! Cal felicitar a la Carme per les fotos que ha fet… amb la seva nova càmera!!!!

ELS ALPS (II)

UN VIATGE PENDENT, UN REPTE ASSOLIT.

ve de:

ELS ALPS (I)

DIA 2 de SETEMBRE

ETAPA 3 –
LOCARNO (Suïssa) – CHURT (Suissa)

avui farem El Paso del Sant Gottardo (2108m) – Furkapass (2471) – Grimselpass (2764m) – Sustenpass (2259m) – Oberalppass (2044m)
307km – 5h11’ (el horaris són el que dona el googlemaps de circulació efectiva)

Clica per veure la ruta amb detall.

Així com l’etapa d’ahir és la més fluixeta, aquesta, per compensar, segur que és la més bonica i intensa de totes. És més, aquesta magnifica llaçada amb els cinc colls seguits, podria dir que és de les millors jornades moteres que mai hem fet.
Espectacularitat en l’entorn, carreteres de tots tipus, desnivellades brutals, neu als vorals i asfalt sec i net… rodar entre 8 i 12ºC… sol… ambient motero 100%….
Crec que val la pena venir només per fer aquesta etapa i la de demà.

Sortim de LOCARNO sap a les 8, tot i que el TOMTOM no vol agafar satèl.lit i els primers moment ens despistem una mica, però a l’antiga, un mapa i preguntant… cap problema.

Anem cap a Bellizona, on ens posem a una ombrivola i fresca vall que ens puja cap a Airolo. Això si, com sempre, evitant l’autopista que va al nostre costat en moltes ocasions.

Fets els 50 llargs quilometres, arribem a Airolo.
ATENCIÓ AQUÍ!!! Cal agafar la carretera antiga (mireu la ruta marcada). Trobareu tres opcions, el Túnel (que no puja al coll, passa per sobre), la carretera nova que puja al coll, amb pronunciades pujades i magnifiques vistes, ens van dir que si li volíem torçar l’orella a la moto anéssim per allà, i la bona, la carretera antiga, la de tota la vida. Una carretera espectacular. Una carretera que si plou, cal anar amb molta cura…
Una carretera EMPEDRADA!!!! Llambordes!!! “Adoquinada”!!!!

Va fent ziga – zagues… al inici, algunes corbes estan arreglades i les han asfaltat…

A mida que puges…. tot és empedrat…

Descobrim per que hem vist tant poques motos aquests dies… TOTS SON AQUÍ!!!! (i al Stelvio)
Gaudim de la pujada…

Arribats a dalt la superTen és admiració de tot hom. La veritat és que sempre que vaig de viatge faig fotos a motos que veig… aquesta vegada ens les han fet a nosaltres…

Fem un catxe de rigor, i les fotos.

Baixem, seguint la petita carretera fins que mor a la nova. I baixem fins a Hospental (1435m).

Aquí podem fer el llaç com vulguem.. la qüestió és fer un cercle per passar pels ports que tenim a mà… Una magnifica Llaçada per un bonic regal de dia.
Girem a l’esquerra per pujar al Furkapass.
La carretera passa per bonics prats, on també i discorre un tren (cremallera).

I ens anem enfilant, primer sense adonar-nos…

Per al final agafar alçada ràpidament fins els 2436m del Furkapass, ja amb neu als borals i a tot arreu.

Foto i catxe de torn. I comprar adhesius del coll, que això no pot faltar i a tots en podem trobar.

La baixada fins a Gletsch (1762m), vertiginosa, i ja davant nostre veient la pujada que ens espera pel Grimselpass (2165m)

Pugem al Grimsel… ja estem alts i la neu no es fa esperar. Estem gaudint de la ruta i el dia d’allò més.

Fem les fotos de rigor i iniciem la baixada.

Mentre baixem, em venen al cap les imatges d’un vídeo que vaig veure fa temps baixant aquesta carretera amb patins…. espectacular!!!

Ara som nosaltres els que i baixem… segur que no tant de pressa…

Arribem a Innertkirchen només a 625m d’alçada, i tornem a remuntar, ara cap al Sustenpass a 2224m.

La carretera és molt maca i envoltada per altes muntanyes.

És el port amb més neu que hem passat… tot és cobert de blanc. Espectacular…. fem la foto y anem a fer el catxe de torn.

Desprès aprofitem a fer el PIKNIC més alt i més bucòlic del recorregut.

Baixarem ara per tancar aquesta gran llaçada de carreteres i colls que hem començat fa estona. Tornem cap a Hopental,

tot i que just a 2 quilometres, en trobar Andermatt (1435m) marxem a la dreta seguint els indicadors de l’Oberalpass de 2046m.

Just a dalt de l’Oberal i trobem una estació de tren. Fem la foto de rigor i prenem un cafe.

Ara ens queda una bonica baixada fins el poble de CHURT, on farem nit.

[Aquí, l’Ibis on volíem dormir ens diuen que està ple, i acabem dormint en un cuchimbril insalubre i no gens recomanable… feia por i semblava que es tingues que desmuntar en qualsevol moment.

És igual, estem contents per una magnifica jornada, i la de demà promet igual.

DIA 3 de SETEMBRE

ETAPA 4 –
CHURT (Suissa) – MILAN/ Casei Gerola (Italia)

avui farem Flüelapass (2383m) – Offenpas (2149m) – Paso dello Stelvio (2757m)
460km – 6h58’ (el horaris són el que dona el googlemaps de circulació efectiva)

L’etapa d’avui, és també força intensa i espectacular. D’entrada voliem fer-la encara més alpina, acabant de fer, despres de l’Stelvio, el Passo di Foscagno (2291m), la Forcola di Livigno (2315m) i tot passant per Saint Moriz , anar a dormir a la part alta del llac COMO. El problema era que tenim que anar a treballar el dilluns, i ens quedarien més de 1000km entre dissabte i diumenge, per lo que decidim, una vegada fet l’Stelvio, començar a baixar per fer nit el més avall possible.

Així dons, la ruta d’avui queda així….

Clica per veure la ruta amb detall.

Marxem d’hora de la casa dels horrors… ningú amb un ganivet de grans dimensions ha entrat aquesta nit a la nostra cambra y fem un mos al bar de l’hotel. La moto encara és a la porta. Be!!
Carreguem la moto i marxem. Avui és el dia que ens ha fet més mal temps, el cel és ennuvolat però no sembla que tingui pas de ploure….

Aném cap a DAVOS, que com hem dit abans, és la ciutat més alta d’Europa amb els seus 1560m.

De Davos iniciem la pujada cap al Flüelapass de 2387m.

De lluny ja veiem les muntanyes del Flüela-Wisshorn de 3045m totes nevades i cap a on anem.

Arribem al Flüelapass i fem les fotos de rigor, i com no, un catxe. Tot i els núvols, el sol vol deixar-se veure, cosa que ens dona la tranquil.litat de que el dia serà bo.

Cal dir que hi ha una divertida opció si no voleu fer aquest coll. De Klosters, el poble abans de Davos, surt un petit tren de transport de vehicles que traspassa el Flüela-Wisshorn per un tunel de 20km, és el Vereina Tunnel. El graciós, és que fas el trajecte pujat a la moto i aguantant-la tu mateix.

(imatge d’internet)

Nosaltres, una vegada fet el coll, baixem cap a Zernez (1474m)

per afrontar el penúltim coll de la nostra aventura, el Offenpas (2149m), no tant alt ni espectacular.

El dia, a mida que passa l’estona i el mati avança, sembla que es va arreclant. Millor, per que ara li toca al REI, el coll per excel.lència. La icona més afamada i concorreguda dels Alps, l’Stelvio.

En baixar del Offenpas (2149m), i deixar ja definitivament Suissa per entrar a Italia de nou,

ens trobem una parella d’alemanys parats al vora. Sembla que ens esperin, i en passar-los, la salutació és espectacular… ens aixequen el braços i ens saluden com si ens confiessin de tota la vida…
Al afluixar i mirar-los entenc perquè…

És la primera SuperTen que hem vist. El que passa que al ser grisa passa molt més desapercebuda…

Continuem darrera d’ells un tram, fins que prenen un diferent camí. Nosaltres continuem fins a Sluderno (in tedesco Schluderns) i desprès Prato Stelvio (915m).

Iniciem aquí la millor i més heavy pujada mai feta per nosaltres. Pujarem 1800 en 25km des de Prato Stelvio (o 1300 metres de desnivell si ho mirem des de Trafoi).

Aquí si que trobem totes les motos del mon… fins i tot retencions en alguna corba massa tancada per algú poc expert que quasi te que parar per fer girar la moto…

Això que sortim de les llaçades del bosc, la visió de la part alta i final deixa sense respiració només de veure…

Una vegada al cim de l’STELVIO (2757m), el moviment de bicicletes i motos és intens. Sembla Andorra en hora punta.

Trobem aquí per primera vegada en dies, gent que parla el castellà. I trobem uns Canaris que fan el viatge amb una VStrom 1000. Compartirem el resta de jornada amb ell.

Fem fotos de sobres, comprem alguns records del moment i fem el cache de rigor.

Improvisem un PIKENIKE menjant un braksburg comprat als xiringus d’allà, i marxem…

Hem decidit posar ja rumb a casa. Estem satisfets de com ha anat tot plegat. Demà volem ser a casa.

La baixada, tant o més espectacular que la pujada. La carretera es recargola tot lo que pot i més….. suposo que les imatges valen més que tot el que pugui explicar.

Una vegada a Bormio, seguim directes cap a Milan. Anem a trobar el llac Como, però no el veiem, ja que la carretera que prenem és una autovia que passa per uns llargs túnels. Sembla que la xarxa de carreteres d’Italia, és subterrània. El més agònic, és aguantar mitja hora parats per un accident just al mig d’un d’aquests túnels.

Passem Milan (que ens equivoquem i la trasspassem pel mitg…. no ho fessiu pass….
I parem a dormir a uns quilometres de Milan, a Casei Gerola. Parem a un Motel de carretera… espectacular….
Ideal per una nit boja…..  

DIA 4 de SETEMBRE

ETAPA EPILEG –
MILAN/ Casei Gerola (Italia) – MOLINS DE REI

Tornada avorrida i per autopista.
930km – 8h31’ (el horaris són el que dona el googlemaps de circulació efectiva)

El dia es lleva radiant. Totalment desvetllat i sense ni un núvol al cel. Promet calor, per lo que ja portem tota la roba d’estiu, jerseis i malles a les maletes.

Marxem com sempre, d’hora. Els companys canaris encara tenen més dies de vacances per lo que so volen prendre amb més calma. Per lo que marxem sols.

Tot un dia d’autopista. Les 8,30h de moto es transformaran en 13 hores efectives d’activitat, però volem dormir a casa.

Tornem a experimentar la conducció italiana. No hi ha respecte per res…. i aixó es transforma en nombrosos accidents que anem trobant.
Fins i tot nosaltres estem a punt de tenir-ne un. Per sort, el que amb la VStrom haguera estat fatal i una trompada segura… al SuperTen, va fer una frenada espectacular passant de 130 km/h a 0 en mols pocs metres, i sense perdre control poder dirigir la moto tot frenant a un lateral del cotxe que havia frenat en sec al mig de l’autopista (us puc assegurar que he amortitzat la tecnologia que porta la moto de sobres…)

Pel camí parem a fer algun catxe i tot arribant a la frontera, a 3km per entrar a Catalunya trobem un greu accident… que ens te parats una bona estona a l’autopista ja que la tallen per fer baixar l’helicòpter…. que desprès no te pressa en marxar… mala senyal….

Arribem a casa a les 9 del vespres… cansats però contents de l’aventura viscuda en només 6 dies.

Han estat uns 3000km (3200 de comptaquilòmetres), 1200 dels quals per carreteres espectaculars i Increibles. Hem passejat por tres països diferents que ja no saps al final en que parlar, el Francès, l’Italià o de signes pels alemanys… que secs son!!

Comptant els desnivells, hem acumulat un desnivell pujant tots els ports, ni més ni menys de 18.200 metres…. sorprenent, sensacional….

Ha estat una bona experiència que ens ha agradat fer. La propera, comencem per l’Stelvio i amunt… fet????

  • MOLTES GRÀCIES PER LLEGIR-NOS

ELS ALPS (I)

UN VIATGE PENDENT, UN REPTE ASSOLIT.

El 30 de maig de 2007, va ser la primera vegada que, en tenir moto seria per viatjar (la V Strom), ens plantegem anar als Alps.
Tot aprofitant que teníem 15 dies de permís de la feina, tant la Carme com jo, l’objectiu va ser molt clar.

Podeu llegir la crònica d’aquell “fallit” viatge a Alps – Vercors

Amb il.lusió varem anar-hi, i a Xamonix, la crua realitat va fer que tots els plans anessin a norris, tots els ports eren tancats encara per la neu. Creieu-me si us dic que em vaig posar a plorar de frustració a l’oficina d’Informació i Turisme de Chamonix. A sobre, ens va ploure quasi cada dia. Tot i això ho varem mig arreglar anant al Vercors.

