Realment el plantejament per les nostres curtes i petites vacances per aquest any, era de fer una ruta en moto sense gaires pretensions quilomètriques però que no per aixó fos avorrida i tediosa. Volíem seguir amb la tònica que fa un parell d’anys ja varem encetar…. no tants quilometres en les rutes, (en que no veus al final res més que carreteres i asfalt, i quant arribes a lloc només et queda una estona per gaudir, si el cansament del dia t’ho permet) i valorar una mica més allá per on passem i aturar-nos on ens sembla adient, sense presses, i aprofitar per com a minim, menjar com cal i a cada lloc el que toca. Rutes de no més de 200km que et permetin parar a fer les visites i gaudir de l’entorn que calgui, i arribar a destí, prou d’hora per poder reposar tranquil•lament i fer una descoberta amb cara i ulls. Suposo que la filosofia és prou bona, ja que en comentar-ho només un parell de setmanes abans de marxar a la colla, s’apunten a la sortida l’Albert i la Teresa i el Pere i la Lu. Perfecte!!! Ens hem acostumat a fer els viatges sols, anar amb altre gent vol dir moltes vegades no poder campar 100% com voldries, però el que t’aporta rodar amb companyia, passejar, descobrir, menjar i beure compartint amb bons amics, ho compensa tot!!!!
Aquesta ruta va ser realitzada amb la magnifica colla que érem al Motarres.cat, forum de flipats per la moto ja desaparegut per desgràcia fa temps però amb els que varem realitzar moltes sortides, compartir molts quilòmetres i experiències genials..
***** DIA 20 d’Agost de 2013******
MOLINS DE REI – MONCAYO – SORIA
Així dons, tres motos varem sortir el dia 20 cap a Soria. Les rutes les havia preparat tot pensant amb el que us he explicat. Tranquil.litat i bons aliments. El primer dia no hi havia més remei que fer els 460km de torn. Tot i així, com tots es fan per la N2, son ràpids i econòmics.
Clica per veure la ruta amb més detall al googlemaps
Aquesta ruta, te com al.licient la pujada al Santuario del Montcayo, a 1620 metres d’alçada… gens menyspreable si pensem que tant sols 14km abans estem a 600 metres, i tots per un bonic parc natural. Així que quedem per trobar-nos a la Panadella cap a 2/4 d’11… si, si!! 2/4 d’11. Hem quedat que sense presses, això vol dir que primer hem fet algunes obligacions i desprès hem anat cap allò.
I com allós de -tranquils, que 450km es fan en un moment, ens entaulem per prendre un café… que carai!!!!!
Això si!! Som motarres, i quant ens i posem… sense plorar fem 2h de tirada fins que les motos queden ben seques de benzina. Parem un moment abans ce passar Zaragoza i de seguit anem fins el lloc de dinar, al Monasterio de Veruela.
Trobem tancat el restaurant, per lo que retrocedim un parell de quilometres fins a Vera del Moncayo, i ens posem a un Hostal que promet bon menjar i de calitat.
No mengem malament, però pensem que els plats tenen més de presentació y retòrica del que ens els ven i serveix que no pas el que són en realitat. Tot i així, dinem que gana no en falta.
Marxem i de seguit ens posem de ple a los que és El PARQUE NATURAL DE LA DEHESA DEL MONCAYO. Una zona molt maca en que les carreteres són molt ombrívoles i passen entre frondoses fagedes i rouredes… tot i ser mol maco us puc assegurar que a la tardor és espectacular (mireu la crònica de Soria de l’any 2011))
Pugem cap al Santuari del Montcayo, que es a una alçada de 1620 metres i tant sols un pocs quilometres abans erem a 600…. la carretera puja amb ganes…
A mida que agafem alçada desapareixen les fagedes i ens trobem amb un ambient de alta muntanya….
I s’acaba l’asfalt. El TOMTOM diu que encara queden uns 8 quilometres per arribar. Per consens decidim continuar amunt… la pista es força compacte. Una cosa és pujar amb les trails, altre, amb la RT del Pere..
Tot i que com queda demostrat… no te pas cap mena de problema, per trencat que sigui el tram…
Una vegada a dalt, visita i fotos de rigor….
I cap a Soria i falta gent…tot i que priemr tenim que desfer la pista i al pujada..
Però després, ràpids i sense fer cap més parada i fem cap.
Una vegada nets i dutxats donem una volta pel casc antic… i fem una foto de grup.
I sopem el que s’estila per la zona… unes Raciones
A destacar el Torreznos…. bufa que bons eran!!!
***** DIA 21 d’Agost de 2013******
SORIA – ST. DOMINGO de SILOS – BURGOS
De bon mati, i després d’esmorzar, marxem cap a Burgos. Aquesta zona la coneixem be ja que fa un parell d’anys i varem passar tres dies amb en Grimaldi, per tant hem fet una ruta senzilleta però per carreteres i llocs emblemàtics i macos. Passarem primer pel pintoresc poble de Calatañazor per després pujar fins el Cañon de Rio Lobos i més tard, per una preciosa carretera engorjada tot seguint el riu Mataviejas fins el Monasterio de Silos i ja a Burgos… aquí us deixo la ruta.
Quedem a les 8 per esmorzar, que ho fem be… uns….. entrepans, altres…..
Agafem carretera i de seguit ens trobem a Calatañazor, un pintoresc poble pel que sembla haver-se aturat el temps… carregat de historia i llegendes…
Està situat a la vora del riu Milanos, al sud-oest de la capital, de la qual dista 32 km. Té al voltant de 70 habitants.
Calatañazor és un bonic poble en el que sembla que els segles no hagin passat: carrers empedrats amb còdols, cases amb desplomades, parets de fang i palla o de pedres apilades i mal lligades, portes tortes de frontises forjades……i taulades sobre les quals s’alcen les característiques xemeneies còniques.
Un conjunt prototípicament medieval en el seu interior i no menys en el seu exterior , envoltat com està de robusta muralla que cobreixen tot el seu perímetre , amb excepció del flanc oriental .
Compte a més amb abundants restes d’un senyorial castell , amb dues esglésies -una d’elles romànica – i amb una tercera molt arruïnada però que encara deixa entreveure el seu romànica factura . Tants mèrits li van valer a la vila de Calatañazor la declaració de Conjunt Històric – Artístic Nacional en 1962
Desprès de les fotos de rigor, emprenem altre vegada la marxa, tornem a agafar la N122 fis a Burgo de Osma, on girem cap a Sant Leonardo de Yague.
La carretera segueix el curs del riu Ucero fins el seu naixement, que no és mes que la unió del Rio Chico i el Rio Lobos.
Aquest riu li dona nom al Parque Natural del Cañon de Rio Lobos,
Parem a fer una ullada al Cañon al mirador de la Galiana
Realment espectacular. Bones vistes i un bon espectacle natural. Declarat Parc Natural l’any 1985 per protegir la gea, fauna i flora i també de facilitar el contacte dels homes amb la natura.Es tracta d’un profund canó calcari format per una antiga i intensa erosió del riu Lobos, recorrent més de 25 km. de la Província de Sòria i Burgos
No se si és la zona o el nom del riu, peró l’Albert troba un Pet de Llop realment espectacular… be!! Mig!!!
Continuem cap a San Leonardo de Yague i prenem la N234 direcció Burgos, peró no ho farem tant fàcil, a uns quilometres la deixem per anar ca a Santo Domingo de Silos.
La veritat és que la carretera, és molt maca i entretinguda, segueix un engorjar molt maco que forma el riu Mataviejas.
Arribats a Santo Domingo de Silos, parem una estona… per fer unes fotos (de fora, ningú està disposat a pagar per entrar enlloc) i el més important… una birra fresca!!
Son 2/4 de 2 i tenim Burgos aun pas. Decidim anar-hi i poder dinar tranquils i ja amb les motos al parquing.
Una mica passades les 2 ja som a l’hotel, i a 3 ja asseguts a taula dinant.
Despres de fer la mig diada (si!!! Fins i tot ens permetem la migdiada!!!) anem a donar una volta per la ciutat, realment gran i monumental.
I com no, un cop d’ul a la Catedral de Burgos.
La veritat és que la ciutat és molt bulliciosa, i ha gent per tot arreu. Bars, botigues… conviden a fer una bona passejada i fer gana per sopar.
Avui hem decidit posar-nos a un bon restaurant. Un d’aquells que tens un camaré al costat de la taula que no deixa de posar-te vi…. les menges… bones!!! Com cal.
Estem cansats… demà serà altre dia. Anem ja a dormir.
Opfingen (Freiburg im Breisgau) ==> Rencurel (Vercors)
La ruta Clica el mapa i podras veure la ruta en detall
La tornada, volíem que tingues la mateixa filosofia que la pujada, no pagar ni cinc d’autopista!!!!
Amb aquesta idea arrencàvem de Opfingen. El dia però, apareix molt gris i tapat, i tot i que no plou, ho veiem tant malament que marxem tots equipats per entomar tota l’aigua que caigui.
Prenem l’autovia, i encara no hem arribat a Mulhouse, que ja plou a gots i barrals….
Decidim seguir per autopista i pagar, veiem la forma més segura i ràpida d’anar. A mida que baixem de latitud, el temps s’arregla una mica, i havent passat Besançon decidim treure’s els plàstics i deixar l’autopista…
A l’alçada de Cologny parem a fer un mos i un cafe.
En apropar-nos a Bourg en Bresse, torna a ploure, i ens tornem a fer el ritual de posar-nos la roba d’aigua… decidim anar per autopista fins a Lyon.
Una vegada deixem enrera Lyon per l’A43, sortim per Bourgoin Jallieu. Aquí el paratge torna a ser maco i verd…. un verd més clar, però notem que ens acostem al Vercors…
A Les Caves parem un moment, estem a tocar del Vercors… el tenim davant mateix, però fa por només veure’l… imatge familiar, per altra costat, per a nosaltres!!!!
Ens enfilem cap a Les Ecouges per St Gervais, que passa per un tunel picat a la pedra. Som a 10 minuts de Rencurel…. i casi ens caiem de cul en trobar-nos la carretera tallada….el que ens obliga a donar una volat de quasi una hora per Pont en Royans
Amb les ultimes llums del dia, negra que fa por, arribem a l’hotel Marronnier
DIA 16 d’AGOST
Rencurel (Vercors) ==> Formigueres
La ruta Clica el mapa i podras veure la ruta en detall
A priori aquest era el nostre últim dia. Teníem previst acabar a casa, però ens resistim a acabar amb el viatge i sucumbim a la proposta dels Tigres d’allargar-la unes hores més per anar a passar la nit a Claudies de Fenouilleres.
En llevar-nos a Rencurel, descobrim que el dia és clar i força clar. Esmorzem i ens posem en marxa..
És un plaer tornar a rodar per les carreres del Vercors… ens venen molts records de l’any passat que hi varem estar en dues ocasions. A l’hora d’esmorzar, Jean François, l’amo de l’hotel, ens comenta que ja hi ha obert el nou túnel de Les Barraques. Com que és una carreta que ningú de nosaltres ha fet, ja que feia temps que estava tancada, decidim fer-la tot marxant.
Així dons, marxem tot fent primer les Gorges de la Bourne…
Per, una vegada arribats a Pont-en-Royans, prendre la carretera dels Petits Goulets La carretera és entretinguda, i te uns túnels picats a la pedra…
Peró el tram més espectacular de Les Barranques, és tancat i en el seu lloc hi ha posat un túnel nou…. per cert amb un radar a 70 km/h al mig…. (en la foto podeu veure l’antic túnel barrat a la dreta)
Desprès anem fins el coll de Roussel, impressionant com sempre, vist des de dalt, i per descomptat de fer-lo.
Una vegada a Die, anem tirant avall per una sèrie de carreteretes petites, recargolades i estretes.
