Aquesta ruta va ser realitzada amb la magnifica colla que érem al Motarres.cat, forum de flipats per la moto ja desaparegut per desgràcia fa temps però amb els que varem realitzar moltes sortides, compartir molts quilòmetres i experiències genials..
________________________________________
INDEX
Tot plegat quatre dies per aprofitar el pont de l’11 de setembre, i que donaven per a realitzar l’agosarat pla d’anar fins a Mònaco per seguir algunes de les carreteres que utilitzen en el Ralli de Montecarlo.
Així doncs, el plantejament és el de prendre un dia per anar, dos per fer les rutes i la visita a Mònaco i l’últim dia per a tornar.
Com sempre, amb il.lusió i ganes, preparem el viatge i ens disposem a marxar.
– dia 11 de setembre de 2008 –
LA JONQUERA – AVIGNON – GORGES del VERDON – CANNES
La ruta que vàrem fer servir al anar, la podreu veure al GoogleMaps, si cliques el mapa, la podràs veure amb més detall.
Nosaltres marxem com sempre de Parets del Vallès amb la moto carregada i amb ganes de menjar quilometres.
Havíem quedat amb la colla a l’àrea de servei de la Jonquera per esmorzar, i iniciar tots plegats allà el periple.
Així, ens retrobem amb el Toni i la Carme, el Xavi i la Ceci, l’Alber i la Teresa, el roadleader Miquel i la Carme i jo mateix
Del tram d’autopista, doncs res de res, avorrida i cansada com sempre. Fa força fred i el dia sembla amenaçar pluja…. per a uns menys per a altres més. Fins i tot parem a una àrea de servei per sospesar la possibilitat de acabar mullats, però finalment decidim seguir sense posar-nos la roba de pluja.
Deixem l’autopista una vegada passat Nimes, just a la sortida 23-Remoulins i prenem direcció a Avignon per la N100 que ja és una mica més entretinguda.
De seguit som a Avignon, i parem.
Avinyó (en occità provençal Avinhon ), en francès Avignon, és una ciutat del sud de França, a la Provença, que durant diversos anys va ser la seu dels papes de l’Església Catòlica. Està situada al marge esquerre del riu Roine, al departament de la Valclusa a 80 km al nord-oest de Marsella. Té 90.800 habitants que pugen a 155.500 dins l’aglomeració urbana. Les muralles d’Avinyó, en bon estat de conservació, van ser construïdes pels papes en els anys immediatament posteriors a la seva vinguda a la ciutat per residir-hi.
Toca dinar. Realment quedo parat en veure la magnifica muralla, i trobem un bon paratge per a menjar, els jardins del Convent de Sant Agusti i l’esglesia de Saint-Didier.
i un bon cafè. Ara el dia s’ha aixecat i fa força calor.
Aquí deixem la nacional per agafar la D900,
mica en mica, las carreteres son més entretingudes i agradables de rodar.
A Manosque som a punt d’entrar a la zona del Parc Natural del Verdon. El paisatge ja es veu molt més ferestec. Fa calor i ens pica tot. Parem a mirar els mapes.
Circulem per la D2, fins a Riez, on agafem la D952. Son carreters excelents i amb poc transit.
A voltes apareix davant nostre, en ple cor del Verdon, el poble de Moustiers-Sainte-Marie amb la seva pintoresca ubicació al peu d’un penya-segat (que origina una cascada al cor urbà durant els desglaç de primavera) i les vistes sobre el massís de Valensole. Destaca la seva església gòtica i la capella de Notre-Dame-de Beauvoir.
Però si hi ha un signe d’identitat de Notre-Dame-de Beauvoir aquest és sens dubte l’estrella daurada (de fet està representada en el blasó de la vila) que penja entre dues muntanyes a diverses desenes de metres pel terra. Realment, nosaltres vàrem estar un tou d’estona fent càbales de que podia ser, la veiem brillar però no podíem distingir correctament que era.
Prosseguim i pugem per fer les GORGES DEL VERDON. I dic pugem, ja que la carretera passa a una considerable alçada per sobre del riu.
Quedem bocabadats, no ens esperàvem una zona tant bonica, i la vista ve val una parada per fer-hi quatre o cinc fotos.
-clica per ampliar-
Marxem, el camí segueix sent força engorjat. Se’ns ha fet tard i ens quedem sense llum. Prenem la directa. No queda llum per fer gaires més fotos. Tot i que el camí segueix sent molt maco.
Arribem als apartament que son les 8 del vespre. L’apartament és en un recinte tancat de cases adossades, i ens en fem una per a nosaltres sols. Es genial. Fins hi tot trobem una pizzeria que ens vol donar de sopar a les nou del vespre. Que més volem. Un dia rodó.
I per rematar, al apartament, una mica de gresca i tabola….. i que no falti la coca de la mare del Toni….o era de la sogra de la Carme????. Bonisssssima!!!
– dia 12 de setembre de 2008 –
LE MAS – ENTREVAUX – GORGES DE DALUIS – VALBERG – GORGES DU CIANS
La ruta del dia 12, la podreu veure al GoogleMaps, si cliques el mapa, la podràs veure amb més detall.
Els apartaments on dormim, son la village de Mouans-Sartoux. Un petit municipi a 8 quilometres de Cannes. Un lloc tranquil.
Esmorzem a una zona habilitada al mateix complexa d’apartaments, per no perdre el temps buscant un lloc.
i marxem sense perdre temps. No sabem ben be on ens portarà l’In1til, però tenim ganes de rodar per aquestes carreteres. Veure per on passa el ralli de Montecarlo.
Guanyem alçada ràpidament una vegada passat Grasse…
Deixem força aviat la carretera general (D6085) per agafar una d’aquelles carretres maques, revolades, emboscades, que tantes n’hi han a França i que cataloguen amb una D seguit d’un sols numero…. ara fem la D5
En un tres i no res, ens enfilem al Col de la Bleine, a 1439 metres sobre el nivell del mar, on hi trobem una mica de neu a les zones ombrívoles….
Al canviar de vessant i començar a baixar, ens apareixen davant nostre, al fons, els Alps Marítims
Arribem a Le Mas, on fem la nostra primera parada. És un bonic enclavament que mereix gaudir-ne.
i ho trobem propici per a fer-nos unes maques fotografies de grup.
el cami és estret…. deu ni do com deurien passar per aquí els cotxes del ralli, mes d’un deu haver amat muntanya avall…
Però el més espectacular és al tombar d’un revolt. Els nostres ulls són regalats amb la Clue d’Aigun, un magnífic engorjat amb el camí picat a la pedra.
La carretera segueix, estreta, treballada a pic i pala. Sense trànsit, amb un asfalt més que acceptable. Passat per paratges pre-alpins….
Prenem altra carretera minúscula, d’aquelles que tant ens agrada fer i que els michelin marquen com a “Perilloses” amb un repuntejat vermell al mig, i que ens te que portar fins a Entrevaux…. és la D10, el seu nom o diu tot.
La carretera torna a pujar, fins a trobar el coll de Trébuchet de 1140 mt. Aprofitem i fem altra parada…. fa força calor, tot i que aquí dalt si està be.
la baixada és revolada i ràpida….
veiem des de dalt el poble de Entrevaux. És un gran poble emmurallat vorejat en bona part pel riu…. si arriba a traves del pont llevadís….. i manté tot el seu ambient medieval. El presideix la ciutadella Vauban, que està situada al cim d’una roca, amb un camí molt dret i fortificada
-clica per ampliar-
Aprofitem per dinar en tant soberg entorn.
Desprès de dinar anem a buscar la D2202 per arribar a Valberg, resulta ser una joia de carretera…..
Passa per les Gorges de Daluis. Tots coincidim a dir que és de les millors que hem vist mai.
La carretera amb dos carrils diferenciats per anar i tornar, passa molts túnels i amb la cartera penjada picada a la pedra vermellosa. El riu Var, és molts metres per sota nostra.
La baixada, una vegada passat Valberg, segueix sent igual de sorprenent, les “Gorges du Cians” son també molt maques.
Una vegada trobem la general D6202, posem la directa per tornar a Cannes. S’està fent tard i ja és hora de fer via. Demà ens espera Monaco i el Turini.
Aquesta ruta va ser realitzada amb la magnifica colla que érem al Motarres.cat, forum de flipats per la moto ja desaparegut per desgràcia fa temps però amb els que varem realitzar moltes sortides, compartir molts quilòmetres i experiències genials..
________________________________________
– dia 13 de setembre de 2008 –
GORGES DE LA VESUBIE – COL DE TURINI MONACO / MONTECARLO
La ruta del dia 13, la podreu veure al GoogleMaps, si cliques el mapa, la podràs veure amb més detall.
Iniciem el nou dia, i sense perdre temps, despres d’esmorzar, iniciem la ruta, que avui ens te que portar al Col du Turini i a fer una visita a Monaco. Per aquest motiu hem retallat força la ruta, ja que volem tenir temps per veure el Principat.
Així doncs, tots a punt per marxar (l’Albert i la Teresa han decidit no venir a la ruta i poder visitar més tranquil.lament les contrades)
Pugem altre cop fins a Grasse i prenem unes carreteres cap a Vence, i d’aquí a Carro, on agafarem la D6202 . Tot aquest tram, tot i que maco, és força urbà.
Deixem la carretera per agafar un trencant a ma dreta, en direcció Lantosque i amb cartells que indiquen l’inici de les Gorges de la Vesibie.
Les gorges son molt maques, i a trams tancades i ombrívoles… difícil fer fotos.
Una vegada passat Lantosque, girem a la dreta i iniciem un recargolat port, ràpid i franc…
be!!! Alguna paella traicionera si que ens trobem!!
Fem una parada a pocs quilometres del coll per admirar el paisatge.
Arribem a dalt. Hi ha moltes motos amunt i avall. És respira l’ambient del rally de Montecarlo. És el mític Col de TURINI a la no menyspreable alçada de 1604 metres. Que és força considerable si pensem que tant sols 15 kilometres enrere eram a 450 metres.
La baixada, per Moulinet, te revolts per afartar-se’n
Ens porta a l’alçade del riu Bévéra, que forma les gorges de Piaon.
Una vegada arribats a Sospel, remuntem per la D2204 fins el Col de Braus, No parem de pujar i baixar colls.
Al cim del coll i trobem un petit restaurant i aprofitem per dinar. Le plat du Jour en diuen allà, que a la practica és la clavada més gran que ens han cardat per una amanida
La baixada del port segueix amb la tonica que venim seguint fins aquí…
Ja anem cap a Monaco. Passem per petites carreteres que ens porten a Peille, i encara tenim temps de fer unes gorges més…
Peró al arribar a La Grave, comencem a baixar amb ganes, tenim sota nostre el mar i Monaco.
Entrem a Monaco. Busquem la zona del Casino. Aparquem la moto i ens barregem amb glamour monegasc…
Som com uns pops al desert, un elefant a una ferreteria… ens posem a un bingo i no sabem ni gastar-nos uns euros a las tragaperras….
No se si és que feien una exposició de cotxes xulos o que, pero fora del cassino n’hi havia per triar i remenar…
Farts de tanta ostentació, volem veure el circuit de F1… mira, mira…
Ara si, marxem ja cap als apartaments. De camí, trobem l’única matricula espanyola que hem vist des de que deixarem l’autopista… com no podia ser més, enganxada en un Ferrari!!!!
Plou tota la nit a tope…. a veure quin dia farà demà.
– dia 14 de setembre de 2008 –
MOUANS.SARTOUX – CORNICHE DU VERDON – LA JONQUERA
La ruta del dia 14, la podreu veure al GoogleMaps, si cliques el mapa, la podràs veure amb més detall.
Hi ha hagut tormenta durant tota la tarda i nit. Que dura és la vida a vegades. Fent uns dies de conya, de cop i volta, sense cap explicació raonable, els núvols enfosqueixen el dia, i ja l’hem liada.
Per sort, pel matí el dia torna a ser lluent i radiant. Tot s’arregles igual!!!!
Així, que desprès d’esmorzar, posem rumb de tornada cap a casa.
