Navega per la categoria

RUTA CAP SETMANA o MES

Vielha – Lourdes

Perrutesamblamoto
/
Nov 12, 2019
/
ALTRES PAÏSOS, FRANÇA, RUTA CAP SETMANA o MES

Tourmalet (2110m) – Llauset (2250m)

Mai m’haguera pensat que fos tant difícil trobar lloc on dormir a un mes vista. Fins i tot per vacances, per l’1 d’agost vàrem trobar allotjament a Corcega.

L’idea d’anar a Cuenca va ser totalment fallida desprès d’intentar durant un tou de dies de trobar una habitació per a passar el pont.
Així que vàrem veure que pels canals habituals que fem servir ( http://www.eurobookings.com i http://www.booking.com/ ) ja no sortia cap hotel, vàrem començar a buscar-los directament i a trucar per telèfon, cases rurals, hotels rurals, a Cuenca, Albarracín… fins i tot Teruel. Res de res.

Així que la qüestió va ser trobar altre destí. Nosaltres no havíem fet mai el coll del Tourmalet, i ens feia gràcia, per lo que vàrem decidir que Vielha seria un bon punt per a anar, d’on podíem fer una bona volta, arribar-nos a Lourdes i tornar en el dia sense problemes.

Trobar hotel, tampoc va ser bufar i ser ampolles (la pressió dels valencians que tenien un pont de 4 dies, és forta) però finalment ens decidim per un econòmic però a priori confortable hotel de dues estrelles. L’Hotel Bonaigua (http://www.hotellabonaigua.com ), recomanable 100%

RUTA DEL DISSABTE

– Prats de Lluçanès, Berga, Sant Llorenç de Morunys, Coll de Jou (1480 mts), Adrall, Coll del Cantó (1725 mts), Sort, Port de la Bonaigua (2072 mts), Vielha

La ruta la podreu veure tot clicant aquest mapa.

Quedem a una hora prudencial, la ruta que volem fer no te molta complicació, tot i que no la tenim molt clara. Sabem que volem fer el coll de Jou, però desprès tenim vàries opcions. Em faria molta il.lusió fer una magnifica pista de uns 40 km que passa per Montgarri tot just entrant a la Vall d’Aran. Veurem com va tot.

Són les 8,30, i puntuals com és normal, en Jordi i la Glòria apareixen a les portes de casa.

El primer tram és força de tràmit, ja que prenem la C17 fins a Vic.

A Vic, deixem l’autovia per agafar ja una carretera més divertida i entretinguda, la C154 que va fins a Olost

Per desgracia, ha plogut la nit anterior, i tot i que el dia es prou bo, el terra és força humit i es te que anar en compte.

A Prats de Lluçanès, parem a esmorzar al bar JB, com ens agrada a nosaltres.
De lo que se come se cria!!!!!!

Continuem per la C-154 fins a trobar l’autovia C16, que seguirem fins a Berga, que deixarem per agafar la BV4241 cap a Sant Llorenç de Morunys.
Per arribar a Berga ja trobem caravana dels ditxosos boletaires, que no deixarem de veure en tot el dia (vull dir en tots els tres dies).
Ens els trobarem per tot arreu. Caldria que algú poses fre a aquest desgavell que ens deixarà el bosc degradat en dos dies. És típic veure a la vorera de la carretera munts de bolets “desestimats” pels anomenats boletaires, que ho arrenquen tot sense saber el que agafen…

La carretera però és molt divertida i és deixa fer molt be i ràpida. Sobretot en trams recentment asfaltats.

A Sant Llorenç de Morunys, fem una parada i reposem benzina. Ara ens toca fer la carretera del Coll de Jou.

Jo sempre dic que és una de les millors i més espectaculars de Catalunya. Doneu per fet que aquesta carretera si fos a una mica més d’alçada i posada als Alps, seria una carretera mítica…. Per mi, és tot un luxe poder fer-la…..

La part final, sembla que t’hagis transportat al Vercors…

En arribar a la C14 anem a Coll de Nargo a fer un veure. L’idea és fer el coll de Boixols, però si el fem, pot ser ens entretindrà molt i no tindrem temps de fer la pista de Montgarri. Canviem plans i ens decidim a fer el més ràpid i curt Port del Canto.

Ens arribem a Adrall i prenem la N260 cap a Sort, el port del Cantó és ràpid i molt ben arreglat, asfalt bo i dos carrils ben definits per una ratlla mitgera….

A Sort intentem dinar… hi ha unes cues terribles a la Bruixa d’Or i els restaurants estant a petar.

Ens enfilem uns quilometres i anem fins a Rialp. Aquí sembla desert comparat amb Sort, i no tenim cap problema per a dinar.

En plegar fa sol, però mirant al Port de la Bonaigua no sembla pas que tingui que mantenir el mateix temps. Anem fins a Esterri d’Aneu.

A Esterri es fa evident el que ja s’intuïa Rialp. El temps amenaça pluja.
Per sobre la Bonaigua tot és negra i sembla que plou. Decidim pujar fins a Alos d’Isil, on comença la pista i decidir allà el que farem.

A la que comencem a prendre alçada, comença a caure gotes. No arribem ni a Isil, donem mitja volta. No seria intel.ligent posar-se en una pista amb rodes mixtes, a duo i carregats amb maletes… per trobar-te al mig d’un gran xàfec…..

Pugen el port de la Bonaigua. Es nou de trinca. Una carretera excel.lent i acabadeta d’asfaltar… ni un bony.

Així que som al santuari de la Mare de Deu d’Ares, tenim que parar a posar-nos la roba d’aigua… em fet be de no agafar la pista… ara tindríem un greu problema!!!!

Ja amb la roba d’aigua, ens fem una foto plegats…. que macos quedem!!!!

D’aquí el Santuari d’Ares, es te una bona vista del port…

Com a curiositat, ara fa tres anys, el 15 d’agost de 2006, pujaba per aquí… mireu la diferencia de la carretera… just feta del mateix lloc…

El cim de la Bonaigua, no veiem res… una espessa boira s’ajunta a la pluja… ni fotos fem… en prou feines tenim a aguantar-nos sobre la moto seguint les llums d’algun cotxe que baixa davant nostre.

Arribem a Vielha. Fa força fred i tot és mullat i humit.

Anem a l’hotel i desprès a sopar. Demà serà altre dia. Tot Catalunya amb sol i nosaltres hem triat l’únic lloc que plou!!!!

Sort que hi ha molt bon humor i ganes de passar-s’ho be… i això és el que compte….

RUTA DEL DIUMENGE

Coll del Portillon (1320 mts), Bagneres de Luchon, Col de Peyresourdes (1569 mts), Arreau, Col d’Aspin (1489 mts), Col du Tourmalet (2115 mts), Barèges, Lourdes, Bagneres de Bigorre, St Beat, Bossost, Vielha –

El dia es lleva núvol i cauen petites gotes… desencisador…
Però que carai… hem vingut per anar en moto i no hi ha lloc per plànyers… esmorzem com els senyors… ens fotem les botes… l’hotel costa 52€ amb esmorzar inclòs.. i sorprenentment, l’esmorzar és per treure’s el barret.

Marxem i ens enfilem de seguit al col del Portillon (1320mts). Ara no plou, però el terra és mullat.

Parem al mirador que hi ha tot pujant per fer una foto de la vall

I desprès arribem al coll, que no te cartell, només una pedra grossa que posa France, a modus de frontera.

Anem per la D618 i passem per Bagneres de Luchon, que deixem enrera per enfilar-nos al segon port del dia, el de Peyresourdes (1569 mts)

El coll te unes magnifiques vistes, i ens i entretenim una mica fent unes fotos.

Reemprenem la marxa, encara anem per la D618 que deixarem en arribar a Areau, on comença el coll d’Aspin. La carretera ara és la D918.

Pugem sense embuts… no portem maletes carregades i es nota…

En el coll ens fem unes fotos, i ens fa fora la pluja..

comença a ploure amb una certa intensitat, però desistim de posar-nos la roba d’aigua, pensem que a la que baixem deixarà de ploure… i per sort l’encertem..

Anem fins a Sante Marie de Campan i comencem a enfilar-nos al esperat port del Tourmalet. Això si que puja. Una pendent mantinguda que no baixa del 8% que s’enfila fins els 2115 metres.

La pujada, mullada, és acompanyada pel ja tipic avui xirimiri, que així que passem dels 1300/1500 metres apareix sense avisar.

Al cim del coll, ens barregem amb els ciclistes… els expliquem que existeixen unes coses que tot i portar dos rodes, porten un moto que facilita pujar al tourmalet… res, són catalans i diuen que no els convens, que els segueixen amb els pedals…

De baixada parem a dinar. Tot tancat menys una petita pitzzeria. Cal parar ja que són 2/4 d’1 i si ens passem una mica, aquí no ens donen de dinar.

Desprès de dinar, anem fins a LOURDES. Això ja son figues d’altre paner.

En acostar-nos al santuari quedem “acollonidos”. Tots els carreres que i porten son plens a vessar de botigues de records, ciris, escapularis, figures, medalles, ampolles per aigua, cadenes, samarretes…. de tot el que us pugueu imaginar….

Per sort al ser diumenge per la tarda i els francesos no tenen festa el dilluns, no trobem molta gent.

L’any 1858, la localitat de Lourdes era un molt petit llogaret amb cases molt humils, com així també els seus habitants que en un vuitanta per cent eren analfabets. Aquesta comarca, que era tot just coneguda a França, es troba establerta en l’inici del sistema muntanyós dels Pirineus i té cap a l’oest un promontori rocós conegut amb el nom de Massabielle (Roques Velles). Al peu d’aquest corre el riu Gave que es forma amb les aigües que baixen de les muntanyes. A un costat dels murs de roques ennegrides, la natura va obrir una pronunciada gruta de 3 mts i mig d’ample per 3 mts i mig d’alt i enmig del sòl hi ha una excavació que té 1,8 mts. Aquesta cova era un lloc solitari amb un sòl àrid i sec en el qual creixien rosers silvestres, que eren les flors de la zona.

L’11 de febrer al 16 de juliol de 1858, Bernadette Soubirous filla d’un moliner, una pobra nena analfabeta de catorze anys, va assegurar haver vist en 18 ocasions a la Verge Maria en aquesta ruta.

Davant la repetida petició de la joveneta que aquesta revelés el seu nom, la Senyora va dir “Que sóc era Immaculada Councepciou”, (jo sóc la Immaculada Concepció), dogma catòlic que havia estat solemnement proclamat el 8 de desembre de 1854, només tres anys abans.
En successives aparicions, el missatge va anar prenent cos:

* Invitació a la penitència ia l’oració pels pecadors (21 de febrer).
* Invitació a viure una pobresa més evangèlica.
* Sol.licitud de que li fos erigida allà una església (2 de març).

El 25 de febrer, Bernadette va excavar a la roca i va descobrir la font d’aigua que fins al dia d’avui és meta de pelegrinatges per part de tants catòlics i que ha estat testimoni de diversos miracles. A poc a poc va anar guanyant adeptes i creixent la devoció popular.

L’Església Catòlica ho va acceptar i la va canonitzar el 8 de desembre del 1933. El seu cos es troba incorrupte i es pot veure en el Convent de Nevers, dins una urna de vidre. La seva festivitat se celebra el 16 d’abril, aniversari de la seva mort. És patrona dels malalts, de les persones ridiculitzades per la seva pietat, dels pobres i de les pastores i pastors.

Avui amb aquesta Gruta de les Revelacions de Maria s’alça un santuari i un lloc de peregrinació. La Gruta i la Basílica de la Immaculada Concepció (construïda per Monsenyor Laurence, bisbe que va acollir les Revelacions a Santa Bernadette Soubirous), constitueixen el santuari original. Posteriorment, tot el conjunt de temples i edificis que tenen com a centre la Gruta esmentada van rebre el nom de Santuari de la Mare de Déu de Lourdes.

Nosaltres ens mimetitzem amb els fidels (penso que si respira un excessiu ambient de fanatisme religiós).

Prenem uns ciris (encarregats per família i companys més devots que nosaltres) i aprofitant que no i ha gaires gent, anem a veure la gruta.

Tidriau que veure com la gent es refrega per la pedra de la gruta, que està polida com una mala cosa. No hi ha res com creure en una cosa cegament!!!

Fan una missa i el capellà va fent l’homilia mentre nosaltres passem per darrera seu, i en sortir, trobem un espai on deixar els ciris (tot un luxe, ja que en els dies “normals”, i han tanta gent que només pots deixar-los en contenidors i et diuen que ja els encendràn)

Pugem al santuari i entrem a la catedral

Ja en tenim prou. Marxem que se’ns està fent tard i volem arribar a Vielha amb llum. Encara ens queden dues hores de moto.

La tornada te alguns trams divertits però pocs rellevant.

Arribem a Vielha a les 7 de la tarda. Quasi ja no queda llum.
Rematem el dia amb un bon sopar i unes reconfortants rialles. Al menys ara no plou.

RUTA DEL DILLUNS

– Vielha, Aneto, Estany de Llauset (2250 mts), Pont de Suert, Coll de Perves (1350 mts), Tremp, Llimiana, Collada d’Hostal Roig, Congost del Pas Nou, Vilanova de Meia, Artesa de Segre, Balaguer, Parets del Vallès –

Aquí teniu el croquis de la ruta. Si cliqueu veureu el recorregut amb més detall, tot i que ni el google maps, ni el Tomtom, tenen les carreteres que vàrem fer. En el cas de la Pujada a Llauset, no apareix complerta, i la carretera a Vilanova de Meia, surt a un Km de Llimiana, i no per on marca la ruta.

La nostra idea era fer avui la pista de Montgarri, però només llevar-nos ja veiem que el temps no ens donarà pas treva.
Plou!!!!

Marxem sota l’aigua amb l’esperança que a la sortida del túnel de Vielha faci sol.

A la boca sud del túnel, encara cauen gotes, però ja veiem com el dia s’arregla.
Tenim un pla B, una de les coses que des de fa molts anys vull fer és pujar a Llauset. Una carretera altament degradada que s’enfila per sobre dels 2000 metres.
Una pista que bàsicament coneixem els excursionistes ja que t’acosta molt be al Ballibierna, cim de 3058 metres. La pista no apareix en quasi cap mapa, fins i tot l’Alpina va trigar un munt a reflectir-la.

Ens i enfilem sota un fi plugim. La carretera s’enfila fortament amb grans pendents… de seguit desapareixen els boscos per trobar-nos al mig dels prats alpins.

La carretera és desconcertant… trobem uns túnels “artificials” que suposo volen evitar esllavissades…

I s’acaba en un forat. Un túnel!!!!! I a 2000 metres!!!!!

