INDEX

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (I).
Dia 31 de Juliol 2009 == Parets del Vallès –> Montpellier
Dia 1 Agost 2009 == Niça –> Bastia 

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (II).
Dia 2 Agost 2009 == Bastia –> Porto 
Dia 3 Agost 2009 == Porto –> Corte 

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (III).
Dia 4 Agost 2009 == Corte –> Sartene 
Dia 5 Agost 2009 == Sartene –> Bastia 

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (IV i final).
Dia 6 Agost 2009 == Bastia –> Niça –> Carcassonne 
Dia 7 Agost 2009 == Carcassonne –> Parets del Valles

Dia 4 d’Agost de 2009

Corte –> Sartene

Clica sobre el croquis per veure la ruta amb detall

Corte (en cors Corti) és un municipi de Còrsega, situat al centre de l’illa, al departament de l’Alta Còrsega. És la capital històrica i cultural de Còrsega.
Està situat al Parc Regional Natural de Còrsega, sobre una penya dominada per la ciutadella i al peu dels cims més alts de l’illa.
La ciutadella de Corte va ser construïda al segle XV pel virrei de la Corona d’Aragó. Entre 1755 i 1769 va ser la seu del govern independent de Pascal Paoli, convertint-se en la capital del nacionalisme cors. Aquí es va promoure la constitució corsa que va sorprendre l’Europa de la Il•lustració i possiblement va inspirar la constitució dels Estats Units. Poc després s’hi va fundar la universitat de Còrsega. El 1768 hi va néixer Josep Bonaparte, futur rei d’Espanya.

Com cada mati, reemprenem la nostra ruta al tocar les 9. Avui el primer destí són les gorges de la Restonica.

S’enfilen en mig de un bonic paisatge alpí, fins els 1260 metres. Una meravella. 

Tornem per on hem vingut, i agafem ara la N193 direcció Ajaccio, i tot just desprès de passar el Col de Bellagranajo, a Venaco, parem a comprar el dinar. La ruta que farem a partir d’aquí, sembla exigent i brutal sobre el mapa. Més de 150 quilometres per carreteres de dubtosa qualitat, secundaries i apartades.

Just passar Vivario trobem la carretera que surt a la nostra esquerra, la D69. El meu tomtom diu que no hi ha cap més indicació en els propers, 80km!!!!
La carretera és maca, i en força bon estat, però quedem al.lucinats en sortir d’un revolt, i veure la pujada al coll de Sorba (1311m).

Despès la carretera baixa emboscada per diferents boscos, que tots tenen nom… el Foret de Vizzavona, el de Ghisoni, el de Marmano...

El Foret de Pietro di Verde, ens puja a un coll del mateix nom de 1289m, on parem un moment.

Seguim pel nostre camí… sense trànsit i tranquil. Amb la carretera canviant, trossos nou, trossos en obres, trams bruts… de tant en tant trobem algun petit nucli poblat, fins arribar a Zicabo.

Aquí iniciem una pujada fins el Coll de la Vaccia (1193m). Aquesta carretera es destrossada i estreta, de les que marca la guia Michelin com a “tram perillós”, però espectacular i amb unes vistes magnifiques.

Baixem cap a Aullene, on aprofitem per a dinar. Ara portem 79 quilometres d’aquesta carretera.

Anem a fer un cafè a un curiós establiment, com una pastisseria-bar. El xicot que ho porta és molt simpàtic, i ens presenta al seu pare, i un amic que l’anomena Leonid Brèjnev (Bresnief) per lo que s’assembla a aquest dirigent soviètic.

Ens hi estem quasi una hora. Ens adonem que no tenen molta simpatia per França i sobre tot pel Nicolas Sarkozy.
El pare ens parla amb Cors.