No volem agafar l’Autopista. Tenim ganes de rutejar una mica, i l’In1til te pensada una ruta, que ens tornarà cap el Parc Natural del Verdon, i podrem veure el fastuós engorjat des d’altre punt.
Prenem un seguit de petites carreteres fins arribar al Lac de St Casiens…
….on prenem la ja més ample D562, no per aixó menys maca….
A Fayence prenem la D9 fins a Bargemon, i despres la D965 fins a Comps-sur-Artuby
A partir d’aquí, ens enfilem ja cap al Verdon…
a traves de boscos ens apareix, a molts metres per sota nostra, el GRAND CANYON DU VERDON. Parem per admirar-lo des dels anomenats BALCONS DE LA MESCLA
Les Gorges du Verdon són estretes i profundes: tenen de 250 a 700 m de profunditat. El riu Verdon que les forma, te una amplada variant segons el tram de 6 a 100 i de 200 a 1500 m d’una vessant a l’altra a la part superior de les gorges. Tot un espectacle.
Seguim la carretera que va vorejant la sensacional cornisa que forma el canó per la seva vessant esquerra…
fins que perdem alçada per arrivar al LAC DE SAINTE CROIX que ja coneixiem de la ruta de pujada.
A partir d’aquí, anem a trobar l’autopista el més de pressa que podem. Encara ens queden molts quilometres. Prenem l’autopista a Saint-Maximin-la-Sainte-Baume. Encara ens queden 380 km fins a la Jonquera, lloc on ens acomiadem. Ja no fem cap més foto de tot aquest tram.
A estat una ruta magnifica, realitzada amb gent collonuda. Recomenable al 100% si algú te ganes d’anar per aquelles contrades.
Agrair especialment al Miquel (In1til) pel curro que comporta organitzar una cosa així, ja que el va triar les rutes, l’allotjament i evidentment va fer de roadleader tots els dies.
Comenceu a escriure o introduïu / per triar un bloc
Espero que aquesta crònica pugui servir a d’altres que vulguin repetir algun dia algun d’aquests trajectes, ja que l’he detallat al màxim per a que així sigui.
Aquesta ruta va ser realitzada amb la magnifica colla que érem al Motarres.cat, forum de flipats per la moto ja desaparegut per desgràcia fa temps però amb els que varem realitzar moltes sortides, compartir molts quilòmetres i experiències genials..
Tant mateix crec que s’ho mereixen les 860 fotos que va fer la Carme, que no poden quedar inèdites. Aquí us en poso una mostra.
DIA 29 DE FEBRER Nosaltres vàrem agafar festa el dia 29. Volíem fer una mica de ruta tot baixant cap a Castelló. No volíem fer tot autopista, així, vàrem dissenyar una entretinguda ruta fins a Algímia. Ruta que fins l’últim moment no va estar clara i decidida.
Desprès dels consells de l’Arturo i en Tonet, la ruta queda així:
Si cliques s’obrira en google maps amb més detalls
Marxem tard, cap a 2/4 d’11, ja que tenim que portar el gos a la gossera i no ho varem poder fer el dijous, per lo que sacrifiquem ruta i anem directament fins a Reus per autopista. D’allà prenem la T310 cap a Montroig del Camp. La veritat és que la carretera és molt recta i no te cap gràcia…
La que busquem per això és la carretera de Pratdip, la T311. I cal dir que no decepciona. Una carretera revolada i perfectament asfaltada….. si en tenen de duros aquests de Tarragona!!!!
Ens trobem amb la carretera de Tivissa C44, un circuit de GP, i desprès, a Mora, prenem la N420 fins a Gandesa, on prenem una carretera que ens portarà a Bot i Horta de Sant Joan.
Arribats a Horta, ja veiem al fons els Ports, i les impressionants roques de Benet, magnific lloc per passar hores escalant i grimpant.
Arribem a Valderrobles on girem cap a Fuentespalda per la A1414
En trobar el desvio a l’esquerra de Penyarroya de Tastavins, el prenem i deixem el poble sense entrar-hi. Anem direcció Herbés.
Realment aquest camí, és una bona alternativa per pujar el port de Torremiró, i la carretera val mos més la pena.
El port ja és un vell conegut, amb els seus molins…. aquí la carretera és nova i ens porta ràpidament cap a Morella, que deixem enrera.
Prenem la CV12, i ràpidament arribem al Coll d’Ares,
Des de dalt, podem veure les paelles del port que ens esperen de baixada..
Peró ara toca dinar a un meson que hi ha just a les nostres esquenes…
La baixada, rapida i per bona carretera. Ara anem per la CV15,
en trencar a la dreta cap a Torre d’en Besora per la CV 165, ens adonem que allà on anem, el temps no és pas gaire bo…. veiem com plou.
A dos quilometres d’Atzeneta del Maestrat, prenem una petita pista asfaltada que puja a buscar la CV169 cap a Vistabella del Maestrat.
Així que prenem alçada la vista és espectacular,
està a punt de ploure….. ens comencen a caure gotes…. però continuem amunt, la carretera està en força mal estat al final. Així que veiem Vistabella, donem mitja volta, volem arribar secs a Algímia.
De baixada, trobem les carreteres xopes, acaba de ploure, ens hem lliurat pels pèls.
Ara anem cap a Chodos per una petita i en trams malmesa carretereta…
Chodos és un petit poble penjat en una penya..
Una vegada a Atzaneta, anem ràpidament cap a Onda, que encara queda lluny. D’aquí a Algímia hi ha uns 25 km. Hi arribem amb les ultimes llums del dia.
Esperem que arribin els companys i sopem. desprès festa a casa de l’Arturo i l’Empar.
Demà serà altre dia.
DIA 1 DE MARÇ
En llevem, amb més o menys ganes desprès de la festa de la nit…. Una primera ullada a les motos, mullades per la rosada, i anem a esmorzar al mateix lloc on haviem sopat…
El Bar es diu El Olivo, finalment la Cristina enten allò de la figuera i la olivera…
Tot seguit, tornem a les motos i ens preparem per a marxar.
L’Arturo i l’Empar ens acompanyaran en cotxe. Una llàstima. _ok_
Les rutes les ha preparant en Arturo (Rutilo), triant, com podrem comprobar durant el dia, les millors i més maques carreteres de la zona.
Si cliques s’obrira en google maps amb més detalls
Anem cap a Onda on ens esperen els que han matinat molt avui per venir. Passem de dia, el que ahir havíem fet de nit i amb el terra mullat.
I al punt acordat, ens els trobem.
Desprès d’un tram per la CV20, prenem la revolada CV194 cap a Ludiente i Castell de Vuilamalefa
Aquí fem unes “biodramines” fins arribar a Zucaina, on trobem un bareto motero i parem a fer una cervesa.
…i que va passar de be una cervesa fresca amb la calor que feia…. tot i que algunes no se com ho fan per posar-ne tanta….. i no parar!!!!!!!
Troben una cruïlla que despres de dinar hi tornarem. Ara la prenem a la dreta per una petita carretera que ens portarà fins el lloc de dinar, a Puertomingalvo.
El dinar com tot en aquesta sortida, a l’alçada de les circumstancies.
Tot plegat de dinar, prenem la A1701 i per fer la digestió, ens fem el Port de Linares treien chispes
Prenem altre cop la CV190 en sentit contrari, hi ha la cruïlla, ara, cap a Montanejos per la CV196
Sense donar-nos compte, ja ens trobem altre cop a L’Olivo sopant.
Culo o codo…. _juas_ _juas_ _juas_ o la regatera d’una “pobre refugiatta rumanesa”…
Desprès de sopar, un detallet pels magnífics amfitrions… que tant van fer per nosaltres.
I desprès a rematar-la a casa. En Arturo i l’Empar també han fet un detall per a nosaltres.
Anem a dormir…. alguns abans que altres. Estem cansats. Demà encara queden molts quilometres a fer.
DIA 2 DE MARÇ
La ruta d’avui és força més curta que la d’ahir. Cal pensar que estem a 350km de casa i tenim que tornar desprès de dinar.
Al final la vàrem allargar una mica per fer gana fins l’hora de dinar, i va quedar d’aquesta manera.
Si cliques s’obrira en google maps amb més detalls
Una vegada llevats i amb la cara rentada i pentinats, anem a esmorzar, com sempre a l’Olivo. El trobem tancat, ahir els vàrem fer plegar massa tard. Aprofitem a fer la foto de grup. Desprès, en HiperXevi te que marxar cap a casa. És el que te més hores de viatge i no vol fer patir a la família arribant a les 11 de la nit (quin detall!!!! )
Encara no hem acabat amb la foto que ja obren el bar… I ha esmorzar!!!!
La ruta és molt maca, i sobre tot ràpida. Carreteres perfectes per a rodar, sobretot amb motos esportives…. el que demostra la gran cuantitat de RRRss que ens trobem pel camí o al poble de Teresa.
Així donç prenem la CV213 cao a Matet, Gaibiel i Novaliches, i d’allà per la CV235 cap a Teresa…
En sortir de Teresa, la carretera segueix sent magnifica, peró un carruatge molt pintoresc darrera d’una corba ens dona un fort ensurt….
Seguim per la carretera esmentada i passem el petit port de La Cruz del Collado, de 1040 m i anem a parar a la CV245 que prenem a l’esquerra.
Desprès de passar el Puerto de Montemayor de 951m la carretera baixa recargolada fina a La Cueva Santa, lloc on parem a visitar-la, tot i que molts, l’unic santuari que varem veure va ser el de la cantina que hi ha allà…
A la tasca decidim allargar la ruta…. son les 2/4 d’1 del migdia i la podem allargar quasi una hora.
Decidim fer el Coll d’Eslida…… impressionant….. Així prenem la carretera de baixada fina a Altura i prenem l’autovia fina a sortir a Soneja, on prenem la CV230 cap a Azuéba i Chóvar…
Així que som a Eslida, només quden 16 km per Algimia d’Almoacid…
Arribem just a l’hora convinguda, ¾ de 2. Just per aparcar i entaular-se. Tenim la paella emparaulada per les 2.
L’Empar fa els honors i reparteix l’arros…..
i nosaltres sense pensar-nos-ho ens la cruspium…
En acabar, arriba l’hora d’acomiadar-nos. Queden encara forces hores fins arribar a casa.
Marxem contents i molt agraïts a l’Arturo hi ha l’Empar. Han fet que tot sortís rodó i la trobada fos un èxit rotund. Només ens sap greu que ells no ens hagin pogut acompanyar amb la moto.
La comunió entre tots va ser excel•lent, tot va rodar (mai millor dit) a la perfecció.
Com sempre gràcies a tots per haver-nos permès passar unes hores tant magnifiques plegats, i als amfitrions per haver-ho fet possible.
Comenceu a escriure o introduïu / per triar un bloc
Dormim poc, però be. A les 8.30 ens trobem per esmorzar. Jo m’he llevat una mica més d’hora per reparar la moto amb un cable i un interruptor que m’he trobat. Ha anat genial. 45 minuts de feina que fan que deixi de patir i torni a veure la ruta possible.
Tenim per davant tota Còrsega. Avui ens toca fer el Cap Corse, i anar cap a Porto tot resseguint la costa, tret d’algun punt, com la pujada al magnífic mirador de Sant Antonio.
La ruta la podreu veure tot clicant el següent mapa.
Còrsega (en cors Corsica, en francès Corse) i és situada a latituds sensiblement idèntiques a les dels Pirineus i de la part mitjana dels Apenins. Té una superfície de 8.680 km2 i una població de 272.000 habitants (2004). Administrativament pertany a l’Estat francès, del qual forma una regió que comprèn dos departaments: Alta Còrsega i Còrsega del Sud. La capital històrica i cultural és Corte (o Corti), seu de l’antic parlament i de la universitat. La ciutat més gran i capital política és Ajaccio (o Aiacciu), seu de l’assemblea regional. La segona ciutat i capital econòmica és Bastia.