Puc explicar algunes anècdotes d’aquest túnel. He vingut aquí, amb aquesta, quatre vegades. Sempre, tret d’aquesta, amb cotxe i per fer muntanya.
L’última amb la Carme, no vàrem poder passar per culpa de la neu de un parell de quilometres d’aquí… i en pujar fins el túnel, no el vàrem poder trobar… la porta era totalment tapada per la neu.
En aquesta ocasió, el túnel és il•luminat… sempre havia estat fosc com la gola del llop. La primera vegada, tenia 19 – 20 anys… no sabíem de l’existència de la pista, i molt menys que s’acabava en un túnel amb porta. Penseu quina cara teníem que fer en trobar aquest forat, i lo que ens ho vàrem pensar abans d’entrar-hi.

Ara no ens ho pensem tant, i tampoc fa tanta impressió… però no deixa de ser espectacular….

El túnel s’acaba just a sobre de la presa.

Aquí fa molt de vent i molt mal temps… som a 2200 metres i es nota. Fred, vent i aigua fa que no ens i estem molt de temps…

Ja fa mes de 20 anys que vaig venir aquí per primera vegada… mireu la foto de cim del Ballibierna… si algú s’havia preguntat des de quant porto barba…

[img]http//img48.imageshack.us/img485223lacollamedium.jpg[/img]

Baixem ràpidament fins a trobar altre cop la N230,

i per l’excel.lent carretera baixem fins arribar a Pont de Suert, on agafem la N260 que puja al Coll de la Creu de Perves (1350 mts)

És un lloc agradable per a parar… el sol ara ja és el que domina l’ambient.. i en tot el cap de setmana no l’havíem vist….

A Senterada la carretera ja torna a ser arreglada i ràpida. Anem en un plis fins a Tremp.

Agafem unes carreteres que mai havíem fet, anem fins a Vilamitjana on girem a la dreta per la LV-9123 cap a Gavet de la Conca i els masos de Llimiana.

El primer objectiu és anar a parar a l’altra costat del pantà de Tremp, on sempre he vist, en passar per la C13, la carretera de Terradets i del Doll, uns túnels interessants picats a la pedra.

Realment la carretera és interessant i el túnel impressionants.

Just a tocar la presa del pantà parem una estona. Trobem l’inici d’una via ferrata, i ens i entretenim una estona fent el mico.

Tornem un parell de quilometres sobre els nostres passos, per pujar fins a Llimiana. El tomtom ens ha enganyat (el google maps també) i marca el camí a tocar del pantà, però no és així. Sort que portem el mapa de Michelin, l’únic que marca be el camí.

Un quilòmetre abans de trobar Llimiana, trobem una carretera que va a St Cristofol de la Vall i a St Marti de Barcedana.
Seguim per ell. El trobem asfaltat de nou, i el camí es fa força agradable.

Passem per Sant Martí de Barcedana i seguim en tendència ascendent, fins arribar a la Collada d’Hostal Roig. Aquí la carretera comença a baixar i s’engorja dins del Congost del Pas Nou.

En sortir del Pas Nou, apareix la magnifica Roca dels Arcs… una magnifica i de les més importants zones d’escalada de Catalunya… quantes hores mi he passat penjat!!!!

Dinem al Bar Cirera, de Vilanova de Meià. D’aquí, i de tirada fins a casa. Baixem a Artesa de Segre, Agramunt i agafem l’A2 a Cervera.

Bufa!!! A estat un cap de setmana intens, pel temps, per la qualitat del recorregut, per lo be que ens ho hem passat…
Una altra bona experiència que hem compartit amb en Jordi i la Glòria… com sempre genials.

Ens retrobem a la propera!!!

Ep!!! Cal felicitar a la Carme per les fotos que ha fet… amb la seva nova càmera!!!!

VISITA AL MUSEU OSSA

CAP A SARAGOSSA PER LA CONCA DE BARBERA I EL MONTSANT
16 i 17 de maig de 2009

Ja ho diu la mama, que no hi ha mal que cent anys duri, i per molt que la foscor i els núvols tapin l’horitzó, sempre la llum i la claror guanya.

Qui ho anava a dir, que desprès d’un trist i obscur hivern, amb només uns escassos mesos, podríem gaudir de nou d’un cap de setmana com aquest.

Mesos de pluja i penúries, donen més sentit aquests moments. Si sempre tot sortís bé, no valoraríem en la seva justa mesura les coses bones.

Aquest cop, el culpable de tot va ser en Grimaldi. Sense immutar-se pels temps de fred i penúries, en mig d’una sortida passada per aigua, va fer-me la proposta…

– anem a visitar el museu de la Ossa a Saragossa?
O i és clar que sí!!!!!

Només calia trobar una data adient per proposar el cap de setmana i començar a lligar les quatre coses que calen per realitzar la sortida de cap de setmana.

Les dates triades del 16 i 17 de maig semblen adients, segurament ja hauran quedat enrera els rigors de l’hivern, les cabòries i mals averanys. Els dies son llargs i agradables per rodar.

La ruta, per petició, recargolada i pel Montsant.

Un Hotel i lloc per a dinar completen el paquet. Ja tenim el cap de setmana farcit i llest per a ser gaudit!!

Així que us convidem a fruir de lo que va donar de si aquesta iniciàtica, en molts aspectes, ruta.

El lloc de trobada “oficial” era a La Panadella a les 9 del matí.

Els de per aquí, decidim quedar a l’àrea de servei KM17 de Terrassa, per marxar plegats i arribar l’hora convinguda. També en GS650 ha decidit venir a aquests primerenc punt de sortida.

Tots llestos, marxem a les 8 del matí cap allà.

Prenem la carretera de Terrassa a Martorell, i allà l’A2 fins a la Panadella. Certament hi som amb un tres i no res… tot just a ¾ de 9 ja estem aparcant les motos.

Ens entaulem per fer un mos, i de seguit arriba la resta de l’expedició. La Montse i l’Edu, que venen acompanyats pel Pere i el seu nebot.

Mentre esmorzem, quedem amb l’Agus, a l’Espluga de Francolí.

Emprenem la ruta.
Certament llarga i recargolada, que es mou per carreteres estretes i força desertes… podríem dir que pràcticament en 250 km (fins a Caspe) no vàrem trobar quasi cap cotxe en cap dels dos sentits.

La ruta, la podreu veure en el croquis d’aquí sota. Si vols veure-la amb més definició i detalls, clica-hi a sobre i s’obrirà el GoogleMaps.

Marxem aquesta bona colla i deixem la Panadella enrera tot anant per la L221 cap a Santa Coloma de Queralt, on ens deixa en Pere Gros. Breu ha estat la seva ruta, però menys és una patada als qllons

Una vegada hem passat Sta Coloma de Queralt, trobem Les Piles, on trenquem a la dreta per la TV2301 cap a Conesa.

Traspassem Conesa i agafem la petita i desfeta carretera rural cap a Fores.

De Fores, prenem cap a l’esquerra la T-222, aquesta torna a ser bona i més ample. Anem fins a trobar la T-233, on ens deixa en Robert que marxa cap a Serral.

Nosaltres trenquem a la dreta fins a trobar la C14, i per aquesta, fins a Solivella, on trenquem a la dreta per la TV 2336 cap a Blancafort i l’Espluga de Francolí.
Certament fins aquí ha estat divertit i amb bona carretera, tret el tram de Conesa a Forés, però segur que val la pena fer-la pel magnífic entorn pel que passa.

Ens trobem a l’Agus, tal i com havíem quedat. Aprofitem per fer una aturada i estirar les cames.

Ens queda per davant el tram del Montsant. Una zona plena de petites carreteres, generalment en molt bon estat, i recargolades fins a cansar-se i quedar baldat.

Prenem un petit tram la N240, fins a passar Vimbodí, on trenquem en una rotonda a l’esquerra per agafar la TV 7004.
La carretera en general molt bona, fa que anem a un bon ritme… no gens ràpid, però si alegre i per no adormir-se.
Enllacem corba rera corba sense tocar quasi els frens… tal i com li agrada anar a una trail per aquestes carreteres.

Passem per Vilanova de Prades, i anirem a trobar la N-242 que ve d’Ulldemolins.

Girem a l’esquerra en trobar la T-713 cap a Margalef. La tònica segueix sent la mateixa…. carretera bona, estreta, i recargolada fins a marejar-se.

La calor és força notòria, i una mica abans d’arribar a la Palma d’Ebre, parem en racó de la carretera. Cal prendre un respir, sobre tot pels copis, que sofreixen al darrera nostre, el intens camí.

La baixada de La Palma d’Ebre fins a trobar la N-233 i Flix, podem dir que és espectacular, ampla, asfalt 10, corbes obertes i rapidíssimes… ens prenem la revenja de tanta estona de fer virolles…

Arribats a Flix, anem fins a Riba-roja d’Ebre. L’Ebre el tenim a tocar.

A Riba-roja parem a fer un beure. Parem just al Bar – Restaurant que l’última vegada que vàrem passar per aquí, ens vàrem aturar a dinar. El Societat La Llum del Dia és al Carrer Major 62, i si el voleu trobar exactament, poseu al tomtom 41.25012, 0.48829.

Ens queda encara una última i divertida carretera abans d’arribar a Caspe.
19 bons quilòmetres de pujada tot resseguint la TV7411.

A vista d’ocell… impressionant

L’asfalt genial i les corbes, tret de un parell de paelles, es deixen fer a bon ritme.

Arribem a la part més alta de la carretera i prenem la TV7231 cap a Fayon. Passem de baixada per sobre del Matarranya, afuent de l’Ebre que neix en els no tant llunyans Ports de Besseit

Anem fins a trobar la N211, que va de Caspe a Mequinenza. Aquesta si que ja és una carretera general, ample i ràpida…. bé! Jo diria que rapidíssima…

Arribem a Caspe, tal i com havíem previst, al punt de les 3 de la tarda. L’hora que ens esperen per dinar.

Ho fem em calma.

La ruta, a partir d’aquí deixa de tenir atractiu motero. Rectes que van passant entre pobles fins arribar a Saragossa.

Hem dit a l’hotel que arribariem tard… cap a les 8, quarts de 9, ja que no volem deixar passar l’oportunitat de passejar una mica per el Pilar. Per tant ens endinsem a l’urbs de Saragossa.

L’ambient és de festa. Moltes bodes i comunions fan que la gent vagi extremadament mudada, nosaltres, al nostre rotllo, vestits de negre sota sol d’infart, visitem la catedral

I desprès fem una cervesa a la fresca. Tenim tranquil.lament una temperatura de 28 / 30º, i si no, ens ho sembla.

Que no faltin les fotos….

Arribem, a l’hotel i fem possessió de les habitacions. Força correcte i còmode.

El sopar el fem allà mateix. Bon rotllo, bon humor i ganes de xerrar predomina la vetllada.

És passada la mitja nit quant decidim anar a dormir.

Anem a esmorzar d’hora (uns més que altres), tot i que a l’hora convinguda, 2/4 de 10, tot ja estem preparats i apunt de marxar.
L’Agus té compromisos i no ens pot acompanyar a la tornada, per lo que ens acomiadem d’ell aquí, i aprofitem per fer una foto de grup.

Marxem cap al museu. És a 15 minuts. Al centre d’Utebo.

A la porta ja ens esperen. Quedem gratament sorpresos.
El museu és immens. Tres plantes, tot un edifici ple d’història i de motos, de màquines de projectar cine, i altres coses vinculades al mon de Ossa.

L’empresa OSSA original va començar a l’any 1924 fabricant projectors per la indústria del cine a Espanya. Inicialment el seu nom fou Orpheon Sincronic Sociedad Anónima (O.S.S.A.).
Passada la Segona Guerra Mundial, Ossa va aprofitar la tecnologia adquirida pels Aliats a l’empresa alemanya DKW. A l’igual que vàren fer BSA, Harley-Davidson i Yamaha va començar a fabricar motocicletes amb motors de dos temps.
OSSA va tenir un èxit creixent i va exportar gran part de la seva producció a Europa, als EUA i a Canadà. Amb un disseny d’Eduard, fill de Manel Giró, OSSA va obtenir molt bons resultats als campionats de motociclisme de velocitat entre 1960 i 1970. El campió principal d’OSSA fou Santiago Herrero que va morir en un accident al TT de l’illa de Man. Després d’aquesta pèrdua OSSA es va retirar oficialment del motociclisme de velocitat, i es va concentrar en les especialitats de motocross, enduro i trial.
A partir de l’any 1975, amb la mort del General Franco, varen desaparèixer les barreres proteccionistes de l’economia espanyola que havien beneficiat tant a aquesta empresa. Dins del nou marc de lliure mercat, apart de certs problemes d’ordre laboral, OSSA no va poder competir amb les marques japoneses que varen inundar el mercat ibèric i l’empresa es va enfonsar a l’any 1977. Al 1979 es fa fusionar amb Bultaco però aquesta mesura no va ser suficient per resoldre els problemes econòmics de l’empresa. Finalment a l’any 1982 la fàbrica OSSA va tancar les portes definitivament. Tot i que la marca hagi desaparegut, continua essent popular entre els col.leccionistes de motos.
(extret de la vikipedia)

Per desgràcia no ens deixen fer fotos, només un parell de controlades.

Marxem amb el temps justet. Queden forces quilòmetres fins arribar a Juneda, on tenim encarregada la taula per dinar.

Anem per l’avorrida i tediosa A2, que traspassa les àrides extensions del Monegros, fins a Bujaraloz, on decidim donar un canvi a la ruta.

Baixem fins a Caspe i fem l’espectacular carretera de Mesquinesa. Bufff!!!! Ens ho passem de conya corrent per aquella carretera.

Arribem a Can Salat i fem la parada oportuna per a dinar.

A partir d’aquí, ja només queda autovia i trànsit fins a casa.

Ens acomiadem de l’Edu i la Montse, que son els que es queden més aviat. Amb el Jordi i la Glòria, i els Grimaldi, ho fem a una àrea de servei a Collbató.
Arribem a casa a les 7,15h

Arribem cansats i baldats dels quilòmetres, però contents i amb molt bon gust de boca.
Ens ho hem passat d’allò més bé.

Qui es pensava que la pluja, la neu i el mal temps acabaria amb nosaltres, es va equivocar… en aquesta sortida ha tornat a lluir el sol.

La perseverança sempre té premi.

Ens retrobem a la propera. Ja en tenim ganes !!!!

SORIA – LOGROÑO (ii)

Perrutesamblamoto
/
Oct 29, 2019
/
RUTA CAP SETMANA o MES

ve de:

SORIA – LOGROÑO (i)

dia 31 d’Octubre de 2011
281Km (de les 8.30 fins les 18.00)

Ruta –> Soria – Sierra Cebollera – Collado de Sancho Leza (1391m) – Ruta del Leza/Jubera – Mirador del Cañon de Rio Leza – LOGROÑO – Arnedo (coves artificials) – Castillo de Yanguas – Ermita de Ntra. Sra. del Miron (a Soria) – Rio Duero (a Soria) – Monument i Mirador a Los 12 Linajes de Soria (a Soria) – SORIA

La ruta la podeu veure en aquest mapa. Si el cliques s’obrirà el google maps i la podràs gaudir amb més detall.