Des d’aquell dia, ens va quedar aquella espina clavada. Altres viatges sempre ens han desviat de l’objectiu, Corcega, la Selva Negra, el Vercors, Monaco….. però sempre pensant el dia que podríem fer aquest viatge.

Aquest any, ho teníem decidit. Si tot lligava i quadrava, faríem el viatge. I penseu que la quadratura no era fàcil.
Sabia que només comptaríem amb sort d’una setmana (ja que la Carme te 15 dies a l’estiu i els compartim amb el meu fill), no m’atrevia anar-hi amb la VStrom, que com sabeu esta ja fotudeta, per lo que volia moto nova. Per tenir la moto nova, calia vendre el pis de Parets i demanar hipoteca per un de nou, i de passada així tenir uns pempis per la moto, però estava a l’atur, així que el desembre, tot era mooolt negra.
Com son les coses… per sort el Gener ja tenia feina, al febrer ja venia el pis , la moto esperada sortia al mercat a finals de maig i a finals de juny ja en tinc una al pàrquing, les vacances de la nova feina lligades per que coincideixin amb les de la Carme….
Avui, uns mesos desprès, tot ha lligat, i el viatge ja ha estat una realitat de la qual us en faig ara cinc cèntims.

Creieu que no he llegit cap crònica de ningú. La ruta la vaig crear a l’últim moment amb el google maps i un mapa de la Michelin (cert és que des del 2007 la tenia gravat al cap una sèrie d’objectius a fer).
Segur que es pot fer millor, segur que d’altres la faran diferent, però per nosaltres, amb cinc dies de ruta reals que teníem i dos més d’anar i tornar, això que us exposo és el millor que ens va semblar… i vosaltres jutgeu.
La ruta no és turística, és una ruta 100% motera. A pocs llocs hem parat que no sigui un coll o els punts finals d’etapa. Això si, hem combinat aqueta ruta amb l’altre activitat que ens agrada fer, el Geocaching. N’hem trobat uns 20 repartits en tota la ruta, en cada coll n’hi ha un, i en tots ells i hem deixat la nostra empremta.

Les etapes totes han estat planificades per que surtin sobre unes 5/6 hores de moto efectives, que per aquestes carreteres donen per fer uns 300km diaris.

Els colls importants que hem fet, per ordre, son aquests…

Col du Galibier (2645m) – Col d’Iseran (2764m) – El Petit St. Bernard (2188m) – El Grand Sant Bernard (2469m) – Simplonpass (2005m) – Paso del Sant Gottardo (2108m) – Furkapass (2471) – Grimselpass (2764m) – Sustenpass (2259m) – Oberalppass (2044m) – Flüelapass (2383m) – Offenpas (2149m) – Paso dello Stelvio (2757m)

Comencem el viatge… agafeu-vos que venen corbes…

La ruta, en general i a vista de “pajaru” seria aquesta…

Evidentment us poso un seguit de fotos amb comentaris pero no faig comentaris sobre quines carreteres són o passem. Si voleu seguir exactament les carreteres, cliqueu sobre el mapa corresponent i s’obrirà el googlemaps per poder veure la ruta amb detall.

DIA 30 d’AGOST

ETAPA PRÒLEG –
MOLINS DE REI / BRIANÇON (França)

727km – 7h09’ (el horaris són el que dona el googlemaps de circulació efectiva)

Així com la primera vegada varem anar fins a Chamonix per començar allà la ruta, aquesta vegada volíem fer-ho des de Briançon. L’idea me la va donar el Marc, que hi varen fer nit al anar a l’Stella Alpina. Afegia així dos colls més a la llista que tenia al cap, el Col du Galibier (2645m) i el Col d’Iseran (2764m).

De la ruta d’aproximació, poca cosa, autopista i més autopista. 730 km que és fan en unes 7h efectives a cavall. Tot un dia.

Sortim cap a les 8 del matí. El dia és clar i fa força fresca. He fet be de portar la roba d’hivern. No sobra pas.
El principal problema és l’aire…. fortes ratxes de vent ens fan la vida impossible, però no sols al lloc de sempre, desprès de Perpinyà, durant TOT el trajecte. Realment agònic.

Pel camí, per tal de desentumir les extremitats, parem per posar benzina i fer algunes aturades per fer benzina i alguns catxes que hi ha repartits per les àrees de servei i de descans…

Sempre he pensat que França és un bon lloc per a circular, i molt millor per anar en moto.
Per si no hi heu anat mai, penseu que a les autopistes, cal sempre pagar en les cabines manuals, ja que les motos paguem, la meitat que els cotxes. Si us trobeu una retenció, flipareu en veure com els cotxes s’aparten i et donen pas per que vagis entre mig de la cua, si vas per carreteres convencionals, els cotxes es posen a la vorera per que els puguis avançar, fins i tot s’arriben a parar si la carretera no permet un avançament clar… espectacular.

Les àrees de descans (que no de servei) de l’autopista són espectaculars… mireu si no aquesta en la que varem parar per fer un catxe.

A mida que ens acosten, el terreny es torna molt més abrupte i ja ens trobem en ambient prealpí.

Briançon és un bonic poble tot emmurallat. Una ciutadella realment imponent i impressionant. Les fortificacions de Vauban, que així s’anomenen, es troben a la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO.
És la segona ciutat més alta de Europa, situada a 1350 metres sobre el nivell del mar, només és superada por Davos (per on i passarem d’aqui uns dies), a Suiza, a 1560 metros.

Ens instal.lem a l’Hotel i desprès ens dediquem a passejar entre les seves muralles i carrers. I fem un catxe, es clar!, on i deixem un TB.

DIA 31 d’AGOST

ETAPA 1 –
BRIANÇON (França) – AOSTA (Italia)

avui farem Col du Galibier (2645m) – Col d’Iseran (2764m) – El Petit St. Bernard (2188m)
277km – 4h52’ (el horaris són el que dona el googlemaps de circulació efectiva)

Clica per veure la ruta amb detall.

Aquesta és segurament l’etapa més curta, però no per això menys intensa.

Marxem de bon matí. Encara no son 2/4 de 9 i ja veiem que passarem fred. Ens hem posat tota la roba d’hivern, els winStopper, guants gruixuts, les malles i punys calefactables en marxa… i és que estem a 8º / 10º, temperatura que durant tot el viatge trobarem en ruta així que ens acostem als 2000 metres.

Prenem la carretera i comencem a pujar. El primer coll, el Galibier, només és a 35km de Briançon, això si, passem dels 1350 metres als 2645 metres.

Primer passem pel col Lautaret (2058m), on surt la carretera cap al Galibier. Veiem ja les primeres neus perpetues…

La carretera s’enfila entre prats, sense cap mena de tanca ni protecció. Em recorda el Turmalet o el Pailheres.

Realment el dia és espectacular, ni un sol núvol i el cel blau.

Arribem al Galibier. Ens estranyem per que no i trobem pràcticament a ningú. Poques motos. Contents ens fem les fotos del nostre primer objectiu.

La baixada segueix la mateixa tònica, i tot passat el col du Telegraphe (1566m), baixem a trobar la carretera altre cop a 1200m

Continuem a Mont-Cenis (1430m), on surt la carretera cap al col d’Iseran a 2770 metres.

Pel camí ens aturem a l’Oratoire du Villaron per fer bonic catxe en un entorn espectacular.

Prenem alçada ràpidament i la carretera es torna més feréstega i esquerpa.

Arribem al Col de l’Iseran. Les fotos de rigor. Fra fred, però d’insolació és alta i estem molt be.

De baixada, es veu al fons de la vall el poble de Val D’Isern i el lac de Chevril, passat el cual, parem a fer el nostre primer PIKNIK.

Cal dir que la rutina diària ha estat la de llevar-nos a les 7 del matí per marxar lo més d’hora possible. Dinar pel camí de PICNIK i poder arribar a destí cap a les 6 de la tarda. Just per trobar allotjament i lloc per sopar be, de forquilla, com cal.

Seguim baixant fins arribar al Boug de Sant Maurice (744m), on en enfilem per la revirada carretera del Col du Pit St-Bernard (2188m).

Arribem al Col du Pit St-Bernard (2188m). Fa frontera amb Itàlia. I fem un cache ja a la part Italiana.

Avui ja només ens queda baixar a Aosta per anar a passar la nit. Descobrim que els Italians no respecten cap mena de norma de circulació… la llei és Avances o t’avanço… és igual si hi ha ratlla continua o si el de davant va ràpid o lent… passa’l o el que va darrera et passarà.
Mentre siguem a Itàlia, les ratlles continues no existiran.

L’anècdota és que en arribar a l’hotel, que per cert no era on deia la reserva (booking.com) si no 12km més enllà, tot perdut en una carretera de muntanya de pujada a unes pistes d’esquí i al mig del no res (això si, amb magnifiques vistes sobre la val d’Aosta), ens el trobem tancat. Cartellets de CHIUSO per tot arreu.

Desprès de maleir els ossos una estona i recordar-me de la família del hoteler… veiem uns números de telèfon i que posa que i truquem per dormir.
Truco i em surt una noia que m’explica que no pensa venir fins demà, que agafi una clau que hi ha sobre d’una bústia a la porta d’entrada (que ja havíem vist, amagada no estava) i que la clau era la de l’Hotel, i una targeta penjada de l’habitació. Que nosaltres mateixos, que ells vindran dema a les 8.30 per cobrar (i tot en Italia, per que la senyora no parlava res mes que aixó i una mica d’Angles).

Ja ens veus com a amos d’un hotel perdut a la muntanya. Quina gràcia. La nit a la vall d’Aosta, com tot aquí, espectacular….

DIA 1 de SETEMBRE – ETAPA 2 –

AOSTA (Italia) – LOCARNO (Suïssa)

avui farem El Grand Sant Bernard (2469m) – Simplonpass (2005m)
279km – 5h14’ (el horaris són el que dona el googlemaps de circulació efectiva)

Clica per veure la ruta amb detall.

Ens llevem a l’hora de sempre i esmorzem el que portem a la top (fuet, pernil i pa) i amb la ferma convicció de marxar sense pagar si a 2/4 de 9 no ha vingut ningú a l’hotel.
Deixar una nota amb l’email i el telefon i un escrit que digui “si vol cobrar, truqui”.

Tot just carregada la moto i mentre ens preparem per marxar, ja a peu de moto, apareix un paio jove… despreocupat, que resulta ser l’amo de l’hotel. Rialla, amabilitat i ens convida a uns cafès i ens cobra. Cap problema… Italia deu ser així.

Iniciem aquesta nova etapa d’avui. Realment, i a pilota passada, la més fluixeta i aburridota de totes.

Baixem del nostre niu d’aligues cap a la vall d’Aosta per creuar el poble. Veiem al fons veiem els imponents cims dels Alps.

Cal dir que el poble d’Aosta és a 583m i que en tant sols 35km ens plantem al col du Grand Sant Bernard de 2469m.

La carretera tot i això és força bona i ampla. Ràpida per fer, pintada i ratlla mitgera.

El coll com a tal fa de frontera, tot i que queda en territori Suïs. Així que entrem en un nou país.

Fem les fotos de rigor

i aprofitem per fer un nou catxe.

Baixem ara per la bonica Vall d’ENTREMONT fins a Martigny (471m).

Aquí comença una mica el calvari d’aquesta sortida. A Suïssa es veu que tooooootes les carreteres són limitades a 80km/h, i els Suïssos ho respecten.
Si vols posar-te a l’Autopista has de saber que no te peatges. Tens que parar en un estanc, area de servei, frontera… etc i comprar la Vignette, que és una pegatina que costa uns 30 francs suïssos i la tens que enganxar a la moto.

Si vols evitar l’autopista com nosaltres, tens que seguir sempre els indicadors Blaus o blancs. Els verd et porten a l’autopista sempre.

La carretera general, realment és avorrida. Passes per immenses extensions plenes de raïm. No sabia que fos tant important aquest cultiu a suïssa.

Altre curiositat a suïssa és que no tenen l’Euro per no ser de la Comunitat Europea. Fan servir el Franc Suïs, però no hi ha problema ja que accepten Euros pràcticament a tot arreu. Això si, aneu al tantu que alguns llocs es reboten i t’arrufen el nas. Fan la conversió al seu rotllo i el canvi tel tornen en francs (en benzineres i Supers grans no hi ha problema, toquen un boto i canvien automàticament de francs a euros i fins i tot et poden tornar canvi en euros).

Seguint amb les coses de Suïssa. Resulta que diuen que si et veu la policia amb el TOMTOM, pots tenir un problema, ja que està totalment prohibit portar els radars. Realment jo portava el navegador sense el radars de Suissa, però el que no vaig veure va ser policia per enlloc.

Seguim dons per la carretera, Martigny, Sion, Sierra (on parem a comprar el piknik de dinar), Visp i Brig, on iniciem la pujada al Simplonpass (2005m).

Pugem seguint les indicacions de Simplon en blanc, que ens porten a un petit i bonic tram de carretera que puja emboscat, tot i que finalment desemboca a la nova i ampla carretera nacional.

