Navega per l'etiqueta

Sartene

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (II).

INDEX

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (I).
Dia 31 de Juliol 2009 == Parets del Vallès –> Montpellier
Dia 1 Agost 2009 == Niça –> Bastia 

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (II).
Dia 2 Agost 2009 == Bastia –> Porto 
Dia 3 Agost 2009 == Porto –> Corte 

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (III).
Dia 4 Agost 2009 == Corte –> Sartene 
Dia 5 Agost 2009 == Sartene –> Bastia 

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (IV i final).
Dia 6 Agost 2009 == Bastia –> Niça –> Carcassonne 
Dia 7 Agost 2009 == Carcassonne –> Parets del Valles

Dia 2 d’Agost de 2009

Bastia –> Porto

Dormim poc, però be. A les 8.30 ens trobem per esmorzar. Jo m’he llevat una mica més d’hora per reparar la moto amb un cable i un interruptor que m’he trobat. Ha anat genial. 45 minuts de feina que fan que deixi de patir i torni a veure la ruta possible.

Tenim per davant tota Còrsega. Avui ens toca fer el Cap Corse, i anar cap a Porto tot resseguint la costa, tret d’algun punt, com la pujada al magnífic mirador de Sant Antonio.

La ruta la podreu veure tot clicant el següent mapa.

Còrsega (en cors Corsica, en francès Corse) i és situada a latituds sensiblement idèntiques a les dels Pirineus i de la part mitjana dels Apenins. 
Té una superfície de 8.680 km2 i una població de 272.000 habitants (2004). Administrativament pertany a l’Estat francès, del qual forma una regió que comprèn dos departaments: Alta Còrsega i Còrsega del Sud. La capital històrica i cultural és Corte (o Corti), seu de l’antic parlament i de la universitat. La ciutat més gran i capital política és Ajaccio (o Aiacciu), seu de l’assemblea regional. La segona ciutat i capital econòmica és Bastia.

La illa és allargada en sentit nord-sud, es troba allunyada 160 km de la costa francesa, a 82 km de la costa italiana i a només 12 km al nord de Sardenya, la gran illa germana. Dins aquest veïnatge cal remarcar també les illes i illots de l’arxipèlag toscà: Elba, Capraia, Gordona, Pianosa, Montecristo i Giglio.

Anem cap a Bastia i la traspassem, tenim pensat visitar-la l’últim dia. 
La nostra primera intenció, és vorejar tot el Cap Cors, resseguint el seu perímetre per la carretera D80.

Cap Cors (en cors Capicorsu) és una península situada al nord-est de l’illa de Còrsega. I s’estén al nord de la línia Bastia – Saint Florent, amb uns 4o kms de llarg de nord a sud, i de 10 a 15 kms d’ampla.

Parem a fer una parada al petit poble d’Erbalunga, típic i pintoresc, amb el seu port i la torre de guaita.

Certament te un litoral molt escarpat, i no te gaires platges. La carretera generalment va tallant les abruptes pendents sobre el mar, i anem trobant multitud de torres destinades a protegir l’illa dels atacs navals (n’hi ha 65 en tot el perímetre de l’illa).

Deixem la carretera D80 per agafar una de rural, que ens portarà al poble de Barcaggio, que és el més al nord de l’illa.

Parem a fer un beure. No hi ha gents de turisme… i no ens estranya… arribar aquí amb cotxe, ja es tenen que tenir ganes.

Una de les coses que primer ens deixa bocabadats, és l’aigua tant transparenta que te l’illa.

Així que marxem de Barcaggio, tot anat per una petita carretera que ens torna a la D80, som atacats per un enorme gos enrabiat… per sort tot queda en un ensurt per nosaltres… pel gos, encara deu portar la marca del meu 44 al morro, i les pegatines de la maleta lateral al clatell.

Desprès continuem per la D80, ara en sentit sud, que és en força mal estat, molt recargolada i lenta de fer.

Parem just trobar un súper que està a punt de tancar. Comprem uns queviures i dinen de picnic, tal i com hem decidit fer aquest dies per tal de guanyar temps i diners. 

Ens queda encara un bon tros. Seguim costejant per unes “interminables costes del Garraf”. Passem per Saint Florent, i anem direcció Ille Rouse per la D81… aquí la carretera ja és més bona.