Com sempre marxem despres d’esmorzar, d’hora. A 2/4 de 9 ja som en funcionament.

D’entrada pujem fins a Molinos de Razón, per gaudir de l’entorn de la Sierra Cebollera.

El dia és clar, tot i que alguns núvols trenquen el cel.

La llacuna glacial de Sierra Cebollera és la prolongació oriental dels Becs d’Urbión. És un desconegut i aïllat territori muntanyós en el qual encara es distingeix un intens modelatge glacial.
És serra de fagedes, serveres, pins, avellaners i cérvols.

Anem fins la N111 amb la que entrem a la Rioja

La deixem per agafar una abonyegada i petita carretera que pasa pel Collado de Sancho Leza i en mig de bonics boscos. Es la Sierra de Cameros i la carretera segueix el Riu Leza des del seu naixement.

Tota aquesta carretera la comparteix la “Ruta del Leza/Jubera “, una ruta que segueix diferents jaciments de dinosaures marcats amb cartells.

Tot seguint el riu i la carretera, ens trobem el Mirador del Cañon de Rio Leza.. Altre lloc d’aquells que val la pena de veure. Un canyo marcat i feréstec, ple de voltors i rapinyaires volant a quasi tocar…. tot un espectacle.

”Poco a poco el paisaje se vuelve angosto y rocoso hasta adentrarnos en el paraje conocido como Cañón o Garganta del Leza. A los que visitan primera vez este lugar el paisaje protagonizado por las firmes e imponentes paredes les deja boquiabiertos. A los que repiten, seguro que les sigue fascinando la fuerza que aquí ha ejercido la naturaleza. El río Leza, en su corto trayecto, ha tallado en la roca caliza un profundo cañón fluvial.”

Aprofitem per fer un catxe que ens queda a tocar. És el nostre catxe 700

CAÑON DEL RIO LEZA

Al marxar, un voltor es posa a escassos metres del nostre cap i ens segueix un tram…

Baixem cap a Logroño, on parem un parell d’hores a fer un volt i una cervesa. Visites obligades son la Calle Laurel, Santa Maria de la Redonda, el Puente de Piedra o el Puente de Hierro.

La tornada la fem per Arnedo, on parem a dinar.

A Arnedo ens sorpren veure un tou de forats a la paret. Multitud de coves que anem veient tot baixant seguint el riu Cidacos.

A lo largo y ancho de la geografía de La Rioja existen multitud de cuevas artificiales, siendo esta arquitectura rupestre especialmente prolífica en la orilla izquierda del valle medio del Cidacos. Esta zona, que comprende los municipios de Autol, Quel, Arnedo, Herce y Santa Eulalia en muy pocos kilómetros de longitud, presenta una orografía con una serie de escarpes casi cortados verticalmente, muy adecuados por sus blandos materiales para ser excavados y abrir en ellos esas largas galerías. Las cuevas artificiales de Arnedo se ubican en los tres cerros que rodean la zona norte de la ciudad (el cerro de San Miguel o del Calvario, el cerro del Castillo y el cerro de San Fruchos) y en otros parajes como el Raposal, los Planos, Cienta o Vico.
Todas estas oquedades han sido utilizadas por el hombre para diferentes fines según las épocas, lo cual nos ha llevado a divirdirlas en diferentes tipologías:
De tipo religioso: cuevas-monasterio, cuevas-eremitorio, cuevas-ermita o cuevas-iglesia de tradición altomedieval, pues antes de la invasión árabe, en época visigótica, fueron habitadas por eremitas, anacoretas o monjes.
De tipo doméstico: cuevas-vivienda, cuevas-trastero y leñeras, ya que en épocas más recientes se utilizaron para vivir y para guardar los enseres domésticos, los aperos de labranza y la leña. Muchas de éstas casas-cueva modernas estuvieron habitadas hasta hace escasas décadas.
De tipo económico: cuevas-palomar, cuevas-colmenar o abejeras, cuevas-corral, cuadra o pajar, y cuevas-bodega, que se utilizaron para diversas explotaciones económicas como la cría de pichones, la colocación de colmenas, la custodia de diversos animales domésticos, y para uso vinícola en el caso de las bodegas. Como esta última función va desapareciendo, muchas de estas bodegas han acabado convirtiéndose en lugares de ocio y esparcimiento.

Desprès de fer un tram de carretera força bona i nova, tornem a posar-nos a l’alçada del riu tornant-se estreta i dolente, pero guanyant molts punts en espectacularitat.

Passem Just al costat de la Ermita de la Concepción

Deixem enrere l’esglesia de Santa Maria de Yanguas, que te la trobes de nassos.

En principi voliem fer molta més ruta, peró la festa d’ahir la nit passa comptes. Així que baixem directament cap a Soria. Ells marxen a l’hotel, nosaltres aprofitem per fer una mica de turisme a cop de catxe.

Primer anem a l’Ermita de Ntra. Sra. del Miron, ermita barroca edificada el 1725 sobre les restes d’una altra gòtica de la qual només queda la volta de la sagristia.
Davant l’ermita trobarem una columna de tres suports, amb la figura del sant patró de la ciutat, Sant Saturio, instal.lada només trenta anys després.

Ermita de Ntra. Sra. del Miron

Desprès, baixem fins el pont sobre el riu Duero. Allà hi ha l’Església de San Juan de Duero. El sol ja és molt baix i els nuvols que cada vegada són més, matan els espectaculars colors de la tardor.

San Juan de Duero

I per acabar el dia, pugem fins el monument i mirador de Los 12 Linajes de Soria al perquè del Castillo.

Los 12 Linajes de Soria

Ara si, anem cap a l’hotel, ens dutxem i sortim a la festa. El carrer és una festa major. A la porta de l’hotel sembla les rambles.
És la nit de Tot Sants. Les disfresses de la parasitaria i detestable festa de Halowin, es barreja amb les castanyeres.

Avui ens posem en una terrassa tranquila fora del merder a fer unes “racciones” i un bon vi.

dia 1 de Novembre de 2011
490Km (de les 9.30 fins les 19.00)

Ruta –> Soria – Parque Natural de la Dehesa del Moncayo – Real Monasterio de Santa María de Veruela – Montes de Castejon – Leciñena – Puerto de Alcubierre – Sariñena – Los Monegros – Fraga – Molins de Rei

La ruta la podeu veure en aquest mapa. Si el cliques s’obrirà el google maps i la podràs gaudir amb més detall.

Mantenim la nostre mania de llevar-nos d’hora per quedar a les 8 del matí per esmorzar. En aixecar-nos està caient una forta patacada. Plou amb intensitat. No pinta molt be la tornada.
Avui, el rastre de la festa de la nit és evident per tot arreu i els bars tots tancats. Carrers mullats i deserts.

Desprès de donar unes voltes aconseguim esmorzar a 2/4 de 9 i desprès de fer la sortida del hotel (i pagar religiosament), aconseguim marxar.
Tot i que els carreres son ben xops, sembla que el sol ens vol fer companyia. Apareix per un petit forat. Ens animem a marxar sense la roba de pluja….

Amb una nuvolada de por, deixem Soria.

Marxem per la N122, ràpida. Tot i que l’asfalt mullat ens fa anar amb cura.

Ens desviem a Agreda cap a Vozmediano.

Ens acostem als peus del Moncayo, tot i que no el veiem ja que és sota una espessa boira.

A la que entrem a l’Aragó, el bosc es torna sensacional i de colors molt intensos. Entrem de ple al Parque Natural de la Dehesa del Moncayo

Trobem el desviament que ens portaria fins el mirador molt proper al cim. Desistim de pujar, ja que la boira és molt espessa només uns metres sobre els nostres caps i no veuríem res. Ens queda clar, que és un lloc on tornarem un dia d’aquests per fer-hi una visita amb molta més tranquil.litat.

Bocabadats amb el bosc i la petita carretera anem baixant i perdent alçada.

I arribem al Real Monasterio de Santa María de Veruela, una abadia cistercenca del segle XII, situada prop de Vera de Moncayo, a la província de Saragossa, Espanya.

El conjunt comprèn una església abacial amb una sòbria façana en un estil de transició romànic-gòtic. A l’ampli interior, d’estil ja clarament gòtic, destaquen una capella plateresca amb una porta esculpida i, just davant, la porta rococó de la sagristia. El claustre per la seva part, és d’estil gòtic flamíger amb un cos superior d’estil plateresc. La sala capitular acull els sepulcres dels 15 primers abats del monestir.

Realment ens cobres 3€ per entrar, i nosaltres creiem més oportú invertir-los en una cervesa i un parell de tapes als bars anexes…..

Seguim ara. Les carreteres es tornen força més monòtones,

Sobre tot una vegada traspassat l’Ebre. Planes immenses de camps segats de cereals….

Pujem als Montes de Castejon, que li donen una mica de gràcia a la carretera, el mateix que el Puerto de Alcubierre.

Tot i així, en deixar Lecinyena, els Monegros es deixen veure, extensos, blanquinosos, desèrtics i àrids.

Arribats a Fraga, parem a dinar. Ho fem al pitjor lloc possible, a l’Hotel Restaurant Casanova… poso fotos per que mai… repeteixo MAI paréssiu a dinar ni a res allà. Patètic, car i quasi delictiu el tracte rebut.

En passar pel Bruc, parem per acomiadar-nos. El terra és totalment xop. Ens diuen que porta hores plovent. Sembla que ha parat per que passéssim nosaltres, que no ens hem mullat al final en tot el dia.

Arribem a casa a les 7 de la tarda. Contents d’haver fet 1600km, passat uns bons dies per paratges magnífics, bons vins i una més que bona companyia.

Caldrà estalviar per la propera sortida.

MOLTES GRÀCIES PER LLEGIR-NOS

SORIA – LOGROÑO (i)

Perrutesamblamoto
/
Oct 29, 2019
/
RUTA CAP SETMANA o MES

Un pont de quatre dies no el podíem deixar córrer sense preparar una bona sortida. Amb en Miguel, que ara te bona disponibilitat, ja feia dies que rumiàvem fer quelcom que fos divertit.

El primer pensament va ser la zona de La Rioja, però com volíem poder sortir de nit a gaudir una mica del “tapeo” centràvem la ubicació del camp base a Logroño.
Desprès de fer una prospecció de camp, varem veure que era impossible. No trobàvem res buit i cèntric que no baixes dels 80 / 100€.

Mirant els mapes, es formà l’opció d’anar a Soria. Nosaltres ja havíem rodat una mica per les seves terres un pont de l’1 de maig de l’any 2008 ( LA RUTA DE L’EBRE (I) i (II) ) , però no ha estat de més refer molts d’aquells camins.

Soria no va ser cosa fàcil de trobar habitació. Si va dedicar la Carme a fons fent un tou de trucades (els hotels que surten per Internet, ja impossible) fins que va trobar un bonic hostal just al centre de la vila, a la zona peatonal, en el carrer del tapeo… i per només 56€ la nit. Podíem deixar les motos en un parquing vigilat per 5€ la nit i oblidar-nos d’ella fins l’endemà.

Així que si teniu paciència, aquí us deixo la crònica amb unes 200 fotografies de les més de 800 que va fer la Carme. Per que us passin millor, doneu al play en aquest video de YouTube… no si veu res, simplement una coneguda i bonica cançó per amenitzar la visualització de les fotos i la lectura de les cròniques.

dia 29 d’Octubre de 2011
480Km (de les 8.00 fins les 18.00)

Ruta –> Molins de Rei – Mequinenza – Belchite – Cariñena – Calatayud – Castell de Almenar de Soria – SORIA

La ruta la podeu veure en aquest mapa. Si el cliques s’obrirà el google maps i la podras gaudir amb més detall.

Ens trobem a Sant Andreu de la Barca a les 8 del matí amb en Miguel i la Gloria. Encara és fosc, però en bona part, els núvols ajuden a que sembli força més d’hora.

Sense parar, fem de una tirada tota la A2 fins a Fraga, on la deixem i agafem la carretera que va a Caspe i Alcañiz. En passar per Mequinenza, com altres vegades parem a esmorzar. El tram aquest no ha estat fácil, encara no érem a Igualada ha aparegut la boira, que no l’hem deixat fins pràcticament al deixar l’A2 a Fraga.

Deixem Mequinenza enrere, tot passant entre el seu castell i el pantà.

La boira encara ens vol tapar, però te els minuts contats a mida que ens acostem a les zones àrides pre-Monegros de Caspe.

Tot i això, els núvols alts ho cobreixen tot, fa fresca i el sol no apareix per enlloc.
Les carreteres en aquests trams són rectes i més rectes. Àrides i desèrtiques, fa fins i tot por transitar per aquestes carreteres bonyegudes i perdudes.

Arreu i trobem “centrals” d’energia electrica alternatives, molins de vent i plaques solars…

Passem per Belchite, poble conegut per haver estat escenari d’una de les batalles simbòliques de la Guerra civil espanyola, la Batalla de Belchite. Com a conseqüència dels enfrontaments, el poble va ser completament destruït. En lloc de la seva reconstrucció, el règim de Franco va decidir crear un poble nou al costat (avui conegut com Belchite nou), deixant intactes les ruïnes de l’anterior com a record de la guerra civil i del que es van considerar excessos del bàndol vençut. El conjunt, avui en dia abandonat i en part tancat al pas de persones, es coneix com a Poble Vell de Belchite.
Realment fa freda la visió de les runes tot i que passem de llarg.

Anem cap a Cariñena on parem a fer una cervesa. Les carreteres ja tenen una mica més de vegetació i no son tant rectes però segueixen igual de desèrtiques, estretes i abonyegades.

Ens trobem una guineu despistada al mig de la carretera… això vol dir el transit que deu passar per aquí.

Arribem a Calatayud, que es passa per les afores, i ens desviem uns 2 quilometres per trobar el restaurant Marivella, que ens ha recomanat un venedor de cupons que ens hem trobat a la sortida d’altre (que ens demanàvem 25€ per dinar).

Amb un excel.len dinar per 10€ i la sort del sorteig del 11-11-11 a la butxaca… marxem… Soria ja queda força aprop.

Ara però, la carretera és una nacional, la 240, i es nota en el seu asfalt. És ràpida de fer…

A uns 25 quilometres de Soria ens trobem el petit poble d’Almenar de Soria, que te un castell important. Parem fer una visita per fora. També se suposa que hi ha un catxe amagat pels voltants, però fa un any que no es troba i tampoc i donem moltes voltes.