Parem a fer el Piknik a la primera taula que veiem, ja que això no és França i no s’estila. De taula, només una, però de marbre… poderio!

Nosaltres en tenim prou amb 4 metres quadrats de gespa per dinar i ser feliços.

Seguim pujant, fins arribar al cim del Simplonpass.

On per descomptat fem també un parell de caches.

D’aquí ja baixem altre cop a DOMODOSSOLA (272m) a la Vall d’Antigorio, a Italia.

Creuem la vall per anar cap a Santa Maria Maggiore (1202m). De camí ens trobem amb aquesta espectacular Basilica, perduda en un petit poblet amb petit nom, RE. És el Santuario della Madonna del Sangue.

Arribar a Suïssa des d’aquí és qüestió de minuts. Passar la frontera (que aquestes si que son vigilades, recordem que Suïssa no és CE) sense incidents i baixar de pet a LOCARNO (200m) just a tocar el llac Maggiore, on farem nit.

Locarno és una ciutat molt turística, i el gran llac fa que sembli un poble coster. El passeig marítim és ple de bars i restaurants per prendre la fresca i sopar.
Al llac Maggiore és la tercera vegada que i soc, 91 des del costat Italiá. Des del primer dia que el vaig veure vaig pensar que tenia que tornar-hi amb la moto… ja i soc!!!
El llac Maggiore és el segon més gran d’Italia i te una extensió de 212m quadrats. El 80% de la seva extensió és Italià i la resta, el 20% de Suïssa.

Una vegada aposentats en el Hotel (un Ibis), sortim a donar un vol… fem un parell de catxes per la zona….

I anem a sopar, que ens ho mereixem. El llac, del qual només en veiem una petita porció, es perd amb les últimes llums.
Per la nit, si poden veure uns bonics baixells-bar.

Segui amb la segona part de la ruta:

ELS ALPS (II)

MILLAU (I)

Gorges de Tarn – Cervennes – Grands Causses

La segona part la trobareu aqui:

MILLAU (II)

A vegades semblem passerells i que sigui la primera vegada que sortim. Aquesta n’és una. I és que varem fer algunes errades de planificació de “bulto” que ja ens val, a les alçades que estem. Veureu per que.

Anar a Millau per recórrer Tarn, el Parc Nacional de els Cervennes i el Parc Natural dels Grans Caussets, venia ja de quant varem anar a La Selva Negra (Alemanya). Per evitar autopistes varem pujar traspassant França i varem fer nit a Millau. El magnífic viaducte, l’ambient de Millau i les Gorges de Tarn que varem fer de passada, van marcar un objectiu futur. Un bon lloc, i prou a prop de casa, per anar altre dia en uns pocs dies de vacances.

Quant varem pensar on anar per aquests dies de Setmana Santa, i desprès d’una bona sequera de sortides en moto per molts i diferents motius, varem donar per bo aquest destí.. sense ni pensar-ho.
– Dons no!!!!
Va quedar clar que varem anar fora de temporada. Tot era buit, tot era desert i tancat. L’ambient de Millau era pobre i al final ja coneixíem de vista tots el que i donaven voltes mirant les cartes dels restaurant… En aquella zona, el “forets”, son boscos molt semblant al Montseny, grans fagedes i arbres de fulla caducifòlia que en aquest moment era tota al terra donant els boscos un aspecte gens agraït. Segur que la millor època per anar-hi és la tardor o com a molt la primavera, però molt més avançada. Nosaltres només varem veure arbres i branques descarnades i desproveïdes de fulles. Un paisatge molt pobre i deslluït.

  Per lo de la pluja… que i farem. Crec que hem rodat més en mullat que en sec en la nostre historia motarra. Si fes una llista (que algun moment faré ) hem menjat pluja per parar un tren. Però, suposo que aquest motiu és el que menys ens preocupa, ja que d’anar en aquestes condicions, ja hi estem molt avesats, tot i que no deixa de putejar. No et deixa gaudir gens del paisatge ja que tens que anar molt concentrat conduint (i no pots baixar molt el ritme si no 250km es poden fer moooolt eterns) i anant sols per aquelles carreteres perdudes i solitàries… un plus d’incertesa a tenir en compte.

Tot això va fer que no arribes aquesta sortida a complir les expectatives esperades. I això te una lectura positiva…. i Tornarem!!!!!

Per descomptat, com que com a bons motarres tenim un punt elevat de massoques, ens ho varem passar be, i varem gaudir al màxim de les nostres possibilitats. L’experiència sempre enriquidora de fer una ruta en moto en parella i fent descobertes com de l’Abime de Bramabiuau que ens van deixar encantats, o del plat típic de l’Aligot.

Us expliquem tot seguit com va anar el viatge:

Us poso un primer croquis on podeu veure el relleu de la zona… no us sembla que demana a crits un passeig per la zona???. La imatge val mes que mil paraules.

DIA 5 d’Abril de 2012

Molins de Rei – Millau

Una de les coses en que la crisis ens ha canviar de costums (fora de que és la tercera sortida que fem amb lo que va d’any), és en el dia de deixar el gos a la gossera. El Brut, quan marxem més d’un dia fora, el deixem al seu hotel particular. Fa uns anys, el deixàvem el dia abans i el recollíem el dia després de tornar. Però això encareix molt la factura final de la sortida, per lo que des de ja fa temps, marxem una mica més tard i anem primer a deixar el Brut a Polinyà. I venim més d’hora per anar-lo a buscar.

Així que marxàvem que eren ben be les 11 del matí. Al tomtom i portaven tres rutes, La ideal per un dia genial i perfecte, la intermèdia, per un dia grisos, i la ràpida per autopista per si plovia a gots i barrals.

La ruta més llarga i amb menys autopista és la que ja havíem fet quant anaven a la Selva Negra i que la podeu veure AQUÍ

La que portàvem nosaltres era AQUESTA

tot i que al final varem fer una cosa més ràpida, ja que no ens acabaven de fiar gens del temps i dels núvols que teníem sobre nostre.

Així que al final farem aquesta (si cliques la podràs veure amb més detall la ruta).

Sortíem amb un dia molt gris i plujós… però la meteo deia que cap la Costa Brava i feia ullades de sol…. Per sort en això no es van equivocar.

Tot i això… Meteo France no ens augura tant bon temps per la zona que volem fer… per això, a l’últim moment i sobre la marxa ens decidim per la ruta B.. i varem fer be. Parem a l’Autopista per fer un mos…. dinem d’hora per poder sopar no gaire tard.

A la que sortim de l’Autopista a Beziers i enfilem cap el Nord i ens allunyem del Mediterrani, el dia es transforma i es torna gris…

El primer tram és força urbà, però a mida que ens acostem a Laurens, el transit va desapareixent i a Bedarieux comencem a agafar alçada per entrar en carreteres de muntanya.

Tot seguint la riba del Orb, ens trobem amb un maco pantà és la Barrage des Monts d’Orb, que parem per estirar les cames. El cel amenaça i ens estan caient gotes… però no deixa de ser un inofensiu plugim.

Tot aquest tram ja és molt maco i agradable de rodar si no fos pel temps… Som al Foret dels Monts d’orb.

Foret sense ni una fulla… clar!!!

Arribem al coll de Notre Dame, de 664m. Hi ha una figura just al coll de una verge, però l’important, és que a partir d’aquest punt entrem al Parc Natural dels Grans Caussets.

El parc natural regional de les Grands Causses és un parc natural regional creat l’any 1995, que s’estén sobre 97 comunas franceses del nord-est de la regió de Migdia-Pirineus i al nord-est i sud del departament francès d’Avairon, a la zona anomenada Grands Causses. Amb una superfície de 327.070 hectàrees, és un dels parcs més grans de França. Reagrupa 27.000 habitants.
Des de juny de 2011, la zona de «Causses i Cevenas: paisatge cultural agropastoral de la Mediterrània» va entrar a figurar a la llista del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco com a patrimoni cultural de la humanitat, el parc constitueix una fracció d’aquest patrimoni inscrit.

La zona dels Grans Causses és enorme, i quasi tota la nostra ruta d’avui i demá, recorre els seus boscos. Millau i les gorges de Tarn queden englobades dins d’aquest parc.

Tot i que els prats son verds a rabiar i molts arbres florits… el bosc segueix donant un aspecte hivernal i letàrgic… baixem cap a Fayet i trenquem cap a St. Felix de Sorgues per una carretera petita i força més emboscada.

A mida que ens acostem a St Affrique, ens trobem els terres mullats i la pluja ens amenacen, però anem trampejant sense mullar-nos.

Trespassem St. Felix de Sorgues i despres St. Affrique, i prenem una carretera cap a Saint Rome de Tarn. El normal seria agafar la D999 que va directa a Millau, peró aixó ja ho vaem fer l’altre vegada que varem estar a quí. Avui volem passar per una petita carretera que discorre a l’esquerra mateix del Tarn.

Avui volem passar per una petita carretera que discorre a l’esquerra mateix del Tarn.

Just passat el petit i encaixonat poble de Peyre, ja veiem el viaducte més alt del mon.

El Viaducte és un pont pel que hi passa l’autopista A-75 (Clermont-Ferrand – Montpeller) i que salva la vall del riu Tarn. El viaducte cobreix una distància total de 2460 m mitjançant 6 trams de 342 m i dus més de 204 m (les extremes).
Fou inaugurat pel president de la República Francesa, Jacques Chirac, el 14 de desembre de 2004 i obert al trànsit dos dies després.
El segona pilar (comptant des de Clermont-Ferrant) és la pila més alta del món: 334 m. Per que us feu una idea, la Torre Eiffel te 324 metres comptant l’antena.
Realment la seva visió és imponent i imposant.

Passem a tocar del pilar de 334 metres. Per desgràcia la llum i el cel no afavoreixen per res les fotos.

Arribem a Millau al voltant de les 6 de la tarda. Bona hora a França. L’hotel que hem triat, és un hotel de dues estrelles a la “plaça de l’estació”. Just a cinc minuts del centre. Perfecte!!!. Les habitacions son correctes (no hi ha aire acondicionat per l’estiu, cosa que a nosaltres no ens afecta, ja que les nits la temperatura no puja dels 3ºC) i si està molt be, més comptant que val 48€ la nit. És l’Hotel Jalade

Hem esmorzat d’hora… i hem dinat un bocata a l’hora de dinar europea, 13,00. Per tant, cal fer el dinner a una hora coherent. Així que a les 8 ja som entaulats i sopant.

Dia 6 d’Abril de 2012

Millau – Cantobre – Abime de Bramabiau – Millau

Teníem prevista una bonica ruta, que feia un tou de carreteretes petites i perdudes i de dubtosa circulació. Pujar al Mont Aigoual , anar a Le Vigan, pujar un tou de coll… Aquesta és la ruta inicial i la que en principi varem començar…

tot i que per culpa de la pluja varem fer aquesta….

Ha plogut tota la nit. L’Hotel no te aparcament privat, però hi ha molt de lloc just a la porta, tot i així, ens permeten posar la moto dins de la zona de terrassa de l’hotel. Tot un detall.

Els terres son mullats, però sembla que fa una ullada de sol. Ens anima i sortim. Iniciem la ruta però la fem al revés de lo que en principi volíem… sigui com sigui vull arribar a l’Abime de Bramabiau com a mínim.

Agafem la D991 tot seguint el riu Dourbie, una zona maca que gaudim tot i l’asfalt moll.

S’encaxona una mica i passem per les Gorges de la Dourbie.

Trobem un trencant a l’esquerra i ens enfilem a per una carretera en que ens crida molt l’atenció un poblet que sembla penjat a la paret…

És el poble de Cantobre. El poble és a la confluència dels rius Dourbie i el Trevezel.
El poble, orientat cap al sud, es troba a uns 580 metres sobre el nivell del mar.

Cantobre està construït sobre un castell del segle XII. El castell va ser destruït durant les guerres religioses del segle XVII i la vila ha evolucionat al llarg dels segles com una llar per als camperols que treballaven les vessants en terrasses i en les petites mines locals. El poble va patir a mitjan segle passat la despoblació provocada pel final de la mineria i el moviment general del camp a la ciutat.

Parem per gaudir-lo d’aprop, i veiem que i ha un catxe. Millor… el farem. El poble sembla mort. No si veu ningú, però certament és molt pintoresc, i te una bonica parròquia.

Aquí fem el catxe:
Le village de Cantobre,

En marxar, ja ens comencen a caure les primeres gotes… poc a durat l’esperança de no mullar-nos. Però de moment no deixa de ser anecdòtic i amb la roba de gorotex en tenim prou per lo que fa.

La carretera és va tornant petita i feréstega. Mullada i solitària… quina llàstima. Segur que amb bon temps te que ser una meravella, per que l’asfalt és excel.lent.
Arribem a Treves,i entrem a les gorges de Trevezel, i aquí si que ja agafem una carretera que jo en dic “d’ampla variable”. Va fent segons l’espai que deixa el terreny.

Hi ha trams, que millor no trobar-te ningú de cara….