Les vistes sobre el mar i la costa és espectacular. No queda molt de lloc per a les platges, però les poques que hi ha, son en aquesta zona, de pedres petites i arrodonides… i el color des de la carretera ens xoca molt. Fa molta calor, però amb la carretera que estem fent, ara de bon asfalt, ens ho passem molt be.

Pugem al poble de Sant Antonino, magníficament situat en una alta atalaia, amb vistes espectaculars sobre la costa. Sant Antonino és un dels pobles més antics de l’illa.

Realment Sant Antonino és un magnífic mirador i un poble pintoresc….

Marxem tot pujant el coll de Salvi de 509m i d’on veiem gent que salta en parapente. El coll no és que tingui una alçada espectacular, però cal pensar que som a pocs metres de la linea costera…

Ens queda una carretera espectacular, la que passa pel Col de la Croix fins a Porto, fi de la nostre etapa d’avui. 47 quilometres espectaculars, tallant pendents que baixen sobre el mar.

Els últims quilometres per arribar a Porto són sensacionals. 

El Golf de Porto, juntament amb les Calanches de Piana, són Patrimoni de la Humanitat declarat per l’Unesco. 
Ens instal.lem a l’Hotel. És a 800 metres de la Marina de Porto, però estem tant cansats que se’ns passa per alt anar a veure un dels principals atractius de Porto, la posta de sol. Demà més!!!!

Dia 3 d’Agost de 2009

Porto –> Corte 

Clica sobre el croquis per veure la ruta amb detall

Hem passat un dia a Còrcega, i ja comencem a copsar diferents coses de la cultura i la idiosincràtica de l’illa. Una i molt clara, és que per tot arreu i veiem la seva bandera. 

De França i de la bandera francesa, ni una ombra, en canvi, el seu emblema nacional el trobem fins a la sopa. Queda clar que és molt més que un simple reclam turístic.
La seva bandera és un cap de sarraí, ja que segons la llegenda un sarraí va salvar la vida al rei Jaume II de Catalunya-Aragó, que va rebre Córcega al 1297 de mans del Papa Bonifaci VIII, tot i amb això, la bandera no va ser com la coneixem ara fins que va ser adoptada pel General de la Nació Pasquale di Paoli el 1755. Prèviament, la bandana que porta el morisc li cobria els ulls; Paoli va moure la bandana per sobre els ulls per simbolitzar l’alliberació del poble cors.

Va ser usada per la República de Còrsega i va ser prohibida després del 1769, quan França va rebre l’ illa de la República de Gènova per pagar un deute pendent i acabar amb la rebel•lió endèmica a l’illa. Va ser usada com a bandera oficial quan la Gran Bretanya va ocupar-la el 1793.

Sortim com sempre a les 9 del mati. El dia és promet força més fresc, ja que alguns núvols entrenyinen el cel.
El primer que fem és baixar a veure la Marina de Porto, i la seva torre de guaita que predomina el petit port.

Marxem cap al poble de Ota, i les Gorges de Spelunca.
Pujant cap a Ota, quedem parats en trobar diferents construccions a la vora del camí, primer pensem que son petits oratoris, però desprès veiem que son mausoleus, que els tenen desperdigats. Ja ho havíem vist pujant a Sant Antonio.

La carretera és força malmesa, però maca i val la pena, sobre tot en passar per les Gorges de Spelunca.

Tornem direcció a Porto, però sense entrar-hi pugem cap a altra de les meravelles d’aquesta illa, les Calanques (Calanches) de Piana. 
Aquest és el resultat del granit vermell i de roques tallades per la natura, de formes sorprenents, surrealismes o clares figures. La visió del Poble i la platja de Porto val la pena. 

Parem a donar una volta per l’entorn.

Desprès de passar per aquest bosc encantat, prosseguim cap a Piana 

Durant un bon tram, trobem molta gent admirant aquestes formacions de pedra… i la carretera si passeja entre mitg…

i a partir de Cargese la carretera es torna força més ràpida i bona, 

10 quilometres desprès de deixar Tiuccia, trobem una petita carretera que va a Calcatoggio. La D101, que seguirem fins a trobar la D1 que ens portarà cap a Vico per zones rurals interiors i molt poc transitades.