Es una construcció del Segle XV, sobre un antic castell del qual encara es conserven restes.
Fou declarat Monument el 22 abril 1949
Originàriament el castell va pertànyer a les famílies Bravo de Laguna i Saravia i Rios, els escuts encara romanen a l’edifici.
Presenta doble recinte emmurallat, en el recinte interior hi havia la torre de l’homenatge i el pati d’armes, a l’exterior, el sistema defensiu basat en un fossat artificial amb pont llevadís.
Bécquer ambienta en la fortalesa dos dels seus relats romàntics, d’altra banda, en ella es va produir el naixement de Leonor Izquierdo, esposa d’Antonio Machado, un altre dels poetes més estretament vinculats a la província.

Quant marxem d’Almenar, sembla que els nuvols s’esvaeixin i Soria ens rep amb un gran somriure assolellat.

Els colors de la tardor son increibles en creuar el riu Duero, just a l’entrada del poble.

En un tres i no res som a les portes de l’Hostal, el Hosteria Solar de Tejada.
http://www.hosteriasolardetejada.es/

L’habitació que ens toca és petita i sense moltes pretensions, però suficient pel fet i pel que necessitem. Cap Queixa. Son unes golfes molt “coquetones”

Una vegada aposentats, donem una volta per la Soria de nit. Prenem mides a la ciutat i visitem algun dels seus antres. Avui sopem un menú… error!!!! Demà ho farem diferent.

Aprofitem per fer un catxe que tenim allà mateix, el

SAN JUAN DE RABANEDA

Anem a dormir. Estem rebentats i el sopar i les birres i el vi ens ha acabat de matar. Al menys dormirem una hora més avui.

dia 30 d’Octubre de 2011
300Km (de les 8.30 fins les 18.30)

Ruta –> Soria – Embalse de la Cuerda del Pozo – Punto de Nieve (Puerto de Santa Ines 1753m) – Puerto de Montenegro (1582m) – Sierra del Urbion – Embalse de Mansilla – Laguna Negra de Neira (1900m) – Cañon de Rio Lobos – Calatañazor – Sabinar de Catalañazor – La Fuentona – SORIA

La ruta la podeu veure en aquest mapa. Si el cliques s’obrirà el google maps i la podras gaudir amb més detall.

Ens llevem d’hora… Volem sortir a les 8 del mati per aprofitar el dia. Per la nit ens han canviat l’hora, hi hem pogut dormir una hora més.
No podem treure les motos del parquing, el vigilant es deu haver adormit en algun racó i per mes que truquem el timbre… no apareix.
Anem a esmorzar, i encara no son ¾ de 9 ja som rodant sobre les motos. El dia és perfecta. El cel clar i ras, tot i que fa fred i rodem a uns 6ºC. Sort que anem de rigorós hivern.

El primer objectiu és el Embalse de la Cuerda del Pozo.
“Situado entre montañas, riachuelos, pueblos con sabor, pinares, robledales, leyendas y un largo etc… nos ofrece un hermoso paisaje.
En este “mar de agua dulce” podemos encontrarnos lugares de gran belleza, como: Playa Pita, Las Cabañas, el club Náutico, Peña Gamella, restos del pueblo sumergido de la Muedra, y un sin fin de pequeñas playas de arena.
Dispone además en algunas zonas señaladas de: aparcamientos, fuentes, asadores, mesas y bancos de madera, etc.
Sus aguas son aptas tanto para la práctica de deportes náuticos como para la pesca”

Per desgràcia, està totalment cobert de boira i veiem ben poc de les vistes promeses… per sort, la part més al nord es s’acalarà una mica.

En aquesta sortida, accepto la cagada com a road lider, em vaig confondre. Volíem anar a la Laguna Negra, però jo en preparar la ruta i mirar el mapa no em vaig adonar que n’hi havia dues, la Laguna Negra de Urbion de la comarca de Soria i la Laguna Negra de Neira, a la comarca de Burgos. Nosaltres varem anar a aquesta última i ens varem adonar de l’error al arribar allá i veure que no era pas per la que ara veiem els desviaments a tant sols 18km.

Seguim pujant i prenent alçada entre mig de frondosos boscos, tot i que la carretera és perfecte, ja que pugem a les pistes d’esquí “Punto de Nieve”

I el punt més alt, el Puerto de santa Ines de 1753m

La carretera de baixada ja son figues d’altre paner… trencada i en obres fins Montenegro de Cameros,

on iniciem la pujada per una bonica carretera al Puerto de Montenegro de 1582m i porta d’entrada de La Rioja

Baixem el port per una carretera que es va fent estreta

Tornem a trobar arbres que donen colors espectaculars a la ruta. Entrem a la Sierra de Demanda.

Ens trobem l’Embalse de Mansilla, que ens quedem parats de la poca aigua que hi ha… mes ben dit… gents. Fins i tot es veu totalment l’antic poble que va quedar submergit el 1959 amb la construcció de la presa.

Prenem una petitissima carretera que ens portarà fins a Huerta de Arriba i seguirem fins arribar al trencall de la Laguna Negra de Neira

Seguim l’indicador que marca pista forestal, que és totalment asfaltada. Agafem ràpidament alçada entre boscos magnífics.

Trobem la porta d’entrada que és oberta… Cullunut!!! Seguim amunt finsa a trobar un mirador, el mirador de San Francisco, d’on tenim espectaculars vistes sobre La Sierra de la Demanda.
La Serra de la Demanda o de Arandi és un espai natural protegit i comarca pertanyent a la Serralada Ibèrica, en els límits de les províncies de Burgos, la Rioja i Sòria.
El pic més alt, situat a la Rioja, és el Sant Lorenzo (2.270 metres), en la vessant es troba l’estació d’esquí de Valdezcaray. El següent cim, el més alt de la Província de Burgos, és el San Millán (també de més de dos mil metres). En la seva vessant sud es troba l’estació d’esquí de Valle del Sol, propera a Pineda de la Sierra (Burgos).

Ens adonem aquí de l’error de Laguna Negra. Tant fa.

Seguim pujant per la pista fins que la trobem tancada i cal caminar una estona. Decidim que ja hem vist prou i no ens ve de gust caminar vestits de romà.
Som a 1900 metres. Hi hem sortit guanyant, la Laguna Negra de Urbion és sols a 1700m.

Baixem ràpidament. Seguim encara rodant per la Reserva Natural de la Sierra de Demanda, fins a traspassar la N234, en que entrem de ple al Parque Natural del Cañon de Rio Lobos.

Parem a fer una ullada al Cañon. Realment espectacular. Bones vistes i un bon espectacle natural.
Declarat Parc Natural l’any 1985 per protegir la gea, fauna i flora i també de facilitar el contacte dels homes amb la natura.
Es tracta d’un profund canó calcari format per una antiga i intensa erosió del riu Lobos, recorrent més de 25 km. De la Província de Sòria i Burgos.

De baixada veiem el castell d’Ucero, declarat com a monument nacional, peró no tenim pas temps de parar.

Parem a dinar en passar pel Burgo de Osma i sense perdre molt de temps, anem cap a Calatañazor.

Calatañazor és un bonic poble en el que sembla que els segles no hagin passat: carrers empedrats amb còdols, cases amb desplomades, parets de fang i palla o de pedres apilades i mal lligades, portes tortes de frontises forjades……i taulades sobre les quals s’alcen les caracteristiques xemeneies còniques.

Un bonic conjunt medieval envoltat d’una muralla que cobreix tot el seu perímetre, amb excepció del flanc oriental.
Compte a més amb abundants restes d’un senyorial castell, amb dues esglésies, una d’elles romànica. Tants mèrits li van valer a la vila de Calatañazor la declaració de Conjunt Historicoartístic Nacional el 1962.

Desprès de la visita obligada, deixem el poble. La tarda avança ràpidament avui que tenim l’hora canviada.

Passem per davant d’altre dels atractius turístics de la zona, el Sabinar, però només ens i fem una foto sense baixar de la moto. Volem fer parada a la Fuentona.

Just entrar al poble de Muriel de la Fuente trobem el desviament al Monumento Natural de la Fuentona.

“Sin duda, uno de los mas bellos y paradisiacos parajes de la provincia de Soria.
A menos de media legua al norte de Muriel de la Fuente, la limpísima y surgente laguna es el nacimiento, o nacedero, del río Abión que, después de regar y convertir en fértil huerta las vegas de la Tierra de El Burgo, cede sus aguas al río Ucero en la villa episcopal.
Torca o embudo de origen cárstico, que tiene comunicación con las corrientes subterráneas de las plataformas calcáreas de Calatañazor; sus aguas son tan cristalinas que parecen no tener sino un palmo o dos de hondo, aunque la realidad es que el manantial con una profundidad aproximada de unos cincuenta metros se prolonga en longitud varios cientos más hasta alcanzar el nivel del agua del río subterráneo con el que está conectada.”

Desprès de fer un parell de quilometres de pista trobem una zona d’aparcament on deixem les motos, i fem una caminadeta de 800 metres.

El lloc és realment maco, tot i que segur no és la millor època per la visita ja que encara no ha plogut prou per que estigui en tot el seu esplendor.

Ara si que ja quasi no ens queda llum. El sol ja és molt baix, el que fa uns contralloms espectaculars, però ens afanyem per no arribar molt fosc.

A 2/4 de 7 som a lloc. Fosc, negra nit. Avui anem de tapeo, vinitos i botellines. Crec que varem entrar a uns 8 locals diferents… Sort que l’hotel és just al mig del meollo i només cal anar seguint les llums dels fanals per arribar-hi.

Mireu amb atenció les cares. Sobre tot la del Miguel a veure si li veieu quelcom….

Demà serà altre dia.

Continua a:

SORIA – LOGROÑO (ii)

MILLAU (I)

Perrutesamblamoto
/
Set 22, 2019
/
FRANÇA, RUTA CAP SETMANA o MES, VACANCES

Gorges de Tarn – Cervennes – Grands Causses

La segona part la trobareu aqui:

MILLAU (II)

A vegades semblem passerells i que sigui la primera vegada que sortim. Aquesta n’és una. I és que varem fer algunes errades de planificació de “bulto” que ja ens val, a les alçades que estem. Veureu per que.

Anar a Millau per recórrer Tarn, el Parc Nacional de els Cervennes i el Parc Natural dels Grans Caussets, venia ja de quant varem anar a La Selva Negra (Alemanya). Per evitar autopistes varem pujar traspassant França i varem fer nit a Millau. El magnífic viaducte, l’ambient de Millau i les Gorges de Tarn que varem fer de passada, van marcar un objectiu futur. Un bon lloc, i prou a prop de casa, per anar altre dia en uns pocs dies de vacances.

Quant varem pensar on anar per aquests dies de Setmana Santa, i desprès d’una bona sequera de sortides en moto per molts i diferents motius, varem donar per bo aquest destí.. sense ni pensar-ho.
– Dons no!!!!
Va quedar clar que varem anar fora de temporada. Tot era buit, tot era desert i tancat. L’ambient de Millau era pobre i al final ja coneixíem de vista tots el que i donaven voltes mirant les cartes dels restaurant… En aquella zona, el “forets”, son boscos molt semblant al Montseny, grans fagedes i arbres de fulla caducifòlia que en aquest moment era tota al terra donant els boscos un aspecte gens agraït. Segur que la millor època per anar-hi és la tardor o com a molt la primavera, però molt més avançada. Nosaltres només varem veure arbres i branques descarnades i desproveïdes de fulles. Un paisatge molt pobre i deslluït.

Per lo de la pluja… que i farem. Crec que hem rodat més en mullat que en sec en la nostre historia motarra. Si fes una llista (que algun moment faré ) hem menjat pluja per parar un tren. Però, suposo que aquest motiu és el que menys ens preocupa, ja que d’anar en aquestes condicions, ja hi estem molt avesats, tot i que no deixa de putejar. No et deixa gaudir gens del paisatge ja que tens que anar molt concentrat conduint (i no pots baixar molt el ritme si no 250km es poden fer moooolt eterns) i anant sols per aquelles carreteres perdudes i solitàries… un plus d’incertesa a tenir en compte.

Tot això va fer que no arribes aquesta sortida a complir les expectatives esperades. I això te una lectura positiva…. i Tornarem!!!!!

Per descomptat, com que com a bons motarres tenim un punt elevat de massoques, ens ho varem passar be, i varem gaudir al màxim de les nostres possibilitats. L’experiència sempre enriquidora de fer una ruta en moto en parella i fent descobertes com de l’Abime de Bramabiuau que ens van deixar encantats, o del plat típic de l’Aligot.

Us expliquem tot seguit com va anar el viatge:

Us poso un primer croquis on podeu veure el relleu de la zona… no us sembla que demana a crits un passeig per la zona???. La imatge val mes que mil paraules.

DIA 5 d’Abril de 2012

Molins de Rei – Millau

Una de les coses en que la crisis ens ha canviar de costums (fora de que és la tercera sortida que fem amb lo que va d’any), és en el dia de deixar el gos a la gossera. El Brut, quan marxem més d’un dia fora, el deixem al seu hotel particular. Fa uns anys, el deixàvem el dia abans i el recollíem el dia després de tornar. Però això encareix molt la factura final de la sortida, per lo que des de ja fa temps, marxem una mica més tard i anem primer a deixar el Brut a Polinyà. I venim més d’hora per anar-lo a buscar.

Així que marxàvem que eren ben be les 11 del matí. Al tomtom i portaven tres rutes, La ideal per un dia genial i perfecte, la intermèdia, per un dia grisos, i la ràpida per autopista per si plovia a gots i barrals.

La ruta més llarga i amb menys autopista és la que ja havíem fet quant anaven a la Selva Negra i que la podeu veure AQUÍ

La que portàvem nosaltres era AQUESTA

tot i que al final varem fer una cosa més ràpida, ja que no ens acabaven de fiar gens del temps i dels núvols que teníem sobre nostre.

Així que al final farem aquesta (si cliques la podràs veure amb més detall la ruta).

Sortíem amb un dia molt gris i plujós… però la meteo deia que cap la Costa Brava i feia ullades de sol…. Per sort en això no es van equivocar.

Tot i això… Meteo France no ens augura tant bon temps per la zona que volem fer… per això, a l’últim moment i sobre la marxa ens decidim per la ruta B.. i varem fer be. Parem a l’Autopista per fer un mos…. dinem d’hora per poder sopar no gaire tard.

A la que sortim de l’Autopista a Beziers i enfilem cap el Nord i ens allunyem del Mediterrani, el dia es transforma i es torna gris…

El primer tram és força urbà, però a mida que ens acostem a Laurens, el transit va desapareixent i a Bedarieux comencem a agafar alçada per entrar en carreteres de muntanya.