La illa és allargada en sentit nord-sud, es troba allunyada 160 km de la costa francesa, a 82 km de la costa italiana i a només 12 km al nord de Sardenya, la gran illa germana. Dins aquest veïnatge cal remarcar també les illes i illots de l’arxipèlag toscà: Elba, Capraia, Gordona, Pianosa, Montecristo i Giglio.
Anem cap a Bastia i la traspassem, tenim pensat visitar-la l’últim dia. La nostra primera intenció, és vorejar tot el Cap Cors, resseguint el seu perímetre per la carretera D80.
Cap Cors (en cors Capicorsu) és una península situada al nord-est de l’illa de Còrsega. I s’estén al nord de la línia Bastia – Saint Florent, amb uns 4o kms de llarg de nord a sud, i de 10 a 15 kms d’ampla.
Parem a fer una parada al petit poble d’Erbalunga, típic i pintoresc, amb el seu port i la torre de guaita.
Certament te un litoral molt escarpat, i no te gaires platges. La carretera generalment va tallant les abruptes pendents sobre el mar, i anem trobant multitud de torres destinades a protegir l’illa dels atacs navals (n’hi ha 65 en tot el perímetre de l’illa).
Deixem la carretera D80 per agafar una de rural, que ens portarà al poble de Barcaggio, que és el més al nord de l’illa.
Parem a fer un beure. No hi ha gents de turisme… i no ens estranya… arribar aquí amb cotxe, ja es tenen que tenir ganes.
Una de les coses que primer ens deixa bocabadats, és l’aigua tant transparenta que te l’illa.
Així que marxem de Barcaggio, tot anat per una petita carretera que ens torna a la D80, som atacats per un enorme gos enrabiat… per sort tot queda en un ensurt per nosaltres… pel gos, encara deu portar la marca del meu 44 al morro, i les pegatines de la maleta lateral al clatell.
Desprès continuem per la D80, ara en sentit sud, que és en força mal estat, molt recargolada i lenta de fer.
Parem just trobar un súper que està a punt de tancar. Comprem uns queviures i dinen de picnic, tal i com hem decidit fer aquest dies per tal de guanyar temps i diners.
Ens queda encara un bon tros. Seguim costejant per unes “interminables costes del Garraf”. Passem per Saint Florent, i anem direcció Ille Rouse per la D81… aquí la carretera ja és més bona.
Les vistes sobre el mar i la costa és espectacular. No queda molt de lloc per a les platges, però les poques que hi ha, son en aquesta zona, de pedres petites i arrodonides… i el color des de la carretera ens xoca molt. Fa molta calor, però amb la carretera que estem fent, ara de bon asfalt, ens ho passem molt be.
Pugem al poble de Sant Antonino, magníficament situat en una alta atalaia, amb vistes espectaculars sobre la costa. Sant Antonino és un dels pobles més antics de l’illa.
Realment Sant Antonino és un magnífic mirador i un poble pintoresc….
Marxem tot pujant el coll de Salvi de 509m i d’on veiem gent que salta en parapente. El coll no és que tingui una alçada espectacular, però cal pensar que som a pocs metres de la linea costera…
Ens queda una carretera espectacular, la que passa pel Col de la Croix fins a Porto, fi de la nostre etapa d’avui. 47 quilometres espectaculars, tallant pendents que baixen sobre el mar.
Els últims quilometres per arribar a Porto són sensacionals.
El Golf de Porto, juntament amb les Calanches de Piana, són Patrimoni de la Humanitat declarat per l’Unesco. Ens instal.lem a l’Hotel. És a 800 metres de la Marina de Porto, però estem tant cansats que se’ns passa per alt anar a veure un dels principals atractius de Porto, la posta de sol. Demà més!!!!
Dia 3 d’Agost de 2009
Porto –> Corte
Clica sobre el croquis per veure la ruta amb detall
Hem passat un dia a Còrcega, i ja comencem a copsar diferents coses de la cultura i la idiosincràtica de l’illa. Una i molt clara, és que per tot arreu i veiem la seva bandera.
De França i de la bandera francesa, ni una ombra, en canvi, el seu emblema nacional el trobem fins a la sopa. Queda clar que és molt més que un simple reclam turístic. La seva bandera és un cap de sarraí, ja que segons la llegenda un sarraí va salvar la vida al rei Jaume II de Catalunya-Aragó, que va rebre Córcega al 1297 de mans del Papa Bonifaci VIII, tot i amb això, la bandera no va ser com la coneixem ara fins que va ser adoptada pel General de la Nació Pasquale di Paoli el 1755. Prèviament, la bandana que porta el morisc li cobria els ulls; Paoli va moure la bandana per sobre els ulls per simbolitzar l’alliberació del poble cors.
Va ser usada per la República de Còrsega i va ser prohibida després del 1769, quan França va rebre l’ illa de la República de Gènova per pagar un deute pendent i acabar amb la rebel•lió endèmica a l’illa. Va ser usada com a bandera oficial quan la Gran Bretanya va ocupar-la el 1793.
Sortim com sempre a les 9 del mati. El dia és promet força més fresc, ja que alguns núvols entrenyinen el cel. El primer que fem és baixar a veure la Marina de Porto, i la seva torre de guaita que predomina el petit port.
Marxem cap al poble de Ota, i les Gorges de Spelunca. Pujant cap a Ota, quedem parats en trobar diferents construccions a la vora del camí, primer pensem que son petits oratoris, però desprès veiem que son mausoleus, que els tenen desperdigats. Ja ho havíem vist pujant a Sant Antonio.
La carretera és força malmesa, però maca i val la pena, sobre tot en passar per les Gorges de Spelunca.
Tornem direcció a Porto, però sense entrar-hi pugem cap a altra de les meravelles d’aquesta illa, les Calanques (Calanches) de Piana. Aquest és el resultat del granit vermell i de roques tallades per la natura, de formes sorprenents, surrealismes o clares figures. La visió del Poble i la platja de Porto val la pena.
Parem a donar una volta per l’entorn.
Desprès de passar per aquest bosc encantat, prosseguim cap a Piana
Durant un bon tram, trobem molta gent admirant aquestes formacions de pedra… i la carretera si passeja entre mitg…
i a partir de Cargese la carretera es torna força més ràpida i bona,
10 quilometres desprès de deixar Tiuccia, trobem una petita carretera que va a Calcatoggio. La D101, que seguirem fins a trobar la D1 que ens portarà cap a Vico per zones rurals interiors i molt poc transitades.
Aquí, lluny del tràfic constant, comencem a trobar animals per la carretera,
les baques, a les que ja hi estem acostumats dels Pirineus o els Alps…
i els porcs, que realment ens sorprenen el primer moment.
A Arbori parem a fer un mos, de picnic, i desprès a fer un cafè en un bar (mai m’havia trobat que en un bar no tinguessin llet)
En arribar a Vico prenem la D70, molt bona i plaentera de fer (i correr). Pugem al coll de Sevi (1101m) i d’allà prenem una petita carretera rural que va a Marignana.
En aquest tram trobem una gran cort de porcs. Parem a saludar-los, ells, desprès del primer ensurt i una vegada apagades les motos, ens segueixen com a gossets.
Prenem la D84 i pugem cap el Col de Vergió (1477). En aquest punt, fins hi tot estem passant fred. El sol és amagat i l’alçada es nota amb les nostres jaquetes d’estiu.
Confraternitzem amb altres motarres francesos i ens fem unes fotos mutuament.
Baixem del coll per imponents boscos, el Forêt de Valdu-Niellu,
que en porta de cap a altre de les meravelles d’avui, el pas de l’ Scala di Santa Regina.
Just a Francardo, ens trobem per primera vegada amb una carretera nacional, la N193.
La seguim fins a Ponte Leccia, on agafem la carretera que puja per les Gorges de l’Asco
Ens enfilem fins el poble de Asco, i decidim fer una cervesa i retornar ja a buscar la nacional per anar a Corte, lloc on tenim l’hotel.
Desprès d’una dutxa, ja de vespre, aprofitem per donar una volta pel poble i fer un bon sopar.
Clica sobre el croquis per veure la ruta amb detall
Corte (en cors Corti) és un municipi de Còrsega, situat al centre de l’illa, al departament de l’Alta Còrsega. És la capital històrica i cultural de Còrsega. Està situat al Parc Regional Natural de Còrsega, sobre una penya dominada per la ciutadella i al peu dels cims més alts de l’illa. La ciutadella de Corte va ser construïda al segle XV pel virrei de la Corona d’Aragó. Entre 1755 i 1769 va ser la seu del govern independent de Pascal Paoli, convertint-se en la capital del nacionalisme cors. Aquí es va promoure la constitució corsa que va sorprendre l’Europa de la Il•lustració i possiblement va inspirar la constitució dels Estats Units. Poc després s’hi va fundar la universitat de Còrsega. El 1768 hi va néixer Josep Bonaparte, futur rei d’Espanya.
Com cada mati, reemprenem la nostra ruta al tocar les 9. Avui el primer destí són les gorges de la Restonica.
S’enfilen en mig de un bonic paisatge alpí, fins els 1260 metres. Una meravella.
Tornem per on hem vingut, i agafem ara la N193 direcció Ajaccio, i tot just desprès de passar el Col de Bellagranajo, a Venaco, parem a comprar el dinar. La ruta que farem a partir d’aquí, sembla exigent i brutal sobre el mapa. Més de 150 quilometres per carreteres de dubtosa qualitat, secundaries i apartades.
Just passar Vivario trobem la carretera que surt a la nostra esquerra, la D69. El meu tomtom diu que no hi ha cap més indicació en els propers, 80km!!!! La carretera és maca, i en força bon estat, però quedem al.lucinats en sortir d’un revolt, i veure la pujada al coll de Sorba (1311m).
Despès la carretera baixa emboscada per diferents boscos, que tots tenen nom… el Foret de Vizzavona, el de Ghisoni, el de Marmano...
El Foret de Pietro di Verde, ens puja a un coll del mateix nom de 1289m, on parem un moment.
Seguim pel nostre camí… sense trànsit i tranquil. Amb la carretera canviant, trossos nou, trossos en obres, trams bruts… de tant en tant trobem algun petit nucli poblat, fins arribar a Zicabo.
Aquí iniciem una pujada fins el Coll de la Vaccia (1193m). Aquesta carretera es destrossada i estreta, de les que marca la guia Michelin com a “tram perillós”, però espectacular i amb unes vistes magnifiques.
Baixem cap a Aullene, on aprofitem per a dinar. Ara portem 79 quilometres d’aquesta carretera.
Anem a fer un cafè a un curiós establiment, com una pastisseria-bar. El xicot que ho porta és molt simpàtic, i ens presenta al seu pare, i un amic que l’anomena Leonid Brèjnev (Bresnief) per lo que s’assembla a aquest dirigent soviètic.
Ens hi estem quasi una hora. Ens adonem que no tenen molta simpatia per França i sobre tot pel Nicolas Sarkozy. El pare ens parla amb Cors.
El cors és una llengua romànica parlada a Còrsega. És molt semblant a l’italià, i la majoria de lingüistes el consideren una variant del dialecte toscà. Té uns 150.000 parlants nadius, que sovint l’usen només a l’oral, reservant l’italià o el francès per a l’escrit. Des del 1974 s’aplica la Llei Deixonne en l’ensenyament del cors, i des del 1988 el cors és ensenyat com a assignatura a totes les escoles de l’illa. Hi ha estudis que diuen que el 79 % dels caps de família de l’illa parlen cors, i el 59 % dels fills el parlen, tot i que segons fons nacionalistes, només el 20 % dels nens de l’illa s’expressen habitualment en cors.
Passem una bona estona, i ens sap greu marxar. D’aquí mateix surt la carretera que va a parar directament a Sartene amb uns escassos 35 km, on volem dormir, però nosaltres encara farem un Tour de més de 180km per arribar-hi.
Així que trenquem a l’esquerra per la D420 cap a Zonza i desprès la D268 per pujar al formidable Coll de la Bavella (1218m), encerclat d’agulles altives i imponents. La carretera és bona en aquest tram.