I entre colls i atapeïts boscos,
arribem a trobar la D94, que corre al costat del riu Eygues, amb el que forme unes boniques gorges. Aquí parem a dinar el Pikenike que portem.
Passem Nyon i despres, a l’alçada de Orange, prenem l’Autopista, que seguirem fins arribar a Rivesaltes, 200 km més enllà, on la deixem per anar cap a Claudies de Fenouilleres.
En arribar tenim la mala sorpresa que és ple. Pinten bastos, ja que son 2/4 de 8 de la tarda i a França això ja és moooool tard. Ho tenim xungo… hem parat a quasi tots els hotels i fondes que hem trobat, i tot és ple,,,, on és la crisi!!!!! Decidim, que tot i que arribem a les 10 de la nit, marxem cap a Puigcerdà….
En arribar, ja fosc i negra nit a Formigueres, truquem al Miquel per si sap on podem dormir a Alp o Puigcerdà. Mentre ell ens fa gestions, trobem un hotel que els queda una habitació. La compartim amb els Tigres, i li agraïm al Miquel les molèsties preses.
Han estat més de 8 hores sobre la moto. Estem cansats. Avui dormim plans.
DIA 17 d’AGOST
Formigueres ==> Parets del Valles
La ruta Clica el mapa i podras veure la ruta en detall
Avui si que això fa olor a final. Ja no queden més dies. Portem moltes hores de moto i quilometres. Ens ho hem passat be i hem vist moltes coses.
Marxem cap a Puigcerdá i ens arribem a Alp.
El Miquel (In1til) ens espera. Aprofitem per fer un veure amb ell i ens explica com ha anat la seva aventura donant la volta a la Peninsula… Ells han estat rodant 15 dies. Tota una aventura!!!!
Pugem a la Collada de Toses per la Massella fins a la Molina, i desprès, baixem cap a Ribes per Toses i Planoles. En arribar a Campdevànol, ens acomiadem dels Tigres. Han estat uns dies de convivència molt intensos que han servit per a coneixer-nos una mica més, i per compartir uns quants quilometres, que a son uns 50.000.
Tot i que en aqesta ocasió han estat 3200!!!
Ara esperar a la propera.
No se si heu tingut la paciencia d’arribar fins aquí, pero si és aixó, moltes gracies.
Es passa tota la nit plovent…. a mars!!!!!! En llevar-nos i en reunió sumarissima, decidim que no cal ni provar fer la ruta. Ens sap greu, però és lo mes cabal.
Tot i això, aquí us deixo l’itinerari previst, segur que val mol la pena fer-lo. Per si algun dia hi aneu.. ja ens ho explicareu.
La ruta Clica el mapa i podras veure la ruta en detall
Així que, sota la pluja i armats amb paraigües, iniciem una aventura, on els GPS no hi tenen gran cosa a dir. Arribar-nos a Freiburg amb transport públic.
Veiem passar un bus que l’assaltem i entre signes, angles macarronic (per les dues bandes) i una mica molta de voluntat per part del conductor, trèiem un bitllet que ens servirà per tot el dia i tots els transports públics, tots quatre 8€
El bus ens deixa a les afores de la ciutat, fem un transbordament i agafem un tramvia, que ens deixa, miraculosament al centre de la ciutat. I ja ens tens, quatre motarres, vestits amb la samarreta de motarres (per que voliem fer-nos una foto pel motarres ha estat aquí) com si fóssim d’una escola al mig de Freiburg, caient aigua desesperadament.
L’única solució la veiem en un bar, on ens hi estem una bona estona esperant que afluixi.
Així que passen 45 minuts, ens adonem de la magnitud de la tragèdia, i decidim fer turisme sota la pluja, així que a mullar-se toca.
Fem una visita primer que res a la Münster (catedral) de Freiburg s un edifici majoritàriament gòtic.
Tant el vestíbul com la portada oest estan poblats d’estàtues de finals del segle XIII, que representen a Satanàs i a diversos personatge bíblics. A l’interior, la nau principal també està embellida per interessants estatues.
Just al darrere hi trobem el Historisches Kaufhaus, de color vermell, que és un edifici del segle XV.i una mica més enllà es troben les oficines del Arzobispat.
Segueix plovent i comença a fer gana. Ens posem a un restaurant a voleo… total no entenem la carta de cap d’ells…. per tant tots valen.
SORPRESA!!!!! Ens hem posat en un restaurant turc…. ja te kllons!!!! Si ja no saviem que demanavem, ara encara pitjor. Aixó és com la ruleta russa. Per sort l’amo del restaurant, que diu que és del R. Madrid, ens fa entendre que deixem el dinar en les seves mans…. QUINA POR!!!!
La veritat és que vàrem dinar molt be, menjant uns plats molt bons
Continuem la nostra passejada humida…
Es fa tard, i just devant del Martinstor (torre del rellotge) prenem de nou el Tramvia
I tornem a fer transbordament a la parada de Paduaallee, on esperem que passi el 31 que ens tornarà a portar a l’hotel.
Avui amb una mica més d’experiència… ja cauen les primeres salsitxes alemanyes, acompanyades per unes birrones.
Un dia de turisme passat per aigua acaba. Li comencem a agafar carinyo al meló, que ens fa companyia nit i dia.
DIA 13 d’AGOST –
Opfingen (Freiburg im Breisgau) ==> Selva Negra (Ruta Sud)
La ruta Clica el mapa i podras veure la ruta en detall
Avui en llevar-nos no plou. Esmorzem impacients i acabem de fer una ullada a la ruta que farem. Decidim fer la zona sud de la Selva Negra, que creiem és la que tindrà les carreteres més petites i estretes.
Sense perdre temps sortim. Tenim ganes d’internar-nos a la Selva Negra. Primer per aixó creuem Freiburg.
El dia no és del tot clar, però entre núvols i ullades de sol, s’aguanta tot el dia. En seguida que deixem Freiburg al nostre darrera, prenem la L124, que en seguida s’interna en alts boscos d’avets. La carretera és bona i revolada…
La Selva Negra s’estend des del Dreiländereck (que és el punt geografic on coincideixenAlemania – Suissa i França)(punto geográfico donde coinciden Alemania-Suiza-Francia) a la part mes sud d’Alemanya i puja 160 km cap al nord. Aquesta estora vegetal, que una amplada que varia entre els 30 i els 60 km. El clima és purament de muntanya, i ràpidament ens adonem que si el sol no és present, amb les jaquetes d’estiu (tot i portar els forros a sota) passem molt de fred.
Parem a posar-nos els jaquetes d’aigua, que funcionen a la perfecció contre l’aire fred. Aquesta operació la fem moltes vegades a partir d’avui. Ja ho veureu per les fotos…
Els paratges son d’un verd intens. Extensos prats , boscos d’avets foscos i ombrívols, cases plenes de flors…. Tots mirem a veure si veiem la Heidi corrents d’arrera les cabres…
passem per Muggembrunn, Todnau i Wieden
La baixada cap a Wembach és molt maca,
en arribar a Wembach parem a fer benzina i prenem la L131
Parem a comprar el dinar en un petit poble, Niederböllen, i desprès seguim, fins a Kandem per la L132 i despres la L135 cap a Bademweiler.
I desprès entre boscos i prats, cap a Steinen per la L135
Aquí prenem la 317 i uns quilometres abans d’arribar a Wehr , parem a dinar en una zona de pikenike… Ens fa mandra obrir el meló, i l’indultem un dia més. Ja és un passatger amb forces quilometres.
Això si, una vegada arribats a Werh parem a fer un cafè…
La carretera que prenem ara, la L148 direcció a Todtmoos, és impressionant i molt maca ja que puja pel curs d’un petit riu, el Wehra, que forma una tancada vall…
Just ara fem un tom i tornem en sentit contrari al que anàvem per la L151 cap a Laufemburg, aquí parem una estona a admirar els grans prats que apareixen entre els avets… verd i més verd…. el dia acompanya…. ens ho passem be rodant….
A Albbruck tornem a girar direcció nord, remuntem altre rierol, el Alb, que és afluent del riu Aare (qui no ha sentit parlar d’aquest riu, nom altament reconegut pel aficionats als mots encreuats). La carretera s’engorja en algun tram…
En arribar a Immeneich la carreta es torna més oberta, ens trobem forces motos….
i arribem a Sankt Blasien, una població termal i turística, amb una magnifica catedral…..
Seguim amb l’itinerari, que ara no és tant emboscat, fins arribar al llac Schluchsee i parem a fer un berenar (de galetes) a Kappel, d’on volem anar a veure el turistic llac Titisee
Arribats a les proximitats de Titisee, ho troben tot tancat per obres, no sabem, ni amb les ajudes del tomtom arrivar a on voliem, i com que ja portem moltes hores en moto, enfilem cap a l’hotel, que hi arrivem a les 7 en punt de la tarda…
Han estat 9 hores d’activitat, de les quals 5h35’ han estat sobre la moto per ha fer uns 330 km. Demà més…..
DIA 14 d’AGOST
Opfingen (Freiburg im Breisgau) ==> Selva Negra (Ruta Nord)
La ruta Clica el mapa i podras veure la ruta en detall
El dijous es lleva força assolellat. El dia promet, i ens afanyem iniciar la ruta.
Avui toca fer el sector nord, la que toca a Baden-Baden, i en certa manera la zona més turística i coneguda de la Selva Negra.
Com ahir, només en sortir de Freiburg, ens trobem amb fastuosos paisatges de prats amb petites cases i nuclis poblats.
Que es combinen i alternen amb els boscos….
pobles pintorescos, esglésies, motos de cara, explotacions forestals…
sempre amb el verd intens de fons. Com podeu observar, sempre anem amb la roba d’aigua… i és que fa fred sobre la moto. Al sol s’està be, però la carretera és força obscura i humida, a causa del bosc.
Passat Kniebis, decidim parar a dinar, i trobem una zona amb banc, a tocar amb un sorprenent mur vegetal….
Aquesta vegada li ha arribat la fi al meló, quasi 1000km desprès d’haver-lo comprat, sempre espectador sofert de les nostres aventures…
Mira que estava bo el comdemnat !!!!1
Just al moment de marxar, com sortits de la selva, una colla de Tigers ens assalten…. el Xavi i la Ceci estan en la seva salsa…
Desprès de dinar, seguim per carreteres força ràpides i perfectes cap a Ruhestein… no m’estranya trobar aquí tantes motos amunt i avall…
No és estrany trobar aquestes senyals per les carreteres Alemanyes, pero aquí, n’hi ha molts…
Passem per Baiersbronn i anem a Baden Baden tot passant per Forbach
De Baden-Baden, que no hi entrem, ja que se’ns està fent tard i ens entretindrien molt, emprenem la ruta de tornada. Aquest és el punt més al Nord que haurem arribat aquests dies. La carretra és una via força ràpida, és la 500
Parem a un mirador, que és ple de motarres, aprofitem per fer unes fotos, la de grup que no falti.
Encara tenim ganes de carreteres més petites i emboscades, i prenem la K5370, que s’esmuny pel mig del bosc
A Oppenau parem a fer un beure….
I seguim baixant cap el sud, cap a Frieburg…
la Ceci, igual que la Carme, no paren de fer fotografies…. immortalitzant els paisatges pels que passem…
Hi ha trams de carretera que es fa dificil fer-hi fotos de lo foscos que son…
Finalment arribem a Freiburg…
A estat altre dia complert. Avui és la última nit que passem a Alemanya Com toca, unes birres per celebrar lo be que de moment ens està sortint tot, i un record pels amics…
Sento el retard amb la crònica, però se m’ha fet molt difícil fer una tria de les més de 1200 fotos que la Carme va fer. Totes elles tenen darrera un record, un moment, un paisatge o una anècdota única i sentida.