Tot seguint la riba del Orb, ens trobem amb un maco pantà és la Barrage des Monts d’Orb, que parem per estirar les cames. El cel amenaça i ens estan caient gotes… però no deixa de ser un inofensiu plugim.

Tot aquest tram ja és molt maco i agradable de rodar si no fos pel temps… Som al Foret dels Monts d’orb.

Foret sense ni una fulla… clar!!!

Arribem al coll de Notre Dame, de 664m. Hi ha una figura just al coll de una verge, però l’important, és que a partir d’aquest punt entrem al Parc Natural dels Grans Caussets.

El parc natural regional de les Grands Causses és un parc natural regional creat l’any 1995, que s’estén sobre 97 comunas franceses del nord-est de la regió de Migdia-Pirineus i al nord-est i sud del departament francès d’Avairon, a la zona anomenada Grands Causses. Amb una superfície de 327.070 hectàrees, és un dels parcs més grans de França. Reagrupa 27.000 habitants.
Des de juny de 2011, la zona de «Causses i Cevenas: paisatge cultural agropastoral de la Mediterrània» va entrar a figurar a la llista del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco com a patrimoni cultural de la humanitat, el parc constitueix una fracció d’aquest patrimoni inscrit.

La zona dels Grans Causses és enorme, i quasi tota la nostra ruta d’avui i demá, recorre els seus boscos. Millau i les gorges de Tarn queden englobades dins d’aquest parc.

Tot i que els prats son verds a rabiar i molts arbres florits… el bosc segueix donant un aspecte hivernal i letàrgic… baixem cap a Fayet i trenquem cap a St. Felix de Sorgues per una carretera petita i força més emboscada.

A mida que ens acostem a St Affrique, ens trobem els terres mullats i la pluja ens amenacen, però anem trampejant sense mullar-nos.

Trespassem St. Felix de Sorgues i despres St. Affrique, i prenem una carretera cap a Saint Rome de Tarn. El normal seria agafar la D999 que va directa a Millau, peró aixó ja ho vaem fer l’altre vegada que varem estar a quí. Avui volem passar per una petita carretera que discorre a l’esquerra mateix del Tarn.

Avui volem passar per una petita carretera que discorre a l’esquerra mateix del Tarn.

Just passat el petit i encaixonat poble de Peyre, ja veiem el viaducte més alt del mon.

El Viaducte és un pont pel que hi passa l’autopista A-75 (Clermont-Ferrand – Montpeller) i que salva la vall del riu Tarn. El viaducte cobreix una distància total de 2460 m mitjançant 6 trams de 342 m i dus més de 204 m (les extremes).
Fou inaugurat pel president de la República Francesa, Jacques Chirac, el 14 de desembre de 2004 i obert al trànsit dos dies després.
El segona pilar (comptant des de Clermont-Ferrant) és la pila més alta del món: 334 m. Per que us feu una idea, la Torre Eiffel te 324 metres comptant l’antena.
Realment la seva visió és imponent i imposant.

Passem a tocar del pilar de 334 metres. Per desgràcia la llum i el cel no afavoreixen per res les fotos.

Arribem a Millau al voltant de les 6 de la tarda. Bona hora a França. L’hotel que hem triat, és un hotel de dues estrelles a la “plaça de l’estació”. Just a cinc minuts del centre. Perfecte!!!. Les habitacions son correctes (no hi ha aire acondicionat per l’estiu, cosa que a nosaltres no ens afecta, ja que les nits la temperatura no puja dels 3ºC) i si està molt be, més comptant que val 48€ la nit. És l’Hotel Jalade

Hem esmorzat d’hora… i hem dinat un bocata a l’hora de dinar europea, 13,00. Per tant, cal fer el dinner a una hora coherent. Així que a les 8 ja som entaulats i sopant.

Dia 6 d’Abril de 2012

Millau – Cantobre – Abime de Bramabiau – Millau

Teníem prevista una bonica ruta, que feia un tou de carreteretes petites i perdudes i de dubtosa circulació. Pujar al Mont Aigoual , anar a Le Vigan, pujar un tou de coll… Aquesta és la ruta inicial i la que en principi varem començar…

tot i que per culpa de la pluja varem fer aquesta….

Ha plogut tota la nit. L’Hotel no te aparcament privat, però hi ha molt de lloc just a la porta, tot i així, ens permeten posar la moto dins de la zona de terrassa de l’hotel. Tot un detall.

Els terres son mullats, però sembla que fa una ullada de sol. Ens anima i sortim. Iniciem la ruta però la fem al revés de lo que en principi volíem… sigui com sigui vull arribar a l’Abime de Bramabiau com a mínim.

Agafem la D991 tot seguint el riu Dourbie, una zona maca que gaudim tot i l’asfalt moll.

S’encaxona una mica i passem per les Gorges de la Dourbie.

Trobem un trencant a l’esquerra i ens enfilem a per una carretera en que ens crida molt l’atenció un poblet que sembla penjat a la paret…

És el poble de Cantobre. El poble és a la confluència dels rius Dourbie i el Trevezel.
El poble, orientat cap al sud, es troba a uns 580 metres sobre el nivell del mar.

Cantobre està construït sobre un castell del segle XII. El castell va ser destruït durant les guerres religioses del segle XVII i la vila ha evolucionat al llarg dels segles com una llar per als camperols que treballaven les vessants en terrasses i en les petites mines locals. El poble va patir a mitjan segle passat la despoblació provocada pel final de la mineria i el moviment general del camp a la ciutat.

Parem per gaudir-lo d’aprop, i veiem que i ha un catxe. Millor… el farem. El poble sembla mort. No si veu ningú, però certament és molt pintoresc, i te una bonica parròquia.

Aquí fem el catxe:
Le village de Cantobre,

En marxar, ja ens comencen a caure les primeres gotes… poc a durat l’esperança de no mullar-nos. Però de moment no deixa de ser anecdòtic i amb la roba de gorotex en tenim prou per lo que fa.

La carretera és va tornant petita i feréstega. Mullada i solitària… quina llàstima. Segur que amb bon temps te que ser una meravella, per que l’asfalt és excel.lent.
Arribem a Treves,i entrem a les gorges de Trevezel, i aquí si que ja agafem una carretera que jo en dic “d’ampla variable”. Va fent segons l’espai que deixa el terreny.

Hi ha trams, que millor no trobar-te ningú de cara….

En arribar a Saint Sauveur Camprieu, ja plou insistentment i no queda més remei que tapar-nos amb els plastics.

El poble és desert i plou amb ganes… ens esperem sota un valco i passa un cotxe que aturo per preguntar-li amb el meu francès macaronic com es va a l’Abime de Bramabiau. Queda a prop.

Ens i arribem sota una intensa pluja. Deixem la moto i ens traiem la roba de pluja. Ja que no es pot anar en moto, al menys farem una visita complerta a les coves.

Mentre esperem que vingui el guia, fem un catxe que hi ha al parquing de l’edifici de la recepció.

BRAMABIAU ,

Al parc nacional de les “Cévennes” i al costat de la muntanya Aigoual neix un riu anomenat “Le Bonheur” (la Felicitat). Desprès d’haver recorregut 6 km a l’aire lliure sobre granet, xoca sobre la pedra calcarea i s’introdueix durant 800m sota l’altiplà de Bramabiau.
En sortir d’aquest massís, el riu canvia de nom, ja que forma una cascada i en apoca de crescudes fa un fort soroll, i la gent gran van anomenar-lo rio Bramabiau,a que Bramabiau significa en occità, el bramo del Toro.

El pas subterrani del riu, crea un complexa sistema de galeries i avencs realment impressionant. Tenen una longitud de 10.210 metres, es troba a una alçada de 1029 metres i dins hi ah una temperatura mitja de 10ºC.

Va ser descoberta i recorreguda amb la simple il.luminació d’espelmes al 1884 per Édouard-Alfred Martel. Les actes redactades per l’alcaldia de Camprieu de la troballa i l’exploració, son considerades com el naixement de l’espeleologia.

Realment no ens sap pas greu passar dues hores entre pitos i flautes, visitant les coves. Fora plou. La guia parla a poc a poc i l’entenem molt be en frances… i si s’ens escapa alguna cosa, una de les noies del grup ens ho tradueix, que sap parlar el castella. Ventatges de ser un grup de 7 persones. En família.

Les galeries del riu soterrat fan quasi 50 metres d’alt. L’avenc és impressionant. Mai hen vist res de semblant. La cascada que desguassa el rriu subterrani, tot i que plou, no treu l’aigua d’altres cops… ens expliquen que podens arribar a omplir-se completament les galeries d’aigua… imagineu com deu sortir per aquí…

Desprès de donar voltes i voltes per les entranyes de la terra, tornem a la recepció (que hi ha uns 500 metres de camí) i marxem… no plou tant, però va fent. No hi ha més remei… refem la ruta.

Agafem la D996 per un breu tram per deixar-la i agafar a la dreta una carretera d’”ample variable” que s’enfila al Col de Faubel de 1285 metres. Aqui entrem al prc Nacional de les Cervennes, tot i que en sortim de seguit. Tot aquests trams que hem fet, pertanyen encara a les Grands Causses

El parc nacional de les Cévennes és un parc nacional francès que cobreix la regió natural de les Cévennes, situada principalment en els departaments de Lozère (48) i de Gard (30), així com en menor part en Ardèche (07) i en Aveyron (12). S’estén llavors sobre tres regions: Llenguadoc-Rosselló, Migdia-Pirineus i Roine-Alps. La seva seu social es troba al castell de Florac.
El parc nacional de les Cévennes presenta diverses particularitats que el distingeixen dels altres parcs nacionals de França. És l’únic parc en zona terrestre situat a mitja muntanya i la zona central de protecció posseeix una població de residents permanents. Una altra diferència important és que contràriament als altres parcs la caça està regulada però no prohibida en el territori del parc, fins i tot a la zona central

Plou i plou… quin pal… el bosc, xop, ens ensenya com deu ser a la tardor… encara queden moltes fulles als vorals.

Ara plou més i ara menys… de moment tornem anar només amb la roba de moto… aguanta força be.

Passem per Doubies, ja que des que hem baixat del col Faubel anem seguint el riu Doubie, però anem alts i les gorges queden lluny de la nostre vista.

Penso lo que deuen ser aquestes carreteres amb sol i al setembre….. brutals….

En arribar a Saint Jeant du Bruel ja plou amb ganes i comencem a sentir-nos humits… parem i ens posem ràpidament els plàstics d’aigua.

La nostre idea és arribar a Le Vigan, per lo que agafem la D999, però la pluja es converteix en tormenta espectacular. Cau un mar d’aigua. Cap equipament pot aguantar tanta aigua…. cal trobar un lloc per aixoplugar-nos.

Veiem un poble a la nostra dreta, Sauclieres, i entrem amb l’esperança de trobar quelcom. In extremis veiem una especie de carrero tapat i ens i posem, moto inclosa. Ja començavem a notar aigua al coll i als peus. Ha anat just.

Esperem una bona estona que afluixi de ploure.

Son 2/4 de 4 quant sortim del cau. Ens trobem amb la nacional D7. Mirem cap a Le Vigant i es veu negra com la nit, en canvi cap a Millau sembla que clareja. Estem farts d’aigua. No hem dinat i estem cansats. Marxem cap a l’hotel.

Parem a fer una foto a Millau sota la pluja, tot i que sembla que al fons s’obre el cel.

Una vegada dutxats i canviats, sortim a passejar per Millau i a buscar un lloc on dinar-sopar, son les 7 passades i des de les 8 del matí, no hem menjat res.

Sembla que el temps s’enfoti de nosaltres, ha sortit el sol. L’únic que veurem en els 4 dies, però ara, desprès de la remullada… emprenya una mica.

Això si… primer anem a fer uns catxes que ens cauen a tocar… i fem de les poques fotos que tenim amb sol de la ciutat.

Le lavoir du XVIII ème siècle à Millau,

Que es polit Milhau : Le pont de fer,

Que es polit Milhau : la fontaine romane ,

Desprès el Dinar-sopar, que no ens estem de res… i descobrim l’Aligot… una menja tradicional de la zona que no coneixíem i que és d’allò més bo.

L’Aligot, és un puré de patates mesclat amb un formatge fresc (tipus mató) del formatge del Cantal o de la Guiòla que es barreja i es pasta durant força temps amb un bastó de fusta per aconseguir una textura espessa. Pot estar una mica condimentat amb all i amb algun trosset de formatge curat.

segueix a

MILLAU (II)

MILLAU (II)

Perrutesamblamoto
/
Set 22, 2019
/
FRANÇA, RUTA CAP SETMANA o MES, VACANCES

Gorges de Tarn – Cervennes – Grands Causses

ve de:

MILLAU (I)

Dia 7 d’Abril de 2012

Millau – Gorges de Tarn – Corniche des Cervennes – Col du Rey – Gorges du Tapoul – Gorges de la Jonte – Millau

Aquesta ruta si que és complerta….uns 250km, però per res la que volíem fer originalment, ni tant sols la que portàvem al sortir de l’hotel. Preteníem pujar al Mont Aigoual pel darrera, ja que ahir no varem poder, però el malt temps i la pluja fa que anem modificant l’itinerari per intentar evitar en lo possible el malt temps… i com això no és possible… evitar posar-nos en cap merder que ens ho faci passar més malament del desitjable.

Al final, la ruta que varem fer, és aquesta… maca i entretinguda…. si hagués estat amb bon temps… jejej

El sol de la tarda no va ser més que una treva efímera, i es passa la nit plovent de nou. Pel matí, anem a buscar un lloc per esmorzar, (preferim un bocata que l’esmorzar “continental” d’hotel). Avui encara plou…. juer quina putada!!!

Com pensem que la pluja és poca, marxem sense la roba d’aigua posada, però encara no hem fer 10km, que la cosa es comença a posar seria i parem a equipar-nos.

Seguim el riu Tarn, i entrem de ple a les gorges que porten el seu nom.

Les Gorges del Tarn és un congost creat pel riu Tarn entre el Causse Sauveterre i el Causse Méjean. Les gorges es troben principalment en el departament francès de Lozère, però també en l’Aveyron.

El riu Tarn que transcorre pel vessant del Mont Lozère, ha anat formant al llarg de les èpoques un profund i espectacular congost de uns 53km i amb profunditats de fins a 600mts.

En un recorregut d’extraordinària bellesa, a través d’una de les zones menys poblades de França on podem descobrir alguns dels pobles més bonics de la regió de Lozère.

Per desgràcia… el temps segueix fent la guitza. Tenim que fer anar parant per fer algunes fotos per no mullar en excés la cámara. La carretera és molt entretinguda i maca. Transit, avui, 0.

Passem per les Vignes i continuem…

Tot aquest tram, passem per multitud de túnels picats a la pedra i grans baumats, però s’aporta la palma un tram en que la carretera es desdobla per cada sentit de la marxa, és el Circ de les Baumes.