En arribar a Saint Sauveur Camprieu, ja plou insistentment i no queda més remei que tapar-nos amb els plastics.

El poble és desert i plou amb ganes… ens esperem sota un valco i passa un cotxe que aturo per preguntar-li amb el meu francès macaronic com es va a l’Abime de Bramabiau. Queda a prop.

Ens i arribem sota una intensa pluja. Deixem la moto i ens traiem la roba de pluja. Ja que no es pot anar en moto, al menys farem una visita complerta a les coves.

Mentre esperem que vingui el guia, fem un catxe que hi ha al parquing de l’edifici de la recepció.

BRAMABIAU ,

Al parc nacional de les “Cévennes” i al costat de la muntanya Aigoual neix un riu anomenat “Le Bonheur” (la Felicitat). Desprès d’haver recorregut 6 km a l’aire lliure sobre granet, xoca sobre la pedra calcarea i s’introdueix durant 800m sota l’altiplà de Bramabiau.
En sortir d’aquest massís, el riu canvia de nom, ja que forma una cascada i en apoca de crescudes fa un fort soroll, i la gent gran van anomenar-lo rio Bramabiau,a que Bramabiau significa en occità, el bramo del Toro.

El pas subterrani del riu, crea un complexa sistema de galeries i avencs realment impressionant. Tenen una longitud de 10.210 metres, es troba a una alçada de 1029 metres i dins hi ah una temperatura mitja de 10ºC.

Va ser descoberta i recorreguda amb la simple il.luminació d’espelmes al 1884 per Édouard-Alfred Martel. Les actes redactades per l’alcaldia de Camprieu de la troballa i l’exploració, son considerades com el naixement de l’espeleologia.

Realment no ens sap pas greu passar dues hores entre pitos i flautes, visitant les coves. Fora plou. La guia parla a poc a poc i l’entenem molt be en frances… i si s’ens escapa alguna cosa, una de les noies del grup ens ho tradueix, que sap parlar el castella. Ventatges de ser un grup de 7 persones. En família.

Les galeries del riu soterrat fan quasi 50 metres d’alt. L’avenc és impressionant. Mai hen vist res de semblant. La cascada que desguassa el rriu subterrani, tot i que plou, no treu l’aigua d’altres cops… ens expliquen que podens arribar a omplir-se completament les galeries d’aigua… imagineu com deu sortir per aquí…

Desprès de donar voltes i voltes per les entranyes de la terra, tornem a la recepció (que hi ha uns 500 metres de camí) i marxem… no plou tant, però va fent. No hi ha més remei… refem la ruta.

Agafem la D996 per un breu tram per deixar-la i agafar a la dreta una carretera d’”ample variable” que s’enfila al Col de Faubel de 1285 metres. Aqui entrem al prc Nacional de les Cervennes, tot i que en sortim de seguit. Tot aquests trams que hem fet, pertanyen encara a les Grands Causses

El parc nacional de les Cévennes és un parc nacional francès que cobreix la regió natural de les Cévennes, situada principalment en els departaments de Lozère (48) i de Gard (30), així com en menor part en Ardèche (07) i en Aveyron (12). S’estén llavors sobre tres regions: Llenguadoc-Rosselló, Migdia-Pirineus i Roine-Alps. La seva seu social es troba al castell de Florac.
El parc nacional de les Cévennes presenta diverses particularitats que el distingeixen dels altres parcs nacionals de França. És l’únic parc en zona terrestre situat a mitja muntanya i la zona central de protecció posseeix una població de residents permanents. Una altra diferència important és que contràriament als altres parcs la caça està regulada però no prohibida en el territori del parc, fins i tot a la zona central

Plou i plou… quin pal… el bosc, xop, ens ensenya com deu ser a la tardor… encara queden moltes fulles als vorals.

Ara plou més i ara menys… de moment tornem anar només amb la roba de moto… aguanta força be.

Passem per Doubies, ja que des que hem baixat del col Faubel anem seguint el riu Doubie, però anem alts i les gorges queden lluny de la nostre vista.

Penso lo que deuen ser aquestes carreteres amb sol i al setembre….. brutals….

En arribar a Saint Jeant du Bruel ja plou amb ganes i comencem a sentir-nos humits… parem i ens posem ràpidament els plàstics d’aigua.

La nostre idea és arribar a Le Vigan, per lo que agafem la D999, però la pluja es converteix en tormenta espectacular. Cau un mar d’aigua. Cap equipament pot aguantar tanta aigua…. cal trobar un lloc per aixoplugar-nos.

Veiem un poble a la nostra dreta, Sauclieres, i entrem amb l’esperança de trobar quelcom. In extremis veiem una especie de carrero tapat i ens i posem, moto inclosa. Ja començavem a notar aigua al coll i als peus. Ha anat just.

Esperem una bona estona que afluixi de ploure.

Son 2/4 de 4 quant sortim del cau. Ens trobem amb la nacional D7. Mirem cap a Le Vigant i es veu negra com la nit, en canvi cap a Millau sembla que clareja. Estem farts d’aigua. No hem dinat i estem cansats. Marxem cap a l’hotel.

Parem a fer una foto a Millau sota la pluja, tot i que sembla que al fons s’obre el cel.

Una vegada dutxats i canviats, sortim a passejar per Millau i a buscar un lloc on dinar-sopar, son les 7 passades i des de les 8 del matí, no hem menjat res.

Sembla que el temps s’enfoti de nosaltres, ha sortit el sol. L’únic que veurem en els 4 dies, però ara, desprès de la remullada… emprenya una mica.

Això si… primer anem a fer uns catxes que ens cauen a tocar… i fem de les poques fotos que tenim amb sol de la ciutat.

Le lavoir du XVIII ème siècle à Millau,

Que es polit Milhau : Le pont de fer,

Que es polit Milhau : la fontaine romane ,

Desprès el Dinar-sopar, que no ens estem de res… i descobrim l’Aligot… una menja tradicional de la zona que no coneixíem i que és d’allò més bo.

L’Aligot, és un puré de patates mesclat amb un formatge fresc (tipus mató) del formatge del Cantal o de la Guiòla que es barreja i es pasta durant força temps amb un bastó de fusta per aconseguir una textura espessa. Pot estar una mica condimentat amb all i amb algun trosset de formatge curat.

segueix a

MILLAU (II)

MILLAU (II)

Gorges de Tarn – Cervennes – Grands Causses

ve de:

MILLAU (I)

Dia 7 d’Abril de 2012

Millau – Gorges de Tarn – Corniche des Cervennes – Col du Rey – Gorges du Tapoul – Gorges de la Jonte – Millau

Aquesta ruta si que és complerta….uns 250km, però per res la que volíem fer originalment, ni tant sols la que portàvem al sortir de l’hotel. Preteníem pujar al Mont Aigoual pel darrera, ja que ahir no varem poder, però el malt temps i la pluja fa que anem modificant l’itinerari per intentar evitar en lo possible el malt temps… i com això no és possible… evitar posar-nos en cap merder que ens ho faci passar més malament del desitjable.

Al final, la ruta que varem fer, és aquesta… maca i entretinguda…. si hagués estat amb bon temps… jejej

El sol de la tarda no va ser més que una treva efímera, i es passa la nit plovent de nou. Pel matí, anem a buscar un lloc per esmorzar, (preferim un bocata que l’esmorzar “continental” d’hotel). Avui encara plou…. juer quina putada!!!

Com pensem que la pluja és poca, marxem sense la roba d’aigua posada, però encara no hem fer 10km, que la cosa es comença a posar seria i parem a equipar-nos.

Seguim el riu Tarn, i entrem de ple a les gorges que porten el seu nom.

Les Gorges del Tarn és un congost creat pel riu Tarn entre el Causse Sauveterre i el Causse Méjean. Les gorges es troben principalment en el departament francès de Lozère, però també en l’Aveyron.

El riu Tarn que transcorre pel vessant del Mont Lozère, ha anat formant al llarg de les èpoques un profund i espectacular congost de uns 53km i amb profunditats de fins a 600mts.

En un recorregut d’extraordinària bellesa, a través d’una de les zones menys poblades de França on podem descobrir alguns dels pobles més bonics de la regió de Lozère.

Per desgràcia… el temps segueix fent la guitza. Tenim que fer anar parant per fer algunes fotos per no mullar en excés la cámara. La carretera és molt entretinguda i maca. Transit, avui, 0.

Passem per les Vignes i continuem…

Tot aquest tram, passem per multitud de túnels picats a la pedra i grans baumats, però s’aporta la palma un tram en que la carretera es desdobla per cada sentit de la marxa, és el Circ de les Baumes.

Com que passem per sota, fem un canvi de sentir per fer el tram que toca els baumats…

Passem pel bonic Chateau de la Caze, que crec que ara és un luxós hotel,

I arribem a Sainte-Enimie, on si que parem una estoneta a estirar les cames, espolsar-se l’aigua de sobre i comprar un parell de recordatoris de les Gorges.
Sainte Enimie és una ciutat medieval amb carrers empedrats, situada al centre del congost que posseeix una bonica església del segle XII. Als seus voltants es troben el Castell de Prades, la vila de Castelbouc i Igloos de Causse de Sauveterre, construïts en pedra.
Nosaltres per això, simplement ens fem una foto…. plou!!!

Encara no a un parell de quilometres ens trobem amb un mirador sobre el tarn, allà baix i veiem un pintoresc i encaixonat poblet, Castelbouc…

Girem cap a Florac, que deixem a la dreta sense entrar-hi, i anem a buscar Sant Laurent de Treves.

D’allà, comencem a enfilar-nos per la D9, i entrem “oficialment” a les Cervennes. Pugem fins arribar al Col du rey de 992 metres. Parem i aprofitem a fer un catxe.

COL du REY,

Fa força fresca. Estem a uns 3ºC i cal dir que en tot el dia no passem pas dels 10. Aquí comença una magnifica carretera que passa per la Corniche des Cervennes.

Tot i que l’asfalt és moll, és magnifica i amb un asfalt perfecta. Un lloc ideal per al les motos, i ens trobem un tou de cartells que recorden que tinguis prudencia.

Ens aturem a fer altre catxe en un bon mirador….

Corniche des Cévennes – Sèm pas bièn aicí ??,

Aquí baixa la carretera cap al poble de Pompidur i la carretera segueix perfecte. Sembla que cap el fons claregi, i el terra cada vegada és més sec.

La part negativa és que a la nostre dreta, el Mont Aigoual és sota un espès núvol y no fa gens de gràcia.

Decidim replantejar la ruta i aprofitar una mica la treva d’aigua i de camins secs. Tornarem enrere cap a col du Rey pel petites carreteres del fons de la vall.

Baixem per una estreta carretera fins Notre Dame de Vallfrancesque, una pedania molt pintoresca, amb una esglesia que amaga un catxe…

NOTRE DAME DE VALFRANCESQUE,

Passem per sant Etienne Vallee Française i seguim per carreteres petites peró bones.

Just abans d’entrar a Saint Germain de Calberte, trenquem a l’esquerra cap al Col de Malhaussette i seguim pujant

Fins a Col du Rey, on tornem a agafar la carretera que hem passat fa una estona, tot i que ara la deixem als 2 quilometres per baixar a Vebron per una petita i feréstega carretera…

El cartell que trobem al la cruïlla, és prou eloqüent. (

Per descomptat, aquí ja tornen a caure gotes.

Ara anem cap a les Gorges du Tapoul tot fent una petita carretera… maca i estreta, però les gorges queden ensorrades i no i passa pas la carretera…

Prenem alçada… i ens acostem al Mont Aigoual, que l’hem estat rondant ahir i avui… no hi ha manera, plou i segueix sota una espessa boira… ni ens ho plantegem…

Arribem a una 1200 metres d’alçada, decidim anar tirant cap a Millau i deixar la boira enrere

Passem Meyruers i entrem a les Gorges de la Jente. Un engorjat més ample que les de Tarn, però tampoc tenim molt de temps per gaudir-ne… com més ens acostem a Millau, més plou.

Per una estona ens posem al darrera de l’única moto que hem vist de ruta. Soferts com nosaltres.

Volíem visitar el Chaos de Montpellier le Vieux, però plou massa. Portem tot el dia sense treure’ns el traje d’aigua. Hem fet 250km quasi tots sota la pluja i no hem parat ni a dinar.
Ens queden 15km fins l’hotel i posem rumb fix.

Com cada dia, un bon dinar sopar i al llit d’hora… estem força cansats. No ha estat un dia fàcil.

Dia 8 d’Abril de 2012

Millau – Autopista – Ceret – Coll d’Ares – La Gleva – Manlleu – Molins de Rei

El dia es lleva força núvol. Hem mirat meteofrance i pronostica pluges i turmentes per on teníem pensat baixar, per l’interior cap a Carcassona i clarianes a tota la façana mediterrània.
Muntem la moto i anem a esmorzar. Sembla que el cel s’obre i deixa clarianes… tot i això cap a Saint Affique, per on volem marxar, és veu fosc.