Una vegada feta la tria, i posat el text, encara, segur, son masses les escollides, però a mi m’agrada fer les cròniques així, per tant, com sempre… qui pensi que és llarga o que es fa pensada, que no segueixi llegint…. per tots els demés… aquí teniu el que va donar de si, vuit dies de ruta per terres franceses i alemanyes…
Pels que tingueu connexió d’Internet lenta, paciència, recomano que poseu el post al anar a sopar, i amb sort, en acabar, podreu gaudir de totes les fotos
El plantejament del viatge, era el d’anar a la Selva Negra. Una zona al sud-oest d’Alemanya, a la regió de Baden-Wurtemberg. Però el plantejament era arribar-hi rutejant, no per autopista, si no donant-li sentit i amb ple contingut des del primer dia.
Amb aquesta idea vàrem planejar i ideà amb els tigres d’Igualada, aquesta magnifica ruta.
DIA 9 d’AGOST
Parets del Vallés ==>Alt Llenguadoc -Millau
La ruta Clica el mapa i podras veure la ruta en detall
Així dons, amb molta il.lusió, les alforges carregades i amb moltes ganes de passar-nos-ho be, iniciem la nostre aventura.
L’idea és fer poca o gents autopista, és cara i avorrida. Volem que el viatge tingui sentit i contingut des del primer moment.
Sortim de casa a ¾ de 8, puntuals, ja que hem quedat a 2/4 de 10 amb els tigres d’Igualada a l’àrea de servei de la Jonquera.
En arribar, fem benzina i esmorzem en la zona de lleure… repassem la ruta del dia, i ens posem en marxa…
Fem uns quilometres d’autopista, traspassem la frontera i la deixem tot just havent passat Perpinyà, a Rivesaltes.
Allà prenem la D12 cap a Vingrau i Tuchan, on prenem la D611, ens internem a la regió del Llenguadoc – Rosselló.
La carretera és molt entretinguda i maca, amb carreters de poc trànsit i força revolades…. ens ho passem molt be…
Just arribar a Villeneuve des Corbieres parem a fer un veure…. aquí, encara ens parlen en català….
Seguim per la D611, la carretera està flanquejada per grans arbres en molts trams propers als poble.
Passat Lezignant – Corbieres i Olozac, anem a Aigne, un petit poble de 200 i pico habitants, lloc on ens adonem que ja son l’1 del mig dia, i a frança, si et passes d’aquesta hora, no dines.
Hi parem a dinar…..
Dinem molt be, però ens acanen una mica, que hi farem!!! Som a Europa!!! En anar a marxar, ens comenta una dona que passa per allà, que no deixem de visitar el centre històric del poble, que és molt maco i l’anomenen l’Escargot (el cargol) per lo recargolat dels seus carrers. Com que no tenim molta pressa hi fem un cop d’ull
Ara seguim per la D907 cap a Saint Pont des Thomieres… son carreteres que no aburreixen, 100% recomenables.
en arribar a la Salvetat Sur Agout, decidim deixar l’itinerari planificat per donar una mica de volta, volem veure un llac que hem vist marcat als cartells… és el llac de Lauzas
Arribem a Lacaune, on retomem l’itinerari previst cap a Saint Affique. Que ja és a un plis de Millau.
Millau, Milhau en occità, és un municipi francès, situat a la riba esquerra del Tarn, al centre del parc regional dels Grands Causses i al departament d’Avairon de la regió de Migdia-Pirineus. Millau sempre ha estat conegut per ser la porta d’entrada de les Gorges de Tarn, però d’ença l’any 2004, ho és per tenir el viaducte més alt del mon.
El Viaducte és un pont pel que hi passa l’autopista A-75 (Clermont-Ferrand – Montpeller) que salva la vall del riu Tarn. El viaducte cobreix una distància total de 2460 m mitjançant 6 llums de 342 m i dues més de 204 m (les extremes). Fou inaugurat pel president de la República Francesa, Jacques Chirac, el 14 de desembre de 2004 i obert al trànsit dos dies després. El segona pilar (comptant des de Clermont-Ferrant) és la pila més alta del món: 334 m. Per que us feu una idea, la Torre Eiffel te 324 metres comptant l’antena. Realment la seva visió és imponent i imposant. Apareix a l’horitzó just a uns cinc quilometres abans d’arribar a Millau, evidentment ens entretenim una estona a admirar-la i fotografiar-la….
Arrimbem a l’hotel a ultima hora de la tarda, 2/4 de 8. Hora de sopar. L’hotel és en un zona de grans magatzems i oci…. be que dormim en una bolera. Però realment no està gents malament i és econòmic. Aquí trobareu la seva web Bowling de Millau : Hôtel restaurant
Hem completat el nostre primer dia de ruta.
DIA 10 d’AGOST
Millau (Gorges de Tarn) ==> Bourg en Bresse
La ruta Clica el mapa i podras veure la ruta en detall
Ens llevem just per trobar-nos per esmorzar a 2/4 de 9, que és l’hora oficial que durant tot el viatge hem esmorzat.
Preparem ràpidament les motos i es posem en marxa. Altres motarres han dormit al mateix hotel que nosaltres.
I així que deixem Millau, entrem al Parc Nacional des Cevennes per la D907, tot seguint sempre el curs natural del riu Tarn.
El riu Tarn és un afluent del Garona, i en passar pel Parc, crea unes magnifiques gorges, que si no molt espectaculars, si que molt maques i llargues (uns 35 km). L’aigua, les pedres, la carretera revolada i les motos son els protagonistes.
En arribar a Sainte Enimie, parem una estona, està ple de gent. Fa un dia de faula i la calor, tot i que no agobiant, es deixa notar.
Les gorges segueixen i a Ispagnac la deixem tot just en trobar la N106
Una vegada agafada la N88, la ruta es fa força més avorrida. Parem a dinar a un restaurant que ens trobem…
i continuem tot passant Le Puy en Velais, i St Etien, on canviem l’avorrida N88 per la monòtona autovia A47 que es transforma en A7 per trespassar LYON
Així que deixem aquesta important ciutat, prenem la D1083, una mica més entretinguda. Traspassa una curiosa regió plagada de petits llacs. Si ho mireu al google maps quedareu parats.
L’arribada a Peronnas, on hi ha l’hotel ,es a traves d’un seguit de carreteres que traspassen n frondós bosc. Peronnas és un poble annex i absorbit per Bourg en Bresse.
Passem la nit en els ja coneguts Formule 1. Que una vegada n’has vist un, els has vist tots. Les motos les podem veure des de la mateixa finestra de l’habitació.
El segon dia ha acabat. El temps, de nassos. Les previsions per demà, ja no son tant bones.
DIA 11 d’AGOST
Bourg en Bresse ==> Opfingen (Freiburg im Breisgau)
La ruta Clica el mapa i podras veure la ruta en detall
Poca cosa a explicar en aquesta etapa, que, tot i a priori tenir que ser molt maca, la pluja ens acaba aixafant la guitarra, i que no ens deixa fer el millor que teníem preparat per aquest dia.
El recorregut s’enfilava per recargolades carteres pel mig de grans “forets”…. aquí teniu la ruta.
Així dons, com cada matí, esmorzar de bollos, mantega i melmelada.
El dia de moment, tot i que tapadot, aguant el “tiron”. Decidim comprar per fer picnic…. unes amanides, un pollastre a l’ast i el nostre amic i company de viatge, el meló.
La carretera que farem avui, basicament és la N83, que és força maca, la Michelin la resalta amb la tipica ratlla verda de dalt a baix….
Així que arribem a Besançon, ja es posa a ploure i ens posem ràpidament el xubasqueros…..
Que ja no deixarem en tot el dia. Seguint el riu le Doubs, que acompanya a la dreta la N88, arribem a Clerval, on parem a fer el nostre agosarat pikenike, tot i que la pluja evita que sacrifiquem el meló…. viurà un dia més.
Decidim parar a l’Isle-Sur-le-Doubs a fer un cafè, i aquí, deixa de ploure per començar a diluvià…. decidim fer via directa fins l’hotel i deixar el que queda de ruta per fer…..
Així, xops, arribem a l’Hotel Blume. El nostre campament base pels propers quatre dies. Un hotel magnífic i còmode que està situat a Opfingen un poble molt proper a Freiburg im Breisgau, però molt més tranquil que la ciutat.
Una vegada eixuts, dutxats, nets i olorats… fem la primera incursió a la gastronomia alemanya. No hi ha constància gràfica, però us puc assegurar que triar en un restaurant on només parlen Alemany, amb una carta que només te paraules llarguissimes en alemany, va ser una epopeia que ens va fer trencar de riure…. sort que amb les quatre coses que sabíem encara vàrem fer alguna cosa…. wurt —- botifarra, kartofen, patates…….i birra …. dons birra!!!!…. tot i que vàrem aprendre a la força el que era el PUTTEN. Que faríem sense l’internacional CordonBlue!!!!!
Dormim poc, però be. A les 8.30 ens trobem per esmorzar. Jo m’he llevat una mica més d’hora per reparar la moto amb un cable i un interruptor que m’he trobat. Ha anat genial. 45 minuts de feina que fan que deixi de patir i torni a veure la ruta possible.
Tenim per davant tota Còrsega. Avui ens toca fer el Cap Corse, i anar cap a Porto tot resseguint la costa, tret d’algun punt, com la pujada al magnífic mirador de Sant Antonio.
La ruta la podreu veure tot clicant el següent mapa.
Còrsega (en cors Corsica, en francès Corse) i és situada a latituds sensiblement idèntiques a les dels Pirineus i de la part mitjana dels Apenins. Té una superfície de 8.680 km2 i una població de 272.000 habitants (2004). Administrativament pertany a l’Estat francès, del qual forma una regió que comprèn dos departaments: Alta Còrsega i Còrsega del Sud. La capital històrica i cultural és Corte (o Corti), seu de l’antic parlament i de la universitat. La ciutat més gran i capital política és Ajaccio (o Aiacciu), seu de l’assemblea regional. La segona ciutat i capital econòmica és Bastia.
La illa és allargada en sentit nord-sud, es troba allunyada 160 km de la costa francesa, a 82 km de la costa italiana i a només 12 km al nord de Sardenya, la gran illa germana. Dins aquest veïnatge cal remarcar també les illes i illots de l’arxipèlag toscà: Elba, Capraia, Gordona, Pianosa, Montecristo i Giglio.
Anem cap a Bastia i la traspassem, tenim pensat visitar-la l’últim dia. La nostra primera intenció, és vorejar tot el Cap Cors, resseguint el seu perímetre per la carretera D80.
Cap Cors (en cors Capicorsu) és una península situada al nord-est de l’illa de Còrsega. I s’estén al nord de la línia Bastia – Saint Florent, amb uns 4o kms de llarg de nord a sud, i de 10 a 15 kms d’ampla.
Parem a fer una parada al petit poble d’Erbalunga, típic i pintoresc, amb el seu port i la torre de guaita.
Certament te un litoral molt escarpat, i no te gaires platges. La carretera generalment va tallant les abruptes pendents sobre el mar, i anem trobant multitud de torres destinades a protegir l’illa dels atacs navals (n’hi ha 65 en tot el perímetre de l’illa).
Deixem la carretera D80 per agafar una de rural, que ens portarà al poble de Barcaggio, que és el més al nord de l’illa.
Parem a fer un beure. No hi ha gents de turisme… i no ens estranya… arribar aquí amb cotxe, ja es tenen que tenir ganes.
Una de les coses que primer ens deixa bocabadats, és l’aigua tant transparenta que te l’illa.
Així que marxem de Barcaggio, tot anat per una petita carretera que ens torna a la D80, som atacats per un enorme gos enrabiat… per sort tot queda en un ensurt per nosaltres… pel gos, encara deu portar la marca del meu 44 al morro, i les pegatines de la maleta lateral al clatell.
Desprès continuem per la D80, ara en sentit sud, que és en força mal estat, molt recargolada i lenta de fer.