Com que passem per sota, fem un canvi de sentir per fer el tram que toca els baumats…

Passem pel bonic Chateau de la Caze, que crec que ara és un luxós hotel,

I arribem a Sainte-Enimie, on si que parem una estoneta a estirar les cames, espolsar-se l’aigua de sobre i comprar un parell de recordatoris de les Gorges.
Sainte Enimie és una ciutat medieval amb carrers empedrats, situada al centre del congost que posseeix una bonica església del segle XII. Als seus voltants es troben el Castell de Prades, la vila de Castelbouc i Igloos de Causse de Sauveterre, construïts en pedra.
Nosaltres per això, simplement ens fem una foto…. plou!!!

Encara no a un parell de quilometres ens trobem amb un mirador sobre el tarn, allà baix i veiem un pintoresc i encaixonat poblet, Castelbouc…

Girem cap a Florac, que deixem a la dreta sense entrar-hi, i anem a buscar Sant Laurent de Treves.

D’allà, comencem a enfilar-nos per la D9, i entrem “oficialment” a les Cervennes. Pugem fins arribar al Col du rey de 992 metres. Parem i aprofitem a fer un catxe.

COL du REY,

Fa força fresca. Estem a uns 3ºC i cal dir que en tot el dia no passem pas dels 10. Aquí comença una magnifica carretera que passa per la Corniche des Cervennes.

Tot i que l’asfalt és moll, és magnifica i amb un asfalt perfecta. Un lloc ideal per al les motos, i ens trobem un tou de cartells que recorden que tinguis prudencia.

Ens aturem a fer altre catxe en un bon mirador….

Corniche des Cévennes – Sèm pas bièn aicí ??,

Aquí baixa la carretera cap al poble de Pompidur i la carretera segueix perfecte. Sembla que cap el fons claregi, i el terra cada vegada és més sec.

La part negativa és que a la nostre dreta, el Mont Aigoual és sota un espès núvol y no fa gens de gràcia.

Decidim replantejar la ruta i aprofitar una mica la treva d’aigua i de camins secs. Tornarem enrere cap a col du Rey pel petites carreteres del fons de la vall.

Baixem per una estreta carretera fins Notre Dame de Vallfrancesque, una pedania molt pintoresca, amb una esglesia que amaga un catxe…

NOTRE DAME DE VALFRANCESQUE,

Passem per sant Etienne Vallee Française i seguim per carreteres petites peró bones.

Just abans d’entrar a Saint Germain de Calberte, trenquem a l’esquerra cap al Col de Malhaussette i seguim pujant

Fins a Col du Rey, on tornem a agafar la carretera que hem passat fa una estona, tot i que ara la deixem als 2 quilometres per baixar a Vebron per una petita i feréstega carretera…

El cartell que trobem al la cruïlla, és prou eloqüent. (

Per descomptat, aquí ja tornen a caure gotes.

Ara anem cap a les Gorges du Tapoul tot fent una petita carretera… maca i estreta, però les gorges queden ensorrades i no i passa pas la carretera…

Prenem alçada… i ens acostem al Mont Aigoual, que l’hem estat rondant ahir i avui… no hi ha manera, plou i segueix sota una espessa boira… ni ens ho plantegem…

Arribem a una 1200 metres d’alçada, decidim anar tirant cap a Millau i deixar la boira enrere

Passem Meyruers i entrem a les Gorges de la Jente. Un engorjat més ample que les de Tarn, però tampoc tenim molt de temps per gaudir-ne… com més ens acostem a Millau, més plou.

Per una estona ens posem al darrera de l’única moto que hem vist de ruta. Soferts com nosaltres.

Volíem visitar el Chaos de Montpellier le Vieux, però plou massa. Portem tot el dia sense treure’ns el traje d’aigua. Hem fet 250km quasi tots sota la pluja i no hem parat ni a dinar.
Ens queden 15km fins l’hotel i posem rumb fix.

Com cada dia, un bon dinar sopar i al llit d’hora… estem força cansats. No ha estat un dia fàcil.

Dia 8 d’Abril de 2012

Millau – Autopista – Ceret – Coll d’Ares – La Gleva – Manlleu – Molins de Rei

El dia es lleva força núvol. Hem mirat meteofrance i pronostica pluges i turmentes per on teníem pensat baixar, per l’interior cap a Carcassona i clarianes a tota la façana mediterrània.
Muntem la moto i anem a esmorzar. Sembla que el cel s’obre i deixa clarianes… tot i això cap a Saint Affique, per on volem marxar, és veu fosc.

Decidim refer la ruta altre cop. Ja se sap, gat escaldat amb aigua tèbia en te prou. Decidim que baixarem per l’autopista, que a França és molt més econòmica (per les motos que paguen la meitat, tarifa 5. Com a dada curiosa, de Molins de Reia a la Jonquera hi ha 162Km i varem pagar uns 12,5€, de la Jonquera a Beziers 130km i pagues 5,5€ i fins a Millau, altres 120km, de franc ) i sortirem abans de la Jonquera i baixarem pel Coll d’Ares i Camprodon.

La ruta és aquesta.

Carreguem les maletes i ja som en marxa.

Donem una volta per la ciutat mentre esperem que el Tomtom agafi senyal i aprofitem per fer algunes fotos..

Com el viaducte es veu força be i no és tapat pels nuvols, no ens resistim a passar-hi. Ho hem fet per sota un parell de vegades… només queda passar-hi per dalt i admirar l’obre d’enginyeria.

Cal dir que l’autopista que va de Beziers a Clemont-Ferrand és gratuïta, nomé ses te que pagar el pont, 4,8€. Si no, cal sortir de l’autopista, traspassar Millau i tornar-hi com s’ha fet sempre.

Realment el viaducte és espectacular també vist des de dalt… llàstima que els lateral siguin tapat i no et deixin veure be la vall del Tarn.

Sembla que el dia s’aguanta, i baixem ràpid per l’autopista.

Per un moment patim. En acostar-nos a Narbonne comença a ploure i ens ve al cap una vegada que ens va caure precisament per aquesta mateixa autopista una tromba d’aigua que varem tenir que parar sota un pont, per sort son nomes quatre gotes que les passem ràpidament.

A mida que baixem al sud, el sol es va imposant, fins que tenim una magnífica vista del massis del Canigo nevat. Espectacular.

Sortim de l’autopista i anem a Ceret. Com gaudim a partir d’Amelie-les-Bains. Com necessitàvem aquest tram per rodar com cal.

Pot ser hem fer una desena (llarga) de vegades aquest tram de carretera fins a Camprodon. Us puc assegurar que mai l’havia gaudit tant. Asfalt sec, bo, amb sol……

Just abans d’arribar a Prats de Motllo, parem a fer un últim catxe.

La fontaine de Lara,

Pugem a Coll d’Ares, i parem a fer una visita al Motarrescatxe que hi ha allà per veure que tot és correcte i en el seu lloc.

La idea és dinar a Can Barala de sant Pau de Sesguries, peró son les dues del migdia i ho trobem ple a rebentar. Decidin seguir i anem fins la Gleba a dinar al restaurant del santuari. Un restaurant conegut per les carns que poses de tot el mont i d’animals exotics. Avui el plat estrella és la Boa i el Cocodril, que acaben de prohibir la importació i serà l’última carn que es podrà menjar en molt de temps (legalment). Demano un palt de carn de cocodril i de cangur.
Espectacular!!!!

A mig dinar comencem a wassapejar amb en Manel i en Grimaldi. Entre conyes, en Manel comenta que és a Manlleu, només a 3km d’on som. I és el seu aniversari i ens convida a postres!!!!!

Acceptem i coneixem a tota la seva família. Molt bona gent que ens obren les portes de casa seva i treuen un munt de pastissos i licors… GrRRSRSrarsadfasdd!!!!!!

Ens i trobem tant be que quasi descuidem que tenim que anar a buscar el brut abans de les 8 de la tarda i és ja molt trad. Molt agraïts, marxem traient xispes.

Arribem a casa que passen uns minuts de les 7 de la tarda. Justos per canviar-se de roba i agafar el cotxe.

Han estat uns dies molt intensos. No han sortit tot lo be que volíem, és clar!, però com tot, ha estat una experiència bona. Sempre penso que la part positiva d’aquestes circumstancies fan que acabis valorant molt més el fet d’anar en moto quant fa bon temps i tot va be.
Tantmateix, anar sols en moto per aquestes zones, a vegades solitàries i difícils, fa que agafis lligams i confiança, tant amb la “muntura” com amb el copilot.
Segurament si estes en les nostres mans triar el temps per anar en moto, no seria aquest, però el preferim a tenir-nos que estar a casa veient com plou per darrera de les finestres.

MOLTES GRÀCIES PER LLEGIR-NOS

RUTA PER SORIA, BURGOS i LOGROÑO (II)

podeu veure la primera part aquí:

RUTA PER SORIA, BURGOS i LOGROÑO (II)

***** DIA 22 d’Agost de 2013******

BURGOS – Santo Domingo de la Calzada – LOGROÑO

Nou dia i nou desti. Avui anirem fins a Logroño on ens espera la Calle Laurel on ens esperen les seves famoses i reputades tapes.
Per arribar-hi farem una ruta de 200km tot passejant per la Sierra de la Demanda i el parque natural de Sierra Cebollera tot resseguint rius i embalses. Passarem per Santo Domingo de la Calzada i acabarem a Logroño.
La ruta, aquesta:

Marxem de Burgos, com sempre desprès d’haver esmorzat i a una bona hora…. sense presses.

Agafem la N120, direcció Logroño i que de seguir-la en menys de 100km ja i seriem, tot i que com sempre, de seguit ens desviem a la dreta, direcció Pradoluengo.

La carretera de moment esn porta fins a el primer “envalse”. El de Urquiza

Just el deixem tornem a girar a la dreta i la carretera encara es fa més petita i feréstega. Anem seguint el riu Arlanzon fins el embalse de Arlanzon.

Desprès seguim pujant fins el Puerto del Manquillo a 1400m.

Passat Riocabo de la Sierra, girem a l’esquerra cap a Barbadillo de Herreros i Monterrubio de la Demanda, som de ple a la Sierra de la Demanda.

La Serra de la Demanda o d’Arandio és un espai natural protegit i comarca pertanyent a la Serralada Ibèrica, en els límits de les províncies de Burgos, la Rioja i Sòria.

Pren el seu cognom “De la Demanda” pels antics litigis, per utilització de terrenys i pastures, entre Monterrubio “de la Demanda” i “Barbadillo de Herreros”, iniciats allà pel segle XVI i que s’allarguen fins al passat segle XIX.

El pic més alt, situat a La Rioja, és el San Lorenzo (2.270 metres), en la vessant es troba l’estació d’esquí de Valdezcaray. El següent pic, el més alt de la Província de Burgos, és el San Millán (2.132 metres). En el seu vessant sud es troba l’estació d’esquí de Vall del Sol, propera a Pineda de la Sierra (Burgos).(més informació a http://www.sierradelademanda.com/es/portada/)

Passem per l’Embalse de Mansilla, i anem resseguint el Rio Najerilla.

I a la Venta de Viniegra fem un paradeta. Temps de fumar uns, i un catxe altres

A partir d’aquí la carretera és nova i amb un carril per sentit. Desprès d’anar molta estona per petites i de ferm dubtós carreteres, aixó sembla una autopista… i li fotem canya!!!

I no ens en donem compte que som a Santo Domingo de la Calzada.

Santo Domingo de la Calzada, municipi de la comunitat autònoma de La Rioja (Espanya), situat a la vora del riu Oja (que dona nom a la regió).
El seu nom i fundació provenen de Domingo García, després canonitzat com a Santo Domingo de la Calzada, qui creà un pont, un hospital i un alber de peregrins, per a facilitar el seu pas cap a sant Jaume de Compostela, al voltant de l’any 1045.

Es famosa la dita de “Santo Domingo de la Calzada, donde cantó la gallina después de asada”, degut a un miracle atribuït al sant. En record d’aquesta llegenda es guarda permanentment a la catedral un gall i una gallina, en un galliner construït amb forja.

Tot i que tenim Logroño a 20 minuts, son 2/4 de 2 i decidim quedar-nos a dinar aquí. L’única pega va ser un accident “domèstic” que va tenir la Teresa amb una porta de la cuina que va obrir de cop un cambré. Es pot dir que la va deixar KO una bona estona i que gairebé ja per tota la resta de la sortida.

D’aquí a Logroño, només autovia. En arribar a l’hotel, no decepciona… el Carlton de Logroño, un 4 estrelles xulo, xulo. Per 55€ nit l’habitació doble no es pot demanar rés més.

Despres de dutxar-nos i ben canviats, anem a donar una volta pel centre de Logroño. La catedral i els seus carrers plens de gent.

Per acabar al Carrer Laurel, un lloc espectacular ple de tascas a tope de gent. Tapas amunt i avall, i el Pere, que si mou com peix a l’aigua, ens fa de guia culinari per la zona… un luxe.

Mengem i bebem fins que decidim parar. Ha estat una jornada, com les altres dues, complerta i genial. Per recordar!.

***** DIA 23 d’Agost de 2013******

LOGROÑO – OLITE – MOLINS DE REI

Arriba el dia de tornar a casa. Ha estat una sortida curta però intensa. El retorn el farem passar per Olite, per veure el magnífic castell, i desprès pujarem fins el pantano de Yesa i tornarem per Puente la Reina i Huesca.

Com sempre, quedem per esmorzar entre les 8 i 2/4 de 9, i a ¼ de 10 ja som sobre les motos i a punt de marxar.

En aquests trams, les carreteres tampoc és que siguin res de l’altre mont…. quilometres de transició per arribar a Olite

Erriberri (cooficialment en castellà Olite) és un municipi de Navarra, a la Comarca de Tafalla

El rei godo Suintila va fundar la ciutat de Oligicus o Ologite al 621 i la va fortificar per fer front als vascons . Per un privilegi donat a Estella l’any 1147 , García IV Ramírez « el Restaurador » , rei de Navarra , va atorgar a Olite seu primer fur , el Fur dels francs de Estella , donant per la mateixa ocasió terres de cultiu . La promulgació del Fur va produir una ràpida expansió d’Olite .

Després de segles foscos, la vila d’Olite va començar una etapa d’esplendor durant la Baixa Edat Mitjana, en ser triada com una de les seus favorites dels reis de Navarra . A partir del segle XV el rei Carles III « el Noble » i la seva esposa Leonor de Trastàmara van començar la construcció de l’esplèndid Palau Reial de Navarra a Olite , reflex de la brillantor de tota una època .

