Cap Corse – rutesamblamoto.cat

INDEX

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (I).
Dia 31 de Juliol 2009 == Parets del Vallès –> Montpellier
Dia 1 Agost 2009 == Niça –> Bastia

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (II).
Dia 2 Agost 2009 == Bastia –> Porto
Dia 3 Agost 2009 == Porto –> Corte

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (III).
Dia 4 Agost 2009 == Corte –> Sartene
Dia 5 Agost 2009 == Sartene –> Bastia

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (IV i final).
Dia 6 Agost 2009 == Bastia –> Niça –> Carcassonne
Dia 7 Agost 2009 == Carcassonne –> Parets del Valles

Dia 2 d’Agost de 2009

Bastia –> Porto

Dormim poc, però be. A les 8.30 ens trobem per esmorzar. Jo m’he llevat una mica més d’hora per reparar la moto amb un cable i un interruptor que m’he trobat. Ha anat genial. 45 minuts de feina que fan que deixi de patir i torni a veure la ruta possible.

Tenim per davant tota Còrsega. Avui ens toca fer el Cap Corse, i anar cap a Porto tot resseguint la costa, tret d’algun punt, com la pujada al magnífic mirador de Sant Antonio.

La ruta la podreu veure tot clicant el següent mapa.

Còrsega (en cors Corsica, en francès Corse) i és situada a latituds sensiblement idèntiques a les dels Pirineus i de la part mitjana dels Apenins.
Té una superfície de 8.680 km2 i una població de 272.000 habitants (2004). Administrativament pertany a l’Estat francès, del qual forma una regió que comprèn dos departaments: Alta Còrsega i Còrsega del Sud. La capital històrica i cultural és Corte (o Corti), seu de l’antic parlament i de la universitat. La ciutat més gran i capital política és Ajaccio (o Aiacciu), seu de l’assemblea regional. La segona ciutat i capital econòmica és Bastia.

La illa és allargada en sentit nord-sud, es troba allunyada 160 km de la costa francesa, a 82 km de la costa italiana i a només 12 km al nord de Sardenya, la gran illa germana. Dins aquest veïnatge cal remarcar també les illes i illots de l’arxipèlag toscà: Elba, Capraia, Gordona, Pianosa, Montecristo i Giglio.

Anem cap a Bastia i la traspassem, tenim pensat visitar-la l’últim dia.
La nostra primera intenció, és vorejar tot el Cap Cors, resseguint el seu perímetre per la carretera D80.

Cap Cors (en cors Capicorsu) és una península situada al nord-est de l’illa de Còrsega. I s’estén al nord de la línia Bastia – Saint Florent, amb uns 4o kms de llarg de nord a sud, i de 10 a 15 kms d’ampla.

Parem a fer una parada al petit poble d’Erbalunga, típic i pintoresc, amb el seu port i la torre de guaita.

Certament te un litoral molt escarpat, i no te gaires platges. La carretera generalment va tallant les abruptes pendents sobre el mar, i anem trobant multitud de torres destinades a protegir l’illa dels atacs navals (n’hi ha 65 en tot el perímetre de l’illa).

Deixem la carretera D80 per agafar una de rural, que ens portarà al poble de Barcaggio, que és el més al nord de l’illa.

Parem a fer un beure. No hi ha gents de turisme… i no ens estranya… arribar aquí amb cotxe, ja es tenen que tenir ganes.

Una de les coses que primer ens deixa bocabadats, és l’aigua tant transparenta que te l’illa.

Així que marxem de Barcaggio, tot anat per una petita carretera que ens torna a la D80, som atacats per un enorme gos enrabiat… per sort tot queda en un ensurt per nosaltres… pel gos, encara deu portar la marca del meu 44 al morro, i les pegatines de la maleta lateral al clatell.

Desprès continuem per la D80, ara en sentit sud, que és en força mal estat, molt recargolada i lenta de fer.

Parem just trobar un súper que està a punt de tancar. Comprem uns queviures i dinen de picnic, tal i com hem decidit fer aquest dies per tal de guanyar temps i diners.

Ens queda encara un bon tros. Seguim costejant per unes “interminables costes del Garraf”. Passem per Saint Florent, i anem direcció Ille Rouse per la D81… aquí la carretera ja és més bona.

Les vistes sobre el mar i la costa és espectacular. No queda molt de lloc per a les platges, però les poques que hi ha, son en aquesta zona, de pedres petites i arrodonides… i el color des de la carretera ens xoca molt. Fa molta calor, però amb la carretera que estem fent, ara de bon asfalt, ens ho passem molt be.

Pugem al poble de Sant Antonino, magníficament situat en una alta atalaia, amb vistes espectaculars sobre la costa. Sant Antonino és un dels pobles més antics de l’illa.