El cors és una llengua romànica parlada a Còrsega. És molt semblant a l’italià, i la majoria de lingüistes el consideren una variant del dialecte toscà. Té uns 150.000 parlants nadius, que sovint l’usen només a l’oral, reservant l’italià o el francès per a l’escrit.
Des del 1974 s’aplica la Llei Deixonne en l’ensenyament del cors, i des del 1988 el cors és ensenyat com a assignatura a totes les escoles de l’illa. 
Hi ha estudis que diuen que el 79 % dels caps de família de l’illa parlen cors, i el 59 % dels fills el parlen, tot i que segons fons nacionalistes, només el 20 % dels nens de l’illa s’expressen habitualment en cors.

Passem una bona estona, i ens sap greu marxar. D’aquí mateix surt la carretera que va a parar directament a Sartene amb uns escassos 35 km, on volem dormir, però nosaltres encara farem un Tour de més de 180km per arribar-hi. 

Així que trenquem a l’esquerra per la D420 cap a Zonza i desprès la D268 per pujar al formidable Coll de la Bavella (1218m), encerclat d’agulles altives i imponents. La carretera és bona en aquest tram.

Parem a fer unes fotos. És ple de gent, és un atractiu turístic de la zona… hi ha una imatge de la Verge de les Neus, plena de plaques i recordatoris, recordant difunts o simplement demanat els seus favors…

Hi ha vaques, i una d’elles no li fa gents de gràcia que la vulgui tocar… o serà pel color del la meva samarreta???

Baixem ràpids… la carretera és bona, i en passa quasi per alt el coll de Larone… cal dir que en escassos 30 quilometres, passem dels 1218 metres de la Bravella fins a tocar la costa, per tant a 0 mts al poble de Solenzara. Aquí prenem la N198 cap a Porto Vecchio, i Bonifacio, on pretenem parar per fer una ràpida visita.

Bonifacio (en cors Bunifaziu) està situada al sud de l’illa, separada de Sardenya per l’estret de Bonifacio, i és la ciutat més al sud de l’illa ( i de frança)
La ciutat va ser fundada per Bonifaci, marquès de Toscana, però va estar lligada a la república de Gènova. El dialecte que es parla és ligur i no toscà com el cors.
La part antiga de la ciutat (la Haute Ville) és una ciutadella situada a l’extrem d’una península sobre uns penya-segats calcaris i espectaculars.
Nosaltres parem al port. Des d’aquí podem veure tota la ciutadella. 

Fem un passeig i prenem la moto per entrar a la part antiga, que la trobem tancada al trànsit. No ens entretenim… es fa tard i encara tenim una estona fins a Sartene. La veritat és que no ens va ser possible trobar on dormir a Bonifacio, que era la nostra primera idea.

Per arribar a Sartene seguim per la nacional.

Una vegada arribats a la ciutat, quedem parats. Ens apareix de cop en mitg de la muntanya. 

Sartène (en cors Sartè) és un poble que està construït sobre una roca anomenada U Pitraghju. Al seu voltant hi ha més de 500 jaciments prehistòrics, entre els que destaquen els de Filitosa, Pelaggio, Stantari, Renaggiu i Fontanaccia. Són espectaculars els menhirs antropomòrfics (stantari en cors) esculpits amb finalitats rituals.
Els casc antic de Sartène és un laberint de carrers estrets amb cases altes de granit fosc que li donen un caràcter auster i tradicional.

Deixem la moto a l’hotel, i desprès ens i donem una volta. 
Els carrers tenen força pendent, ja que el poble està posat a un vessant de la muntanya. Arribem a la plaça major i sopem en un bar a la fresca. L’ambient és genial, i podem gaudir d’un recital de música reivindicativa corsa en directa… que més volem.

Dia 5 d’Agost de 2009

Sartene –> Bastia

Clica sobre el croquis per veure la ruta amb detall

Els detalls del sentiment nacionalista el trobem en detalls com les matricules dels cotxes, porten una pegatina, com fem aquí a Catalunya, amagant l’inicial de França….