És capital o cap de la “merindad” (Les merindades són territoris que estaven sota la jurisdicció del merino, un oficial de públic encarregat de l’administració econòmica, financera i judicial d’un territori) del seu nom , creada per Carles III El Noble en 1407

D’aquí, carretera i manta.

Passem pel pantà de Yesa, on ens trobem la carretera tallada…. sorprenentment el Pere ens explica una historia per no dormir sobre la presa de Yesa i els problemes que tenen…. segurament si llegiu els següents links que us deixo us en fareu una millor idea (totes son del Heraldo de Aragon, però si busqueu, a internet en trobareu moltes més)
Un geólogo advierte de que la presa de Yesa está “en peligro” e insta a evacuar a los vecinos
La CHE realiza la estabilización definitiva de Yesa, que “está controlado”
Estabilizar la ladera derecha de Yesa costará al menos diez millones de euros

Parem a fer un mos a Puente de la Reina i continuem cap a casa…. a destacar el pas per Riglos. Els mallos sempre em deixen bocabadats i em venen forts records de quant mi enfilava per les verticals i desplomades parets…

Cap a 2/4 de 7 de la tarda ja som a casa. Han estat 4 dies intensos, on hem combinat (penso) molt be la moto, amb rutes matinals curtes i entretingudes, amb estades a tres capitals Españoles maques per la seva monumentalitat i gastronomia. Un pac que com sempre recomanem que proveu.

JA esperem amb ànsia el proper viatget. Fins la propera!!

CARME I MIQUEL

RUTA PER SORIA, BURGOS i LOGROÑO (I)

Podeu anar a la segona part de la ruta aquí:

RUTA PER SORIA, BURGOS i LOGROÑO (II)

Realment el plantejament per les nostres curtes i petites vacances per aquest any, era de fer una ruta en moto sense gaires pretensions quilomètriques però que no per aixó fos avorrida i tediosa.
Volíem seguir amb la tònica que fa un parell d’anys ja varem encetar…. no tants quilometres en les rutes, (en que no veus al final res més que carreteres i asfalt, i quant arribes a lloc només et queda una estona per gaudir, si el cansament del dia t’ho permet) i valorar una mica més allá per on passem i aturar-nos on ens sembla adient, sense presses, i aprofitar per com a minim, menjar com cal i a cada lloc el que toca. Rutes de no més de 200km que et permetin parar a fer les visites i gaudir de l’entorn que calgui, i arribar a destí, prou d’hora per poder reposar tranquil•lament i fer una descoberta amb cara i ulls.
Suposo que la filosofia és prou bona, ja que en comentar-ho només un parell de setmanes abans de marxar a la colla, s’apunten a la sortida l’Albert i la Teresa i el Pere i la Lu.
Perfecte!!!
Ens hem acostumat a fer els viatges sols, anar amb altre gent vol dir moltes vegades no poder campar 100% com voldries, però el que t’aporta rodar amb companyia, passejar, descobrir, menjar i beure compartint amb bons amics, ho compensa tot!!!!

Aquesta ruta va ser realitzada amb la magnifica colla que érem al Motarres.cat, forum de flipats per la moto ja desaparegut per desgràcia fa temps però amb els que varem realitzar moltes sortides, compartir molts quilòmetres i experiències genials..

***** DIA 20 d’Agost de 2013******

MOLINS DE REI – MONCAYO – SORIA

Així dons, tres motos varem sortir el dia 20 cap a Soria. Les rutes les havia preparat tot pensant amb el que us he explicat. Tranquil.litat i bons aliments.
El primer dia no hi havia més remei que fer els 460km de torn. Tot i així, com tots es fan per la N2, son ràpids i econòmics.

Clica per veure la ruta amb més detall al googlemaps

Aquesta ruta, te com al.licient la pujada al Santuario del Montcayo, a 1620 metres d’alçada… gens menyspreable si pensem que tant sols 14km abans estem a 600 metres, i tots per un bonic parc natural.
Així que quedem per trobar-nos a la Panadella cap a 2/4 d’11… si, si!! 2/4 d’11. Hem quedat que sense presses, això vol dir que primer hem fet algunes obligacions i desprès hem anat cap allò.

I com allós de -tranquils, que 450km es fan en un moment, ens entaulem per prendre un café… que carai!!!!!

Això si!! Som motarres, i quant ens i posem… sense plorar fem 2h de tirada fins que les motos queden ben seques de benzina. Parem un moment abans ce passar Zaragoza i de seguit anem fins el lloc de dinar, al Monasterio de Veruela.

Trobem tancat el restaurant, per lo que retrocedim un parell de quilometres fins a Vera del Moncayo, i ens posem a un Hostal que promet bon menjar i de calitat.

No mengem malament, però pensem que els plats tenen més de presentació y retòrica del que ens els ven i serveix que no pas el que són en realitat. Tot i així, dinem que gana no en falta.

Marxem i de seguit ens posem de ple a los que és El PARQUE NATURAL DE LA DEHESA DEL MONCAYO. Una zona molt maca en que les carreteres són molt ombrívoles i passen entre frondoses fagedes i rouredes… tot i ser mol maco us puc assegurar que a la tardor és espectacular (mireu la crònica de Soria de l’any 2011))

Pugem cap al Santuari del Montcayo, que es a una alçada de 1620 metres i tant sols un pocs quilometres abans erem a 600…. la carretera puja amb ganes…

A mida que agafem alçada desapareixen les fagedes i ens trobem amb un ambient de alta muntanya….

I s’acaba l’asfalt. El TOMTOM diu que encara queden uns 8 quilometres per arribar. Per consens decidim continuar amunt… la pista es força compacte. Una cosa és pujar amb les trails, altre, amb la RT del Pere..

Tot i que com queda demostrat… no te pas cap mena de problema, per trencat que sigui el tram…

Una vegada a dalt, visita i fotos de rigor….

I cap a Soria i falta gent…tot i que priemr tenim que desfer la pista i al pujada..

Però després, ràpids i sense fer cap més parada i fem cap.

Una vegada nets i dutxats donem una volta pel casc antic… i fem una foto de grup.

I sopem el que s’estila per la zona… unes Raciones

A destacar el Torreznos…. bufa que bons eran!!!

***** DIA 21 d’Agost de 2013******

SORIA – ST. DOMINGO de SILOS – BURGOS

De bon mati, i després d’esmorzar, marxem cap a Burgos. Aquesta zona la coneixem be ja que fa un parell d’anys i varem passar tres dies amb en Grimaldi, per tant hem fet una ruta senzilleta però per carreteres i llocs emblemàtics i macos.
Passarem primer pel pintoresc poble de Calatañazor per després pujar fins el Cañon de Rio Lobos i més tard, per una preciosa carretera engorjada tot seguint el riu Mataviejas fins el Monasterio de Silos i ja a Burgos… aquí us deixo la ruta.

Quedem a les 8 per esmorzar, que ho fem be… uns….. entrepans, altres…..

Agafem carretera i de seguit ens trobem a Calatañazor, un pintoresc poble pel que sembla haver-se aturat el temps… carregat de historia i llegendes…

Està situat a la vora del riu Milanos, al sud-oest de la capital, de la qual dista 32 km. Té al voltant de 70 habitants.

Un conjunt prototípicament medieval en el seu interior i no menys en el seu exterior , envoltat com està de robusta muralla que cobreixen tot el seu perímetre , amb excepció del flanc oriental .

Compte a més amb abundants restes d’un senyorial castell , amb dues esglésies -una d’elles romànica – i amb una tercera molt arruïnada però que encara deixa entreveure el seu romànica factura . Tants mèrits li van valer a la vila de Calatañazor la declaració de Conjunt Històric – Artístic Nacional en 1962

Desprès de les fotos de rigor, emprenem altre vegada la marxa, tornem a agafar la N122 fis a Burgo de Osma, on girem cap a Sant Leonardo de Yague.

La carretera segueix el curs del riu Ucero fins el seu naixement, que no és mes que la unió del Rio Chico i el Rio Lobos.

Aquest riu li dona nom al Parque Natural del Cañon de Rio Lobos,

Parem a fer una ullada al Cañon al mirador de la Galiana

Realment espectacular. Bones vistes i un bon espectacle natural.
Declarat Parc Natural l’any 1985 per protegir la gea, fauna i flora i també de facilitar el contacte dels homes amb la natura.Es tracta d’un profund canó calcari format per una antiga i intensa erosió del riu Lobos, recorrent més de 25 km. de la Província de Sòria i Burgos

No se si és la zona o el nom del riu, peró l’Albert troba un Pet de Llop realment espectacular… be!! Mig!!!

Continuem cap a San Leonardo de Yague i prenem la N234 direcció Burgos, peró no ho farem tant fàcil, a uns quilometres la deixem per anar ca a Santo Domingo de Silos.

La veritat és que la carretera, és molt maca i entretinguda, segueix un engorjar molt maco que forma el riu Mataviejas.

Arribats a Santo Domingo de Silos, parem una estona… per fer unes fotos (de fora, ningú està disposat a pagar per entrar enlloc) i el més important… una birra fresca!!

Son 2/4 de 2 i tenim Burgos aun pas. Decidim anar-hi i poder dinar tranquils i ja amb les motos al parquing.

Una mica passades les 2 ja som a l’hotel, i a 3 ja asseguts a taula dinant.

Despres de fer la mig diada (si!!! Fins i tot ens permetem la migdiada!!!) anem a donar una volta per la ciutat, realment gran i monumental.

I com no, un cop d’ul a la Catedral de Burgos.

La veritat és que la ciutat és molt bulliciosa, i ha gent per tot arreu. Bars, botigues… conviden a fer una bona passejada i fer gana per sopar.

Avui hem decidit posar-nos a un bon restaurant. Un d’aquells que tens un camaré al costat de la taula que no deixa de posar-te vi…. les menges… bones!!! Com cal.

Estem cansats… demà serà altre dia. Anem ja a dormir.

continua…

RUTA PER SORIA, BURGOS i LOGROÑO (II)

IV RUTA DE LOS PENITENTES

1 i 2 de maig de 2009

Certament va ser casualitat, tot donant un tomb per l’espai de Moterus, veure referències a la ja famosa ruta de Penitentes.
Desprès de llegir detingudament la informació que allà s’hi donava, em dono compte que és a punt de ser el dia i l’hora en que s’obrien les inscripcions… el dia 8 de febrer a les 00.00 de la nit, i sense pensar-ho, ens esperem a la mitja nit, i fem la inscripció.

Cinc minuts són els que triguem a realitzar-la, i ja obtenim el dorsal 401. Als 45 minuts, ja s’han acabat tots els 500 que hi havia disponibles….

I quin és el secret de tal èxit???? D’entrada mireu tot el que ens explicaven de la concentració a la plana web dels organitzadors, El Moto Club Monrepós…

Club Motor Monrepós ha escrit:
¿QUE ES LA RUTA DE LOS PENITENTES?

La Ruta de los Penitentes en un evento para motos NO COMPETITIVO de carácter turístico. Su objetivo es planificar una penitencia a través de un recorrido de gran belleza con el fin de que los participantes sigan dicho itinerario y disfruten de un placentero día a lomos de su moto. Este recorrido resulta en algunos tramos extremadamente duro, por la cantidad de curvas que contiene y la longitud del mismo.

El itinerario consta de 650 kilómetros y 15 puertos de montaña de diversos tipos, y dentro del mismo se realiza un almuerzo-comida. A lo largo del recorrido hay repartidos 8 puntos de control, que se encargan de comprobar la situación de los participantes en cada tramo de ruta, siendo útil en el caso de accidente o avería. Además, el paso por estos puntos de control justifica el haber completado íntegramente el recorrido propuesto sin atajos, por lo que el participante que justifique el paso por los 8 puntos de control sin abandonar, recibirá un diploma por realizar con éxito el recorrido de la Ruta de los Penitentes. El recorrido de la Ruta está pensado para ser realizado en un lapso de entre 12 y 14 horas, almuerzo incluido, por lo que trata de potenciar que los participantes disfruten de un modo pausado de la belleza del recorrido, parando en los lugares que deseen a hacer fotografías. A lo largo del recorrido hay unos 250 Km. “de enlace” que pueden ser completados a la velocidad máxima permitida, mientras que en el resto del itinerario hay tramos muy revirados con medias de entre 30 y 60 Km./h, dependiendo de los sectores.

una vegada llegida la descripció que fan del recorregut….

QUI SI POT RESISTIR!!!!!!!

Això si…. el recorregut queda en secret fins el dia de la inscripció.
Una vegada hem tornat i llegit les opinions dels participants, queda clar que és segurament el recorregut més dur de tots els que porten fets.

En el mapa podeu veure la que va ser la IV Ruta de los PENITENTES. Si cliqueu podreu veure-la en el google maps amb més detall.
Tot i amb això, cal dir que hi ha un tram, entre el punt E i el F que el google no hi vol passar, però cal prendre el camí que en el croquis de sota està marcat en rosa… si llegeixes i segueixes la crònica, no te pèrdua.

Si us voleu baixar l’itinerari en format .itn pel TOMTOM, cliqueu aquí sota.

Penitentes.itn [954 Bytes]

Passem així, amb l’itinerari a la vista, a relatar la nostra experiència en aquesta magnifica prova de resistència!!!!

Divendres 1 de maig,

Amb il.lusió, com sempre malgrat la insistent pluja, marxàvem amb el nostra portaavions cap a Saragossa…
Eren les 9 del mati.

Veiem que l’autovia està tallada a l’alçada de Monmaneu, per lo que a la que som a Jorba sortim a l’antiga N2… fins a 18km de cua s’hi arriben a formar…
La veiem des de l’antiga carretera…

Sense incidents, arribem a Saragossa. Al punt de la inscripció, Moterillos, on ens donen el dorsal, una samarreta i el road boock hi trobem ja a moltissims dels motarres que van arribant de diferents punts de la geografia… també amb moltes ganes de iniciar l’aventura.

Desprès, anem a l’hotel, un 4 estrelles nou a estrenar… QUIN LUXE!!!! Quedem sorpresos… i tot per 60€ la nit i esmorzar….

El dinar de fraternitat és al mateix hotel. Mengem molt i molt be.. per 13€. Com s’ho treballen aquests de l’organització!!!

Anem a Moterillos… el lloc on hem fet les inscripcions i d’on surt la rua cap a Saragossa… Donem una volta i veiem la quantitat de diferents motos que hi ha… Rs, customs, nakets, trails, maxitrails, gt’s, algun side…. alguna goldwin…

La cua de 500 motos fa impressió… recorrem els carrers de la capital Aragonesa, i som l’atracció de tot hom

Parem just a tocar la plaça del Pilar i anem a fer una visita a la Basílica…

Per acabar anem a San Juan de Mozarrifar, on es tenia que fer el Breefing.