Decidim refer la ruta altre cop. Ja se sap, gat escaldat amb aigua tèbia en te prou. Decidim que baixarem per l’autopista, que a França és molt més econòmica (per les motos que paguen la meitat, tarifa 5. Com a dada curiosa, de Molins de Reia a la Jonquera hi ha 162Km i varem pagar uns 12,5€, de la Jonquera a Beziers 130km i pagues 5,5€ i fins a Millau, altres 120km, de franc ) i sortirem abans de la Jonquera i baixarem pel Coll d’Ares i Camprodon.

La ruta és aquesta.

Carreguem les maletes i ja som en marxa.

Donem una volta per la ciutat mentre esperem que el Tomtom agafi senyal i aprofitem per fer algunes fotos..

Com el viaducte es veu força be i no és tapat pels nuvols, no ens resistim a passar-hi. Ho hem fet per sota un parell de vegades… només queda passar-hi per dalt i admirar l’obre d’enginyeria.

Cal dir que l’autopista que va de Beziers a Clemont-Ferrand és gratuïta, nomé ses te que pagar el pont, 4,8€. Si no, cal sortir de l’autopista, traspassar Millau i tornar-hi com s’ha fet sempre.

Realment el viaducte és espectacular també vist des de dalt… llàstima que els lateral siguin tapat i no et deixin veure be la vall del Tarn.

Sembla que el dia s’aguanta, i baixem ràpid per l’autopista.

Per un moment patim. En acostar-nos a Narbonne comença a ploure i ens ve al cap una vegada que ens va caure precisament per aquesta mateixa autopista una tromba d’aigua que varem tenir que parar sota un pont, per sort son nomes quatre gotes que les passem ràpidament.

A mida que baixem al sud, el sol es va imposant, fins que tenim una magnífica vista del massis del Canigo nevat. Espectacular.

Sortim de l’autopista i anem a Ceret. Com gaudim a partir d’Amelie-les-Bains. Com necessitàvem aquest tram per rodar com cal.

Pot ser hem fer una desena (llarga) de vegades aquest tram de carretera fins a Camprodon. Us puc assegurar que mai l’havia gaudit tant. Asfalt sec, bo, amb sol……

Just abans d’arribar a Prats de Motllo, parem a fer un últim catxe.

La fontaine de Lara,

Pugem a Coll d’Ares, i parem a fer una visita al Motarrescatxe que hi ha allà per veure que tot és correcte i en el seu lloc.

La idea és dinar a Can Barala de sant Pau de Sesguries, peró son les dues del migdia i ho trobem ple a rebentar. Decidin seguir i anem fins la Gleba a dinar al restaurant del santuari. Un restaurant conegut per les carns que poses de tot el mont i d’animals exotics. Avui el plat estrella és la Boa i el Cocodril, que acaben de prohibir la importació i serà l’última carn que es podrà menjar en molt de temps (legalment). Demano un palt de carn de cocodril i de cangur.
Espectacular!!!!

A mig dinar comencem a wassapejar amb en Manel i en Grimaldi. Entre conyes, en Manel comenta que és a Manlleu, només a 3km d’on som. I és el seu aniversari i ens convida a postres!!!!!

Acceptem i coneixem a tota la seva família. Molt bona gent que ens obren les portes de casa seva i treuen un munt de pastissos i licors… GrRRSRSrarsadfasdd!!!!!!

Ens i trobem tant be que quasi descuidem que tenim que anar a buscar el brut abans de les 8 de la tarda i és ja molt trad. Molt agraïts, marxem traient xispes.

Arribem a casa que passen uns minuts de les 7 de la tarda. Justos per canviar-se de roba i agafar el cotxe.

Han estat uns dies molt intensos. No han sortit tot lo be que volíem, és clar!, però com tot, ha estat una experiència bona. Sempre penso que la part positiva d’aquestes circumstancies fan que acabis valorant molt més el fet d’anar en moto quant fa bon temps i tot va be.
Tantmateix, anar sols en moto per aquestes zones, a vegades solitàries i difícils, fa que agafis lligams i confiança, tant amb la “muntura” com amb el copilot.
Segurament si estes en les nostres mans triar el temps per anar en moto, no seria aquest, però el preferim a tenir-nos que estar a casa veient com plou per darrera de les finestres.

  • MOLTES GRÀCIES PER LLEGIR-NOS


IV RUTA DE LOS PENITENTES

1 i 2 de maig de 2009

Certament va ser casualitat, tot donant un tomb per l’espai de Moterus, veure referències a la ja famosa ruta de Penitentes.
Desprès de llegir detingudament la informació que allà s’hi donava, em dono compte que és a punt de ser el dia i l’hora en que s’obrien les inscripcions… el dia 8 de febrer a les 00.00 de la nit, i sense pensar-ho, ens esperem a la mitja nit, i fem la inscripció.

Cinc minuts són els que triguem a realitzar-la, i ja obtenim el dorsal 401. Als 45 minuts, ja s’han acabat tots els 500 que hi havia disponibles….

I quin és el secret de tal èxit???? D’entrada mireu tot el que ens explicaven de la concentració a la plana web dels organitzadors, El Moto Club Monrepós…

Club Motor Monrepós ha escrit:
¿QUE ES LA RUTA DE LOS PENITENTES?

La Ruta de los Penitentes en un evento para motos NO COMPETITIVO de carácter turístico. Su objetivo es planificar una penitencia a través de un recorrido de gran belleza con el fin de que los participantes sigan dicho itinerario y disfruten de un placentero día a lomos de su moto. Este recorrido resulta en algunos tramos extremadamente duro, por la cantidad de curvas que contiene y la longitud del mismo.

El itinerario consta de 650 kilómetros y 15 puertos de montaña de diversos tipos, y dentro del mismo se realiza un almuerzo-comida. A lo largo del recorrido hay repartidos 8 puntos de control, que se encargan de comprobar la situación de los participantes en cada tramo de ruta, siendo útil en el caso de accidente o avería. Además, el paso por estos puntos de control justifica el haber completado íntegramente el recorrido propuesto sin atajos, por lo que el participante que justifique el paso por los 8 puntos de control sin abandonar, recibirá un diploma por realizar con éxito el recorrido de la Ruta de los Penitentes. El recorrido de la Ruta está pensado para ser realizado en un lapso de entre 12 y 14 horas, almuerzo incluido, por lo que trata de potenciar que los participantes disfruten de un modo pausado de la belleza del recorrido, parando en los lugares que deseen a hacer fotografías. A lo largo del recorrido hay unos 250 Km. “de enlace” que pueden ser completados a la velocidad máxima permitida, mientras que en el resto del itinerario hay tramos muy revirados con medias de entre 30 y 60 Km./h, dependiendo de los sectores.

una vegada llegida la descripció que fan del recorregut….

QUI SI POT RESISTIR!!!!!!!

Això si…. el recorregut queda en secret fins el dia de la inscripció.
Una vegada hem tornat i llegit les opinions dels participants, queda clar que és segurament el recorregut més dur de tots els que porten fets.

En el mapa podeu veure la que va ser la IV Ruta de los PENITENTES. Si cliqueu podreu veure-la en el google maps amb més detall.
Tot i amb això, cal dir que hi ha un tram, entre el punt E i el F que el google no hi vol passar, però cal prendre el camí que en el croquis de sota està marcat en rosa… si llegeixes i segueixes la crònica, no te pèrdua.

Clica per obrir la ruta a GoogleMaps

Si us voleu baixar l’itinerari en format .itn pel TOMTOM, cliqueu aquí sota.

Penitentes.itn [954 Bytes]


Passem així, amb l’itinerari a la vista, a relatar la nostra experiència en aquesta magnifica prova de resistència!!!!

Divendres 1 de maig,

Amb il.lusió, com sempre malgrat la insistent pluja, marxàvem amb el nostra portaavions cap a Saragossa…
Eren les 9 del mati.

Veiem que l’autovia està tallada a l’alçada de Monmaneu, per lo que a la que som a Jorba sortim a l’antiga N2… fins a 18km de cua s’hi arriben a formar…
La veiem des de l’antiga carretera…

Sense incidents, arribem a Saragossa. Al punt de la inscripció, Moterillos, on ens donen el dorsal, una samarreta i el road boock hi trobem ja a moltissims dels motarres que van arribant de diferents punts de la geografia… també amb moltes ganes de iniciar l’aventura.

Desprès, anem a l’hotel, un 4 estrelles nou a estrenar… QUIN LUXE!!!! Quedem sorpresos… i tot per 60€ la nit i esmorzar….

El dinar de fraternitat és al mateix hotel. Mengem molt i molt be.. per 13€. Com s’ho treballen aquests de l’organització!!!

Anem a Moterillos… el lloc on hem fet les inscripcions i d’on surt la rua cap a Saragossa… Donem una volta i veiem la quantitat de diferents motos que hi ha… Rs, customs, nakets, trails, maxitrails, gt’s, algun side…. alguna goldwin…

La cua de 500 motos fa impressió… recorrem els carrers de la capital Aragonesa, i som l’atracció de tot hom

Parem just a tocar la plaça del Pilar i anem a fer una visita a la Basílica…

Per acabar anem a San Juan de Mozarrifar, on es tenia que fer el Breefing.

En comptes d’això, ens trobem amb una xerrada de més de una hora i mitja sobre seguretat vial, que si be, era molt interessant, crec que fora de lloc, o com a mínim exageradament llarga per lo que esperava la gent. Tot i això cal agrair l’esforç i la dedicació del ponent.

Aquí ens trobem amb en Mateu (Chiquitin), que havia pujat més tard. Deixem el breefing i anem cap a sopar….. demà tenim que matinar!!!

Dissabte 2 de Maig

Hem dormit poc… ens llevem a les 6,30 del matí, ja que volem esmorzar a l’hotel abans de marxar… el restaurant obre a les 7, i la sortida de Penitentes és a les 7,15.

Marxem i arribem a Moterillos… i a una munió de motos…. una cua monumental ja que només deixen sortir en grups espaiats uns minuts entre ells… altra cosa que l’organització tindria que mirar de millorar (crec), ja que amb tot plegat ens hi estem uns 45’ per a sortir.

Quant marxem, son les 8,30 del mati… per mi, massa tard per a fer una ruta tant llarga…. tindrem que alleugerir el pas…

Marxem, i anem per l’autopista a buscar l’autovia de Huesca A23,però per indicacions expresses de l’organització, està totalment prohibit passar-hi, cal sortir a Villanueva de Gallego per agafar la N-330… per suposat així ho fem…

Una vegada hem arribat a Huesca, si que prenem l’autovia, tot seguint els indicadors de Jaca – Sabiñanigo, i que ens enfila ràpidament i sense problemes cap el al port del Monrepos de 1280 mts.

Així que iniciem la baixada del port… s’obre una magnifica panoràmica sobre els Pirineus, que ens esperen nevats al fons…..

De sobte, trobem el desviament cap a Boltaña, per la A-1604. Una magnifica carretera, una mica abonyegada però molt agradable de fer.. (encara estem descansats).
Trobem molta cua, motos que van en grup i no tiren ni a tiros… però no ens atrevim a adelantar…

gaudim del paisatge i de la pujada al port de Serrablo, de 1291 metres. La baixada és bona, i la fem sense contemplacions, ja que ens hem quedat sols…

Aquí ens adonem de quin és el vehicle més ràpid per fer penitinetes… una escúter ens avança sense contemplacions… ens quedem amb un pam de nas… i mira que corríem!!!!!

De Boltaña, anem en un plis a Ainsa per la N260, on i trobem una gran cua a la gasolinera. Quina sort que nosaltres ja n’hem posat. Aprofitem a parar, portem ja dues hores i quart de moto.

Reemprenen ruta. Ara anem cap el Tunel de Bielsa per la A-138, peró dins d’Escalona, deixem la carretera bona per girar a l’esquerra per la HU-631, direcció Fanlo – Cañon de Anisclo.
Certament totes aquestes carreteres que portem fetes i les que farem, ja les hem fet en altres ocasions.

La carretera del Cañon de Añisclo (que el forma el riu Vellos), la recordava ja molt desfeta, però aquesta vegada la retrobem plena de grava i pedres…

tot i amb això, val la pena fer-la i passar per aquest extraordinari itinerari natural del Parc Nacional d’Ordesa.

Arribem a Fanlo, i d’aquí baixem fins a Broto, lloc on si fa la concentració de Fantasmas…. a la que hi hem anat una vegada. També força recomanable.

Fem benzina aquí, però no ens entretenim ja que el dinar el tenim a tocar. Anem sobre l’horari que teníem nosaltres previst, si volem arribar a les 8 del vespres a Saragossa.

El dinar es a Torla. Al cor del Parc Nacional d’Ordesa. Recordo haver estat aquí en varies ocasions per escalar el Tozal de Mallo.

Arribem que encara no son les 12,30. Força d’hora, però hem esmorzat a les 7 del matí i el tenim als peus. Encara no hi ha gaire cua i podem dinar… senzill, però sortim satisfets… que és l’important… amb una hora des de la nostra arribada hem enllestit.