Parem a fer unes fotos. És ple de gent, és un atractiu turístic de la zona… hi ha una imatge de la Verge de les Neus, plena de plaques i recordatoris, recordant difunts o simplement demanat els seus favors…
Hi ha vaques, i una d’elles no li fa gents de gràcia que la vulgui tocar… o serà pel color del la meva samarreta???
Baixem ràpids… la carretera és bona, i en passa quasi per alt el coll de Larone… cal dir que en escassos 30 quilometres, passem dels 1218 metres de la Bravella fins a tocar la costa, per tant a 0 mts al poble de Solenzara. Aquí prenem la N198 cap a Porto Vecchio, i Bonifacio, on pretenem parar per fer una ràpida visita.
Bonifacio (en cors Bunifaziu) està situada al sud de l’illa, separada de Sardenya per l’estret de Bonifacio, i és la ciutat més al sud de l’illa ( i de frança) La ciutat va ser fundada per Bonifaci, marquès de Toscana, però va estar lligada a la república de Gènova. El dialecte que es parla és ligur i no toscà com el cors. La part antiga de la ciutat (la Haute Ville) és una ciutadella situada a l’extrem d’una península sobre uns penya-segats calcaris i espectaculars. Nosaltres parem al port. Des d’aquí podem veure tota la ciutadella.
Fem un passeig i prenem la moto per entrar a la part antiga, que la trobem tancada al trànsit. No ens entretenim… es fa tard i encara tenim una estona fins a Sartene. La veritat és que no ens va ser possible trobar on dormir a Bonifacio, que era la nostra primera idea.
Per arribar a Sartene seguim per la nacional.
Una vegada arribats a la ciutat, quedem parats. Ens apareix de cop en mitg de la muntanya.
Sartène (en cors Sartè) és un poble que està construït sobre una roca anomenada U Pitraghju. Al seu voltant hi ha més de 500 jaciments prehistòrics, entre els que destaquen els de Filitosa, Pelaggio, Stantari, Renaggiu i Fontanaccia. Són espectaculars els menhirs antropomòrfics (stantari en cors) esculpits amb finalitats rituals. Els casc antic de Sartène és un laberint de carrers estrets amb cases altes de granit fosc que li donen un caràcter auster i tradicional.
Deixem la moto a l’hotel, i desprès ens i donem una volta. Els carrers tenen força pendent, ja que el poble està posat a un vessant de la muntanya. Arribem a la plaça major i sopem en un bar a la fresca. L’ambient és genial, i podem gaudir d’un recital de música reivindicativa corsa en directa… que més volem.
Dia 5 d’Agost de 2009
Sartene –> Bastia
Clica sobre el croquis per veure la ruta amb detall
Els detalls del sentiment nacionalista el trobem en detalls com les matricules dels cotxes, porten una pegatina, com fem aquí a Catalunya, amagant l’inicial de França….
Per tot arreu, hi destaquen dos noms de dues persones que foren importants per l’historia de la illa, els de Sampiero Corso i el de Pasquale Paoli (l’hotel de Corte es deia Hotel Sanpiero Corso)
Sampiero Corso (Bastelica, 1498 – 1567) fou un líder de Còrsega del segle XVI. El 1553 Sampiero Corso, líder nacional popular, va aconseguir que l’illa fos ocupada per Enric II de França amb la finalitat d’expulsar el Genovesos. L’illa fou ocupada en pocs dies pels soldats francesos amb l’ajut de corsari turc Dragut, cap de la flota otomana (els otomans eren aliats de França). Desembarcats a Bàstia el 23 d’agost de 1553, la gent de Corso van facilitar la feina. Gènova, amb suport espanyol i de Toscana va enviar una flota dirigida per Agostino Spinola i on era el vell almirall Andrea Dòria (87 anys) i el febrer de 1554 Bàstia i Saint Florent foren ocupades (la segona després d’un setge iniciat el novembre del 1553). Corté es va rendir i el Cap fou devastat. El 1564 Sampiero Corso va intentar recuperar l’illa, i va desembarcar el 12 de juny de 1564 al golf de Valinco, amb ajut de Caterina de Medicis. Durant tres anys va lliurar una guerra de guerrilles dita “Guerra de Sampiero” i va dominar tot l’interior mentre els genovesos només dominaven les viles costeres; reforços genovesos dirigits per Stefano Dòria, amb una política de terra cremada que va començar per la crema de Cervione el 1564 i el 1566 foren cremats 123 llogarets, va aconseguir acorralar a Sampiero que fou derrotat prop d’Ajaccio si be la derrota no fou decisiva. La repressió va seguir fins que el 17 de gener de 1567 va morir Sampiero a una emboscada producte d’una vendetta familiar, prop de Cauro. El fill de Sampiero, Alfons, de 18 anys, va continuar la guerra un parell d’anys, fins que va decidir rendir-se i posar-se sota protecció del rei de França a Marsella amb 300 companys (1 d’abril de 1569)
La ruta d’avui hem decidit que no ens la complicarem massa. Volem arribar d’hora a bastia per a poder visitar-la i fer una remullada a les cristalines aigües de la illa. Tot i amb això, tenim un bon tram, tenim que creuar tota la illa sud – nord.
Com cada dia, esmorzem d’hora. Avui ho fem en un menjador amb un magnific mirador.
Marxem doncs per anar primer que res a Ajaccio. Tot és nacional, però és molt maca i agradable de fer…
Seguim trobant “mausoleus” a peu de carretera….
Tot i que en acostar-nos a la ciutat trobem molt de transit. Ajaccio (en cors Aiacciu, nom oficial en francès Ajaccio) és la capital del departament francès de Còrsega del Sud, i de la regió de Còrsega. És situada al golf d’Ajaccio, obert entre la punta de la Parata i el cap de Muro. Els francesos l’ocuparen del 1553 al 1559 i en fortificaren el port. Tornà al poder dels francesos el 1768 i l’any següent hi va néixer Napoleó Bonaparte.
Nosaltres no hi parem pas, decidim deixar el follon de transit i el caos per anar fins a la Punta Parata, just a tocar les Illes Sangunaires, un bonic punt.
Tornem sobre els nostres passos i deixem enrera Ajaccio marxant per la N193.
Ens prenem la revenja de tants dies d’anar per carreteres estretes i retorçades… de pitar darrera de cada revolt per que no sortís un cotxe suïcida…. La nacional és prou ampla i correcte per poder portar una bona mitja… corbes obertes (o no tant) i asfalt que et convida a treure-li una mica el suc a la moto.
Parem a dinar, com cada dia, tot fent un picnic que hem comprat una estona abans.
I tornem a passar per Corte, i en un tres i no res, som a Bastia. Hi hem dedicat entre pitos i flautes unes 7 hores…
Bastia (pronunciat [bas’tia]), capital del departament francès de l’Alta Còrsega. La ciutat està situada al nord-est de l’illa de Còrsega, a la costa de la mar Tirrena. La seva població frega els 40.000 habitants. Amb l’aglomeració urbana depassa els 50.000 habitants. El nom de la ciutat deriva de l’italià bastiglia, és a dir, “ciutadella”, per la fortificació que hi van construir els genovesos al segle XIV. Bastia és la segona ciutat de Còrsega pel que fa al nombre d’habitants i el primer port de l’illa. El sector terciari ocupa més del 80% de la població activa. Va ser fundada pels genovesos al segle XIV (1313) i des del 1453 fou la seu del governador genovès. El 1764, amb la resta de l’illa, passà sota domini francès. El 1811, en temps de Napoleó, perdé la capitalitat, que fou transferida a Aiacciu (Ajaccio en francès).
L’hotel és molt guapo. Dels millors. Te unes bones habitacions amb aire condicionat, y uns magnífics jardins.
Parquing per les motos, i el que ens deixa més parats, una sortida exclusiva per la part del darrera a la mateixa platja!!!.
Avui no passa i ens fem una remullada que ens senta de marabella despres de tants dies de moto. Al nostre davant mateix, veiem l’Illa d’Elba. Ens banyem al mar Tirrena
L’hotel és regentat per un Cors…. cors. Ens parla en Cors al fer el registre, i el primer que ens diu.. Catalans i Bascos, els millors!!! Li agrada el Barça, i ens presenta el seu amic… que anomena Sarkozy. La Carla B. És un porquet que te sobre el mostrador.
Te cartells de Pasquale Paoli i de l’historia de Corsica per les parets.
Pasquale Paoli (en francès Pascal Paoli) (Morosaglia, 1725 – Londres, 1807) fou un dirigent polític cors i líder de la nació. Va néixer al llogaret d’Stretta, a la comuna de Morosaglia, el 5 d’abril del 1725, fill de Giancintu Paoli i Denise Valentini. Des del 1730 les revoltes varen ser freqüents a l’illa, i el seu pare en fou un dels dirigents el 1734 i el 7 de juliol del 1739 es va haver d’embarcar cap a Nàpols portant amb ell al seu fill Pasquale, de 14 anys. El 1755 el fou cridat per son germà gran Clemente per participar a una rebel•lió i va tornar a Còrsega. En aquests anys va rebre influencies intel•lectuals franceses (Montesquieu), del filòsof Genovesi i altres (especialment Maquiavel). Clemente havia rebut l’oferta de ser elegit cap general de la nació però va renunciar considerant que son germà era millor. A l’assemblea (Cunsulta) de San’Antone della Casabianca, el 13 i 14 de juliol de 1755 fou elegit Paoli, que va establir una constitució aprovada per la Dieta general a Corté el 16, 17 i 18 de novembre. Còrsega es proclamava regne amb la Verge Maria com a sobirana, així doncs en la pràctica era una república. Fou també Paoli que va establir la nova bandera nacional, en la que el cap del moro tenia la banda al front en lloc de estar tapant els ulls. El 14 de maig de 1761 es va crear la primera moneda nacional i el paper segellat. El 1764 Gènova va cedir l’administració de l’illa a França. Paoli i els seus van fer la guerra als francesos. Els francesos van guanyar i van posar fi a la independència de Còrsega. 4500 corsos van morir-hi. El 14 de juliol de 1769 Paoli va marxar cap a l’exili a Nàpols amb un grup de fidels. Durant anys, Paoli va treballar per Corsega, des de l’exili o lluitan a l’illa. Va ser aliat dels anglesos, i el 19 de juny de 1794 fou aprovada per unanimitat la constitució del Regne Anglo-Cors que establia com a sobirà al rei Jordi III d’Anglaterra i Paoli fou declarat “pare de la pàtria”.
Anem a Bastia, i sopem a la fresca.
Anem d’hora a dormir, el ferri surt a les 8 del mati i tenim que embarcar a les 7. A l’hotel ens diuen que ens donaran esmorzar a les 2/4 de 7 del mati. La lluna, quasi plena fa que el cel sigui il.luminat i la nit tranquila, ens diu bona nit.
Clica sobre el croquis per veure la ruta amb detall
Ens llevem sense plorar. D’hora. A 2/4 de 7 en punt, ja tenim les motos carregades i a punt per a marxar, i esperem que ens donin l’esmorzar (que hem arribat abans que el pa). El dia ja és clar, i veiem, tot esmorzant, com arriba el nostre ferri al port.
Amb la fresca del mati, marxem cap a Bastia, a cinc minuts de l’hotel.
Els tràmits d’embarcar són espectacularment senzills, i ja estem apunt de enfilar-nos a la bodega, que ho fem, aquesta vegada si!, puntualment.
Just a les 8, ens desenganxem de l’illa. Deixem enrera aquesta muntanya en mig del Mediterrani.
Amb una mica de perspectiva, veiem tot el vessant est del Cap Corse…
Matem l’estona com podem i aprofitem per a dinar, així no perdrem temps desprès, que encara tenim que arribar a Carcassonne avui.
La travessia fins a Niça és una mica més curta que l’anada. Dura 5h30’, per lo que al punt de 2/4 de 2 ja som en terres franceses.
Ens queden 460 quilometres fins a Carcassonne, que fem per l’autopista… amb una calor inhumana, que ens obliga a fer alguna parada per refrescar-nos.
La moto es comporta molt be, i hem mantingut una bona mitja de 120 -130 km/h i just tocar les set de la tarda, ja som a l’hotel.