Per tot arreu, hi destaquen dos noms de dues persones que foren importants per l’historia de la illa, els de Sampiero Corso i el de Pasquale Paoli (l’hotel de Corte es deia Hotel Sanpiero Corso)

Sampiero Corso (Bastelica, 1498 – 1567) fou un líder de Còrsega del segle XVI.
El 1553 Sampiero Corso, líder nacional popular, va aconseguir que l’illa fos ocupada per Enric II de França amb la finalitat d’expulsar el Genovesos. L’illa fou ocupada en pocs dies pels soldats francesos amb l’ajut de corsari turc Dragut, cap de la flota otomana (els otomans eren aliats de França). Desembarcats a Bàstia el 23 d’agost de 1553, la gent de Corso van facilitar la feina.
Gènova, amb suport espanyol i de Toscana va enviar una flota dirigida per Agostino Spinola i on era el vell almirall Andrea Dòria (87 anys) i el febrer de 1554 Bàstia i Saint Florent foren ocupades (la segona després d’un setge iniciat el novembre del 1553). Corté es va rendir i el Cap fou devastat. 
El 1564 Sampiero Corso va intentar recuperar l’illa, i va desembarcar el 12 de juny de 1564 al golf de Valinco, amb ajut de Caterina de Medicis. Durant tres anys va lliurar una guerra de guerrilles dita “Guerra de Sampiero” i va dominar tot l’interior mentre els genovesos només dominaven les viles costeres; reforços genovesos dirigits per Stefano Dòria, amb una política de terra cremada que va començar per la crema de Cervione el 1564 i el 1566 foren cremats 123 llogarets, va aconseguir acorralar a Sampiero que fou derrotat prop d’Ajaccio si be la derrota no fou decisiva. La repressió va seguir fins que el 17 de gener de 1567 va morir Sampiero a una emboscada producte d’una vendetta familiar, prop de Cauro. El fill de Sampiero, Alfons, de 18 anys, va continuar la guerra un parell d’anys, fins que va decidir rendir-se i posar-se sota protecció del rei de França a Marsella amb 300 companys (1 d’abril de 1569)

La ruta d’avui hem decidit que no ens la complicarem massa. Volem arribar d’hora a bastia per a poder visitar-la i fer una remullada a les cristalines aigües de la illa. Tot i amb això, tenim un bon tram, tenim que creuar tota la illa sud – nord.

Com cada dia, esmorzem d’hora. Avui ho fem en un menjador amb un magnific mirador.

Marxem doncs per anar primer que res a Ajaccio. Tot és nacional, però és molt maca i agradable de fer… 

Seguim trobant “mausoleus” a peu de carretera….

Tot i que en acostar-nos a la ciutat trobem molt de transit.
Ajaccio (en cors Aiacciu, nom oficial en francès Ajaccio) és la capital del departament francès de Còrsega del Sud, i de la regió de Còrsega. És situada al golf d’Ajaccio, obert entre la punta de la Parata i el cap de Muro. Els francesos l’ocuparen del 1553 al 1559 i en fortificaren el port. Tornà al poder dels francesos el 1768 i l’any següent hi va néixer Napoleó Bonaparte.

Nosaltres no hi parem pas, decidim deixar el follon de transit i el caos per anar fins a la Punta Parata, just a tocar les Illes Sangunaires, un bonic punt.

Tornem sobre els nostres passos i deixem enrera Ajaccio marxant per la N193.

Ens prenem la revenja de tants dies d’anar per carreteres estretes i retorçades… de pitar darrera de cada revolt per que no sortís un cotxe suïcida….
La nacional és prou ampla i correcte per poder portar una bona mitja… corbes obertes (o no tant) i asfalt que et convida a treure-li una mica el suc a la moto.

Parem a dinar, com cada dia, tot fent un picnic que hem comprat una estona abans.