Ara anem a Biescas. Tornem sobre les nostres roderes fins tornar a trobar la A-260, i girem a la dreta.

De camí passem pel port de Cotefablo de 1423 metres. L’he fet varies vegades. El trobo genial, tant per un cantó com per l’altra.

Ràpid i amb bona carretera en general, no ens adonem que ja som a Biescas, població per sempre estigmatitzada per la tragèdia del 96 on varen morir 87 persones.
Al trobar la A-136, la prenem direcció a França.

32 quilometres de bona carretera que tot seguint el riu Gallego s’interna a la Vall de Tena i s’enfila al coll de Portalet de 1794 metres

A mida que anem prenent alçada, la neu que fins ara la veiem per sobre nostra, cada vegada es fa més present.

Passat Formigal, la neu ja és per tot arreu. Parem al Coll de Portalet per fer les fotos de rigor. Val la pena!!!

La baixada entre la neu , és brutal. No es pot córrer massa perquè el terra és mullat i fa por que hi hagi gel, tot i que no fa molt de fred.

La vessant nord sempre és més carregada de neu.

Hem entrat a França, i la A-136 passa a anomenar-se D-934.
Baixem deixant a la nostra esquerra el Midi d’Ossau, altre important objectiu alpinístic d’altra època (meva, clar), tot i que el temps ha canviat i la boira baixa no ens deixa veure els cims de les muntanyes…

Seguim la carretera fins a Bielle, on prenem un desviament cap a l’esquerra que puja al Col de Marie Blanque, de 1035 metres. La carretera en aquest tram força en condicions, s’enfila.

De baixada, arribats a la N-134, la seguim en direcció a la frontera d’Espanya, la que passa per Somport…

Peró la deixem tot passat Bedous per anar cap a Lee i Lees Athas.

Prenen en aquest ùltim poble la carretera D441 que puja primer al coll de Bouezou de 1009 metres per arribar al coll de Labays, de 1351 metres.

La carretera torna a ser estreta i maca. Em sento en la meva salsa… estirem amunt tot gaudint de l’entorn natural.

En el coll de Labays ens trobem un control, i nous companys de viatge, no tant agradables,la boira i la neu.

Tot i amb això, aquesta vegada la boira no és humida, i podem anar sense posar-nos la roba d’aigua.Prenem la D-132 direcció al Coll de Pierre de St. Martin.

La ruta puja i puja, i tot i que no veiem res, n’hi ha prou per veure que els vorals de la carretera cada vegada estan mes plens de neu.

Passem primer pel Col de Souder de 1540 metres, i tot seguit el col de Pierre de St. Martín de 1760 metres, punt culminant i porta de la frontera amb Espanya.

Ara la carretera s’anomena NA 1370, i passat el Portillo de Eraice, baixem el port de Belagua.

Anem cap al Roncal.

Baixant, ja havent deixat les neus amunt, trobem el desviament a l’esquerra de la NA-2000 amb les indicacions de Zurita i Ansó.

Zurita no l’arribem a veure, ja que trobem un desviament cap a Ansó que prenem a la dreta. És la HU2042, que passeja per mitjà de la Vall d’Ansó, seguint el riu Veral, que seguirem fins Berdún.

Allà seguim per l’A-1205 fins a Pamplona de Jaca.

Allà parem a fer benzina. Anem secs i hem de proveir. Són les 6 de la tarda. Gairebé no hem parat.La ruta aquí la ruta va cap a Sant Juan de la Penya i Anzanigo, pero l’organització decideix neutarlitzar aquest quilometres fins el panta de la Penya a partir de les 6 de la tarda, i son les 6,15.

Creieu-me que agafo una fort emprenyament. Peró les normes son les normes. Tot i amb això, ja penso que el nostra Penitentes queda descafeïnat. Sort que son trams que ja coneixem d’altres vegades.. la foto que us poso a continuació son a tall de informació, i per que vegeu que és San Juan de la Peña, que si no coneixeu, ja trigueu a anar-hi.

Al Pantano de la Penya retrobem la ruta i a partir d’allà la seguim de nou.

Passem per davant de Riglos… impressionants, imponents, espectaculars…. creieu-me si us dic que m’hi he enfilat per totes les seves verticals, el Mallo Fire, el Pison i la Visera…

(no em puc resistir a posar-vos unes fotos fetes per mi…. “antigues” de algunes de les escalades que havia fet allà amb el meu company Pensio)

Arribem a Ayerbe on girem a la dreta per la A-125 cap a Ejea de los Caballeros.
Tenim per davant 30 quilometres de corbes per una bonica carretera.

A la que portem 15 quilometres, esdevé la desgràcia. La cadena surt del seu lloc i pica el carter, que deixa anar tot l’oli per terra. (les últimes noticies diuen que l’avaria no serà molt greu i que es podrà arreglar la moto sense molts diners 

Per a nosaltres s’acaba aquí l’aventura. Una llàstima perquè érem molt a prop de l’arribada. Quedaven 30 quilometres de camí per agafar l’autovia fins a San Juan de Mozarrifar.

Acabem la ruta a cavall de la grua. I després en taxi fins a Zaragossa.

Així, aquí acaba el que ha donat de si la Quarta edició de Penitentes.

Certament és dura, però tampoc res de l’altra mon. Caldrà tornar-hi l’any que ve.

Com sempre en aquestes coses, difícils i laborioses de muntar, hi surten fallos i problemes, que mirant-ho des de la barrera a toro passat, penses… jo no ho hauria fet així o aixà… com diu el meu pare…. “quant se li veu el cul, se sap si és mascle o femella”. Son prou grans i sabran valorar i millorar per l’any que ve.

Per la meva part, no tinc més que animar-los a continuar amb aquesta magnifica feina i felicitar-los molt efusivament per haver-nos donat un cap de setmana tant divertit i motarra com aquest.

Doneu per segur, que si podem, l’any que ve i tornem.

CARME I MIQUEL

III – La Selva Negra (Alemanya)

Part 3 – Tornant de Freiburg im Breisgau, tot passant pel Vercors

II – La Selva Negra (Alemanya)
I – La Selva Negra (Alemanya)

DIA 15 d’AGOST

Opfingen (Freiburg im Breisgau) ==> Rencurel (Vercors)

La ruta
Clica el mapa i podras veure la ruta en detall

La tornada, volíem que tingues la mateixa filosofia que la pujada, no pagar ni cinc d’autopista!!!!

Amb aquesta idea arrencàvem de Opfingen.
El dia però, apareix molt gris i tapat, i tot i que no plou, ho veiem tant malament que marxem tots equipats per entomar tota l’aigua que caigui.

Prenem l’autovia, i encara no hem arribat a Mulhouse, que ja plou a gots i barrals….

Decidim seguir per autopista i pagar, veiem la forma més segura i ràpida d’anar.
A mida que baixem de latitud, el temps s’arregla una mica, i havent passat Besançon decidim treure’s els plàstics i deixar l’autopista…

A l’alçada de Cologny parem a fer un mos i un cafe.

En apropar-nos a Bourg en Bresse, torna a ploure, i ens tornem a fer el ritual de posar-nos la roba d’aigua… decidim anar per autopista fins a Lyon.

Una vegada deixem enrera Lyon per l’A43, sortim per Bourgoin Jallieu. Aquí el paratge torna a ser maco i verd…. un verd més clar, però notem que ens acostem al Vercors…

A Les Caves parem un moment, estem a tocar del Vercors… el tenim davant mateix, però fa por només veure’l… imatge familiar, per altra costat, per a nosaltres!!!!

Ens enfilem cap a Les Ecouges per St Gervais, que passa per un tunel picat a la pedra. Som a 10 minuts de Rencurel…. i casi ens caiem de cul en trobar-nos la carretera tallada….el que ens obliga a donar una volat de quasi una hora per Pont en Royans

Amb les ultimes llums del dia, negra que fa por, arribem a l’hotel Marronnier

DIA 16 d’AGOST

Rencurel (Vercors) ==> Formigueres

La ruta
Clica el mapa i podras veure la ruta en detall

A priori aquest era el nostre últim dia. Teníem previst acabar a casa, però ens resistim a acabar amb el viatge i sucumbim a la proposta dels Tigres d’allargar-la unes hores més per anar a passar la nit a Claudies de Fenouilleres.

En llevar-nos a Rencurel, descobrim que el dia és clar i força clar. Esmorzem i ens posem en marxa..

És un plaer tornar a rodar per les carreres del Vercors… ens venen molts records de l’any passat que hi varem estar en dues ocasions.
A l’hora d’esmorzar, Jean François, l’amo de l’hotel, ens comenta que ja hi ha obert el nou túnel de Les Barraques. Com que és una carreta que ningú de nosaltres ha fet, ja que feia temps que estava tancada, decidim fer-la tot marxant.

Així dons, marxem tot fent primer les Gorges de la Bourne…

Per, una vegada arribats a Pont-en-Royans, prendre la carretera dels Petits Goulets
La carretera és entretinguda, i te uns túnels picats a la pedra…

Peró el tram més espectacular de Les Barranques, és tancat i en el seu lloc hi ha posat un túnel nou…. per cert amb un radar a 70 km/h al mig….
(en la foto podeu veure l’antic túnel barrat a la dreta)

Desprès anem fins el coll de Roussel, impressionant com sempre, vist des de dalt, i per descomptat de fer-lo.

Una vegada a Die, anem tirant avall per una sèrie de carreteretes petites, recargolades i estretes.

I entre colls i atapeïts boscos,

arribem a trobar la D94, que corre al costat del riu Eygues, amb el que forme unes boniques gorges. Aquí parem a dinar el Pikenike que portem.

Passem Nyon i despres, a l’alçada de Orange, prenem l’Autopista, que seguirem fins arribar a Rivesaltes, 200 km més enllà, on la deixem per anar cap a Claudies de Fenouilleres.

En arribar tenim la mala sorpresa que és ple. Pinten bastos, ja que son 2/4 de 8 de la tarda i a França això ja és moooool tard.
Ho tenim xungo… hem parat a quasi tots els hotels i fondes que hem trobat, i tot és ple,,,, on és la crisi!!!!!
Decidim, que tot i que arribem a les 10 de la nit, marxem cap a Puigcerdà….

En arribar, ja fosc i negra nit a Formigueres, truquem al Miquel per si sap on podem dormir a Alp o Puigcerdà. Mentre ell ens fa gestions, trobem un hotel que els queda una habitació. La compartim amb els Tigres, i li agraïm al Miquel les molèsties preses.

Han estat més de 8 hores sobre la moto. Estem cansats. Avui dormim plans.

DIA 17 d’AGOST

Formigueres ==> Parets del Valles

La ruta
Clica el mapa i podras veure la ruta en detall

Avui si que això fa olor a final. Ja no queden més dies. Portem moltes hores de moto i quilometres. Ens ho hem passat be i hem vist moltes coses.

Marxem cap a Puigcerdá i ens arribem a Alp.

El Miquel (In1til) ens espera. Aprofitem per fer un veure amb ell i ens explica com ha anat la seva aventura donant la volta a la Peninsula… Ells han estat rodant 15 dies. Tota una aventura!!!!

Pugem a la Collada de Toses per la Massella fins a la Molina, i desprès, baixem cap a Ribes per Toses i Planoles.
En arribar a Campdevànol, ens acomiadem dels Tigres. Han estat uns dies de convivència molt intensos que han servit per a coneixer-nos una mica més, i per compartir uns quants quilometres, que a son uns 50.000.

Tot i que en aqesta ocasió han estat 3200!!!

Ara esperar a la propera.

No se si heu tingut la paciencia d’arribar fins aquí, pero si és aixó, moltes gracies.

Carme i Miquel

II – La Selva Negra (Alemanya)

Part 2 – Freiburg im Breisgau – Tres rutes per La Selva Negra

I – La Selva Negra (Alemanya)
III – La Selva Negra (Alemanya)

DIA 12 d’AGOST

Freiburg im Breisgau (Teorica Ruta Centre, plou!)

Es passa tota la nit plovent…. a mars!!!!!! En llevar-nos i en reunió sumarissima, decidim que no cal ni provar fer la ruta. Ens sap greu, però és lo mes cabal.

Tot i això, aquí us deixo l’itinerari previst, segur que val mol la pena fer-lo. Per si algun dia hi aneu.. ja ens ho explicareu.

La ruta
Clica el mapa i podras veure la ruta en detall

Així que, sota la pluja i armats amb paraigües, iniciem una aventura, on els GPS no hi tenen gran cosa a dir. Arribar-nos a Freiburg amb transport públic.

Veiem passar un bus que l’assaltem i entre signes, angles macarronic (per les dues bandes) i una mica molta de voluntat per part del conductor, trèiem un bitllet que ens servirà per tot el dia i tots els transports públics, tots quatre 8€

El bus ens deixa a les afores de la ciutat, fem un transbordament i agafem un tramvia, que ens deixa, miraculosament al centre de la ciutat.
I ja ens tens, quatre motarres, vestits amb la samarreta de motarres (per que voliem fer-nos una foto pel motarres ha estat aquí) com si fóssim d’una escola al mig de Freiburg, caient aigua desesperadament.