Decidim d’anar a sopar a la ciutadella de Carcassonne i visitar-la de nit (nosaltres en els últims mesos hi hem estat dues vegades, de dia ja la hem vist de dalt i de baix).
Sopar a la plaça central és un espectacle.
La visita a la ciutadella il.luminada, ens deixa parats… és molt maca, i les llums fan que contrastin els murs i les torres molt més que de dia.
El més tètric, el cementiri…
Tornem al F1 tard. Hem decidit que demà ja no cal tornar a la ciutadella, i que marxarem directament cap a casa, ho farem tot traspassant els Pirineus per Axat – Formigueres, i desprès una de collada… encara tenim ganes de fer corbes.
Dia 7 d’Agost de 2009
Carcassonne –> Parets del Valles
Clica sobre el croquis per veure la ruta amb detall
Ens llevem amb un dia molt tapat. Sembla que vulgui ploure. Hem decidit que esmorzaríem a la ciutat, per lo que marxem i anem fins la zona de l’estació i el port fluvial. Esmorzem.
Abans de marxar ens entretenim veient com els baixells pugen i baixen per les rescloses del Canal de Midi…. Quins records!!! Encara no fa un més, havíem passat per aquí amb un barco d’11,5 metres.
Anem per la D118 direcció Limouxe i Quillan . El temps és una mica amenaçador, però s’aguanta.
La carretera no te cap misteri, però a partir de Quillan, ja és molt maca. Sobre tot quant passes per les Gorges de Pierre-Lys.
Una vegada a Axat, entrem per la D118, que ens portarà fins a Mont-Luis. Passem per les Gorges de Sant Georges (impressionats però curtes), que li segueixen les gorges de l’Aube i les l’Agozou.
A Formigueres fem una parada per tapar-nos. Tenim fred!!!!!!
Entrem a Catalunya per Puigcerdà, i pugem la Collada de Toses. Catalunya és assolellada, i la pujada la fem amb “entusiasme”. Com pesen les maletes!!!
Decidim baixar-la per Toses i Planoles….
I com és l’hora bona, decidim anar a dinar al típic i tòpic Bar – Restaurant Anna de Ventola. Ens posem les botes!!!
Ara si que s’acaba de veritat. Ens acomiadem a la benzinera de Tagamanent. Una últim beure i l’última foto de grup.
Han estat uns dies genials. Uns dies intensos, de veure moltes coses i fer molts quilometres. Aprofitats fins al final. Segur que es queden mil anècdotes i coses per explicar. Multitud de petits detalls i incidents que fan d’això, una cosa única i difícil de transmetre. El millor, si voleu copsar-ho vosaltres mateixos, és anar-hi. Us hi animo.
La Carme i Jo ens ho hem passat d’allò més be, hi ha estat un plaer rodar amb el Jordi i la Glòria. Ha estat genial compartir amb ells tots aquests moments, que ens han deixat tant bon record.
Ja fa temps que li tenia posat l’ull a aquesta aventura motarra. Els relats de varis companys que havien anat per aquelles terres, em feien venir salivera quant les llegia. Una “expedició” una mica més complexa que el simple fet que sortir i agafar la moto, això de tenir que agafar un barco per traslladar-te sembla que tingui que fer l’experiència una mica més complicada… però també divertida i engrescadora.
És cert que la Carme i jo no teníem pas al cap fer una cosa així, com a molt ens havíem plantejat fer una petita escapada als Alps o Pics d’Europa, (les circumstancies personals no permetien molt més) però la proposta, una mica esbojarrada i agosarada, que va fer el Jordi2emes en el Xat, a principis de Juny, va fer que ens piques el cuc, aquell que et fa fer coses una mica il.lògiques i irreflexives…
Amb presses i a contrarellotge per les dates en les que estàvem, vàrem iniciar el disseny del que seria el nostre viatge.
Les rutes eren força clares. Amb la informació d’internet, les cròniques d’altres que hi ha anat, un bon mapa Michelin i de les pàgines de turisme, era fàcil dibuixar amb el Google Maps una sèrie de línies que ens permetrien recórrer tota la illa en quatre dies.
El que no va ser gents fàcil va ser trobar on dormir amb tant poc temps vista i sent la primera setmana d’Agost.
La primera i fàcil manera de trobar allotjament, amb http://www.eurobookings.com/ o http://www.booking.com/ i moltes altre pàgines per l’estil, va ser infructuós, ja que tots els hotels (que la nostra butxaca es podia permetre) eren plens de gom a gom. Només dues de les cinc nits vàrem solucionar-les on-line, les altres vàrem tenir que trucar per telèfon… amb el nostre magre francès per a poder tenir-ho tot lligat.
El ferri vam decidir agafar-lo a Niça, ja que era el que més s’adeia per horaris de sortida i arribada, tot de dia i així abaratia molt els costos al no tenir que agafar camarots o butaques. Ho varem fer on-line amb la companyia Corsica Ferries ( http://www.corsica-ferries.fr )
El fet de sortir de Niça però, plantejava altre problema… que està a 600km de casa nostra, per lo que calia marxar molt d’hora per arribar a l’hora de l’embarcament, a les dues del migdia. Això va fer que ens decidíssim a sortir el dia abans per la tarda i així partir el viatge en dos… i fer nit en un hotel F1 a Montpellier.
La tornada, per no fer-la tota per autopista i una mica més amena, també la partim, i de passada fer una visita a Carcassonne, també dormint en un F1.
Així doncs, finalment, sobre el 15 de juny, tenim tot el tema força embastat i decidit. Mig lligat i clar… queda que tot quadri una vegada allà.
Aquí teniu la ruta dels quatre dies que vàrem realitzar a Còrsega, la trtobareu per etapes en la descripció diaria.
Dia 31 de juliol de 2009
Parets del Valles –> Montpellier
Clica sobre el croquis per veure la ruta amb detall
I arriba el dia D, 31 de juliol, hora H, les tres de la tarda.
En Jordi i la Gloria es presenten puntuals a casa nostra, il.lusionats i carregats. A punt per emprendre la marxa cap al que serà per a ells i per a nosaltres, les nostres vacances motarres de l’any.
Amb una calor sufocant, avancem per sobre el negre asfalt… la nostra roba reixada d’estiu no fa l’afecte que esperem de la calor que porta l’aire… La nostre progressió és ràpida… la mitja de 120km/h fa que els quilometres passin a ritme, i per sort, ens avancem a l’operació sortida, i ni a la Roca ni a la Jonquera ni a Perpinyà, troben les acostumades caravanes. Parem a l’area de servei de la Jonquera per carregar de benzina i estirar les cames…
Tot i amb això, en acostar-nos a Narbona i fins a Monpellier, anem trobant diferents retencions de 5 a 10 km que anem capejant com podem amb les motos, i la gentilesa dels conductors francesos que s’obren per deixar-te passar pel mig dels carrils.
En un peatge, la Vstrom s’escalfa de manera desconsolada i a punt és de rebentar i a la BMW se li encen un avis no conegut al pannell de control. Parem a un costat de la carretera i ens adonem que el ventilador del radiador de la V ha deixat de funcionar, i el ditxos missatge d’error de la BMW és que no s’encén la llum de fre.
Per sort som a 25 del nostre destí d’avui i tot fent piruetes entre els cotxes, arribem a la sortida…. no sense rebre un simpàtic i complicent advertiment d’un Gendarme de tràfic. (estava parat sota un pont a l’ombra, i en veure’ns venir pel voral ens va fer uns gestos amb la ma…. pampam culet!!!!!!!), com aquí quant et topes amb els mossos….
Una vegada al F1, ens mirem les motos i ens dediquem al manteniment correctiu d’emergència. Desmuntem un lateral amb la complerta caixa d’eines que he portat, i descobrim que el que s’ha fet malbé és la termistancia que porta el radiador que dona la senyal per que s’engegui el ventilador. La solució és senzilla, cal fer un pont a la borna, però per això cal un cable.. i no en tenim cap… demà intentarem aconseguir-ne un. La lampara de la BMW és un fals contacte, i queda arreglat.
Les botes del Jordi tampoc han suportat la calor de la carretera i la sola se li ha desenganxat. Això te més fàcil solució, ja que porto cinta americana, que fa un bon pegat.
Primer assalt Superat. Ara queda trobar on sopar i demà serà altre dia.
Dia 1 d’Agost de 2009
Montpellier –> Niça –> Bastia
Clica sobre el croquis per veure la ruta amb detall
Quedem per esmorzar a 2/4 de 9, i encara no son ¼ de 10 que ja som sobre les motos rumb a Niça.
Reemprenem l’autopista (que per cert a França les motos paguen molt menys que els cotxes, cosa per la qual cal passar pel manual), ens queden 300 quilometres, i amb la calor que fa, es fan eterns.
A cada peatge tinc que parar la moto per que no s’escalfi, i arrossegar-la fins la garita de pagament. Tot i amb això, arribem a Niça sense problemes i al temps previst. L’embarcament és previst a les 14.00h i nosaltres hi arribem mitja hora abans.
Passem els controls i deixem les motos al davant de tot, i lo primer que ens trobem és un rètol que diu que l’embarcament es demora dues hores i mitja.
Mirem de passar l’estona com podem… amagats de la calor a la terminal, o intentant (sense èxit) que en facin un cafè a uns restaurants de la zona del port (són les tres de la tarda i…. ja han plegat!!!!)
Finalment arriba el Ferri i embarquem. Ja no sabem on amagar-nos del sol.
El barco surt del port que son quasi les sis de la tarda… hem trucat a l’hotel per di que arribarem passada la mitja nit… buffff!!! Ens han dit que no hi ha problema i ens esperaran.
Arribem molt cansats. Per postres, al vaixell i deurien anar uns mil cotxes que saturen les sortides de Bastia. Son 2/4 d’1 i l’hotel el tenim a les afores, a uns 16 km. Ens hi estem mitja hora en arribar. Però per fi hem acabat amb aquesta jornada esgotadora i ja som en terres Corses.
Aquesta ruta va ser realitzada amb la magnifica colla que érem al Motarres.cat, forum de flipats per la moto ja desaparegut per desgràcia fa temps però amb els que varem realitzar moltes sortides, compartir molts quilòmetres i experiències genials..
Ha estat un repte, un projecte de temps perseguit, que ens ha portat molts mals de cap. Emprenyades i pors, però que finalment, una vegada tornats i valorada pausadament l’experiència, ha estat un complert èxit a tots els nivells.
Ha estat la demostració fefaent, de que 17 persones poden conviure 4 dies i tres nits, passant-s’ho d’allò més be. Gent que érem grans desconeguts en molts casos, hem acostat moltissim els nostres llaços d’amistat i coneixement.
Ha estat la victòria de la constància contar les adversitats, els corcons que deien que això no sortiria be i que no funcionaria.
Ha estat la constatació que 10 motos de diferents cilindrades, tipus, classes, concepcions i filosofies, poden fer un magnific viatge plegats.
Més rics per que hem tornat cansats de tantes coses viscudes amb tan poc temps. Més rics per que hem tornat contents, molt contents d’enfortir uns lligams que ja teníem amb alguns, i d’encetar-ne uns altres amb els que encara no coneixíem prou. Més rics per que a la nostre memòria hi haurem de fer lloc per noves imatges i nous records. I més rics per que, a part de rutejar en moto per Vercors, ens hem fet un fart de riure amb tots vosaltres, cosa molt valuosa aquesta amb els temps que corren!!!
Però una cosa que per a mi, te molta importància, ha estat l’excusa involunatria de que neixes el fòrum de motarres.cat, iniciativa que mica en mica ha anat prenent cos i sentit, més enllà que la pura sortida al Vercors.
Per tot això aquesta sortida, molts la tindrem i retindrem en el record, i si s’esborra, que sigui per deixar lloc a noves i tant especials experiències.