Parem just trobar un súper que està a punt de tancar. Comprem uns queviures i dinen de picnic, tal i com hem decidit fer aquest dies per tal de guanyar temps i diners.
Ens queda encara un bon tros. Seguim costejant per unes “interminables costes del Garraf”. Passem per Saint Florent, i anem direcció Ille Rouse per la D81… aquí la carretera ja és més bona.
Les vistes sobre el mar i la costa és espectacular. No queda molt de lloc per a les platges, però les poques que hi ha, son en aquesta zona, de pedres petites i arrodonides… i el color des de la carretera ens xoca molt. Fa molta calor, però amb la carretera que estem fent, ara de bon asfalt, ens ho passem molt be.
Pugem al poble de Sant Antonino, magníficament situat en una alta atalaia, amb vistes espectaculars sobre la costa. Sant Antonino és un dels pobles més antics de l’illa.
Realment Sant Antonino és un magnífic mirador i un poble pintoresc….
Marxem tot pujant el coll de Salvi de 509m i d’on veiem gent que salta en parapente. El coll no és que tingui una alçada espectacular, però cal pensar que som a pocs metres de la linea costera…
Ens queda una carretera espectacular, la que passa pel Col de la Croix fins a Porto, fi de la nostre etapa d’avui. 47 quilometres espectaculars, tallant pendents que baixen sobre el mar.
Els últims quilometres per arribar a Porto són sensacionals.
El Golf de Porto, juntament amb les Calanches de Piana, són Patrimoni de la Humanitat declarat per l’Unesco. Ens instal.lem a l’Hotel. És a 800 metres de la Marina de Porto, però estem tant cansats que se’ns passa per alt anar a veure un dels principals atractius de Porto, la posta de sol. Demà més!!!!
Dia 3 d’Agost de 2009
Porto –> Corte
Clica sobre el croquis per veure la ruta amb detall
Hem passat un dia a Còrcega, i ja comencem a copsar diferents coses de la cultura i la idiosincràtica de l’illa. Una i molt clara, és que per tot arreu i veiem la seva bandera.
De França i de la bandera francesa, ni una ombra, en canvi, el seu emblema nacional el trobem fins a la sopa. Queda clar que és molt més que un simple reclam turístic. La seva bandera és un cap de sarraí, ja que segons la llegenda un sarraí va salvar la vida al rei Jaume II de Catalunya-Aragó, que va rebre Córcega al 1297 de mans del Papa Bonifaci VIII, tot i amb això, la bandera no va ser com la coneixem ara fins que va ser adoptada pel General de la Nació Pasquale di Paoli el 1755. Prèviament, la bandana que porta el morisc li cobria els ulls; Paoli va moure la bandana per sobre els ulls per simbolitzar l’alliberació del poble cors.
Va ser usada per la República de Còrsega i va ser prohibida després del 1769, quan França va rebre l’ illa de la República de Gènova per pagar un deute pendent i acabar amb la rebel•lió endèmica a l’illa. Va ser usada com a bandera oficial quan la Gran Bretanya va ocupar-la el 1793.
Sortim com sempre a les 9 del mati. El dia és promet força més fresc, ja que alguns núvols entrenyinen el cel. El primer que fem és baixar a veure la Marina de Porto, i la seva torre de guaita que predomina el petit port.
Marxem cap al poble de Ota, i les Gorges de Spelunca. Pujant cap a Ota, quedem parats en trobar diferents construccions a la vora del camí, primer pensem que son petits oratoris, però desprès veiem que son mausoleus, que els tenen desperdigats. Ja ho havíem vist pujant a Sant Antonio.
La carretera és força malmesa, però maca i val la pena, sobre tot en passar per les Gorges de Spelunca.
Tornem direcció a Porto, però sense entrar-hi pugem cap a altra de les meravelles d’aquesta illa, les Calanques (Calanches) de Piana. Aquest és el resultat del granit vermell i de roques tallades per la natura, de formes sorprenents, surrealismes o clares figures. La visió del Poble i la platja de Porto val la pena.
Parem a donar una volta per l’entorn.
Desprès de passar per aquest bosc encantat, prosseguim cap a Piana
Durant un bon tram, trobem molta gent admirant aquestes formacions de pedra… i la carretera si passeja entre mitg…
i a partir de Cargese la carretera es torna força més ràpida i bona,
10 quilometres desprès de deixar Tiuccia, trobem una petita carretera que va a Calcatoggio. La D101, que seguirem fins a trobar la D1 que ens portarà cap a Vico per zones rurals interiors i molt poc transitades.
Aquí, lluny del tràfic constant, comencem a trobar animals per la carretera,
les baques, a les que ja hi estem acostumats dels Pirineus o els Alps…
i els porcs, que realment ens sorprenen el primer moment.
A Arbori parem a fer un mos, de picnic, i desprès a fer un cafè en un bar (mai m’havia trobat que en un bar no tinguessin llet)
En arribar a Vico prenem la D70, molt bona i plaentera de fer (i correr). Pugem al coll de Sevi (1101m) i d’allà prenem una petita carretera rural que va a Marignana.
En aquest tram trobem una gran cort de porcs. Parem a saludar-los, ells, desprès del primer ensurt i una vegada apagades les motos, ens segueixen com a gossets.
Prenem la D84 i pugem cap el Col de Vergió (1477). En aquest punt, fins hi tot estem passant fred. El sol és amagat i l’alçada es nota amb les nostres jaquetes d’estiu.
Confraternitzem amb altres motarres francesos i ens fem unes fotos mutuament.
Baixem del coll per imponents boscos, el Forêt de Valdu-Niellu,
que en porta de cap a altre de les meravelles d’avui, el pas de l’ Scala di Santa Regina.
Just a Francardo, ens trobem per primera vegada amb una carretera nacional, la N193.
La seguim fins a Ponte Leccia, on agafem la carretera que puja per les Gorges de l’Asco
Ens enfilem fins el poble de Asco, i decidim fer una cervesa i retornar ja a buscar la nacional per anar a Corte, lloc on tenim l’hotel.
Desprès d’una dutxa, ja de vespre, aprofitem per donar una volta pel poble i fer un bon sopar.
Clica sobre el croquis per veure la ruta amb detall
Corte (en cors Corti) és un municipi de Còrsega, situat al centre de l’illa, al departament de l’Alta Còrsega. És la capital històrica i cultural de Còrsega. Està situat al Parc Regional Natural de Còrsega, sobre una penya dominada per la ciutadella i al peu dels cims més alts de l’illa. La ciutadella de Corte va ser construïda al segle XV pel virrei de la Corona d’Aragó. Entre 1755 i 1769 va ser la seu del govern independent de Pascal Paoli, convertint-se en la capital del nacionalisme cors. Aquí es va promoure la constitució corsa que va sorprendre l’Europa de la Il•lustració i possiblement va inspirar la constitució dels Estats Units. Poc després s’hi va fundar la universitat de Còrsega. El 1768 hi va néixer Josep Bonaparte, futur rei d’Espanya.
Com cada mati, reemprenem la nostra ruta al tocar les 9. Avui el primer destí són les gorges de la Restonica.
S’enfilen en mig de un bonic paisatge alpí, fins els 1260 metres. Una meravella.
Tornem per on hem vingut, i agafem ara la N193 direcció Ajaccio, i tot just desprès de passar el Col de Bellagranajo, a Venaco, parem a comprar el dinar. La ruta que farem a partir d’aquí, sembla exigent i brutal sobre el mapa. Més de 150 quilometres per carreteres de dubtosa qualitat, secundaries i apartades.
Just passar Vivario trobem la carretera que surt a la nostra esquerra, la D69. El meu tomtom diu que no hi ha cap més indicació en els propers, 80km!!!! La carretera és maca, i en força bon estat, però quedem al.lucinats en sortir d’un revolt, i veure la pujada al coll de Sorba (1311m).
Despès la carretera baixa emboscada per diferents boscos, que tots tenen nom… el Foret de Vizzavona, el de Ghisoni, el de Marmano...
El Foret de Pietro di Verde, ens puja a un coll del mateix nom de 1289m, on parem un moment.
Seguim pel nostre camí… sense trànsit i tranquil. Amb la carretera canviant, trossos nou, trossos en obres, trams bruts… de tant en tant trobem algun petit nucli poblat, fins arribar a Zicabo.
Aquí iniciem una pujada fins el Coll de la Vaccia (1193m). Aquesta carretera es destrossada i estreta, de les que marca la guia Michelin com a “tram perillós”, però espectacular i amb unes vistes magnifiques.
Baixem cap a Aullene, on aprofitem per a dinar. Ara portem 79 quilometres d’aquesta carretera.
Anem a fer un cafè a un curiós establiment, com una pastisseria-bar. El xicot que ho porta és molt simpàtic, i ens presenta al seu pare, i un amic que l’anomena Leonid Brèjnev (Bresnief) per lo que s’assembla a aquest dirigent soviètic.
Ens hi estem quasi una hora. Ens adonem que no tenen molta simpatia per França i sobre tot pel Nicolas Sarkozy. El pare ens parla amb Cors.
El cors és una llengua romànica parlada a Còrsega. És molt semblant a l’italià, i la majoria de lingüistes el consideren una variant del dialecte toscà. Té uns 150.000 parlants nadius, que sovint l’usen només a l’oral, reservant l’italià o el francès per a l’escrit. Des del 1974 s’aplica la Llei Deixonne en l’ensenyament del cors, i des del 1988 el cors és ensenyat com a assignatura a totes les escoles de l’illa. Hi ha estudis que diuen que el 79 % dels caps de família de l’illa parlen cors, i el 59 % dels fills el parlen, tot i que segons fons nacionalistes, només el 20 % dels nens de l’illa s’expressen habitualment en cors.
Passem una bona estona, i ens sap greu marxar. D’aquí mateix surt la carretera que va a parar directament a Sartene amb uns escassos 35 km, on volem dormir, però nosaltres encara farem un Tour de més de 180km per arribar-hi.
Així que trenquem a l’esquerra per la D420 cap a Zonza i desprès la D268 per pujar al formidable Coll de la Bavella (1218m), encerclat d’agulles altives i imponents. La carretera és bona en aquest tram.
Parem a fer unes fotos. És ple de gent, és un atractiu turístic de la zona… hi ha una imatge de la Verge de les Neus, plena de plaques i recordatoris, recordant difunts o simplement demanat els seus favors…
Hi ha vaques, i una d’elles no li fa gents de gràcia que la vulgui tocar… o serà pel color del la meva samarreta???
Baixem ràpids… la carretera és bona, i en passa quasi per alt el coll de Larone… cal dir que en escassos 30 quilometres, passem dels 1218 metres de la Bravella fins a tocar la costa, per tant a 0 mts al poble de Solenzara. Aquí prenem la N198 cap a Porto Vecchio, i Bonifacio, on pretenem parar per fer una ràpida visita.
Bonifacio (en cors Bunifaziu) està situada al sud de l’illa, separada de Sardenya per l’estret de Bonifacio, i és la ciutat més al sud de l’illa ( i de frança) La ciutat va ser fundada per Bonifaci, marquès de Toscana, però va estar lligada a la república de Gènova. El dialecte que es parla és ligur i no toscà com el cors. La part antiga de la ciutat (la Haute Ville) és una ciutadella situada a l’extrem d’una península sobre uns penya-segats calcaris i espectaculars. Nosaltres parem al port. Des d’aquí podem veure tota la ciutadella.
Fem un passeig i prenem la moto per entrar a la part antiga, que la trobem tancada al trànsit. No ens entretenim… es fa tard i encara tenim una estona fins a Sartene. La veritat és que no ens va ser possible trobar on dormir a Bonifacio, que era la nostra primera idea.
Per arribar a Sartene seguim per la nacional.
Una vegada arribats a la ciutat, quedem parats. Ens apareix de cop en mitg de la muntanya.