En comptes d’això, ens trobem amb una xerrada de més de una hora i mitja sobre seguretat vial, que si be, era molt interessant, crec que fora de lloc, o com a mínim exageradament llarga per lo que esperava la gent. Tot i això cal agrair l’esforç i la dedicació del ponent.

Aquí ens trobem amb en Mateu (Chiquitin), que havia pujat més tard. Deixem el breefing i anem cap a sopar….. demà tenim que matinar!!!

Dissabte 2 de Maig

Hem dormit poc… ens llevem a les 6,30 del matí, ja que volem esmorzar a l’hotel abans de marxar… el restaurant obre a les 7, i la sortida de Penitentes és a les 7,15.

Marxem i arribem a Moterillos… i a una munió de motos…. una cua monumental ja que només deixen sortir en grups espaiats uns minuts entre ells… altra cosa que l’organització tindria que mirar de millorar (crec), ja que amb tot plegat ens hi estem uns 45’ per a sortir.

Quant marxem, son les 8,30 del mati… per mi, massa tard per a fer una ruta tant llarga…. tindrem que alleugerir el pas…

Marxem, i anem per l’autopista a buscar l’autovia de Huesca A23,però per indicacions expresses de l’organització, està totalment prohibit passar-hi, cal sortir a Villanueva de Gallego per agafar la N-330… per suposat així ho fem…

Una vegada hem arribat a Huesca, si que prenem l’autovia, tot seguint els indicadors de Jaca – Sabiñanigo, i que ens enfila ràpidament i sense problemes cap el al port del Monrepos de 1280 mts.

Així que iniciem la baixada del port… s’obre una magnifica panoràmica sobre els Pirineus, que ens esperen nevats al fons…..

De sobte, trobem el desviament cap a Boltaña, per la A-1604. Una magnifica carretera, una mica abonyegada però molt agradable de fer.. (encara estem descansats).
Trobem molta cua, motos que van en grup i no tiren ni a tiros… però no ens atrevim a adelantar…

gaudim del paisatge i de la pujada al port de Serrablo, de 1291 metres. La baixada és bona, i la fem sense contemplacions, ja que ens hem quedat sols…

Aquí ens adonem de quin és el vehicle més ràpid per fer penitinetes… una escúter ens avança sense contemplacions… ens quedem amb un pam de nas… i mira que corríem!!!!!

De Boltaña, anem en un plis a Ainsa per la N260, on i trobem una gran cua a la gasolinera. Quina sort que nosaltres ja n’hem posat. Aprofitem a parar, portem ja dues hores i quart de moto.

Reemprenen ruta. Ara anem cap el Tunel de Bielsa per la A-138, peró dins d’Escalona, deixem la carretera bona per girar a l’esquerra per la HU-631, direcció Fanlo – Cañon de Anisclo.
Certament totes aquestes carreteres que portem fetes i les que farem, ja les hem fet en altres ocasions.

La carretera del Cañon de Añisclo (que el forma el riu Vellos), la recordava ja molt desfeta, però aquesta vegada la retrobem plena de grava i pedres…

tot i amb això, val la pena fer-la i passar per aquest extraordinari itinerari natural del Parc Nacional d’Ordesa.

Arribem a Fanlo, i d’aquí baixem fins a Broto, lloc on si fa la concentració de Fantasmas…. a la que hi hem anat una vegada. També força recomanable.

Fem benzina aquí, però no ens entretenim ja que el dinar el tenim a tocar. Anem sobre l’horari que teníem nosaltres previst, si volem arribar a les 8 del vespres a Saragossa.

El dinar es a Torla. Al cor del Parc Nacional d’Ordesa. Recordo haver estat aquí en varies ocasions per escalar el Tozal de Mallo.

Arribem que encara no son les 12,30. Força d’hora, però hem esmorzat a les 7 del matí i el tenim als peus. Encara no hi ha gaire cua i podem dinar… senzill, però sortim satisfets… que és l’important… amb una hora des de la nostra arribada hem enllestit.

Ara anem a Biescas. Tornem sobre les nostres roderes fins tornar a trobar la A-260, i girem a la dreta.

De camí passem pel port de Cotefablo de 1423 metres. L’he fet varies vegades. El trobo genial, tant per un cantó com per l’altra.

Ràpid i amb bona carretera en general, no ens adonem que ja som a Biescas, població per sempre estigmatitzada per la tragèdia del 96 on varen morir 87 persones.
Al trobar la A-136, la prenem direcció a França.

32 quilometres de bona carretera que tot seguint el riu Gallego s’interna a la Vall de Tena i s’enfila al coll de Portalet de 1794 metres

A mida que anem prenent alçada, la neu que fins ara la veiem per sobre nostra, cada vegada es fa més present.

Passat Formigal, la neu ja és per tot arreu. Parem al Coll de Portalet per fer les fotos de rigor. Val la pena!!!

La baixada entre la neu , és brutal. No es pot córrer massa perquè el terra és mullat i fa por que hi hagi gel, tot i que no fa molt de fred.

La vessant nord sempre és més carregada de neu.

Hem entrat a França, i la A-136 passa a anomenar-se D-934.
Baixem deixant a la nostra esquerra el Midi d’Ossau, altre important objectiu alpinístic d’altra època (meva, clar), tot i que el temps ha canviat i la boira baixa no ens deixa veure els cims de les muntanyes…

Seguim la carretera fins a Bielle, on prenem un desviament cap a l’esquerra que puja al Col de Marie Blanque, de 1035 metres. La carretera en aquest tram força en condicions, s’enfila.

De baixada, arribats a la N-134, la seguim en direcció a la frontera d’Espanya, la que passa per Somport…

Peró la deixem tot passat Bedous per anar cap a Lee i Lees Athas.

Prenen en aquest ùltim poble la carretera D441 que puja primer al coll de Bouezou de 1009 metres per arribar al coll de Labays, de 1351 metres.

La carretera torna a ser estreta i maca. Em sento en la meva salsa… estirem amunt tot gaudint de l’entorn natural.

En el coll de Labays ens trobem un control, i nous companys de viatge, no tant agradables,la boira i la neu.

Tot i amb això, aquesta vegada la boira no és humida, i podem anar sense posar-nos la roba d’aigua.Prenem la D-132 direcció al Coll de Pierre de St. Martin.

La ruta puja i puja, i tot i que no veiem res, n’hi ha prou per veure que els vorals de la carretera cada vegada estan mes plens de neu.

Passem primer pel Col de Souder de 1540 metres, i tot seguit el col de Pierre de St. Martín de 1760 metres, punt culminant i porta de la frontera amb Espanya.

Ara la carretera s’anomena NA 1370, i passat el Portillo de Eraice, baixem el port de Belagua.

Anem cap al Roncal.

Baixant, ja havent deixat les neus amunt, trobem el desviament a l’esquerra de la NA-2000 amb les indicacions de Zurita i Ansó.

Zurita no l’arribem a veure, ja que trobem un desviament cap a Ansó que prenem a la dreta. És la HU2042, que passeja per mitjà de la Vall d’Ansó, seguint el riu Veral, que seguirem fins Berdún.

Allà seguim per l’A-1205 fins a Pamplona de Jaca.

Allà parem a fer benzina. Anem secs i hem de proveir. Són les 6 de la tarda. Gairebé no hem parat.La ruta aquí la ruta va cap a Sant Juan de la Penya i Anzanigo, pero l’organització decideix neutarlitzar aquest quilometres fins el panta de la Penya a partir de les 6 de la tarda, i son les 6,15.

Creieu-me que agafo una fort emprenyament. Peró les normes son les normes. Tot i amb això, ja penso que el nostra Penitentes queda descafeïnat. Sort que son trams que ja coneixem d’altres vegades.. la foto que us poso a continuació son a tall de informació, i per que vegeu que és San Juan de la Peña, que si no coneixeu, ja trigueu a anar-hi.

Al Pantano de la Penya retrobem la ruta i a partir d’allà la seguim de nou.

Passem per davant de Riglos… impressionants, imponents, espectaculars…. creieu-me si us dic que m’hi he enfilat per totes les seves verticals, el Mallo Fire, el Pison i la Visera…

(no em puc resistir a posar-vos unes fotos fetes per mi…. “antigues” de algunes de les escalades que havia fet allà amb el meu company Pensio)

Arribem a Ayerbe on girem a la dreta per la A-125 cap a Ejea de los Caballeros.
Tenim per davant 30 quilometres de corbes per una bonica carretera.

A la que portem 15 quilometres, esdevé la desgràcia. La cadena surt del seu lloc i pica el carter, que deixa anar tot l’oli per terra. (les últimes noticies diuen que l’avaria no serà molt greu i que es podrà arreglar la moto sense molts diners

Per a nosaltres s’acaba aquí l’aventura. Una llàstima perquè érem molt a prop de l’arribada. Quedaven 30 quilometres de camí per agafar l’autovia fins a San Juan de Mozarrifar.

Acabem la ruta a cavall de la grua. I després en taxi fins a Zaragossa.

Així, aquí acaba el que ha donat de si la Quarta edició de Penitentes.

Certament és dura, però tampoc res de l’altra mon. Caldrà tornar-hi l’any que ve.

Com sempre en aquestes coses, difícils i laborioses de muntar, hi surten fallos i problemes, que mirant-ho des de la barrera a toro passat, penses… jo no ho hauria fet així o aixà… com diu el meu pare…. “quant se li veu el cul, se sap si és mascle o femella”. Son prou grans i sabran valorar i millorar per l’any que ve.

Per la meva part, no tinc més que animar-los a continuar amb aquesta magnifica feina i felicitar-los molt efusivament per haver-nos donat un cap de setmana tant divertit i motarra com aquest.

Doneu per segur, que si podem, l’any que ve i tornem.

CARME I MIQUEL

LA RUTA DE L’EBRE (II)

de TUDELA a BARDENAS REALES – MONEGROS – SIERRA CEBOLLERA – OLITE…

DIA 3 de maig de 2008

Pirineus Navarresos – Olite – Yesa – Las Bardenas Reales

La ruta la podreu trobar clicant el mapa per ampliar-lo

Com cada dia, desprès d’esmorzar trèiem les motos, amb ganes boges de menjar quilometres i veure indrets nous.

Avui es tracta de anar fins els Pirineus Navarresos, i per rematar el dia, endinsar-nos a les Bàrdenas Reales. Així dons no ens entretenim gaire i posem rumb al nord per la N121

La primera parada és Olite, impressionant nucli medieval, sembla que estem en un conta de fades, envoltat de castells, torres, pòrtics, claustres…..

Olite (cooficialment, en basc Erriberri) és un municipi de Navarra, a la comarca de Tafalla, dins la merindad (batllia) d’Olite.

Per les restes arqueològiques es coneix que, en època imperial romana (s. I dC), un fort cinturó emmurallat defensava un petit altell en el qual més tard es fundaria la vila medieval. A més, al voltant del nucli urbà actual s’han trobat restes de viles romanes.

És capital o cap de la batllia del seu nom, creada per Carles III el Noble el 1407. Felip IV li concedeix el títol de ciutat el 1630. Des dels seus brillants moments en el s. XV i fins al s. XIX, Olite experimenta un eclipsi polític i un fort descens demogràfic.

El Palau dels Reis de Navarra d’Olite, Palau Reial d’Olite o Castell d’Olite és una construcció de caràcter cortesà i militar erigida durant els segles XIII i XIV a la localitat d’Olite. Va ser una de les seus de la Cort del Regne de Navarra a partir del regnat de Carles III “el Noble”. Cada estiu és seu principal del Festival de Teatre Clàssic d’Olite.

Despres, seguint la NA132 anem fins a Lumbier, i despres a Aoiz per la NA 150 on parem a comprar uns entrepans per fer un picnik.

I desprès busquem un bon lloc per a dinar, que trobem a prop de Aroz-Betelu.

Dinem al vell mig del Foz de Iñarbe que fa el riu Irati

Tot plegat de dinar anem a buscar la NA140,…

Aribe és el punt més el nord que arribem i comencem a tancar el cercle….

Seguirem fins a Escaroz i Navascuez, ja en direcció sud est. La carretera no te desperdici.

Desprès agafem la N240 tot vorejant l’embassament de Yesa fins a Sangüesa, on tenim que parar forçosament per deixar passar una cursa ciclista.

Aquí agafem unes boniques carreres interiors cap a Gallipienzo i Carcastillo…

on ens internem a Las Bardenas Reales per una pista de sorra….

És tard i no tenim clar de continuar. Son les 7 de la tarda i si passes res, ens tindriem que quedar hores allà…. deliberem…

pero decidim finalment seguir…. queden 30 km de pista….

Les Bardenas Reales de Navarra és un paratge natural semidesèrtic que s’estén al sud-est de Navarra (Espanya), en plena comarca de Tudela (merindad de Tudela), amb unes 42.500 ha de terreny sense cap nucli urbà. Les Bardenas se situen en un punt equidistant entre la serralada Pirinenca i la serralada Ibèrica i conformen un Parc Natural Protegit de 39.274 ha que des del 7 de novembre de 2000 forma part de la Reserva de la biosfera.

El sòl característic de la zona està format per argiles, guixos i gresos, i el terreny ha estat fortament erosionat per l’aigua i el vent creant formes geològiques entre les quals destaquen els barrancs, els altiplans d’estructura tabular i els turons solitaris, anomenats cabezos. (extret de la viquipedia)

Un món a part, àrid, sec, de formacions arrasades per un vent sec, el cerç, que esculpeix la terra en barrancs i “cabezos”. Són aquests elevacions naturals del terreny de poca alçada, aïllades i generalment arrodonides, sent el més famós de tots el de Castildetierra, la imatge ha estat reproduïda en milers de fotografies.

i que no podem de deixar de fer-nos una fotografía davant d’ell…

I com no, per a acabar la ruta del el dia, la foto de grup, amb les Bardenas Reales de fons….

Dia 4 de maig de 2009

TORNADA CAP A CASA, MES MONEGROS

Desprès d’esmorzar, ens acomiadem del Jordi i la Júlia, que marxen cap a la Valldigna i del Carles i la Lídia, que segueixen ruta cap al nord.

Nosaltres, amb els tigres i l’in1til anem cap a Ejea de los Caballeros, Castejon de Valdejasa, Leciñena, Monegrillo i Bujaraloz, on parem a dinar…

Realment tot el paisatge, tret d’algun tram que és verd per que el blat encara està creixent, és sec i erm. Carreteres rectes i monòtones, que en arribar a Monegrillo, ens mostren els vastos Monegros…

Una vegada arribats a Bijaraloz, prenem a N2 que a Lleida es transforma en monòtona Autovia AP2 fins a casa.

Han estat 4 dies de moto, intensos i divertits.
Com sempre, només resta donar les gràcies a tots els companys que varen venir per deixar-nos compartir uns dies així amb ells, i esperar que a la propera puguem ser forces més.
Quan us sembli, repetim!!!!!