Aquí us poso la crònica del que va ser la ruta al Vercors, duta a terme del 8 al 11 de setembre de 2007
DIA 1 — 8 DE SETEMBRE —
LA RUTA – APROXIMACIÓ
Autopista fins a Orange (430km des de Barcelona) Des de la sortida de l’Autopista a Orange seguirem la següent ruta
Autopista fins a Orange (430km des de Barcelona) Des de la sortida de l’Autopista a Orange seguirem la següent ruta De Orange per la D975 fins a Vaison la Romaine D938 fins a Nyons D94 fins a Rémuzat D61 fins a la Motte- Chalancon D135 find a Vercheny D 93 fins a Die D 518 fins a Col de Rousset D518 – D103 fins a les Gorges de la Bourne D 35 fins a Rencurel Aquest tram te uns 210 km aproximadament d’Orange fins a Rencurel.
Clica aqui per veure la ruta al Google Maps
Sortim de Parets al punt de ¾ de 8 per ser el més puntuals possibles…. Aquesta vegada portava un juguet nou, que esperava suplís els meus estimats mapes……. i que hem faria anar de corcoll tota la sortida.
La trobada és a Bellaterra, pero una tanca ens separa d’en Carles….
Una vegada superat, fem cap a l’area de la Jonquera, on desprès de fer un ràpid mos, marxem cap a Orange..
Fem parades cada 200km per repostar i estirar les cames, s’agraeix
Arribem a Orange, i iniciem la ruta per carreteres interiors, obliga a fer reagrupaments, ja que la filera que fan 10 motos, és força llarga.
A Roaix parem a dinar, demanem en un bar si ens deixen entaular….. sort de la Lidia (r1k) que domina el francès…… (miquel no facis cap comentari aquí…. )
En XaviStrom no se’n pot estar i s’ofereix per fer-nos de cambrer.
Seguim despres de dinar i la ruta s’endinça en uns magnifics engorjats… son les Gorges du Caire
A la Motte la carretera es torna revolada i feréstega… amb asfalt de dubtosa qualitat i a vegades amb grava..
En Stromkel ens comença a donar mostres que “algo” li està passant…
Passat St Nazaire la carretera millora però segueix sent espectacular i molt divertida…
En acostar-nos a Die, el Vercors ja ens diu hola…
La pujada al coll Russet, és tant ràpida que poc temps tenim a fer fotos
Aprofitem a fer una foto de grup, estem a punt d’entrar al cor del Vercors.
S’està fent fosc, son 2/4 de 8 quant arribem a l’hotel Marronnier
Ens esperen…..
Desprès d’una dutxa anem a sopar, estem cansats i contents, la vetllada acaba d’hora avui, tots tenim ganes d’agafar el llit.
DIA 2 — 9 DE SETEMBRE —
DESCOBRINT EL VERCORS
Clica per veure la ruta en el Google Maps
Ens llevem a una hora prudencial, ja que hemm quedat per esmorzar a 2/4 de 9, per marxar a 2/4 de 10. El dia es s’aixeca lletxot i emboirat. En Xavi fa el que pot per a lluitar contra la pluja, però ningú ho fa contra la boira. Amb aquest temps marxem…..
Les gorges de la Bourne cap a Pont en Royans, no llueixen com mereixen..
En arribar-hi la fila de motots aparcades fa força patxoca, Aprofitem per fer unes fotos a les típiques cases penjades.
Marxem cap a Leoncel on pujem el primer port, el de Tourniol, en agafar alçada, la boira es fa densa i emprenyadora, no ens deixa veure cap de les magnifiques vistes que aquí hi ha.
Per un moment, la boira ens permet veure el camí de pujada…
Baixem i anem cap el coll de la Bataille.
Aquí si que hi ha boira de veritat, i vent, mol de vent, tant que no ens hi podem estar ni cinc minuts…
Baixem pels tunels de Pionnier, i parem a St Jean en Royans a fer un cafe per reposar-nos del fred.
Ara li toca el torn al Combé Laval, que fems tot pujant al coll de la Machine pel Foret de la Cote Belle.
Ens el prenem amb calma i cada un pel seu compte per a poder fer les fotos que creguem oportunes, i desprès el tornem a fer plegats de pujada…
Ja és hora de dinar, i ens vusquem una zona per fer-ho. No ens tallem en veure que per arribar a les taules de picnic no hi arriba la carretera. Estem al vell mig del Foret de la Lente
Passem desprès de dinar pel la necropolis de la ressistencia….
Despres de Passar St Martin en Vercors, prenen la carretera que ens portarà al Calvari de Valchevriere i el Bois Barbu, ruta que ens recomenà en Stelvio, i que de segur val la pena..
En Miquel (in1til) encara busca els gnoms per a fer-hi una foto
i el Miquel (Stromkel) troba algú amb qui compartir els seus deliris i jocs.
En arribar a Villar de Lands anem a fer una cervesa a la concorreguda plaça de l’Ours, i seguint savis consells….
Ara només queda vaixar a Grenoble per la carretera de St Nizier i tornar a pujar per la rapida carretera que passa per les Gorges dels Engins….
De tornada, cap a Rencurel, descobrim les magnifiques Gorges de la Bourne, espectaculars….
Sopar i una magnifica sobretaula, que encara em fan mal les costelles de tant riure….
Demà serà un altre dia….
DIA 3 — 10 DE SETEMBRE —
MES VERCORS
Clica per tenir una aproximació de la ruta al Google Maps
El dilluns és lleva radiant i net, promet ser un gran dia. Des de l’habitació, la vista, simplement espectacular!!!!!
Esmorzem rapidament, tots tenim moltes ganes de iniciar la ruta…. L’Stromkel te fred de peus, ha dormit sol i vol esmenar-ho….. necessita carinyo i prova amb en Ramon…….
Avui ens acompanyarà en Jean François, l’amo de l’hotel. Tots a punt emprenem marxa tot seguint la Route des Ecouges
per arribar a les magnifiques gorges…. espectaculars, sense paraules…..
D’aquí, baixem a St Gervais i ràpidament ens enfilem per una carretereta acabada d’asfaltar cap a les Gorges du Nan
Just entrar-hi descobrim que estan en obres, pero encara que agin arrencat l’asfalt en aquest tram continuem….
De sobte, ens topem amb la crua realitat, les gorges estan tancades, fins hi tot, ens trobem un camió de cara que…….. buffff
Amb resignació donem mitja volta i marxem….
A la que trobem un bon lloc, refem la ruta amb un ràpid consens.
La variarem per tal que a la tarda puguem estar altra vegada a les gorges…. els obrers ens han dit que plègan de treballar a les 5. Per tant ara posem rumb a le Fas i Presles
A presles fem una paradeta…..
I continuem, la carretera és magnifica i perdem altura ràpidament.
Tot passant per les gorges de la Bourne altre cop, arribem a les Jarrant, i passat Autrans arribem al Tunnel du Mortier
D’aquí prenem una ruta forestal, que entre sotracs i revolts, ens porta fins un esplèndid prat on ens disposem a dinar…
Rebem aquí una trucada del Tonet que ens fa molta il•lusió…… mira tots et saluden!!!!
En plegar de dinar, pugem al mirador de la Moliere de 1632 metres, d’on tenim una magnifica visió dels Alps…
Marxem, que es fa tard. Seguim la pista fins al coll de la Croix Perrin Jaume, i d’aquí cap a Rencurel, d’on surt una petita pista asfaltada que ens portarà de nou a Le Faz
I d’allà, per la reraguarda, per Malleval, ens acostem de nou a les gorges du Nan
I baixem fins a trobar-nos-les.
Seguim baixant i tornem cap a la Gorga dels Ecouges per tal de fer el tuner de tornada…
Arribem a l’Hotel cap a 2/4 de 7, com sempre contents i cansats.
Ens espera un magnífic sopar, de primer una sopa bonissima, que no sabem ben be que portava a dins, però que ens va posar a tots com a motos…. be!!! A l’Stromkel una mica més que als demés, amb la seva festa a l’habitació 23
DIA 4 — 11 DE SETEMBRE —
TORNEM A CASA
Aquest tram te uns 180 km aproximadament fins arribar a Orange.
Marxarem de Rencurel i seguirem la següent ruta
St Jean en Royans per D537 a Plan de Baix per la D70 Gorges d’Ombléze per la D578 Mirabel et Blacons per la D70 Saou per la D70 Dieulefit per la D538 Valreas per la D538 i D10 Toulette per la D976 Orange per la D193
D’aquí l’autopista fins a Barcelona (430km des de Orange)
Clica per veure la ruta en el Google Maps
Avui el dia s’aixeca trist, per les boires, i per que ja marxem. Amb pesar, pero amb aquella alegria que ha caracteritzat aquesta sortida ens fem les fotos de grup…
Marxem doncs, amb un dia gris i brut… deixem enrera Rancurel…
i Pont en Royans
passem el col de Bacchus i anem a les gorges de l’Ombleze…
Seguim fent ruta de tornada i passem per uns bonics paratges, el Pas de Lauzens, fins a Saou…
on parem a fer el cafe… recordem que és 11 de setembre, i cantem els Segadors (acompanyat de la música versió Politono)
A partir d’aquí les carreteres es tornen ràpides i amples, i espavilem deu ni do… llàstima del vent fort que ens fa anar de corcoll….
Una vegada a l’autopista, poca cosa a destacar, més que l’últim piknik plegats
Arribem a casa, com sempre amb un molt bon regust de boca….. ens ho hem passat teta, tot a funcionat (no perfecta, pero suficient)
Ara queda esperar a veure quina més de grossa en farem…. mentre agrair a tots la vostra participació…
IN1TIL (Miquel)
PASSAT DE ROSCA I R1K (Carles i Lidia)
JAMES BOND (Ramon 007)
NUCK CHORRIS (Toni i Carme)
XAVISTROM (Xavi i Sandra)
STROMKEL (Miquel)
SIONO1000 (Joan i Irene)
ANGEL I VIOLANT DE BRU (Angel i Montse)
XAVITIGER i CECITIGER (Xavi i Ceci)
I nosaltres, ELS BURRUKTALA (Carme i Miquel)
i ressaltar la magnifica feina i moral de les nostres copis, que fer 2000 i pico de quilometres allà radera, refiant-se plenament de nosaltres….. ja te tela!!!
Ah!!! I a la Carme, que va fer unes 800 fotografies….
SALTANT PER LES VALLS (la d’Albaida, la d’Alcalà, la de Gallinera i la Valldigna)
La nit va passar també ràpida aquesta vegada. L’ovípar sopar, fou mereixedor d’una sobretaula que pel matí vàrem notar a l’hora de llevar-nos. Desprès de fer algunes filigranes, ja que la mestressa de l’hostal també va estar de festa i es va adormir, ens donen d’esmorzar.
Puntuals, en Jordi i en Tonet, ens venen a buscar. Nosaltres, a punt de marxa. En atrevim a anar sense roba d’aigua. Ahir la pluja va ser poca, avui tenim l’esperança que s’aguanti.
La ruta que emprenem, és de uns 200 km. Una matinal per pistes asfaltades i carreteres estretes que s’afilen contínuament i baixen saltant les valls. No podem fer tard, ja que ens han convidat a dinar…….a casa del Tonet i l’Araceli.
Avui la ruta és aquesta, si cliques la imatge la podràs veure al Google Maps
Iniciem el recorregut. Sortim de la Drova per la CV 675 direcció Gandia….
per agafar de seguit un camí d’horta que es passeja entre camps de tarongers. Aquesta ens porta a la CV60 que la prenem a la dreta, direcció Xativa.
A l’alçada de Terrateig la deixem, i agafem una petita carretera, la CV-619 cap a Castelló de Rugat o prenem la costeruda i revolada carretera CV- 705 cap a Beniarres.
Tot pujant admirem la fabulosa mole del Benicadell.
A Beniarres prenem la CV-711 que ens fa passar per l’embassament de Beniarres, i d’aquí, fins el pobla de Planes. La carretera és un continu puja i baixa amb desnivells molt pronunciats i carreteres de tots colors, mides i estats.
De planes anem cap a Benialfaqui i Almudaina per la CV-708. En trobar la CV-710 anem cap a Gorga, de baixada, i una vegada allà, tornem a pujar, ara per la CV-720 cap a Balones, Benimassot i Tollos, on prenem direcció a Beniaia per la CV-713 i d’aquí a Alcala de la Jovada per la CV-712.