Sartène (en cors Sartè) és un poble que està construït sobre una roca anomenada U Pitraghju. Al seu voltant hi ha més de 500 jaciments prehistòrics, entre els que destaquen els de Filitosa, Pelaggio, Stantari, Renaggiu i Fontanaccia. Són espectaculars els menhirs antropomòrfics (stantari en cors) esculpits amb finalitats rituals. Els casc antic de Sartène és un laberint de carrers estrets amb cases altes de granit fosc que li donen un caràcter auster i tradicional.
Deixem la moto a l’hotel, i desprès ens i donem una volta. Els carrers tenen força pendent, ja que el poble està posat a un vessant de la muntanya. Arribem a la plaça major i sopem en un bar a la fresca. L’ambient és genial, i podem gaudir d’un recital de música reivindicativa corsa en directa… que més volem.
Dia 5 d’Agost de 2009
Sartene –> Bastia
Clica sobre el croquis per veure la ruta amb detall
Els detalls del sentiment nacionalista el trobem en detalls com les matricules dels cotxes, porten una pegatina, com fem aquí a Catalunya, amagant l’inicial de França….
Per tot arreu, hi destaquen dos noms de dues persones que foren importants per l’historia de la illa, els de Sampiero Corso i el de Pasquale Paoli (l’hotel de Corte es deia Hotel Sanpiero Corso)
Sampiero Corso (Bastelica, 1498 – 1567) fou un líder de Còrsega del segle XVI. El 1553 Sampiero Corso, líder nacional popular, va aconseguir que l’illa fos ocupada per Enric II de França amb la finalitat d’expulsar el Genovesos. L’illa fou ocupada en pocs dies pels soldats francesos amb l’ajut de corsari turc Dragut, cap de la flota otomana (els otomans eren aliats de França). Desembarcats a Bàstia el 23 d’agost de 1553, la gent de Corso van facilitar la feina. Gènova, amb suport espanyol i de Toscana va enviar una flota dirigida per Agostino Spinola i on era el vell almirall Andrea Dòria (87 anys) i el febrer de 1554 Bàstia i Saint Florent foren ocupades (la segona després d’un setge iniciat el novembre del 1553). Corté es va rendir i el Cap fou devastat. El 1564 Sampiero Corso va intentar recuperar l’illa, i va desembarcar el 12 de juny de 1564 al golf de Valinco, amb ajut de Caterina de Medicis. Durant tres anys va lliurar una guerra de guerrilles dita “Guerra de Sampiero” i va dominar tot l’interior mentre els genovesos només dominaven les viles costeres; reforços genovesos dirigits per Stefano Dòria, amb una política de terra cremada que va començar per la crema de Cervione el 1564 i el 1566 foren cremats 123 llogarets, va aconseguir acorralar a Sampiero que fou derrotat prop d’Ajaccio si be la derrota no fou decisiva. La repressió va seguir fins que el 17 de gener de 1567 va morir Sampiero a una emboscada producte d’una vendetta familiar, prop de Cauro. El fill de Sampiero, Alfons, de 18 anys, va continuar la guerra un parell d’anys, fins que va decidir rendir-se i posar-se sota protecció del rei de França a Marsella amb 300 companys (1 d’abril de 1569)
La ruta d’avui hem decidit que no ens la complicarem massa. Volem arribar d’hora a bastia per a poder visitar-la i fer una remullada a les cristalines aigües de la illa. Tot i amb això, tenim un bon tram, tenim que creuar tota la illa sud – nord.
Com cada dia, esmorzem d’hora. Avui ho fem en un menjador amb un magnific mirador.
Marxem doncs per anar primer que res a Ajaccio. Tot és nacional, però és molt maca i agradable de fer…
Seguim trobant “mausoleus” a peu de carretera….
Tot i que en acostar-nos a la ciutat trobem molt de transit. Ajaccio (en cors Aiacciu, nom oficial en francès Ajaccio) és la capital del departament francès de Còrsega del Sud, i de la regió de Còrsega. És situada al golf d’Ajaccio, obert entre la punta de la Parata i el cap de Muro. Els francesos l’ocuparen del 1553 al 1559 i en fortificaren el port. Tornà al poder dels francesos el 1768 i l’any següent hi va néixer Napoleó Bonaparte.
Nosaltres no hi parem pas, decidim deixar el follon de transit i el caos per anar fins a la Punta Parata, just a tocar les Illes Sangunaires, un bonic punt.
Tornem sobre els nostres passos i deixem enrera Ajaccio marxant per la N193.
Ens prenem la revenja de tants dies d’anar per carreteres estretes i retorçades… de pitar darrera de cada revolt per que no sortís un cotxe suïcida…. La nacional és prou ampla i correcte per poder portar una bona mitja… corbes obertes (o no tant) i asfalt que et convida a treure-li una mica el suc a la moto.
Parem a dinar, com cada dia, tot fent un picnic que hem comprat una estona abans.
I tornem a passar per Corte, i en un tres i no res, som a Bastia. Hi hem dedicat entre pitos i flautes unes 7 hores…
Bastia (pronunciat [bas’tia]), capital del departament francès de l’Alta Còrsega. La ciutat està situada al nord-est de l’illa de Còrsega, a la costa de la mar Tirrena. La seva població frega els 40.000 habitants. Amb l’aglomeració urbana depassa els 50.000 habitants. El nom de la ciutat deriva de l’italià bastiglia, és a dir, “ciutadella”, per la fortificació que hi van construir els genovesos al segle XIV. Bastia és la segona ciutat de Còrsega pel que fa al nombre d’habitants i el primer port de l’illa. El sector terciari ocupa més del 80% de la població activa. Va ser fundada pels genovesos al segle XIV (1313) i des del 1453 fou la seu del governador genovès. El 1764, amb la resta de l’illa, passà sota domini francès. El 1811, en temps de Napoleó, perdé la capitalitat, que fou transferida a Aiacciu (Ajaccio en francès).
L’hotel és molt guapo. Dels millors. Te unes bones habitacions amb aire condicionat, y uns magnífics jardins.
Parquing per les motos, i el que ens deixa més parats, una sortida exclusiva per la part del darrera a la mateixa platja!!!.
Avui no passa i ens fem una remullada que ens senta de marabella despres de tants dies de moto. Al nostre davant mateix, veiem l’Illa d’Elba. Ens banyem al mar Tirrena
L’hotel és regentat per un Cors…. cors. Ens parla en Cors al fer el registre, i el primer que ens diu.. Catalans i Bascos, els millors!!! Li agrada el Barça, i ens presenta el seu amic… que anomena Sarkozy. La Carla B. És un porquet que te sobre el mostrador.
Te cartells de Pasquale Paoli i de l’historia de Corsica per les parets.
Pasquale Paoli (en francès Pascal Paoli) (Morosaglia, 1725 – Londres, 1807) fou un dirigent polític cors i líder de la nació. Va néixer al llogaret d’Stretta, a la comuna de Morosaglia, el 5 d’abril del 1725, fill de Giancintu Paoli i Denise Valentini. Des del 1730 les revoltes varen ser freqüents a l’illa, i el seu pare en fou un dels dirigents el 1734 i el 7 de juliol del 1739 es va haver d’embarcar cap a Nàpols portant amb ell al seu fill Pasquale, de 14 anys. El 1755 el fou cridat per son germà gran Clemente per participar a una rebel•lió i va tornar a Còrsega. En aquests anys va rebre influencies intel•lectuals franceses (Montesquieu), del filòsof Genovesi i altres (especialment Maquiavel). Clemente havia rebut l’oferta de ser elegit cap general de la nació però va renunciar considerant que son germà era millor. A l’assemblea (Cunsulta) de San’Antone della Casabianca, el 13 i 14 de juliol de 1755 fou elegit Paoli, que va establir una constitució aprovada per la Dieta general a Corté el 16, 17 i 18 de novembre. Còrsega es proclamava regne amb la Verge Maria com a sobirana, així doncs en la pràctica era una república. Fou també Paoli que va establir la nova bandera nacional, en la que el cap del moro tenia la banda al front en lloc de estar tapant els ulls. El 14 de maig de 1761 es va crear la primera moneda nacional i el paper segellat. El 1764 Gènova va cedir l’administració de l’illa a França. Paoli i els seus van fer la guerra als francesos. Els francesos van guanyar i van posar fi a la independència de Còrsega. 4500 corsos van morir-hi. El 14 de juliol de 1769 Paoli va marxar cap a l’exili a Nàpols amb un grup de fidels. Durant anys, Paoli va treballar per Corsega, des de l’exili o lluitan a l’illa. Va ser aliat dels anglesos, i el 19 de juny de 1794 fou aprovada per unanimitat la constitució del Regne Anglo-Cors que establia com a sobirà al rei Jordi III d’Anglaterra i Paoli fou declarat “pare de la pàtria”.
Anem a Bastia, i sopem a la fresca.
Anem d’hora a dormir, el ferri surt a les 8 del mati i tenim que embarcar a les 7. A l’hotel ens diuen que ens donaran esmorzar a les 2/4 de 7 del mati. La lluna, quasi plena fa que el cel sigui il.luminat i la nit tranquila, ens diu bona nit.
Clica sobre el croquis per veure la ruta amb detall
Ens llevem sense plorar. D’hora. A 2/4 de 7 en punt, ja tenim les motos carregades i a punt per a marxar, i esperem que ens donin l’esmorzar (que hem arribat abans que el pa). El dia ja és clar, i veiem, tot esmorzant, com arriba el nostre ferri al port.
Amb la fresca del mati, marxem cap a Bastia, a cinc minuts de l’hotel.
Els tràmits d’embarcar són espectacularment senzills, i ja estem apunt de enfilar-nos a la bodega, que ho fem, aquesta vegada si!, puntualment.
Just a les 8, ens desenganxem de l’illa. Deixem enrera aquesta muntanya en mig del Mediterrani.
Amb una mica de perspectiva, veiem tot el vessant est del Cap Corse…
Matem l’estona com podem i aprofitem per a dinar, així no perdrem temps desprès, que encara tenim que arribar a Carcassonne avui.
La travessia fins a Niça és una mica més curta que l’anada. Dura 5h30’, per lo que al punt de 2/4 de 2 ja som en terres franceses.
Ens queden 460 quilometres fins a Carcassonne, que fem per l’autopista… amb una calor inhumana, que ens obliga a fer alguna parada per refrescar-nos.
La moto es comporta molt be, i hem mantingut una bona mitja de 120 -130 km/h i just tocar les set de la tarda, ja som a l’hotel.
Decidim d’anar a sopar a la ciutadella de Carcassonne i visitar-la de nit (nosaltres en els últims mesos hi hem estat dues vegades, de dia ja la hem vist de dalt i de baix).
Sopar a la plaça central és un espectacle.
La visita a la ciutadella il.luminada, ens deixa parats… és molt maca, i les llums fan que contrastin els murs i les torres molt més que de dia.
El més tètric, el cementiri…
Tornem al F1 tard. Hem decidit que demà ja no cal tornar a la ciutadella, i que marxarem directament cap a casa, ho farem tot traspassant els Pirineus per Axat – Formigueres, i desprès una de collada… encara tenim ganes de fer corbes.
Dia 7 d’Agost de 2009
Carcassonne –> Parets del Valles
Clica sobre el croquis per veure la ruta amb detall
Ens llevem amb un dia molt tapat. Sembla que vulgui ploure. Hem decidit que esmorzaríem a la ciutat, per lo que marxem i anem fins la zona de l’estació i el port fluvial. Esmorzem.
Abans de marxar ens entretenim veient com els baixells pugen i baixen per les rescloses del Canal de Midi…. Quins records!!! Encara no fa un més, havíem passat per aquí amb un barco d’11,5 metres.
Anem per la D118 direcció Limouxe i Quillan . El temps és una mica amenaçador, però s’aguanta.
La carretera no te cap misteri, però a partir de Quillan, ja és molt maca. Sobre tot quant passes per les Gorges de Pierre-Lys.