Aquí, lluny del tràfic constant, comencem a trobar animals per la carretera, 

les baques, a les que ja hi estem acostumats dels Pirineus o els Alps…

i els porcs, que realment ens sorprenen el primer moment.

A Arbori parem a fer un mos, de picnic, i desprès a fer un cafè en un bar (mai m’havia trobat que en un bar no tinguessin llet)

En arribar a Vico prenem la D70, molt bona i plaentera de fer (i correr). Pugem al coll de Sevi (1101m) i d’allà prenem una petita carretera rural que va a Marignana.

En aquest tram trobem una gran cort de porcs. Parem a saludar-los, ells, desprès del primer ensurt i una vegada apagades les motos, ens segueixen com a gossets.

Prenem la D84 i pugem cap el Col de Vergió (1477). En aquest punt, fins hi tot estem passant fred. El sol és amagat i l’alçada es nota amb les nostres jaquetes d’estiu.

Confraternitzem amb altres motarres francesos i ens fem unes fotos mutuament.

Baixem del coll per imponents boscos, el Forêt de Valdu-Niellu, 

que en porta de cap a altre de les meravelles d’avui, el pas de l’ Scala di Santa Regina.

Just a Francardo, ens trobem per primera vegada amb una carretera nacional, la N193. 

La seguim fins a Ponte Leccia, on agafem la carretera que puja per les Gorges de l’Asco

Ens enfilem fins el poble de Asco, i decidim fer una cervesa i retornar ja a buscar la nacional per anar a Corte, lloc on tenim l’hotel.

Desprès d’una dutxa, ja de vespre, aprofitem per donar una volta pel poble i fer un bon sopar.

Altre dia cremat. Demà més….

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (III).

INDEX

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (I).
Dia 31 de Juliol 2009 == Parets del Vallès –> Montpellier
Dia 1 Agost 2009 == Niça –> Bastia 

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (II).
Dia 2 Agost 2009 == Bastia –> Porto 
Dia 3 Agost 2009 == Porto –> Corte 

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (III).
Dia 4 Agost 2009 == Corte –> Sartene 
Dia 5 Agost 2009 == Sartene –> Bastia 

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (IV i final).
Dia 6 Agost 2009 == Bastia –> Niça –> Carcassonne 
Dia 7 Agost 2009 == Carcassonne –> Parets del Valles

Dia 4 d’Agost de 2009

Corte –> Sartene

Clica sobre el croquis per veure la ruta amb detall

Corte (en cors Corti) és un municipi de Còrsega, situat al centre de l’illa, al departament de l’Alta Còrsega. És la capital històrica i cultural de Còrsega.
Està situat al Parc Regional Natural de Còrsega, sobre una penya dominada per la ciutadella i al peu dels cims més alts de l’illa.
La ciutadella de Corte va ser construïda al segle XV pel virrei de la Corona d’Aragó. Entre 1755 i 1769 va ser la seu del govern independent de Pascal Paoli, convertint-se en la capital del nacionalisme cors. Aquí es va promoure la constitució corsa que va sorprendre l’Europa de la Il•lustració i possiblement va inspirar la constitució dels Estats Units. Poc després s’hi va fundar la universitat de Còrsega. El 1768 hi va néixer Josep Bonaparte, futur rei d’Espanya.

Com cada mati, reemprenem la nostra ruta al tocar les 9. Avui el primer destí són les gorges de la Restonica.

S’enfilen en mig de un bonic paisatge alpí, fins els 1260 metres. Una meravella. 

Tornem per on hem vingut, i agafem ara la N193 direcció Ajaccio, i tot just desprès de passar el Col de Bellagranajo, a Venaco, parem a comprar el dinar. La ruta que farem a partir d’aquí, sembla exigent i brutal sobre el mapa. Més de 150 quilometres per carreteres de dubtosa qualitat, secundaries i apartades.

Just passar Vivario trobem la carretera que surt a la nostra esquerra, la D69. El meu tomtom diu que no hi ha cap més indicació en els propers, 80km!!!!
La carretera és maca, i en força bon estat, però quedem al.lucinats en sortir d’un revolt, i veure la pujada al coll de Sorba (1311m).

Despès la carretera baixa emboscada per diferents boscos, que tots tenen nom… el Foret de Vizzavona, el de Ghisoni, el de Marmano...