Realment Sant Antonino és un magnífic mirador i un poble pintoresc….

Marxem tot pujant el coll de Salvi de 509m i d’on veiem gent que salta en parapente. El coll no és que tingui una alçada espectacular, però cal pensar que som a pocs metres de la linea costera…

Ens queda una carretera espectacular, la que passa pel Col de la Croix fins a Porto, fi de la nostre etapa d’avui. 47 quilometres espectaculars, tallant pendents que baixen sobre el mar.

Els últims quilometres per arribar a Porto són sensacionals.

El Golf de Porto, juntament amb les Calanches de Piana, són Patrimoni de la Humanitat declarat per l’Unesco.
Ens instal.lem a l’Hotel. És a 800 metres de la Marina de Porto, però estem tant cansats que se’ns passa per alt anar a veure un dels principals atractius de Porto, la posta de sol. Demà més!!!!

Dia 3 d’Agost de 2009

Porto –> Corte

Clica sobre el croquis per veure la ruta amb detall

Hem passat un dia a Còrcega, i ja comencem a copsar diferents coses de la cultura i la idiosincràtica de l’illa. Una i molt clara, és que per tot arreu i veiem la seva bandera.

De França i de la bandera francesa, ni una ombra, en canvi, el seu emblema nacional el trobem fins a la sopa. Queda clar que és molt més que un simple reclam turístic.
La seva bandera és un cap de sarraí, ja que segons la llegenda un sarraí va salvar la vida al rei Jaume II de Catalunya-Aragó, que va rebre Córcega al 1297 de mans del Papa Bonifaci VIII, tot i amb això, la bandera no va ser com la coneixem ara fins que va ser adoptada pel General de la Nació Pasquale di Paoli el 1755. Prèviament, la bandana que porta el morisc li cobria els ulls; Paoli va moure la bandana per sobre els ulls per simbolitzar l’alliberació del poble cors.

Va ser usada per la República de Còrsega i va ser prohibida després del 1769, quan França va rebre l’ illa de la República de Gènova per pagar un deute pendent i acabar amb la rebel•lió endèmica a l’illa. Va ser usada com a bandera oficial quan la Gran Bretanya va ocupar-la el 1793.

Sortim com sempre a les 9 del mati. El dia és promet força més fresc, ja que alguns núvols entrenyinen el cel.
El primer que fem és baixar a veure la Marina de Porto, i la seva torre de guaita que predomina el petit port.

Marxem cap al poble de Ota, i les Gorges de Spelunca.
Pujant cap a Ota, quedem parats en trobar diferents construccions a la vora del camí, primer pensem que son petits oratoris, però desprès veiem que son mausoleus, que els tenen desperdigats. Ja ho havíem vist pujant a Sant Antonio.

La carretera és força malmesa, però maca i val la pena, sobre tot en passar per les Gorges de Spelunca.

Tornem direcció a Porto, però sense entrar-hi pugem cap a altra de les meravelles d’aquesta illa, les Calanques (Calanches) de Piana.
Aquest és el resultat del granit vermell i de roques tallades per la natura, de formes sorprenents, surrealismes o clares figures. La visió del Poble i la platja de Porto val la pena.

Parem a donar una volta per l’entorn.

Desprès de passar per aquest bosc encantat, prosseguim cap a Piana

Durant un bon tram, trobem molta gent admirant aquestes formacions de pedra… i la carretera si passeja entre mitg…

i a partir de Cargese la carretera es torna força més ràpida i bona,

10 quilometres desprès de deixar Tiuccia, trobem una petita carretera que va a Calcatoggio. La D101, que seguirem fins a trobar la D1 que ens portarà cap a Vico per zones rurals interiors i molt poc transitades.

Aquí, lluny del tràfic constant, comencem a trobar animals per la carretera,

les baques, a les que ja hi estem acostumats dels Pirineus o els Alps…

i els porcs, que realment ens sorprenen el primer moment.

A Arbori parem a fer un mos, de picnic, i desprès a fer un cafè en un bar (mai m’havia trobat que en un bar no tinguessin llet)

En arribar a Vico prenem la D70, molt bona i plaentera de fer (i correr). Pugem al coll de Sevi (1101m) i d’allà prenem una petita carretera rural que va a Marignana.

En aquest tram trobem una gran cort de porcs. Parem a saludar-los, ells, desprès del primer ensurt i una vegada apagades les motos, ens segueixen com a gossets.

Prenem la D84 i pugem cap el Col de Vergió (1477). En aquest punt, fins hi tot estem passant fred. El sol és amagat i l’alçada es nota amb les nostres jaquetes d’estiu.