Una vegada a Axat, entrem per la D118, que ens portarà fins a Mont-Luis. Passem per les Gorges de Sant Georges (impressionats però curtes), que li segueixen les gorges de l’Aube i les l’Agozou.
A Formigueres fem una parada per tapar-nos. Tenim fred!!!!!!
Entrem a Catalunya per Puigcerdà, i pugem la Collada de Toses. Catalunya és assolellada, i la pujada la fem amb “entusiasme”. Com pesen les maletes!!!
Decidim baixar-la per Toses i Planoles….
I com és l’hora bona, decidim anar a dinar al típic i tòpic Bar – Restaurant Anna de Ventola. Ens posem les botes!!!
Ara si que s’acaba de veritat. Ens acomiadem a la benzinera de Tagamanent. Una últim beure i l’última foto de grup.
Han estat uns dies genials. Uns dies intensos, de veure moltes coses i fer molts quilometres. Aprofitats fins al final. Segur que es queden mil anècdotes i coses per explicar. Multitud de petits detalls i incidents que fan d’això, una cosa única i difícil de transmetre. El millor, si voleu copsar-ho vosaltres mateixos, és anar-hi. Us hi animo.
La Carme i Jo ens ho hem passat d’allò més be, hi ha estat un plaer rodar amb el Jordi i la Glòria. Ha estat genial compartir amb ells tots aquests moments, que ens han deixat tant bon record.
Ja fa temps que li tenia posat l’ull a aquesta aventura motarra. Els relats de varis companys que havien anat per aquelles terres, em feien venir salivera quant les llegia. Una “expedició” una mica més complexa que el simple fet que sortir i agafar la moto, això de tenir que agafar un barco per traslladar-te sembla que tingui que fer l’experiència una mica més complicada… però també divertida i engrescadora.
És cert que la Carme i jo no teníem pas al cap fer una cosa així, com a molt ens havíem plantejat fer una petita escapada als Alps o Pics d’Europa, (les circumstancies personals no permetien molt més) però la proposta, una mica esbojarrada i agosarada, que va fer el Jordi2emes en el Xat, a principis de Juny, va fer que ens piques el cuc, aquell que et fa fer coses una mica il.lògiques i irreflexives…
Amb presses i a contrarellotge per les dates en les que estàvem, vàrem iniciar el disseny del que seria el nostre viatge.
Les rutes eren força clares. Amb la informació d’internet, les cròniques d’altres que hi ha anat, un bon mapa Michelin i de les pàgines de turisme, era fàcil dibuixar amb el Google Maps una sèrie de línies que ens permetrien recórrer tota la illa en quatre dies.
El que no va ser gents fàcil va ser trobar on dormir amb tant poc temps vista i sent la primera setmana d’Agost.
La primera i fàcil manera de trobar allotjament, amb http://www.eurobookings.com/ o http://www.booking.com/ i moltes altre pàgines per l’estil, va ser infructuós, ja que tots els hotels (que la nostra butxaca es podia permetre) eren plens de gom a gom. Només dues de les cinc nits vàrem solucionar-les on-line, les altres vàrem tenir que trucar per telèfon… amb el nostre magre francès per a poder tenir-ho tot lligat.
El ferri vam decidir agafar-lo a Niça, ja que era el que més s’adeia per horaris de sortida i arribada, tot de dia i així abaratia molt els costos al no tenir que agafar camarots o butaques. Ho varem fer on-line amb la companyia Corsica Ferries ( http://www.corsica-ferries.fr )
El fet de sortir de Niça però, plantejava altre problema… que està a 600km de casa nostra, per lo que calia marxar molt d’hora per arribar a l’hora de l’embarcament, a les dues del migdia. Això va fer que ens decidíssim a sortir el dia abans per la tarda i així partir el viatge en dos… i fer nit en un hotel F1 a Montpellier.
La tornada, per no fer-la tota per autopista i una mica més amena, també la partim, i de passada fer una visita a Carcassonne, també dormint en un F1.
Així doncs, finalment, sobre el 15 de juny, tenim tot el tema força embastat i decidit. Mig lligat i clar… queda que tot quadri una vegada allà.
Aquí teniu la ruta dels quatre dies que vàrem realitzar a Còrsega, la trtobareu per etapes en la descripció diaria.
Dia 31 de juliol de 2009
Parets del Valles –> Montpellier
Clica sobre el croquis per veure la ruta amb detall
I arriba el dia D, 31 de juliol, hora H, les tres de la tarda.
En Jordi i la Gloria es presenten puntuals a casa nostra, il.lusionats i carregats. A punt per emprendre la marxa cap al que serà per a ells i per a nosaltres, les nostres vacances motarres de l’any.
Amb una calor sufocant, avancem per sobre el negre asfalt… la nostra roba reixada d’estiu no fa l’afecte que esperem de la calor que porta l’aire… La nostre progressió és ràpida… la mitja de 120km/h fa que els quilometres passin a ritme, i per sort, ens avancem a l’operació sortida, i ni a la Roca ni a la Jonquera ni a Perpinyà, troben les acostumades caravanes. Parem a l’area de servei de la Jonquera per carregar de benzina i estirar les cames…
Tot i amb això, en acostar-nos a Narbona i fins a Monpellier, anem trobant diferents retencions de 5 a 10 km que anem capejant com podem amb les motos, i la gentilesa dels conductors francesos que s’obren per deixar-te passar pel mig dels carrils.
En un peatge, la Vstrom s’escalfa de manera desconsolada i a punt és de rebentar i a la BMW se li encen un avis no conegut al pannell de control. Parem a un costat de la carretera i ens adonem que el ventilador del radiador de la V ha deixat de funcionar, i el ditxos missatge d’error de la BMW és que no s’encén la llum de fre.
Per sort som a 25 del nostre destí d’avui i tot fent piruetes entre els cotxes, arribem a la sortida…. no sense rebre un simpàtic i complicent advertiment d’un Gendarme de tràfic. (estava parat sota un pont a l’ombra, i en veure’ns venir pel voral ens va fer uns gestos amb la ma…. pampam culet!!!!!!!), com aquí quant et topes amb els mossos….
Una vegada al F1, ens mirem les motos i ens dediquem al manteniment correctiu d’emergència. Desmuntem un lateral amb la complerta caixa d’eines que he portat, i descobrim que el que s’ha fet malbé és la termistancia que porta el radiador que dona la senyal per que s’engegui el ventilador. La solució és senzilla, cal fer un pont a la borna, però per això cal un cable.. i no en tenim cap… demà intentarem aconseguir-ne un. La lampara de la BMW és un fals contacte, i queda arreglat.
Les botes del Jordi tampoc han suportat la calor de la carretera i la sola se li ha desenganxat. Això te més fàcil solució, ja que porto cinta americana, que fa un bon pegat.
Primer assalt Superat. Ara queda trobar on sopar i demà serà altre dia.
Dia 1 d’Agost de 2009
Montpellier –> Niça –> Bastia
Clica sobre el croquis per veure la ruta amb detall
Quedem per esmorzar a 2/4 de 9, i encara no son ¼ de 10 que ja som sobre les motos rumb a Niça.
Reemprenem l’autopista (que per cert a França les motos paguen molt menys que els cotxes, cosa per la qual cal passar pel manual), ens queden 300 quilometres, i amb la calor que fa, es fan eterns.
A cada peatge tinc que parar la moto per que no s’escalfi, i arrossegar-la fins la garita de pagament. Tot i amb això, arribem a Niça sense problemes i al temps previst. L’embarcament és previst a les 14.00h i nosaltres hi arribem mitja hora abans.
Passem els controls i deixem les motos al davant de tot, i lo primer que ens trobem és un rètol que diu que l’embarcament es demora dues hores i mitja.
Mirem de passar l’estona com podem… amagats de la calor a la terminal, o intentant (sense èxit) que en facin un cafè a uns restaurants de la zona del port (són les tres de la tarda i…. ja han plegat!!!!)
Finalment arriba el Ferri i embarquem. Ja no sabem on amagar-nos del sol.
El barco surt del port que son quasi les sis de la tarda… hem trucat a l’hotel per di que arribarem passada la mitja nit… buffff!!! Ens han dit que no hi ha problema i ens esperaran.
Arribem molt cansats. Per postres, al vaixell i deurien anar uns mil cotxes que saturen les sortides de Bastia. Son 2/4 d’1 i l’hotel el tenim a les afores, a uns 16 km. Ens hi estem mitja hora en arribar. Però per fi hem acabat amb aquesta jornada esgotadora i ja som en terres Corses.
És difícil a vegades, pogué explicar un sentiment. És tant complicat explicar el que es sent anant en moto, sota la pluja, veient paisatges meravellosos, com el que es sent quant persones, que has conegut per internet, i coneixes poquet i has compartit menys, t’obren casa seva, et regalen la seva estima, aboquen en tu tot el seu afecte i et tracten com a veritables vells amics.
En Tonet i l’Araceli, les seves filles Mar i Anna, i juntament amb ells, en Jordi (QSC) i la Júlia varen obrir les portes de casa seva, perquè cinc motoristes viatgers, la envaíssim i la féssim nostra.
Totes les paraules i imatges, segur seran poques per agrair i explicar el que hem viscut i rodat al llarg d’aquests quatre dies i 1.800 km.
Sempre he estat del parer, que anant en moto, la millor ruta entre dos punts, és la corba. Bé, millor dit una carretera que doni molta volta, com més millor. Per aquest motiu, quant decidirem anar a València, la ruta triada, va ésser una que feia uns 700 km. Ni les pluges de tota la setmana ni les malvades prediccions ens varen fer desistir.
La ruta a seguir fou…. Parets del Vallès, Igualada, Lleida, Fraga, Mesquinesa, Casp, Alcanyís, Calanda, Montalbán, Alfambra, Teruel, Villel (varem dinar), Tayaluelas, Utiel, Requena, Bunyol, Catadau (on ens venen a rebre en Tonet i en QSC), Carlet, Alzira, Simat de la Valldigna i La Drova (on teníem l’Hostal)
Clica per veure la ruta al google maps
Així doncs, amb molta il.lusió, carregats amb l’equip anti-aigua i les alforges carregades, emprenem el rumb, sota la pluja que queia a Parets del Vallès.
A Igualada ens trobem amb en Ramon (James Bond) i el Xavi i la Ceci (Xavitiger). Ja hem enxampat la primera remullada de camí. Un avis del que ens esperava.
Agafem la A2, fins a Fraga, que ens desviem per la N211 cap a Casp i que seguirem fins a Montalbán.
Passem per Mesquinesa, on podem veure al magnífic castell, en que el Jordi i la Natalia s’hi estant fent unes fotos, i comprovem l’estat de l’Ebre, a punt de sortir de mare, i on el Gerard i l’Anna també es pararen cinc minuts abans a fer la mateixa foto.
Us prometo que aquesta foto l’ha fet la Carme i no l’he treta del reportatge de l’Anna!!!!
Les comportes del pantà estant treballant a tota castanya…
En passar per Casp, la pluja torna fer acta de presencia i ens acompanya fins quasi a Terol.
Casp és el famós poble en que si va firmar el “Compromís de Casp (1412)” , i que van néixer i viure els meus avis paterns, tot sigui dit de passada.
Tot arribant a Alcanyís, parem a fer un cafè, desprès continuem cap a Calanda, on s’estan preparant els tambors, i Montalbán
– Uns quilometres desprès de Montalbán, trenquem a l’esquerra per agafar la carretera N-420 que ens porta a Terol. Aquest tram és potser el pitjor de tots, ja que tot i tenir carreteres molt rectes, el fem pràcticament tot amb una intensa boira que no deixa veure a mes de 20 metres i plovent quantitat. Quant la boira s’aixeca una mica, veiem entre els núvols, alguns turons propers de la serra del Pobo, ven nevats.