L’única solució la veiem en un bar, on ens hi estem una bona estona esperant que afluixi.

Així que passen 45 minuts, ens adonem de la magnitud de la tragèdia, i decidim fer turisme sota la pluja, així que a mullar-se toca.

Fem una visita primer que res a la Münster (catedral) de Freiburg s un edifici majoritàriament gòtic.

Tant el vestíbul com la portada oest estan poblats d’estàtues de finals del segle XIII, que representen a Satanàs i a diversos personatge bíblics. A l’interior, la nau principal també està embellida per interessants estatues.

Just al darrere hi trobem el Historisches Kaufhaus, de color vermell, que és un edifici del segle XV.i una mica més enllà es troben les oficines del Arzobispat.

Segueix plovent i comença a fer gana. Ens posem a un restaurant a voleo… total no entenem la carta de cap d’ells…. per tant tots valen.

SORPRESA!!!!! Ens hem posat en un restaurant turc…. ja te kllons!!!! Si ja no saviem que demanavem, ara encara pitjor. Aixó és com la ruleta russa.
Per sort l’amo del restaurant, que diu que és del R. Madrid, ens fa entendre que deixem el dinar en les seves mans…. QUINA POR!!!!

La veritat és que vàrem dinar molt be, menjant uns plats molt bons 

Continuem la nostra passejada humida…

Es fa tard, i just devant del Martinstor (torre del rellotge) prenem de nou el Tramvia

I tornem a fer transbordament a la parada de Paduaallee, on esperem que passi el 31 que ens tornarà a portar a l’hotel.

Avui amb una mica més d’experiència… ja cauen les primeres salsitxes alemanyes, acompanyades per unes birrones.

Un dia de turisme passat per aigua acaba. Li comencem a agafar carinyo al meló, que ens fa companyia nit i dia.

DIA 13 d’AGOST –

Opfingen (Freiburg im Breisgau) ==> Selva Negra (Ruta Sud)

La ruta
Clica el mapa i podras veure la ruta en detall

Avui en llevar-nos no plou. Esmorzem impacients i acabem de fer una ullada a la ruta que farem.
Decidim fer la zona sud de la Selva Negra, que creiem és la que tindrà les carreteres més petites i estretes.

Sense perdre temps sortim. Tenim ganes d’internar-nos a la Selva Negra.
Primer per aixó creuem Freiburg.

El dia no és del tot clar, però entre núvols i ullades de sol, s’aguanta tot el dia.
En seguida que deixem Freiburg al nostre darrera, prenem la L124, que en seguida s’interna en alts boscos d’avets. La carretera és bona i revolada…

La Selva Negra s’estend des del Dreiländereck (que és el punt geografic on coincideixenAlemania – Suissa i França)(punto geográfico donde coinciden Alemania-Suiza-Francia) a la part mes sud d’Alemanya i puja 160 km cap al nord. Aquesta estora vegetal, que una amplada que varia entre els 30 i els 60 km.
El clima és purament de muntanya, i ràpidament ens adonem que si el sol no és present, amb les jaquetes d’estiu (tot i portar els forros a sota) passem molt de fred.

Parem a posar-nos els jaquetes d’aigua, que funcionen a la perfecció contre l’aire fred. Aquesta operació la fem moltes vegades a partir d’avui. Ja ho veureu per les fotos…

Els paratges son d’un verd intens. Extensos prats , boscos d’avets foscos i ombrívols, cases plenes de flors….
Tots mirem a veure si veiem la Heidi corrents d’arrera les cabres… 

 passem per Muggembrunn, Todnau i Wieden

La baixada cap a Wembach és molt maca,

en arribar a Wembach parem a fer benzina i prenem la L131

Parem a comprar el dinar en un petit poble, Niederböllen, i desprès seguim, fins a Kandem per la L132 i despres la L135 cap a Bademweiler.

I desprès entre boscos i prats, cap a Steinen per la L135

Aquí prenem la 317 i uns quilometres abans d’arribar a Wehr , parem a dinar en una zona de pikenike…
Ens fa mandra obrir el meló, i l’indultem un dia més. Ja és un passatger amb forces quilometres.

Això si, una vegada arribats a Werh parem a fer un cafè…

La carretera que prenem ara, la L148 direcció a Todtmoos, és impressionant i molt maca ja que puja pel curs d’un petit riu, el Wehra, que forma una tancada vall…

Just ara fem un tom i tornem en sentit contrari al que anàvem per la L151 cap a Laufemburg, aquí parem una estona a admirar els grans prats que apareixen entre els avets… verd i més verd…. el dia acompanya…. ens ho passem be rodant….

A Albbruck tornem a girar direcció nord, remuntem altre rierol, el Alb, que és afluent del riu Aare (qui no ha sentit parlar d’aquest riu, nom altament reconegut pel aficionats als mots encreuats). La carretera s’engorja en algun tram…

En arribar a Immeneich la carreta es torna més oberta, ens trobem forces motos….

i arribem a Sankt Blasien, una població termal i turística, amb una magnifica catedral…..

Seguim amb l’itinerari, que ara no és tant emboscat, fins arribar al llac Schluchsee i parem a fer un berenar (de galetes) a Kappel, d’on volem anar a veure el turistic llac Titisee

Arribats a les proximitats de Titisee, ho troben tot tancat per obres, no sabem, ni amb les ajudes del tomtom arrivar a on voliem, i com que ja portem moltes hores en moto, enfilem cap a l’hotel, que hi arrivem a les 7 en punt de la tarda…

Han estat 9 hores d’activitat, de les quals 5h35’ han estat sobre la moto per ha fer uns 330 km.
Demà més…..

DIA 14 d’AGOST

Opfingen (Freiburg im Breisgau) ==> Selva Negra (Ruta Nord)

La ruta
Clica el mapa i podras veure la ruta en detall

El dijous es lleva força assolellat. El dia promet, i ens afanyem iniciar la ruta.

Avui toca fer el sector nord, la que toca a Baden-Baden, i en certa manera la zona més turística i coneguda de la Selva Negra.

Com ahir, només en sortir de Freiburg, ens trobem amb fastuosos paisatges de prats amb petites cases i nuclis poblats.

Que es combinen i alternen amb els boscos….

pobles pintorescos, esglésies, motos de cara, explotacions forestals…

sempre amb el verd intens de fons.
Com podeu observar, sempre anem amb la roba d’aigua… i és que fa fred sobre la moto. Al sol s’està be, però la carretera és força obscura i humida, a causa del bosc.

Passat Kniebis, decidim parar a dinar, i trobem una zona amb banc, a tocar amb un sorprenent mur vegetal….

Aquesta vegada li ha arribat la fi al meló, quasi 1000km desprès d’haver-lo comprat, sempre espectador sofert de les nostres aventures…

Mira que estava bo el comdemnat !!!!1

Just al moment de marxar, com sortits de la selva, una colla de Tigers ens assalten…. el Xavi i la Ceci estan en la seva salsa… 

Desprès de dinar, seguim per carreteres força ràpides i perfectes cap a Ruhestein… no m’estranya trobar aquí tantes motos amunt i avall…

No és estrany trobar aquestes senyals per les carreteres Alemanyes, pero aquí, n’hi ha molts…

Passem per Baiersbronn i anem a Baden Baden tot passant per Forbach

De Baden-Baden, que no hi entrem, ja que se’ns està fent tard i ens entretindrien molt, emprenem la ruta de tornada. Aquest és el punt més al Nord que haurem arribat aquests dies. La carretra és una via força ràpida, és la 500

Parem a un mirador, que és ple de motarres, aprofitem per fer unes fotos, la de grup que no falti.

Encara tenim ganes de carreteres més petites i emboscades, i prenem la K5370, que s’esmuny pel mig del bosc

A Oppenau parem a fer un beure….

I seguim baixant cap el sud, cap a Frieburg…

la Ceci, igual que la Carme, no paren de fer fotografies…. immortalitzant els paisatges pels que passem…

Hi ha trams de carretera que es fa dificil fer-hi fotos de lo foscos que son…

Finalment arribem a Freiburg…

A estat altre dia complert. Avui és la última nit que passem a Alemanya
Com toca, unes birres per celebrar lo be que de moment ens està sortint tot, i un record pels amics…

Continua a:

III – La Selva Negra (Alemanya)

I – La Selva Negra (Alemanya)

Part 1 – De casa a Freiburg tot traspassant França sense tocar l’autopista.

II – La Selva Negra (Alemanya)
III – La Selva Negra (Alemanya)

Sento el retard amb la crònica, però se m’ha fet molt difícil fer una tria de les més de 1200 fotos que la Carme va fer. Totes elles tenen darrera un record, un moment, un paisatge o una anècdota única i sentida.

Una vegada feta la tria, i posat el text, encara, segur, son masses les escollides, però a mi m’agrada fer les cròniques així, per tant, com sempre… qui pensi que és llarga o que es fa pensada, que no segueixi llegint…. per tots els demés… aquí teniu el que va donar de si, vuit dies de ruta per terres franceses i alemanyes…

Pels que tingueu connexió d’Internet lenta, paciència, recomano que poseu el post al anar a sopar, i amb sort, en acabar, podreu gaudir de totes les fotos 

El plantejament del viatge, era el d’anar a la Selva Negra. Una zona al sud-oest d’Alemanya, a la regió de Baden-Wurtemberg. Però el plantejament era arribar-hi rutejant, no per autopista, si no donant-li sentit i amb ple contingut des del primer dia.

Amb aquesta idea vàrem planejar i ideà amb els tigres d’Igualada, aquesta magnifica ruta.

DIA 9 d’AGOST

Parets del Vallés ==>Alt Llenguadoc -Millau

La ruta
Clica el mapa i podras veure la ruta en detall

Així dons, amb molta il.lusió, les alforges carregades i amb moltes ganes de passar-nos-ho be, iniciem la nostre aventura.

L’idea és fer poca o gents autopista, és cara i avorrida. Volem que el viatge tingui sentit i contingut des del primer moment.

Sortim de casa a ¾ de 8, puntuals, ja que hem quedat a 2/4 de 10 amb els tigres d’Igualada a l’àrea de servei de la Jonquera.

En arribar, fem benzina i esmorzem en la zona de lleure… repassem la ruta del dia, i ens posem en marxa…

Fem uns quilometres d’autopista, traspassem la frontera i la deixem tot just havent passat Perpinyà, a Rivesaltes.

Allà prenem la D12 cap a Vingrau i Tuchan, on prenem la D611, ens internem a la regió del Llenguadoc – Rosselló.

La carretera és molt entretinguda i maca, amb carreters de poc trànsit i força revolades…. ens ho passem molt be…

Just arribar a Villeneuve des Corbieres parem a fer un veure…. aquí, encara ens parlen en català….

Seguim per la D611, la carretera està flanquejada per grans arbres en molts trams propers als poble.

Passat Lezignant – Corbieres i Olozac, anem a Aigne, un petit poble de 200 i pico habitants, lloc on ens adonem que ja son l’1 del mig dia, i a frança, si et passes d’aquesta hora, no dines.

Hi parem a dinar…..

Dinem molt be, però ens acanen una mica, que hi farem!!! Som a Europa!!!
En anar a marxar, ens comenta una dona que passa per allà, que no deixem de visitar el centre històric del poble, que és molt maco i l’anomenen l’Escargot (el cargol) per lo recargolat dels seus carrers.
Com que no tenim molta pressa hi fem un cop d’ull

Ara seguim per la D907 cap a Saint Pont des Thomieres… son carreteres que no aburreixen, 100% recomenables.

en arribar a la Salvetat Sur Agout, decidim deixar l’itinerari planificat per donar una mica de volta, volem veure un llac que hem vist marcat als cartells… és el llac de Lauzas

Arribem a Lacaune, on retomem l’itinerari previst cap a Saint Affique. Que ja és a un plis de Millau.

Millau, Milhau en occità, és un municipi francès, situat a la riba esquerra del Tarn, al centre del parc regional dels Grands Causses i al departament d’Avairon de la regió de Migdia-Pirineus.
Millau sempre ha estat conegut per ser la porta d’entrada de les Gorges de Tarn, però d’ença l’any 2004, ho és per tenir el viaducte més alt del mon.

El Viaducte és un pont pel que hi passa l’autopista A-75 (Clermont-Ferrand – Montpeller) que salva la vall del riu Tarn. El viaducte cobreix una distància total de 2460 m mitjançant 6 llums de 342 m i dues més de 204 m (les extremes). Fou inaugurat pel president de la República Francesa, Jacques Chirac, el 14 de desembre de 2004 i obert al trànsit dos dies després.
El segona pilar (comptant des de Clermont-Ferrant) és la pila més alta del món: 334 m. Per que us feu una idea, la Torre Eiffel te 324 metres comptant l’antena.
Realment la seva visió és imponent i imposant. Apareix a l’horitzó just a uns cinc quilometres abans d’arribar a Millau, evidentment ens entretenim una estona a admirar-la i fotografiar-la….