El Foret de Pietro di Verde, ens puja a un coll del mateix nom de 1289m, on parem un moment.

Seguim pel nostre camí… sense trànsit i tranquil. Amb la carretera canviant, trossos nou, trossos en obres, trams bruts… de tant en tant trobem algun petit nucli poblat, fins arribar a Zicabo.

Aquí iniciem una pujada fins el Coll de la Vaccia (1193m). Aquesta carretera es destrossada i estreta, de les que marca la guia Michelin com a “tram perillós”, però espectacular i amb unes vistes magnifiques.

Baixem cap a Aullene, on aprofitem per a dinar. Ara portem 79 quilometres d’aquesta carretera.

Anem a fer un cafè a un curiós establiment, com una pastisseria-bar. El xicot que ho porta és molt simpàtic, i ens presenta al seu pare, i un amic que l’anomena Leonid Brèjnev (Bresnief) per lo que s’assembla a aquest dirigent soviètic.

Ens hi estem quasi una hora. Ens adonem que no tenen molta simpatia per França i sobre tot pel Nicolas Sarkozy.
El pare ens parla amb Cors.

El cors és una llengua romànica parlada a Còrsega. És molt semblant a l’italià, i la majoria de lingüistes el consideren una variant del dialecte toscà. Té uns 150.000 parlants nadius, que sovint l’usen només a l’oral, reservant l’italià o el francès per a l’escrit.
Des del 1974 s’aplica la Llei Deixonne en l’ensenyament del cors, i des del 1988 el cors és ensenyat com a assignatura a totes les escoles de l’illa. 
Hi ha estudis que diuen que el 79 % dels caps de família de l’illa parlen cors, i el 59 % dels fills el parlen, tot i que segons fons nacionalistes, només el 20 % dels nens de l’illa s’expressen habitualment en cors.

Passem una bona estona, i ens sap greu marxar. D’aquí mateix surt la carretera que va a parar directament a Sartene amb uns escassos 35 km, on volem dormir, però nosaltres encara farem un Tour de més de 180km per arribar-hi. 

Així que trenquem a l’esquerra per la D420 cap a Zonza i desprès la D268 per pujar al formidable Coll de la Bavella (1218m), encerclat d’agulles altives i imponents. La carretera és bona en aquest tram.

Parem a fer unes fotos. És ple de gent, és un atractiu turístic de la zona… hi ha una imatge de la Verge de les Neus, plena de plaques i recordatoris, recordant difunts o simplement demanat els seus favors…

Hi ha vaques, i una d’elles no li fa gents de gràcia que la vulgui tocar… o serà pel color del la meva samarreta???

Baixem ràpids… la carretera és bona, i en passa quasi per alt el coll de Larone… cal dir que en escassos 30 quilometres, passem dels 1218 metres de la Bravella fins a tocar la costa, per tant a 0 mts al poble de Solenzara. Aquí prenem la N198 cap a Porto Vecchio, i Bonifacio, on pretenem parar per fer una ràpida visita.

Bonifacio (en cors Bunifaziu) està situada al sud de l’illa, separada de Sardenya per l’estret de Bonifacio, i és la ciutat més al sud de l’illa ( i de frança)
La ciutat va ser fundada per Bonifaci, marquès de Toscana, però va estar lligada a la república de Gènova. El dialecte que es parla és ligur i no toscà com el cors.
La part antiga de la ciutat (la Haute Ville) és una ciutadella situada a l’extrem d’una península sobre uns penya-segats calcaris i espectaculars.
Nosaltres parem al port. Des d’aquí podem veure tota la ciutadella. 

Fem un passeig i prenem la moto per entrar a la part antiga, que la trobem tancada al trànsit. No ens entretenim… es fa tard i encara tenim una estona fins a Sartene. La veritat és que no ens va ser possible trobar on dormir a Bonifacio, que era la nostra primera idea.

Per arribar a Sartene seguim per la nacional.

Una vegada arribats a la ciutat, quedem parats. Ens apareix de cop en mitg de la muntanya. 

Sartène (en cors Sartè) és un poble que està construït sobre una roca anomenada U Pitraghju. Al seu voltant hi ha més de 500 jaciments prehistòrics, entre els que destaquen els de Filitosa, Pelaggio, Stantari, Renaggiu i Fontanaccia. Són espectaculars els menhirs antropomòrfics (stantari en cors) esculpits amb finalitats rituals.
Els casc antic de Sartène és un laberint de carrers estrets amb cases altes de granit fosc que li donen un caràcter auster i tradicional.