Just arribar a Terol, s’obren unes clarianes i el dia es torna una mica més afable. Prenem ara la N-330
En arribar al poble de Villel, trobem un bon lloc per a dinar, cosa que aprofitem.
En acabar, el sol sembla voler-se escapar entre els núvols, i aprofitem per augmentar el ritme, ja que trobem les carreteres en bones condicions.
L’alegria dura poc, ja que mica en mica és posa la cosa negra, i torna a ploure. El cel fa un aspecte que fa fredar… les motos semblen més motores d’aigua que de carretera.
D’Utiel anem a Bunyol per l’A3, i d’aquí cap a Catadau per la CV-50, lloc on trobem al Tonet i en QSC. Ja ens trobem molt a prop del nostra objectiu.
Només entrar a la Valldigna, una bafarada d’olor a flors de tarongers (Citrus sinensis) ens impregna les pituïtàries, i la imatge de milers d’arbres amb puntets taronges ens deixa sorpresos.
Tot pujant cap al poble on tenim l’Hostal, tenim una visió de tota la vall, tapissada dels tarongers.
L’hostal, que en Tonet s’ha encarregat de trobar-nos, és si més no curiós, ja que els amos son anglesos i les habitacions donen directament a una piscina.
La ruta ha estat llarga i passada per aigua. Una dutxa recomforta, i tot seguit, ens passen a vuscar en Tonet i el Jordi per anar a sopar. Avui ens conviden a casa seva.
Genial!!! Cal dir que la rebuda per part de la família és molt calorosa, ens sentim com a casa nostra. Estem cansats, afamats. El sopar ho arregla ràpidament.
No anem a dormir fins a les tres de la matinada. Estem més que contents. L’hospitalitat rebuda és impressionant. Quin dia més genial!!!! Ha estat perfecta i rodó.
Dissabte 7 d’abril de 2007
RUTA PER LA SERRA DEL CAROIG
Ens llevem només una estona desprès d’anar a dormir. Justetes les cinc hores de son, i a les 2/4 de 9 ja estem esmorzant. Estil angles, es clar.
Preparar les muntures i puntuals, en Jordi i el Tonet ja els tenim allà per fer-nos de guies i ensenyar-nos els secrets més amagats de la contrada.
Sembla que el dia fa un esforç per desafiar les prediccions nefastes de pluja durant tot el dia. Marxem, que ens queden uns 300 km per davant. Tot i amb això ens tapem preparats pel pitjor.
Avui farem una ruta per la Serra del Caroig, que podreu trobar clicant la imatge seguent:
La ruta és tortuosa i molta passa per pistes forestals lleugerament asfaltades. Asfalt que en moltes ocasions és en molt mal estat, però que li dona a la ruta un atractiu especial. Cal dir que en Ramon amb la Pan€ va patir una estona, però sense problemes va fer passar la seva maquina sense problemes.
Sortim de la Drova, per la CV675, per anar per una pista forestal asfaltada fins a Barxeta, on prenem la CV600
Passem Xàtiva,
i anem cap el pobre d’ANNA per la CV580, primer la carretera és prou bona i rapida….
Desprès, a mida que passem pobles com Chella o Bolbaite es torna en una carretera, estreta, revolada i impressionant. Recomanable 100% TAT
Anem guanyant alçada, i ens parem a esperar en Ramon, que l’hem perdut. Pensem que no ens pot seguir….
Però la veritat és que ha parat per “robar” una taronja per cada un.
Continuem per la “carretera” fins arribar a la central Hidroelectrica de Salto de Millares, on aprofitem per fer-nos una foto de grup.
Desprès anem a Millares, on ens arribem a veure el Pont del Calatrava, o fem unes fotos.
Desprès, com que la carretera s’ha tornat bona, donem mitja volta i anem a buscar-ne altra més acord a les nostres necessitats.
Això si que és una pista forestal…. amb una mica d’asfalt.
Cabres al mig del camí, que s’aparten amablement.
A la vista del poble de Cortes de Pallàs, fem una parada per fer unes fotos..
I al poble a Dinar un plat combinat, que estava d’allò més bo.
En marxar per la CV 428, tant sols a uns 5 km, TANT BE QUE ANÀVEM, en Tonet te que tornar a fer bricolatge amb el seu casc. Com sempre somrient al mal temps.
A el Oro, agafem la CV425. fins a trobar la N330
La seguirem per aquesta carretera, fins a Enguera on prenem la C322 fins a enllaçar el recorregut de anada a ANNA, i tornem per on hem vingut.
El dia l’acabem sopant en una pitzeria, que ens tracten a cos de rei i ens donen de menjar que ens surt de les orelles. La Júlia hi te ma, ja que hi havia treballat. Igual que a nosaltres!!!! Gràcies companys…… joer amb la “picotaeta” Sento no tenir fotos d’aquesta part…. la camera estava amb totes les bateries esgotades.
Nois, si heu arribat fins aquí mirant fotos…. mireu la segona part del viatge….. Altra ruta impressionant i amb mega paella inclosa.
Rencurel – Pont-en-Royans – St Jean-en-Royans – Leoncel – Col de Tourniol (1145 mts) – Barbières – Peyrus – Col de Limouches (1086 mts) – Leoncel – St Jean-en-Royans – Pont-en-Royans – St André-en-Royans – St Romans – St Pierre-de-Cherennes – Presles – Rencurel 200 km 5,00 hores de ruta (parem per dinar 15’)
Clica per obrir la ruta al GoogleMaps
Avui ens llevem, i per variar plou, mes ven dit, plou i ha boira, molta boira a tocar les teulades de les cases. Queda clar que a la que ens alcem una mica, ja estarem altre cop a les fosques. Començo ha estar emprenyat.
Començo ha estar emprenyat. Li demano en Jean Fransois si hem deixa connectar a internet hem deixa el seu ordinador…. poso un post al foro dient que n’estic fins els qllons…. no sense dificultat, ja que descobreixo altre cosa dels francesos…. tenen el teclat diferent que nosaltres, i les tecles canviades de lloc…. em torno xino per trobar les lletres.
Finalment, decidim que no podem perdre tampoc el dia mirat com cau l’aigua… Decidim sortir encara que sigui una estona… Cap a les 10 del matí marxem tot plastificats…
Deixem la ruta de la Combe Laval per demà, que la previsió és de millor temps, Sortim de Rencurel fins a trobar la D531 que prenem en direcció Pont-en-Royans i passant pel tram de les Gorges de la Bourme que encara no haviem vist…. amb la boira tampoc és que veiem res de res…
Parem a Pont-en-Royans per comprar us imans de nevera que sempre fan de bon portar als pares i fills… i mirem les cases penjats sobre el riu, no veiem gran cosa amb el dia que fa.
Prenem aquí la D-54 fins a St Jean-en-Royans, i allà la D-70, una magnifica carretera, que es passeja entre camps i boscos fins a Leoncel.
Aquí hi ha una cruilla vital en les nostres rutes, ja que surten carreteres cap el coll de la Bataille (1313 mts), que deixarem per demà, el col de Tourniol (1145 mts) i el de Limouches (1086 mts), que farem avui i el Col de Bacchus (980 mts) que farem l’últim dia per abandonar la zona del Vercors.
Així doncs prenem el de la dreta (la D-101) i entre mitx de la boira arribem al col de Tourniol (1145 mts)
La baixada és típica d’un gran coll, amb una paella rera d’altre…. llàstima que no tinguem visibilitat i tinguem que anar molt a poc a poc degut de la quantitat de pedra que hi ha al mig del camí. A la que perdem alçada, podem permeteres fer alguna foto sense boira…
Anem a parar a Barbiens on per la D119A anem cap a Peyrus, on tornem a pujar cap el col de Limouches (1086 mts) per la D 68. La boira ens cobreix de nou. No hem tingut cap de les magnifiques vistes dels miradors que hi han… estem frustrats…
La baixada del col de Limouches el fem fins a la Vacherie, on trobem altre cop la D-70 que prenem cap a Leoncel. Tornem a ser a la cruïlla d’abans. Valorem fer el coll de la Bataille, però diu el mapa que te unes magnifiques vistes. Més val deixa-ho córrer per demà. Tornem cap a St Jean-en-Royans per on havíem vingut, i allà aprofitem per comprar una barra de pa, una espècie de Quiche Lorraine i un fuet. Busquem un arbre gros que ens pari la pluja i fem un mos ràpid.
Com que no deixa de ploure, decidim fer alguna cosa més i anar cap a Rencurel, mirem el mapa i li posem l’ull a una carretera petitona que passa pel poble de Presles i que pot ser un bon remate al dia. Anem fins a St Romans per una carretereta que passa per St Andre-en-Royans (la D58) i desprès d’uns breus instants per la N-532 girem a la dreta cap a St Pierre de Cheremes i cap a le Fâ, aquí plou de valent i de vistes promeses, res de res….
El poble de Presles és força maco…
(ojo, aquesta foto es mou…)
En comensar a baixar per la D292, tenim una sorpresa en veure una petita, petita pista forestal de 18km asfaltada amb un indicador cap a Rencurel. Realment, amb el dia que fa i anant sol, fa que m’ho pensi, pero suposo que no hem vingut fins aquí per tenir problemes existencials. Decisió encertada sens dubta, ja que va se la salsa del dia, això si, aigualida. La pista traspassa el Foret des Coulmes i puja fins el Col de Pra l’Etang de 1252 mts. Hi ha moments que la pista quasi desapareix entra la pinassa… concorreguda, no és, no!!!
Arribem a l’Hotel. Passem el temps actualitzant GPS i apuntat la ruta de demà. Espero que el que promet MeteoFrance sigui cert, i demà per fi tinguem bon dia.
Rencurel – Pont-en-Royans – St Jean-en-Royans – Leoncel – Col de la Bataille (1313 mts) – Tunnels du Pionner – Col de la Croix (712 mts) – Bouvante – Sant Jean-en-Royans – Sant Lauren-en-Royans – Gorges de Laval – Monastère Orthodoxe St-Antoine-le-Grand – Col de la Machine (1011mts) – Cirque de Combe Laval – Col Gaudissart (840 mts) – Col d’Echarasson (1146mts) – Font d’Urle – Col de la Chau (1337 mts) – La Chapelle-en-Vercors – St Agnan-en-Vercors – Les Baranques-en-Vercors – Vilard de Lands – Lands-en-Vercords – Col de la Coix Perrin (1220 mts) – Route Forestiere Barthelemy – Tunnel du Mortier – Autrans – Lands-en-Vercords – Gorges d’Engins – Sessenage – St Romans – Pont-en-Royans – Rencurel 350 km 8,30 hores de ruta (parem per dinar 15’)
Si cliques podràs veure la ruta al googlemap (només sut un tram de la ruta, ja que el googlemaps no deixa passar la ruta pels camins que varem passar)
Clica per obrir la ruta al Google Maps
Ha plogut per la nit. El dia no és clar del tot i encara tenim boira a certa alçada, pero no plou, i dona la impressió que el dia és pot aguantar. La previsió del temps és prou bona com per prendre-s’ho amb ganes i no perdre el temps.
En Jean Fançois molt amablement m’ha deixat guardar la moto al seu garatge, al costat de la preciosa Yamaha XJR 1300.
Anem fins a Pont-en-Royans, per les gorgen de la Bourne, i avui si que podem gaudir de les cases penjades.
És diumenge, i és nota per la quantitat de bicicletes que ens trobem. Durant tot el dia ens creuarem amb centenars d’aquests tipus de personatges que van en aquest tipus de vehicle de dues rodes…i sense motor!!!!!!!!
Fem el tram de sempre, per la D-70 fins ala nostra cruilla preferida de Leoncel. Avui prenem el desvio l’esquerra, que puja al col de la Bataille (D-119).
No tenim sort, a la que ens aixequem una mica j tornem a estar amb boira. A dalt, ens plastifiquem….. de les meravelloses vistes que se’ns promet, ni una!!!