Arrimbem a l’hotel a ultima hora de la tarda, 2/4 de 8. Hora de sopar.
L’hotel és en un zona de grans magatzems i oci…. be que dormim en una bolera. Però realment no està gents malament i és econòmic.
Aquí trobareu la seva web Bowling de Millau : Hôtel restaurant

Hem completat el nostre primer dia de ruta.

DIA 10 d’AGOST

Millau (Gorges de Tarn) ==> Bourg en Bresse

La ruta
Clica el mapa i podras veure la ruta en detall

Ens llevem just per trobar-nos per esmorzar a 2/4 de 9, que és l’hora oficial que durant tot el viatge hem esmorzat.

Preparem ràpidament les motos i es posem en marxa. Altres motarres han dormit al mateix hotel que nosaltres.

I així que deixem Millau, entrem al Parc Nacional des Cevennes per la D907, tot seguint sempre el curs natural del riu Tarn.

El riu Tarn és un afluent del Garona, i en passar pel Parc, crea unes magnifiques gorges, que si no molt espectaculars, si que molt maques i llargues (uns 35 km).
L’aigua, les pedres, la carretera revolada i les motos son els protagonistes.

En arribar a Sainte Enimie, parem una estona, està ple de gent. Fa un dia de faula i la calor, tot i que no agobiant, es deixa notar.

Les gorges segueixen i a Ispagnac la deixem tot just en trobar la N106

Una vegada agafada la N88, la ruta es fa força més avorrida. Parem a dinar a un restaurant que ens trobem…

i continuem tot passant Le Puy en Velais, i St Etien, on canviem l’avorrida N88 per la monòtona autovia A47 que es transforma en A7 per trespassar LYON

Així que deixem aquesta important ciutat, prenem la D1083, una mica més entretinguda. Traspassa una curiosa regió plagada de petits llacs. Si ho mireu al google maps quedareu parats.

L’arribada a Peronnas, on hi ha l’hotel ,es a traves d’un seguit de carreteres que traspassen n frondós bosc.
Peronnas és un poble annex i absorbit per Bourg en Bresse.

Passem la nit en els ja coneguts Formule 1. Que una vegada n’has vist un, els has vist tots. Les motos les podem veure des de la mateixa finestra de l’habitació.

El segon dia ha acabat. El temps, de nassos. Les previsions per demà, ja no son tant bones.


DIA 11 d’AGOST

Bourg en Bresse ==> Opfingen (Freiburg im Breisgau)

La ruta
Clica el mapa i podras veure la ruta en detall

Poca cosa a explicar en aquesta etapa, que, tot i a priori tenir que ser molt maca, la pluja ens acaba aixafant la guitarra, i que no ens deixa fer el millor que teníem preparat per aquest dia.

El recorregut s’enfilava per recargolades carteres pel mig de grans “forets”…. aquí teniu la ruta.

RUTA ORIGINAL

Així dons, com cada matí, esmorzar de bollos, mantega i melmelada.

El dia de moment, tot i que tapadot, aguant el “tiron”.
Decidim comprar per fer picnic…. unes amanides, un pollastre a l’ast i el nostre amic i company de viatge, el meló.

La carretera que farem avui, basicament és la N83, que és força maca, la Michelin la resalta amb la tipica ratlla verda de dalt a baix….

Així que arribem a Besançon, ja es posa a ploure i ens posem ràpidament el xubasqueros…..

Que ja no deixarem en tot el dia.
Seguint el riu le Doubs, que acompanya a la dreta la N88, arribem a Clerval, on parem a fer el nostre agosarat pikenike, tot i que la pluja evita que sacrifiquem el meló…. viurà un dia més.

Decidim parar a l’Isle-Sur-le-Doubs a fer un cafè, i aquí, deixa de ploure per començar a diluvià…. decidim fer via directa fins l’hotel i deixar el que queda de ruta per fer…..

Així, xops, arribem a l’Hotel Blume. El nostre campament base pels propers quatre dies. Un hotel magnífic i còmode que està situat a Opfingen un poble molt proper a Freiburg im Breisgau, però molt més tranquil que la ciutat.

Una vegada eixuts, dutxats, nets i olorats… fem la primera incursió a la gastronomia alemanya.
No hi ha constància gràfica, però us puc assegurar que triar en un restaurant on només parlen Alemany, amb una carta que només te paraules llarguissimes en alemany, va ser una epopeia que ens va fer trencar de riure…. sort que amb les quatre coses que sabíem encara vàrem fer alguna cosa…. wurt —- botifarra, kartofen, patates…….i birra …. dons birra!!!!…. tot i que vàrem aprendre a la força el que era el PUTTEN. Que faríem sense l’internacional CordonBlue!!!!!

continua a :

II – La Selva Negra (Alemanya)

MÒNACO (I)

(Parc Naturel du Verdon, Côte d’Azur)

Podeu trobar la segona part de la ruta aquí:

MÒNACO (II)

Aquesta ruta va ser realitzada amb la magnifica colla que érem al Motarres.cat, forum de flipats per la moto ja desaparegut per desgràcia fa temps però amb els que varem realitzar moltes sortides, compartir molts quilòmetres i experiències genials..

________________________________________

INDEX

Tot plegat quatre dies per aprofitar el pont de l’11 de setembre, i que donaven per a realitzar l’agosarat pla d’anar fins a Mònaco per seguir algunes de les carreteres que utilitzen en el Ralli de Montecarlo.

Així doncs, el plantejament és el de prendre un dia per anar, dos per fer les rutes i la visita a Mònaco i l’últim dia per a tornar.

Com sempre, amb il.lusió i ganes, preparem el viatge i ens disposem a marxar.

– dia 11 de setembre de 2008 –

LA JONQUERA – AVIGNON – GORGES del VERDON – CANNES

La ruta que vàrem fer servir al anar, la podreu veure al GoogleMaps, si cliques el mapa, la podràs veure amb més detall.

Nosaltres marxem com sempre de Parets del Vallès amb la moto carregada i amb ganes de menjar quilometres.

Havíem quedat amb la colla a l’àrea de servei de la Jonquera per esmorzar, i iniciar tots plegats allà el periple.

Així, ens retrobem amb el Toni i la Carme, el Xavi i la Ceci, l’Alber i la Teresa, el roadleader Miquel i la Carme i jo mateix

Del tram d’autopista, doncs res de res, avorrida i cansada com sempre. Fa força fred i el dia sembla amenaçar pluja…. per a uns menys per a altres més. Fins i tot parem a una àrea de servei per sospesar la possibilitat de acabar mullats, però finalment decidim seguir sense posar-nos la roba de pluja.

Deixem l’autopista una vegada passat Nimes, just a la sortida 23-Remoulins i prenem direcció a Avignon per la N100 que ja és una mica més entretinguda.

De seguit som a Avignon, i parem.

Avinyó (en occità provençal Avinhon ), en francès Avignon, és una ciutat del sud de França, a la Provença, que durant diversos anys va ser la seu dels papes de l’Església Catòlica. Està situada al marge esquerre del riu Roine, al departament de la Valclusa a 80 km al nord-oest de Marsella. Té 90.800 habitants que pugen a 155.500 dins l’aglomeració urbana.
Les muralles d’Avinyó, en bon estat de conservació, van ser construïdes pels papes en els anys immediatament posteriors a la seva vinguda a la ciutat per residir-hi.

Toca dinar.
Realment quedo parat en veure la magnifica muralla, i trobem un bon paratge per a menjar, els jardins del Convent de Sant Agusti i l’esglesia de Saint-Didier.

i un bon cafè. Ara el dia s’ha aixecat i fa força calor. 

Aquí deixem la nacional per agafar la D900, 

mica en mica, las carreteres son més entretingudes i agradables de rodar.

A Manosque som a punt d’entrar a la zona del Parc Natural del Verdon. El paisatge ja es veu molt més ferestec. Fa calor i ens pica tot. Parem a mirar els mapes.

Circulem per la D2, fins a Riez, on agafem la D952. Son carreters excelents i amb poc transit. 

A voltes apareix davant nostre, en ple cor del Verdon, el poble de Moustiers-Sainte-Marie amb la seva pintoresca ubicació al peu d’un penya-segat (que origina una cascada al cor urbà durant els desglaç de primavera) i les vistes sobre el massís de Valensole. Destaca la seva església gòtica i la capella de Notre-Dame-de Beauvoir.

Però si hi ha un signe d’identitat de Notre-Dame-de Beauvoir aquest és sens dubte l’estrella daurada (de fet està representada en el blasó de la vila) que penja entre dues muntanyes a diverses desenes de metres pel terra.
Realment, nosaltres vàrem estar un tou d’estona fent càbales de que podia ser, la veiem brillar però no podíem distingir correctament que era.

Prosseguim i pugem per fer les GORGES DEL VERDON. I dic pugem, ja que la carretera passa a una considerable alçada per sobre del riu. 

Quedem bocabadats, no ens esperàvem una zona tant bonica, i la vista ve val una parada per fer-hi quatre o cinc fotos.

-clica per ampliar-

Marxem, el camí segueix sent força engorjat. Se’ns ha fet tard i ens quedem sense llum. Prenem la directa. No queda llum per fer gaires més fotos. Tot i que el camí segueix sent molt maco.

Arribem als apartament que son les 8 del vespre. L’apartament és en un recinte tancat de cases adossades, i ens en fem una per a nosaltres sols. Es genial.
Fins hi tot trobem una pizzeria que ens vol donar de sopar a les nou del vespre. Que més volem. Un dia rodó.

I per rematar, al apartament, una mica de gresca i tabola….. i que no falti la coca de la mare del Toni….o era de la sogra de la Carme????. Bonisssssima!!! 

– dia 12 de setembre de 2008 –

LE MAS – ENTREVAUX – GORGES DE DALUIS – VALBERG – GORGES DU CIANS

La ruta del dia 12, la podreu veure al GoogleMaps, si cliques el mapa, la podràs veure amb més detall.

Els apartaments on dormim, son la village de Mouans-Sartoux. Un petit municipi a 8 quilometres de Cannes. Un lloc tranquil.

Esmorzem a una zona habilitada al mateix complexa d’apartaments, per no perdre el temps buscant un lloc.

i marxem sense perdre temps. No sabem ben be on ens portarà l’In1til, però tenim ganes de rodar per aquestes carreteres. Veure per on passa el ralli de Montecarlo. 

Guanyem alçada ràpidament una vegada passat Grasse…

Deixem força aviat la carretera general (D6085) per agafar una d’aquelles carretres maques, revolades, emboscades, que tantes n’hi han a França i que cataloguen amb una D seguit d’un sols numero…. ara fem la D5

En un tres i no res, ens enfilem al Col de la Bleine, a 1439 metres sobre el nivell del mar, on hi trobem una mica de neu a les zones ombrívoles….

Al canviar de vessant i començar a baixar, ens apareixen davant nostre, al fons, els Alps Marítims

Arribem a Le Mas, on fem la nostra primera parada. És un bonic enclavament que mereix gaudir-ne.

i ho trobem propici per a fer-nos unes maques fotografies de grup.

el cami és estret…. deu ni do com deurien passar per aquí els cotxes del ralli, mes d’un deu haver amat muntanya avall…

Però el més espectacular és al tombar d’un revolt. Els nostres ulls són regalats amb la Clue d’Aigun, un magnífic engorjat amb el camí picat a la pedra.

La carretera segueix, estreta, treballada a pic i pala. Sense trànsit, amb un asfalt més que acceptable. Passat per paratges pre-alpins….

Prenem altra carretera minúscula, d’aquelles que tant ens agrada fer i que els michelin marquen com a “Perilloses” amb un repuntejat vermell al mig, i que ens te que portar fins a Entrevaux…. és la D10, el seu nom o diu tot.

La carretera torna a pujar, fins a trobar el coll de Trébuchet de 1140 mt. Aprofitem i fem altra parada…. fa força calor, tot i que aquí dalt si està be.

la baixada és revolada i ràpida….

veiem des de dalt el poble de Entrevaux. És un gran poble emmurallat vorejat en bona part pel riu…. si arriba a traves del pont llevadís….. i manté tot el seu ambient medieval.
El presideix la ciutadella Vauban, que està situada al cim d’una roca, amb un camí molt dret i fortificada

 -clica per ampliar-

Aprofitem per dinar en tant soberg entorn.

Desprès de dinar anem a buscar la D2202 per arribar a Valberg, resulta ser una joia de carretera…..

Passa per les Gorges de Daluis. Tots coincidim a dir que és de les millors que hem vist mai.

La carretera amb dos carrils diferenciats per anar i tornar, passa molts túnels i amb la cartera penjada picada a la pedra vermellosa.
El riu Var, és molts metres per sota nostra.

La baixada, una vegada passat Valberg, segueix sent igual de sorprenent, les “Gorges du Cians” son també molt maques.

Una vegada trobem la general D6202, posem la directa per tornar a Cannes. S’està fent tard i ja és hora de fer via.
Demà ens espera Monaco i el Turini.

Segueix aquí:

MÒNACO (II)

  • 1
  • 2