Deixem la moto a l’hotel, i desprès ens i donem una volta. 
Els carrers tenen força pendent, ja que el poble està posat a un vessant de la muntanya. Arribem a la plaça major i sopem en un bar a la fresca. L’ambient és genial, i podem gaudir d’un recital de música reivindicativa corsa en directa… que més volem.

Dia 5 d’Agost de 2009

Sartene –> Bastia

Clica sobre el croquis per veure la ruta amb detall

Els detalls del sentiment nacionalista el trobem en detalls com les matricules dels cotxes, porten una pegatina, com fem aquí a Catalunya, amagant l’inicial de França….

Per tot arreu, hi destaquen dos noms de dues persones que foren importants per l’historia de la illa, els de Sampiero Corso i el de Pasquale Paoli (l’hotel de Corte es deia Hotel Sanpiero Corso)

Sampiero Corso (Bastelica, 1498 – 1567) fou un líder de Còrsega del segle XVI.
El 1553 Sampiero Corso, líder nacional popular, va aconseguir que l’illa fos ocupada per Enric II de França amb la finalitat d’expulsar el Genovesos. L’illa fou ocupada en pocs dies pels soldats francesos amb l’ajut de corsari turc Dragut, cap de la flota otomana (els otomans eren aliats de França). Desembarcats a Bàstia el 23 d’agost de 1553, la gent de Corso van facilitar la feina.
Gènova, amb suport espanyol i de Toscana va enviar una flota dirigida per Agostino Spinola i on era el vell almirall Andrea Dòria (87 anys) i el febrer de 1554 Bàstia i Saint Florent foren ocupades (la segona després d’un setge iniciat el novembre del 1553). Corté es va rendir i el Cap fou devastat. 
El 1564 Sampiero Corso va intentar recuperar l’illa, i va desembarcar el 12 de juny de 1564 al golf de Valinco, amb ajut de Caterina de Medicis. Durant tres anys va lliurar una guerra de guerrilles dita “Guerra de Sampiero” i va dominar tot l’interior mentre els genovesos només dominaven les viles costeres; reforços genovesos dirigits per Stefano Dòria, amb una política de terra cremada que va començar per la crema de Cervione el 1564 i el 1566 foren cremats 123 llogarets, va aconseguir acorralar a Sampiero que fou derrotat prop d’Ajaccio si be la derrota no fou decisiva. La repressió va seguir fins que el 17 de gener de 1567 va morir Sampiero a una emboscada producte d’una vendetta familiar, prop de Cauro. El fill de Sampiero, Alfons, de 18 anys, va continuar la guerra un parell d’anys, fins que va decidir rendir-se i posar-se sota protecció del rei de França a Marsella amb 300 companys (1 d’abril de 1569)

La ruta d’avui hem decidit que no ens la complicarem massa. Volem arribar d’hora a bastia per a poder visitar-la i fer una remullada a les cristalines aigües de la illa. Tot i amb això, tenim un bon tram, tenim que creuar tota la illa sud – nord.

Com cada dia, esmorzem d’hora. Avui ho fem en un menjador amb un magnific mirador.

Marxem doncs per anar primer que res a Ajaccio. Tot és nacional, però és molt maca i agradable de fer… 

Seguim trobant “mausoleus” a peu de carretera….

Tot i que en acostar-nos a la ciutat trobem molt de transit.
Ajaccio (en cors Aiacciu, nom oficial en francès Ajaccio) és la capital del departament francès de Còrsega del Sud, i de la regió de Còrsega. És situada al golf d’Ajaccio, obert entre la punta de la Parata i el cap de Muro. Els francesos l’ocuparen del 1553 al 1559 i en fortificaren el port. Tornà al poder dels francesos el 1768 i l’any següent hi va néixer Napoleó Bonaparte.

Nosaltres no hi parem pas, decidim deixar el follon de transit i el caos per anar fins a la Punta Parata, just a tocar les Illes Sangunaires, un bonic punt.

Tornem sobre els nostres passos i deixem enrera Ajaccio marxant per la N193.