Trobem el desvio cap a Bouvante i seguim baixant per la D-131. Passem pels Tunnels du Pionner i el Col de la Croix (712 mts).
Per fi podem veure per primera vegada les vistes que em tingut prohibides . Ara ens donem compte de la magnitud de la tragèdia i de que ens em estat perdent per culpa de la boira.
Quant arribem a St Laurent-en-Royans, iniciem la pujada per fer el circ de Combe Laval per la D-2 quant trobem una petita pista asfaltada que marca les Gorges de Combé Laval. La pista es mareix ser explorada i ens hi posem.
Al final de tot ens trobem el petit Monastère Orthodoxe de St-Antoine-le-Grand. És increible. Quant vaig llegir que el Xavitiger havia estat en un monestir, no va haver-hi manera de trobar-lo en el plnell, ara l’hem trobat sense voler.
Tornem enrera i seguim pujant per la rapida D2 que passa entra diferents boscos fins el Col de la Machine (1101mts)….
… lloc on iniciem la carretera D-76 que te un tram excavat a la pedra…. impressionant!!! Tot i que hi ha una mica de boira, estem satisfets. Ha valgut la pena…
Tot baixant veiem els indicadors a l’esquerra de la emunyedissa carretera que puja al Col d’Echarasson (1146mts), que fem fins a trobar altre cop la D76 passat el coll de la Machine i l’agafem en direcció Vassieux en Vercors. La carretera és maca i ràpida.
En passar per Font d’Urle, prem a fer un ràpid mos. Es acabem el que ens va quedar ahir.
Baixant del Col de la Chau (1337 mts) el dia, avui si, ens regala amb marebelloses vistes…
….tot i que en arribar a la carretera D-178 ens trobem amb una cosa que ens deixa perplexos, parats i esmaperduts….sense paraules!!!! serà motiu d’un post a part d’aquí uns dies….
Sobreposats de tant horrible reflexió, posem rumb cap a La Chapelle-en-Vercors i despres retrocedim una mica fins a St Agnan-en-Vercors per agafar la D 103 fins a Les Baranques-en-Vercors tots disposats a fer la Rute des Grands Gulets. Mira que havia llegit en el reportatge del Xavi el del Siono que hi havia una carretera tallada…. bé…era aquesta.
Mira que soc ase!!!!!! Aquest em mira com afirmant aquesta asseberació.
Prenem doncs, una petita carretera que surt desprès de St Martin-en-Vercors que s’enfila i passa entre diferens “forets” fins a Vilard de Lands
Ara el nostre obgectiu és una pista forestal asfaltada que he vist en el mapa, i que acaba en un tunel anomenat el Tunnel du Mortier…. (suggerent nom), i que ens permetrà arribar ràpidament a Grenoble. Anem fins a Lands-en-Vercords i pugem per la carretera D 106 fins el Col de la Coix Perrin (1220 mts), just on surt aquesta pista, la Route Forestiere Barthelemy segons el cartell.
La pista és maca i feréstega, tot i que algún tram es fa mirar amb atenció.
En acabar-se la pista, trobem l’esperat Tunnel du Mortier. Fracas!!!!! Altra vegada s’ens priba la diversió i està tallat….perqueeeeeeeee???
Si el talús fos més petit….. però no puc passar. Sort que ara la pista es transforma en un ampla i acolorida carretera cap a Autrans.
Desprès tornem cap a Lands-en-Vercords i baixem a Sessenage per les Gorges d’Engins – agafem la nacion 532 per rodejar tot el Vercors i a St Romans entrem cap a Pont-en-Royans. En entrar a les Gorges de la Bourne, podem admiar-la per fi en tota le seva esplendor i sensa boires…
Arribem realment contents a Rencurel. Portem més de 8 hores sobre la moto i encara volem fer algunes coses més….però no podem…. no hem trobat ni una benzinera oberta en tota la tarda…….grrrrrrrr, a França es veu que és costum tancar-les a partir de les 12h. i anem secs…
És igual, hem decidit que demá ens quedarem altre dia….
Rencurel – St Julien-en-Vercors – St Agnant-en-Vercors – Col du Rousset (1254 mts) – Die – Châtillon-en-Diois – Gorges des Gats – Col de Grimone (1318 mts) – Col de la Croix Hauta (1179 mts) – Mens – Pont de Ponsonnas – Valbonnais – Col d’Ornon – le Bourg-d’Oisans – Alpe-d’Huez – Col de Srenne (199 mts) – Clavans – Le Freney – Grenoble – Seyssins – Lands-en-Vercords – Villard-de-Lans – Rencurel 364 km 8,45 hores de ruta (parem per dinar 15’)
Clica per veure la ruta a Google Maps
si cliques podràs veure la ruta al googlemap Per fi és lleva un dia magnífic. Cap dia havíem pogut tenir vistes així.
Una engraixadeta a la cadena, ràpidament a posar gasolina a Villard-de-Lans i iniciem la ruta…
Aquesta vegada passem pel l’altre costat de les Gorges de la Bourne tot seguint la D103
A la Chapelle-en-Vercors prenem la D518, que puja ràpidament al Col du Rousset (1254 mts). Fem una foto de la Regió del Vercors i en sortim pel tunel…..
Quedem bocabadats en veure la baixada del coll. Recordo les fotos del reportatge del Xavi…..
Les fotos son maques, la baixada és millor…. i amb carretera seca!!!!!
Arribem a Die, i agafem la D93 fins a trobar els indicadors de Châtillon-en-Diois per la D539
Entrem a les Gorges des Gats…
….fins que, terrible desgracia la nostra, trobem tallada la carretera. Aquí no hi ha una barrera física, per lo que passo per a podre veure tota la gorja….. val la pena!!!
Tornem enrera fins a trobar la ruta alternativa, que és una pista sense asfaltar d’uns quilometres.
Tornats a la carretera passem el Col de Grimone (1318 mts) i baixem a trbar la N-75 que prenem en direcció Grenoble i tot passat el Col de la Croix Hauta (1179 mts) prenem la D66 cap a Mens…
Aquestes carreteres son maques i divertides, plenes de corbes i corbes….
així, seguint desprès de Mens per la D226, ens trobem el magnific Pont de Ponsonnas dobre el riu Drac. En aquest pont si practica habitualment el salt amb goma elastica i el ponting…. Realment el barranc de sota és impressionant….
Aprofitem per a “dinar” aquí. Acabem amb les obres del pobra fuet que fa dos dies que roda…..
Entrem ara cap a Valbonnais per la D526 al Parc National des Écrins, les muntanyes ens acompanyen en el nostra camí….
Corba rera corba, arribem al Col d’Ornon (1367 mts) on tinc l’ensurt més gran de l’historia….. en un tram quasi recta, li anava torçant-li l’orella a la V (ja se que no podia anar a 120… però ho demanava la carretera i feia hores que només fèiem corbes…jeje) quant apareix un brutal canvi de rasant….. de cop i volta noto com la moto es desenganxa de terra i m’aixeco del seient de la moto, i la Carme amb mí. En tornar a tocar el terra….(la moto) ni us ho explico. Jo sobre la sobre dipòsit i la Carme sobre la meva ronyonada……. sort que no vàrem caure….. si es que no es pot badar!!!!!
Arribats a le Bourg-d’Oisans pugem al mític Alpe-d’Huez entre ciclistes. A dalt ens fem la foto fiki del dia…
Ara fem la pista que ens porta a Col de Serenne (199 mts). Es maca i entretinguda, tot i que algun tram passa aigua i la carretera está enfangada…
Passat el coll ja ens trobem un cartell que posa DANGER…… i marca un pendent del 17%. Realment la pista baixa força, i trobem algunes “pedretes” al mitg….
A mida que baixem cap a Clavans, la carretera està molt millor…
En trobar la N91, distem uns 70 quilometres fins a Grenoble, pujem per Seyssins, Lands-en-Vercords, Villard-de-Lans i Rencurel Tot i que el dia a estat magnífic, la pluja ens persegueix i els ultims 40 els fem sota la pluja……. que hi farem!!!!!! A aquestes alçades ja no em preocupa
Rencurel – Col Romeyere (1074 mts) – Gorges Romeyeres – St Gervais – Rencurel – Pont-en-Royans – St Jean-en-Royans – Leoncel – coll de Bacchus (978 mts) – Plan de Baix – Gorges d’Ombleze – Crest – Bourdeaux – Dieulefit – Nyon – Vaison-la-Romaine – Orange – Parets del Valles 692 km (262 per carreteres) 10h05’ hores de ruta
Clica per obrir la ruta al Google Maps
El dia es torna a llevam magnific. El plantejament és poder visitar dues coses que ens fan gracia del vercors i anar baixant per carretres secundaries fins a Orange on agafar l’Autopista. Anar fina a Carcassonne a passar nit i tornar a casa tot fent una ruta pirinenca….
Així doncs, paguem el que devem a l’Hotel i ens despedim d’en Jean François i la Caroline. Deixem les maletes laterals perque tornarem a passar per allí d’aquí una estona i no cal que les carreguem ara.
Pujem per la carretera que passa per devant mateix de l’hotel (D35) amunt cap a Col Romeyere (1074 mts) i ens internem a les gorges des Ecouges…. la carretera és d’aquelles que et deixa sense alè…. es tenen que tenir nassos per fer passar una carretera per aquí.
Despres de l’engorjat, la carretera segueix baixant cap a St Gervais
On donem la volta i comencem a pujar pel mateix camí, amb la diferencia que l’engorjat és massa estrét per a passar dos vehicles, per lo que la tornada es fa per un tunel picat a la pedra…..
Tornem a Rencurel, muntem les maletes i marxem ara si, definitivament…..
La sortida la farem pel coll de Bacchus (978 mts), per lo que fem la ja més que coneguda ruta fins a Leoncel per la D70 i continuem aquesta vegada rectes cap a la Vacherie que aquesta vegada seguiré fins arribar a Plan de Baix.
D’aquí surt una petita carretera que va al poble d’Ombleze i que passa per unes gorges del mateix nom. Son un espectacle d’aigua….. d’algo te que haver servit tants dies de pluja….
Passades les gorges i el poble, el camí segueix amunt d’una manera dubtosa, que ho deixem per quant tornem…. va a parar al coll de la Bataille, que és el que es pot veure al fons de la foto, per cert, cobert per la boira. (Començo a pensar que mai marxa)
Donem mitja volta i tornem per on hem vingut…
A partir d’aquí, anem baixant per carreteres secundaris, seguint un recorregut que el meu Tomtom neuronal se li acut prou entretingut Anem fins a Crest on trespassem el riu Drôme i agafem la D538 fins a Bourdeaux…
D’aquí anem a Dieulefit seguint sempre la mateixa carretera, i en havent passat el Col du Pertuis, ens parem a fer un mos….
La Carme va ser la encarregada d’assassinar i sacrificar altra fuet….
D’allà anem a Nyon i despres a Vaison-la-Romaine mai fins aquí sense deixar la D538. A partir d’aquí, la carretera ja no te gaire atractiu. Passa entre immensos camps de cep i fa una forta fortor de vi agre… De tant en tant ens parem per actualitzar els tracs de GPS…
Arribem a Orange on agafem l’autopista. Enfilem cap Narbonne. Just arribar a l’alçada de Montpellier, ens cau el diluvi del segle. En ve just trobar un pont per poder-nos refugiar i plastificar, però cau tanta aigua que quedem xops igualment…..
Seguim la ruta, però el cel és amenaçador….. veieu la tromba d’aigua caient del cel??? A que no sabeu qui se la va menjar tota……
Res, que una mica farts de tot, i cansats pels quilometres, decidim anar a dormir a casa i donar per acabada l’aventura…. A Perpignan el cel es mostrava així.
I en arribar a casa, a 2/4 de 10, cansats però contents…. La moto s’ha portat com una reina….
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