I tornem a passar per Corte, i en un tres i no res, som a Bastia. Hi hem dedicat entre pitos i flautes unes 7 hores…

Bastia (pronunciat [bas’tia]), capital del departament francès de l’Alta Còrsega. La ciutat està situada al nord-est de l’illa de Còrsega, a la costa de la mar Tirrena. La seva població frega els 40.000 habitants. Amb l’aglomeració urbana depassa els 50.000 habitants. El nom de la ciutat deriva de l’italià bastiglia, és a dir, “ciutadella”, per la fortificació que hi van construir els genovesos al segle XIV.
Bastia és la segona ciutat de Còrsega pel que fa al nombre d’habitants i el primer port de l’illa. El sector terciari ocupa més del 80% de la població activa.
Va ser fundada pels genovesos al segle XIV (1313) i des del 1453 fou la seu del governador genovès. El 1764, amb la resta de l’illa, passà sota domini francès. El 1811, en temps de Napoleó, perdé la capitalitat, que fou transferida a Aiacciu (Ajaccio en francès). 

L’hotel és molt guapo. Dels millors. Te unes bones habitacions amb aire condicionat, y uns magnífics jardins.

Parquing per les motos, i el que ens deixa més parats, una sortida exclusiva per la part del darrera a la mateixa platja!!!.

Avui no passa i ens fem una remullada que ens senta de marabella despres de tants dies de moto. Al nostre davant mateix, veiem l’Illa d’Elba. Ens banyem al mar Tirrena

L’hotel és regentat per un Cors…. cors.
Ens parla en Cors al fer el registre, i el primer que ens diu.. Catalans i Bascos, els millors!!! Li agrada el Barça, i ens presenta el seu amic… que anomena Sarkozy. La Carla B. És un porquet que te sobre el mostrador.

Te cartells de Pasquale Paoli i de l’historia de Corsica per les parets.

Pasquale Paoli (en francès Pascal Paoli) (Morosaglia, 1725 – Londres, 1807) fou un dirigent polític cors i líder de la nació.
Va néixer al llogaret d’Stretta, a la comuna de Morosaglia, el 5 d’abril del 1725, fill de Giancintu Paoli i Denise Valentini. Des del 1730 les revoltes varen ser freqüents a l’illa, i el seu pare en fou un dels dirigents el 1734 i el 7 de juliol del 1739 es va haver d’embarcar cap a Nàpols portant amb ell al seu fill Pasquale, de 14 anys.
El 1755 el fou cridat per son germà gran Clemente per participar a una rebel•lió i va tornar a Còrsega. En aquests anys va rebre influencies intel•lectuals franceses (Montesquieu), del filòsof Genovesi i altres (especialment Maquiavel).
Clemente havia rebut l’oferta de ser elegit cap general de la nació però va renunciar considerant que son germà era millor. A l’assemblea (Cunsulta) de San’Antone della Casabianca, el 13 i 14 de juliol de 1755 fou elegit Paoli, que va establir una constitució aprovada per la Dieta general a Corté el 16, 17 i 18 de novembre. Còrsega es proclamava regne amb la Verge Maria com a sobirana, així doncs en la pràctica era una república. Fou també Paoli que va establir la nova bandera nacional, en la que el cap del moro tenia la banda al front en lloc de estar tapant els ulls. El 14 de maig de 1761 es va crear la primera moneda nacional i el paper segellat.
El 1764 Gènova va cedir l’administració de l’illa a França. Paoli i els seus van fer la guerra als francesos. 
Els francesos van guanyar i van posar fi a la independència de Còrsega. 4500 corsos van morir-hi. El 14 de juliol de 1769 Paoli va marxar cap a l’exili a Nàpols amb un grup de fidels. Durant anys, Paoli va treballar per Corsega, des de l’exili o lluitan a l’illa. Va ser aliat dels anglesos, i el 19 de juny de 1794 fou aprovada per unanimitat la constitució del Regne Anglo-Cors que establia com a sobirà al rei Jordi III d’Anglaterra i Paoli fou declarat “pare de la pàtria”.

Anem a Bastia, i sopem a la fresca. 

Anem d’hora a dormir, el ferri surt a les 8 del mati i tenim que embarcar a les 7. A l’hotel ens diuen que ens donaran esmorzar a les 2/4 de 7 del mati. 
La lluna, quasi plena fa que el cel sigui il.luminat i la nit tranquila, ens diu bona nit.

Això s’acaba.