Ens prenem la revenja de tants dies d’anar per carreteres estretes i retorçades… de pitar darrera de cada revolt per que no sortís un cotxe suïcida….
La nacional és prou ampla i correcte per poder portar una bona mitja… corbes obertes (o no tant) i asfalt que et convida a treure-li una mica el suc a la moto.

Parem a dinar, com cada dia, tot fent un picnic que hem comprat una estona abans.

I tornem a passar per Corte, i en un tres i no res, som a Bastia. Hi hem dedicat entre pitos i flautes unes 7 hores…

Bastia (pronunciat [bas’tia]), capital del departament francès de l’Alta Còrsega. La ciutat està situada al nord-est de l’illa de Còrsega, a la costa de la mar Tirrena. La seva població frega els 40.000 habitants. Amb l’aglomeració urbana depassa els 50.000 habitants. El nom de la ciutat deriva de l’italià bastiglia, és a dir, “ciutadella”, per la fortificació que hi van construir els genovesos al segle XIV.
Bastia és la segona ciutat de Còrsega pel que fa al nombre d’habitants i el primer port de l’illa. El sector terciari ocupa més del 80% de la població activa.
Va ser fundada pels genovesos al segle XIV (1313) i des del 1453 fou la seu del governador genovès. El 1764, amb la resta de l’illa, passà sota domini francès. El 1811, en temps de Napoleó, perdé la capitalitat, que fou transferida a Aiacciu (Ajaccio en francès). 

L’hotel és molt guapo. Dels millors. Te unes bones habitacions amb aire condicionat, y uns magnífics jardins.

Parquing per les motos, i el que ens deixa més parats, una sortida exclusiva per la part del darrera a la mateixa platja!!!.

Avui no passa i ens fem una remullada que ens senta de marabella despres de tants dies de moto. Al nostre davant mateix, veiem l’Illa d’Elba. Ens banyem al mar Tirrena

L’hotel és regentat per un Cors…. cors.
Ens parla en Cors al fer el registre, i el primer que ens diu.. Catalans i Bascos, els millors!!! Li agrada el Barça, i ens presenta el seu amic… que anomena Sarkozy. La Carla B. És un porquet que te sobre el mostrador.

Te cartells de Pasquale Paoli i de l’historia de Corsica per les parets.

Pasquale Paoli (en francès Pascal Paoli) (Morosaglia, 1725 – Londres, 1807) fou un dirigent polític cors i líder de la nació.
Va néixer al llogaret d’Stretta, a la comuna de Morosaglia, el 5 d’abril del 1725, fill de Giancintu Paoli i Denise Valentini. Des del 1730 les revoltes varen ser freqüents a l’illa, i el seu pare en fou un dels dirigents el 1734 i el 7 de juliol del 1739 es va haver d’embarcar cap a Nàpols portant amb ell al seu fill Pasquale, de 14 anys.
El 1755 el fou cridat per son germà gran Clemente per participar a una rebel•lió i va tornar a Còrsega. En aquests anys va rebre influencies intel•lectuals franceses (Montesquieu), del filòsof Genovesi i altres (especialment Maquiavel).
Clemente havia rebut l’oferta de ser elegit cap general de la nació però va renunciar considerant que son germà era millor. A l’assemblea (Cunsulta) de San’Antone della Casabianca, el 13 i 14 de juliol de 1755 fou elegit Paoli, que va establir una constitució aprovada per la Dieta general a Corté el 16, 17 i 18 de novembre. Còrsega es proclamava regne amb la Verge Maria com a sobirana, així doncs en la pràctica era una república. Fou també Paoli que va establir la nova bandera nacional, en la que el cap del moro tenia la banda al front en lloc de estar tapant els ulls. El 14 de maig de 1761 es va crear la primera moneda nacional i el paper segellat.
El 1764 Gènova va cedir l’administració de l’illa a França. Paoli i els seus van fer la guerra als francesos. 
Els francesos van guanyar i van posar fi a la independència de Còrsega. 4500 corsos van morir-hi. El 14 de juliol de 1769 Paoli va marxar cap a l’exili a Nàpols amb un grup de fidels. Durant anys, Paoli va treballar per Corsega, des de l’exili o lluitan a l’illa. Va ser aliat dels anglesos, i el 19 de juny de 1794 fou aprovada per unanimitat la constitució del Regne Anglo-Cors que establia com a sobirà al rei Jordi III d’Anglaterra i Paoli fou declarat “pare de la pàtria”.