Prenem passats uns quilometres, una pista forestal asfaltada, que passa per sobra d’uns cingles. Estem a 650 m d’alçada, i per sota els nostres peus, la Vall de la Gallinera amb pobles de Beniali o Alpatro de tan sols 230m.sobre el nivell del mar. El precipici és magnífic…
Aprofitem per fer una foto de grup.
Ara la carretera baixa de cop amb pendents pronunciades, que ens porten de pet a la CV-700, i per aquesta passem per pobles com Beniali (el que veiem d’allà dalt), Benitaia, La Carrotja i Alpatró.
D’aquest últim poble agafem altra pista forestal asfaltada que ens porta a Lorxa, i allà prenem la CV-701 fins al ja conegut poble de Beniarres.
Tornem enrera per on en vingut fins a trobar la CV60 que ens portarà fins a trobar la CV-611 cap a Benigamin, que deixem enrera per agafar la CV-610 i desprès la CV 575 fins a Llocnou d’en Fenoller. D’allà prenem la CV-600, que ens porta a Simat i a Benifairó. Tornant a entrar a la Valldigna, ja sentim la olor a taronges altre cop.
En arribar a casa d’en Tonet i l’Araceli, surt el sol…… un sol gran i ple d’arròs, i garrofons, i mongeta, pebrot, gambes, mandonguilles….. Una magnifica paella Valenciana.
En donem compta sense pensar-nos-ho gaire.
Que bona!!!!!!! Però el millor de tot és la companyia.
Les postres és una menja típica del país, feta per l’Araceli i que porta, moltes coses que segurament estan prohibides pels metges….. (Araceli, espero que posis el nom i la recepta…….)
Per si no fos poc, la Mar i l’Araceli en regalen un pastis de Tiramisu, fet per elles mateixes i que esta de “rechupete”.
Estem que no podem. Contents, feliços, agraïts i tips. Quina ruta, quin dinar, QUIN DIA!!!!
La sobretaula, ens marquem un Karaoke amb la PS2 i ens fem un fart de riure.
Desprès una engreixada a les cadenes de les motos i una foto del pilots feta per l’Anna, la filla petita del Tonet i l’Araceli.
Com que havíem menjat poc i havíem quedat amb gana, demanem de sopar, I ens en donen, tu!!!!!
Sense paraules!!!! Ens acomiadem ja de la família… demà tornem cap a casa i ja no ens veurem més….fins la propera. Una llambregada a la ruta que seguirem demà i a dormir.
Dilluns 9 d’Abril de 2007
DE RUTA CAP A CASA
Hem triat una ruta alternativa a l’Autopasta, però lo suficient ràpida i divertida.
El Tonet ens fará de guia fins a la sortida de Valencia, ja que ens vol fer una mica de guia turistic per la ciutat, i aprofitar per passar per l’Albufera. D’aquí, anirem per autovia cap a Castelló, fins a la Pobla de Tornesa, Sant Mateu i Morella. Pararem a dinar a Monroyo, i baixarem per la carretera fina a Valdetormo i Calaceite. D’allà, a Gandesa i cap a Asco i Fix. Maials i Lleida on agafarem l’autovia cap a casa. 600 quilometres ens separaven.
Clica per veure la ruta al Google Maps
Iniciem la ruta desprès d’esmorzar, com sempre. La sorpresa és que tota la nit ha estat plovent, i tenim que enfundar-nos de nou en plàstics. El Tonet ens fa de guia. Marxem tristos com el dia per deixar tant maques contrades i tant magnifica gent.
Agafem una carretera secundaria, la CV605 fins a Cullera
i d’allà la CV500 que passa per l’Albufera
Entrem a Valencia i fem una visita turistica a cop de moto, per la ciutat de les Ciencies de Valencia.
Arriba el moment…ens acomiadem del que durant quatre dies ha estat el nostre guia i amfitrió. En Tonet.
Ara enfilem rapidament per l’A7 i despres per la CV10 fins a Sant Mateu, on prenem la N232 cap a Morella
Passem per Morella.
i parem al mateix lloc que vàrem fer-ho llavors, per “canviar l’aigua de les olives”
Desprès continuem fins a Monroyo on dinem un entrepà ràpid.i ens trèiem tots els plàstics de pluja. Decidim que ja nio ens plourà més.
Traient xispes baixem per les carreteres aquelles…
I ha Ascó parem a fer gasolina, moment en que provo de robar la moto d’en Ramon.
A Maials intentem trobar sense èxit un bar obert per fer el cafè,
Agafem l’Autovia a Lleida i veiem un arc de Sant Martí
A Cervera, fem una cervesa i ens acomiadem i fem l’hora dels adeus. Uns per la C25 i els altres per l’A2.
Han estat quatre dies intensos. Han estat 1800km de ruta. Ens ho hem passat i sentit molt bé amb l’hospitalitat del Tonet i l’Araceli i en Jordi i la Julia. Hens ho hem passat molt bé anant a roda del Xavi i la Ceci, del Ramon, del Jordi o en Tonet Volem repetir-ho JA!!!!!
Gràcies companys per regalar-nos aquests quatre dies amb tots vosaltres. Gràcies a la meva copi Carme, que està fent un veritable esforç per superar la por desprès de la caiguda i torna a fer aquestes magnifiques fotos i video en marxa. Sensa ella aquests reportatges no serian possibles.
Espero que us hagin agradat les fotos i la crònica.
Rencurel – Pont-en-Royans – St Jean-en-Royans – Leoncel – Col de Tourniol (1145 mts) – Barbières – Peyrus – Col de Limouches (1086 mts) – Leoncel – St Jean-en-Royans – Pont-en-Royans – St André-en-Royans – St Romans – St Pierre-de-Cherennes – Presles – Rencurel 200 km 5,00 hores de ruta (parem per dinar 15’)
Clica per obrir la ruta al GoogleMaps
Avui ens llevem, i per variar plou, mes ven dit, plou i ha boira, molta boira a tocar les teulades de les cases. Queda clar que a la que ens alcem una mica, ja estarem altre cop a les fosques. Començo ha estar emprenyat.
Començo ha estar emprenyat. Li demano en Jean Fransois si hem deixa connectar a internet hem deixa el seu ordinador…. poso un post al foro dient que n’estic fins els qllons…. no sense dificultat, ja que descobreixo altre cosa dels francesos…. tenen el teclat diferent que nosaltres, i les tecles canviades de lloc…. em torno xino per trobar les lletres.
Finalment, decidim que no podem perdre tampoc el dia mirat com cau l’aigua… Decidim sortir encara que sigui una estona… Cap a les 10 del matí marxem tot plastificats…
Deixem la ruta de la Combe Laval per demà, que la previsió és de millor temps, Sortim de Rencurel fins a trobar la D531 que prenem en direcció Pont-en-Royans i passant pel tram de les Gorges de la Bourme que encara no haviem vist…. amb la boira tampoc és que veiem res de res…
Parem a Pont-en-Royans per comprar us imans de nevera que sempre fan de bon portar als pares i fills… i mirem les cases penjats sobre el riu, no veiem gran cosa amb el dia que fa.
Prenem aquí la D-54 fins a St Jean-en-Royans, i allà la D-70, una magnifica carretera, que es passeja entre camps i boscos fins a Leoncel.
Aquí hi ha una cruilla vital en les nostres rutes, ja que surten carreteres cap el coll de la Bataille (1313 mts), que deixarem per demà, el col de Tourniol (1145 mts) i el de Limouches (1086 mts), que farem avui i el Col de Bacchus (980 mts) que farem l’últim dia per abandonar la zona del Vercors.
Així doncs prenem el de la dreta (la D-101) i entre mitx de la boira arribem al col de Tourniol (1145 mts)
La baixada és típica d’un gran coll, amb una paella rera d’altre…. llàstima que no tinguem visibilitat i tinguem que anar molt a poc a poc degut de la quantitat de pedra que hi ha al mig del camí. A la que perdem alçada, podem permeteres fer alguna foto sense boira…
Anem a parar a Barbiens on per la D119A anem cap a Peyrus, on tornem a pujar cap el col de Limouches (1086 mts) per la D 68. La boira ens cobreix de nou. No hem tingut cap de les magnifiques vistes dels miradors que hi han… estem frustrats…
La baixada del col de Limouches el fem fins a la Vacherie, on trobem altre cop la D-70 que prenem cap a Leoncel. Tornem a ser a la cruïlla d’abans. Valorem fer el coll de la Bataille, però diu el mapa que te unes magnifiques vistes. Més val deixa-ho córrer per demà. Tornem cap a St Jean-en-Royans per on havíem vingut, i allà aprofitem per comprar una barra de pa, una espècie de Quiche Lorraine i un fuet. Busquem un arbre gros que ens pari la pluja i fem un mos ràpid.
Com que no deixa de ploure, decidim fer alguna cosa més i anar cap a Rencurel, mirem el mapa i li posem l’ull a una carretera petitona que passa pel poble de Presles i que pot ser un bon remate al dia. Anem fins a St Romans per una carretereta que passa per St Andre-en-Royans (la D58) i desprès d’uns breus instants per la N-532 girem a la dreta cap a St Pierre de Cheremes i cap a le Fâ, aquí plou de valent i de vistes promeses, res de res….
El poble de Presles és força maco…
(ojo, aquesta foto es mou…)
En comensar a baixar per la D292, tenim una sorpresa en veure una petita, petita pista forestal de 18km asfaltada amb un indicador cap a Rencurel. Realment, amb el dia que fa i anant sol, fa que m’ho pensi, pero suposo que no hem vingut fins aquí per tenir problemes existencials. Decisió encertada sens dubta, ja que va se la salsa del dia, això si, aigualida. La pista traspassa el Foret des Coulmes i puja fins el Col de Pra l’Etang de 1252 mts. Hi ha moments que la pista quasi desapareix entra la pinassa… concorreguda, no és, no!!!
Arribem a l’Hotel. Passem el temps actualitzant GPS i apuntat la ruta de demà. Espero que el que promet MeteoFrance sigui cert, i demà per fi tinguem bon dia.
Rencurel – Pont-en-Royans – St Jean-en-Royans – Leoncel – Col de la Bataille (1313 mts) – Tunnels du Pionner – Col de la Croix (712 mts) – Bouvante – Sant Jean-en-Royans – Sant Lauren-en-Royans – Gorges de Laval – Monastère Orthodoxe St-Antoine-le-Grand – Col de la Machine (1011mts) – Cirque de Combe Laval – Col Gaudissart (840 mts) – Col d’Echarasson (1146mts) – Font d’Urle – Col de la Chau (1337 mts) – La Chapelle-en-Vercors – St Agnan-en-Vercors – Les Baranques-en-Vercors – Vilard de Lands – Lands-en-Vercords – Col de la Coix Perrin (1220 mts) – Route Forestiere Barthelemy – Tunnel du Mortier – Autrans – Lands-en-Vercords – Gorges d’Engins – Sessenage – St Romans – Pont-en-Royans – Rencurel 350 km 8,30 hores de ruta (parem per dinar 15’)
Si cliques podràs veure la ruta al googlemap (només sut un tram de la ruta, ja que el googlemaps no deixa passar la ruta pels camins que varem passar)
Clica per obrir la ruta al Google Maps
Ha plogut per la nit. El dia no és clar del tot i encara tenim boira a certa alçada, pero no plou, i dona la impressió que el dia és pot aguantar. La previsió del temps és prou bona com per prendre-s’ho amb ganes i no perdre el temps.
En Jean Fançois molt amablement m’ha deixat guardar la moto al seu garatge, al costat de la preciosa Yamaha XJR 1300.
Anem fins a Pont-en-Royans, per les gorgen de la Bourne, i avui si que podem gaudir de les cases penjades.
És diumenge, i és nota per la quantitat de bicicletes que ens trobem. Durant tot el dia ens creuarem amb centenars d’aquests tipus de personatges que van en aquest tipus de vehicle de dues rodes…i sense motor!!!!!!!!
Fem el tram de sempre, per la D-70 fins ala nostra cruilla preferida de Leoncel. Avui prenem el desvio l’esquerra, que puja al col de la Bataille (D-119).