Anem a Bastia, i sopem a la fresca. 

Anem d’hora a dormir, el ferri surt a les 8 del mati i tenim que embarcar a les 7. A l’hotel ens diuen que ens donaran esmorzar a les 2/4 de 7 del mati. 
La lluna, quasi plena fa que el cel sigui il.luminat i la nit tranquila, ens diu bona nit.

Això s’acaba.

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (I).

INDEX

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (I).
Dia 31 de Juliol 2009 == Parets del Vallès –> Montpellier
Dia 1 Agost 2009 == Niça –> Bastia 

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (II).
Dia 2 Agost 2009 == Bastia –> Porto 
Dia 3 Agost 2009 == Porto –> Corte 

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (III).
Dia 4 Agost 2009 == Corte –> Sartene 
Dia 5 Agost 2009 == Sartene –> Bastia 

CÒRSEGA, L’ILLA MUNTANYA (IV i final).
Dia 6 Agost 2009 == Bastia –> Niça –> Carcassonne 
Dia 7 Agost 2009 == Carcassonne –> Parets del Valles

Ja fa temps que li tenia posat l’ull a aquesta aventura motarra.
Els relats de varis companys que havien anat per aquelles terres, em feien venir salivera quant les llegia.
Una “expedició” una mica més complexa que el simple fet que sortir i agafar la moto, això de tenir que agafar un barco per traslladar-te sembla que tingui que fer l’experiència una mica més complicada… però també divertida i engrescadora.

És cert que la Carme i jo no teníem pas al cap fer una cosa així, com a molt ens havíem plantejat fer una petita escapada als Alps o Pics d’Europa, (les circumstancies personals no permetien molt més) però la proposta, una mica esbojarrada i agosarada, que va fer el Jordi2emes en el Xat, a principis de Juny, va fer que ens piques el cuc, aquell que et fa fer coses una mica il.lògiques i irreflexives… 

Amb presses i a contrarellotge per les dates en les que estàvem, vàrem iniciar el disseny del que seria el nostre viatge.

Les rutes eren força clares. Amb la informació d’internet, les cròniques d’altres que hi ha anat, un bon mapa Michelin i de les pàgines de turisme, era fàcil dibuixar amb el Google Maps una sèrie de línies que ens permetrien recórrer tota la illa en quatre dies.

El que no va ser gents fàcil va ser trobar on dormir amb tant poc temps vista i sent la primera setmana d’Agost.

La primera i fàcil manera de trobar allotjament, amb http://www.eurobookings.com/ o http://www.booking.com/ i moltes altre pàgines per l’estil, va ser infructuós, ja que tots els hotels (que la nostra butxaca es podia permetre) eren plens de gom a gom.
Només dues de les cinc nits vàrem solucionar-les on-line, les altres vàrem tenir que trucar per telèfon… amb el nostre magre francès per a poder tenir-ho tot lligat.

El ferri vam decidir agafar-lo a Niça, ja que era el que més s’adeia per horaris de sortida i arribada, tot de dia i així abaratia molt els costos al no tenir que agafar camarots o butaques. Ho varem fer on-line amb la companyia Corsica Ferries ( http://www.corsica-ferries.fr )

El fet de sortir de Niça però, plantejava altre problema… que està a 600km de casa nostra, per lo que calia marxar molt d’hora per arribar a l’hora de l’embarcament, a les dues del migdia. Això va fer que ens decidíssim a sortir el dia abans per la tarda i així partir el viatge en dos… i fer nit en un hotel F1 a Montpellier.

La tornada, per no fer-la tota per autopista i una mica més amena, també la partim, i de passada fer una visita a Carcassonne, també dormint en un F1.

Així doncs, finalment, sobre el 15 de juny, tenim tot el tema força embastat i decidit. Mig lligat i clar… queda que tot quadri una vegada allà.

Aquí teniu la ruta dels quatre dies que vàrem realitzar a Còrsega, la trtobareu per etapes en la descripció diaria.

Dia 31 de juliol de 2009

Parets del Valles –> Montpellier

Clica sobre el croquis per veure la ruta amb detall

I arriba el dia D, 31 de juliol, hora H, les tres de la tarda.

En Jordi i la Gloria es presenten puntuals a casa nostra, il.lusionats i carregats. A punt per emprendre la marxa cap al que serà per a ells i per a nosaltres, les nostres vacances motarres de l’any.

Amb una calor sufocant, avancem per sobre el negre asfalt… la nostra roba reixada d’estiu no fa l’afecte que esperem de la calor que porta l’aire… 
La nostre progressió és ràpida… la mitja de 120km/h fa que els quilometres passin a ritme, i per sort, ens avancem a l’operació sortida, i ni a la Roca ni a la Jonquera ni a Perpinyà, troben les acostumades caravanes.
Parem a l’area de servei de la Jonquera per carregar de benzina i estirar les cames…

Tot i amb això, en acostar-nos a Narbona i fins a Monpellier, anem trobant diferents retencions de 5 a 10 km que anem capejant com podem amb les motos, i la gentilesa dels conductors francesos que s’obren per deixar-te passar pel mig dels carrils.

En un peatge, la Vstrom s’escalfa de manera desconsolada i a punt és de rebentar i a la BMW se li encen un avis no conegut al pannell de control. Parem a un costat de la carretera i ens adonem que el ventilador del radiador de la V ha deixat de funcionar, i el ditxos missatge d’error de la BMW és que no s’encén la llum de fre. 

Per sort som a 25 del nostre destí d’avui i tot fent piruetes entre els cotxes, arribem a la sortida…. no sense rebre un simpàtic i complicent advertiment d’un Gendarme de tràfic. (estava parat sota un pont a l’ombra, i en veure’ns venir pel voral ens va fer uns gestos amb la ma…. pampam culet!!!!!!!), com aquí quant et topes amb els mossos….

Una vegada al F1, ens mirem les motos i ens dediquem al manteniment correctiu d’emergència. Desmuntem un lateral amb la complerta caixa d’eines que he portat, i descobrim que el que s’ha fet malbé és la termistancia que porta el radiador que dona la senyal per que s’engegui el ventilador. La solució és senzilla, cal fer un pont a la borna, però per això cal un cable.. i no en tenim cap… demà intentarem aconseguir-ne un. La lampara de la BMW és un fals contacte, i queda arreglat.

Les botes del Jordi tampoc han suportat la calor de la carretera i la sola se li ha desenganxat. Això te més fàcil solució, ja que porto cinta americana, que fa un bon pegat.

Primer assalt Superat. Ara queda trobar on sopar i demà serà altre dia.

Dia 1 d’Agost de 2009

Montpellier –> Niça –> Bastia

Clica sobre el croquis per veure la ruta amb detall

Quedem per esmorzar a 2/4 de 9, i encara no son ¼ de 10 que ja som sobre les motos rumb a Niça. 

Reemprenem l’autopista (que per cert a França les motos paguen molt menys que els cotxes, cosa per la qual cal passar pel manual), ens queden 300 quilometres, i amb la calor que fa, es fan eterns.

A cada peatge tinc que parar la moto per que no s’escalfi, i arrossegar-la fins la garita de pagament. Tot i amb això, arribem a Niça sense problemes i al temps previst. L’embarcament és previst a les 14.00h i nosaltres hi arribem mitja hora abans.

Passem els controls i deixem les motos al davant de tot, i lo primer que ens trobem és un rètol que diu que l’embarcament es demora dues hores i mitja.

Mirem de passar l’estona com podem… amagats de la calor a la terminal, o intentant (sense èxit) que en facin un cafè a uns restaurants de la zona del port (són les tres de la tarda i…. ja han plegat!!!!)

Finalment arriba el Ferri i embarquem. Ja no sabem on amagar-nos del sol.

El barco surt del port que son quasi les sis de la tarda… hem trucat a l’hotel per di que arribarem passada la mitja nit… buffff!!! Ens han dit que no hi ha problema i ens esperaran.

Arribem molt cansats. Per postres, al vaixell i deurien anar uns mil cotxes que saturen les sortides de Bastia. Son 2/4 d’1 i l’hotel el tenim a les afores, a uns 16 km.
Ens hi estem mitja hora en arribar. Però per fi hem acabat amb aquesta jornada esgotadora i ja som en terres Corses.