No tenim sort, a la que ens aixequem una mica j tornem a estar amb boira. A dalt, ens plastifiquem….. de les meravelloses vistes que se’ns promet, ni una!!!
Trobem el desvio cap a Bouvante i seguim baixant per la D-131. Passem pels Tunnels du Pionner i el Col de la Croix (712 mts).
Per fi podem veure per primera vegada les vistes que em tingut prohibides . Ara ens donem compte de la magnitud de la tragèdia i de que ens em estat perdent per culpa de la boira.
Quant arribem a St Laurent-en-Royans, iniciem la pujada per fer el circ de Combe Laval per la D-2 quant trobem una petita pista asfaltada que marca les Gorges de Combé Laval. La pista es mareix ser explorada i ens hi posem.
Al final de tot ens trobem el petit Monastère Orthodoxe de St-Antoine-le-Grand. És increible. Quant vaig llegir que el Xavitiger havia estat en un monestir, no va haver-hi manera de trobar-lo en el plnell, ara l’hem trobat sense voler.
Tornem enrera i seguim pujant per la rapida D2 que passa entra diferents boscos fins el Col de la Machine (1101mts)….
… lloc on iniciem la carretera D-76 que te un tram excavat a la pedra…. impressionant!!! Tot i que hi ha una mica de boira, estem satisfets. Ha valgut la pena…
Tot baixant veiem els indicadors a l’esquerra de la emunyedissa carretera que puja al Col d’Echarasson (1146mts), que fem fins a trobar altre cop la D76 passat el coll de la Machine i l’agafem en direcció Vassieux en Vercors. La carretera és maca i ràpida.
En passar per Font d’Urle, prem a fer un ràpid mos. Es acabem el que ens va quedar ahir.
Baixant del Col de la Chau (1337 mts) el dia, avui si, ens regala amb marebelloses vistes…
….tot i que en arribar a la carretera D-178 ens trobem amb una cosa que ens deixa perplexos, parats i esmaperduts….sense paraules!!!! serà motiu d’un post a part d’aquí uns dies….
Sobreposats de tant horrible reflexió, posem rumb cap a La Chapelle-en-Vercors i despres retrocedim una mica fins a St Agnan-en-Vercors per agafar la D 103 fins a Les Baranques-en-Vercors tots disposats a fer la Rute des Grands Gulets. Mira que havia llegit en el reportatge del Xavi el del Siono que hi havia una carretera tallada…. bé…era aquesta.
Mira que soc ase!!!!!! Aquest em mira com afirmant aquesta asseberació.
Prenem doncs, una petita carretera que surt desprès de St Martin-en-Vercors que s’enfila i passa entre diferens “forets” fins a Vilard de Lands
Ara el nostre obgectiu és una pista forestal asfaltada que he vist en el mapa, i que acaba en un tunel anomenat el Tunnel du Mortier…. (suggerent nom), i que ens permetrà arribar ràpidament a Grenoble. Anem fins a Lands-en-Vercords i pugem per la carretera D 106 fins el Col de la Coix Perrin (1220 mts), just on surt aquesta pista, la Route Forestiere Barthelemy segons el cartell.
La pista és maca i feréstega, tot i que algún tram es fa mirar amb atenció.
En acabar-se la pista, trobem l’esperat Tunnel du Mortier. Fracas!!!!! Altra vegada s’ens priba la diversió i està tallat….perqueeeeeeeee???
Si el talús fos més petit….. però no puc passar. Sort que ara la pista es transforma en un ampla i acolorida carretera cap a Autrans.
Desprès tornem cap a Lands-en-Vercords i baixem a Sessenage per les Gorges d’Engins – agafem la nacion 532 per rodejar tot el Vercors i a St Romans entrem cap a Pont-en-Royans. En entrar a les Gorges de la Bourne, podem admiar-la per fi en tota le seva esplendor i sensa boires…
Arribem realment contents a Rencurel. Portem més de 8 hores sobre la moto i encara volem fer algunes coses més….però no podem…. no hem trobat ni una benzinera oberta en tota la tarda…….grrrrrrrr, a França es veu que és costum tancar-les a partir de les 12h. i anem secs…
És igual, hem decidit que demá ens quedarem altre dia….
Rencurel – St Julien-en-Vercors – St Agnant-en-Vercors – Col du Rousset (1254 mts) – Die – Châtillon-en-Diois – Gorges des Gats – Col de Grimone (1318 mts) – Col de la Croix Hauta (1179 mts) – Mens – Pont de Ponsonnas – Valbonnais – Col d’Ornon – le Bourg-d’Oisans – Alpe-d’Huez – Col de Srenne (199 mts) – Clavans – Le Freney – Grenoble – Seyssins – Lands-en-Vercords – Villard-de-Lans – Rencurel 364 km 8,45 hores de ruta (parem per dinar 15’)
Clica per veure la ruta a Google Maps
si cliques podràs veure la ruta al googlemap Per fi és lleva un dia magnífic. Cap dia havíem pogut tenir vistes així.
Una engraixadeta a la cadena, ràpidament a posar gasolina a Villard-de-Lans i iniciem la ruta…
Aquesta vegada passem pel l’altre costat de les Gorges de la Bourne tot seguint la D103
A la Chapelle-en-Vercors prenem la D518, que puja ràpidament al Col du Rousset (1254 mts). Fem una foto de la Regió del Vercors i en sortim pel tunel…..
Quedem bocabadats en veure la baixada del coll. Recordo les fotos del reportatge del Xavi…..
Les fotos son maques, la baixada és millor…. i amb carretera seca!!!!!
Arribem a Die, i agafem la D93 fins a trobar els indicadors de Châtillon-en-Diois per la D539
Entrem a les Gorges des Gats…
….fins que, terrible desgracia la nostra, trobem tallada la carretera. Aquí no hi ha una barrera física, per lo que passo per a podre veure tota la gorja….. val la pena!!!
Tornem enrera fins a trobar la ruta alternativa, que és una pista sense asfaltar d’uns quilometres.
Tornats a la carretera passem el Col de Grimone (1318 mts) i baixem a trbar la N-75 que prenem en direcció Grenoble i tot passat el Col de la Croix Hauta (1179 mts) prenem la D66 cap a Mens…
Aquestes carreteres son maques i divertides, plenes de corbes i corbes….
així, seguint desprès de Mens per la D226, ens trobem el magnific Pont de Ponsonnas dobre el riu Drac. En aquest pont si practica habitualment el salt amb goma elastica i el ponting…. Realment el barranc de sota és impressionant….
Aprofitem per a “dinar” aquí. Acabem amb les obres del pobra fuet que fa dos dies que roda…..
Entrem ara cap a Valbonnais per la D526 al Parc National des Écrins, les muntanyes ens acompanyen en el nostra camí….
Corba rera corba, arribem al Col d’Ornon (1367 mts) on tinc l’ensurt més gran de l’historia….. en un tram quasi recta, li anava torçant-li l’orella a la V (ja se que no podia anar a 120… però ho demanava la carretera i feia hores que només fèiem corbes…jeje) quant apareix un brutal canvi de rasant….. de cop i volta noto com la moto es desenganxa de terra i m’aixeco del seient de la moto, i la Carme amb mí. En tornar a tocar el terra….(la moto) ni us ho explico. Jo sobre la sobre dipòsit i la Carme sobre la meva ronyonada……. sort que no vàrem caure….. si es que no es pot badar!!!!!
Arribats a le Bourg-d’Oisans pugem al mític Alpe-d’Huez entre ciclistes. A dalt ens fem la foto fiki del dia…
Ara fem la pista que ens porta a Col de Serenne (199 mts). Es maca i entretinguda, tot i que algun tram passa aigua i la carretera está enfangada…
Passat el coll ja ens trobem un cartell que posa DANGER…… i marca un pendent del 17%. Realment la pista baixa força, i trobem algunes “pedretes” al mitg….
A mida que baixem cap a Clavans, la carretera està molt millor…
En trobar la N91, distem uns 70 quilometres fins a Grenoble, pujem per Seyssins, Lands-en-Vercords, Villard-de-Lans i Rencurel Tot i que el dia a estat magnífic, la pluja ens persegueix i els ultims 40 els fem sota la pluja……. que hi farem!!!!!! A aquestes alçades ja no em preocupa
Rencurel – Col Romeyere (1074 mts) – Gorges Romeyeres – St Gervais – Rencurel – Pont-en-Royans – St Jean-en-Royans – Leoncel – coll de Bacchus (978 mts) – Plan de Baix – Gorges d’Ombleze – Crest – Bourdeaux – Dieulefit – Nyon – Vaison-la-Romaine – Orange – Parets del Valles 692 km (262 per carreteres) 10h05’ hores de ruta
Clica per obrir la ruta al Google Maps
El dia es torna a llevam magnific. El plantejament és poder visitar dues coses que ens fan gracia del vercors i anar baixant per carretres secundaries fins a Orange on agafar l’Autopista. Anar fina a Carcassonne a passar nit i tornar a casa tot fent una ruta pirinenca….
Així doncs, paguem el que devem a l’Hotel i ens despedim d’en Jean François i la Caroline. Deixem les maletes laterals perque tornarem a passar per allí d’aquí una estona i no cal que les carreguem ara.
Pujem per la carretera que passa per devant mateix de l’hotel (D35) amunt cap a Col Romeyere (1074 mts) i ens internem a les gorges des Ecouges…. la carretera és d’aquelles que et deixa sense alè…. es tenen que tenir nassos per fer passar una carretera per aquí.
Despres de l’engorjat, la carretera segueix baixant cap a St Gervais
On donem la volta i comencem a pujar pel mateix camí, amb la diferencia que l’engorjat és massa estrét per a passar dos vehicles, per lo que la tornada es fa per un tunel picat a la pedra…..
Tornem a Rencurel, muntem les maletes i marxem ara si, definitivament…..
La sortida la farem pel coll de Bacchus (978 mts), per lo que fem la ja més que coneguda ruta fins a Leoncel per la D70 i continuem aquesta vegada rectes cap a la Vacherie que aquesta vegada seguiré fins arribar a Plan de Baix.
D’aquí surt una petita carretera que va al poble d’Ombleze i que passa per unes gorges del mateix nom. Son un espectacle d’aigua….. d’algo te que haver servit tants dies de pluja….
Passades les gorges i el poble, el camí segueix amunt d’una manera dubtosa, que ho deixem per quant tornem…. va a parar al coll de la Bataille, que és el que es pot veure al fons de la foto, per cert, cobert per la boira. (Començo a pensar que mai marxa)
Donem mitja volta i tornem per on hem vingut…
A partir d’aquí, anem baixant per carreteres secundaris, seguint un recorregut que el meu Tomtom neuronal se li acut prou entretingut Anem fins a Crest on trespassem el riu Drôme i agafem la D538 fins a Bourdeaux…
D’aquí anem a Dieulefit seguint sempre la mateixa carretera, i en havent passat el Col du Pertuis, ens parem a fer un mos….
La Carme va ser la encarregada d’assassinar i sacrificar altra fuet….
D’allà anem a Nyon i despres a Vaison-la-Romaine mai fins aquí sense deixar la D538. A partir d’aquí, la carretera ja no te gaire atractiu. Passa entre immensos camps de cep i fa una forta fortor de vi agre… De tant en tant ens parem per actualitzar els tracs de GPS…
Arribem a Orange on agafem l’autopista. Enfilem cap Narbonne. Just arribar a l’alçada de Montpellier, ens cau el diluvi del segle. En ve just trobar un pont per poder-nos refugiar i plastificar, però cau tanta aigua que quedem xops igualment…..
Seguim la ruta, però el cel és amenaçador….. veieu la tromba d’aigua caient del cel??? A que no sabeu qui se la va menjar tota……
Res, que una mica farts de tot, i cansats pels quilometres, decidim anar a dormir a casa i donar per acabada l’aventura…. A Perpignan el cel es mostrava així.
I en arribar a casa, a 2/4 de 10, cansats però contents…. La moto s’ha portat com una reina….
